Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
31 mai 2024
PELS CAMINS INESCRUTABLES DE DÉU
Diputada del Parlament israelià, demana la independència de Catalunya
Doncs ja ho veieu, no seran les urnes, ni la defensa del territori, tampoc seran les tropes russes que segons la dreta espanyola estaven amagades a Andorra a punt d’envair territori espanyol, no serem els catalans republicans ni monàrquics, serà Israel qui ens faci independents. Potser sigui la vegada que ho tinguem més segur.
La proposta arriba de part de Sharren Haskel, diputada jove però amb ganes de fer-se veure. Sharren pel que coneixem, sembla més una mare jove i entremaliada que una política però a vegades els bojos fan bitlles i la proposta que ha elevat a Netanyahu ha fet fortuna.
Espanya reconeixerà l’Estat Palestí. Ok. Tel-Aviv reconeixerà la sobirania catalana.
La notícia, malgrat la sorpresa inicial, no és tan descabellada. El poble d’Israel i el català tenen molts puts en comú. Botiguers, tradicionalistes, nas afinat per l'especulació, hàbils en trobar desinteressades influències, matrimonis convinguts i un passat farcit de persecucions i injustícies. Un punt xuleta, el tenim.
Si la política seguís una senda raonable la idea no passaria d’anècdota divertida, però tal i com van les coses, ves que no acabem vivint la creació de la República catalana amb patronatge sefardita. Si ja manen a la Casa Blanca perquè una colònia ben preparada no es pot fer càrrec de manera dissimulada i sota alguna frase sagrada de les regnes de Catalunya?
El missatge que es treu d’aquestes opcions presentades per la Sharren és que la política ja no passa pel molí del criteri raonable, augmentant o disminuint la seva força segons el corrent del moment, el que se’n deia teoria ara és revenja. Fer mal a qui creus que t’ha ferit. Una mena d’ull per ull a la moderna. La mama Sharren és molt possible que no sàpiga res de Catalunya, i fins ara l’hi ha importat molt poc, però nota que Espanya li ha trepitjat l’ull de poll i ella, una vegada deixats els fills a la guarderia, pitja ferro, accelera l’instint i reclama la independència de Catalunya.
Molt infantil per ser política, molt divertit per escriure un article.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
NO ÉS EL QUE SEMBLA
Von der Leyen acceptaria pactar amb alguna extrema dreta
Estava fent cua a la porta de la boutique quan vaig notar un pessic a la cintura. Sei bellíssima deia una veu al meu darrera. Era la Meloni. Em va fer entrar per la porta del darrera i em vaig comprar la bossa de mà amb descompte. Després em va invitar a un cappuccino. Ens vàrem caure bé.
La Meloni és una dona senzilla, elegant, delicada simpàtica, que toca de peus a terra. Res a veure amb la camionera de Le Pen que només amb el perfum ja devasta al contrari. Meloni podria ser una bona amiga. Per què no puc compartir una mica de ideologia amb la Meloni? No pot amagar res massa dolent una dona tan fina.
Dirà molta gent, que els meus no són criteris polítics de pes. Jo crec que sí. Totes les persones, polítiques o civils, deixen anar més enllà de la seva presència la flaire del veritable caràcter. Porto molts anys presidint la Comissió Europea i les flaires, ho puc jurar i ho podeu veure per unes arrugues que se m’han format al voltant del nas, són bastant pudentes. Ja sabeu que per culpa de ser dona, els ministres enlloc de donar-me la mà es passen el dia fotent-me l’alè a la cara. Per què no es fan petons entre ells? Quan acaben les salutacions em venen ganes d’anar-me’n corrent a casa. La tensió amb la que t’agafen del braç, el somriure mecanitzat, l’alè i la mirada que et regalen justifiquen els successius desastres de les reunions. De cada quatre, tres t’apunyalarien per l’esquena. La Meloni, no.
Abans de separar-nos ens vàrem aturar davant una sabateria. L’amiga italiana es va enamorar d’una sabata de pell baixa, sense taló. Es que els galindons no em deixen viure, va exclamar mentre li embolicaven el parell de sabates que van regalar-li. Tots els dictadors que conec porten o han portat alces. La Meloni accepta la seva alçada i això per un polític és tan difícil com acceptar la seva mediocritat.
O sigui, que sí, que m’han criticat per haver especulat en poder treballar conjuntament amb la Meloni perquè és de dretes... i jo sóc de dretes i la majoria dels que ostentem un poder som de dretes perquè volem mantenir el cul a la cadira. En tot cas, ni la Meloni ni jo organitzaríem genocidis com els que omplen Europa... a no ser que fos molt necessari.
Jo, Von der Leyen.
LA GARSA PROSTÀTICA
QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?
Protesta Canària contra el turisme mentre el Cabildo li dóna més suport
El poble canari està immers en la reivindicació de la seva terra i del dret que tenen d’habitar-la sense haver d’apartar-se per deixar pas als turistes que, apart omplir l’espai, l’encareixen i expulsen als illencs de casa seva. El conflicte no és de fàcil solució. S’enfronten idees molt diferents del que es considera desenvolupament. Hi ha un moment però en que cal parar màquines. Quan tot un poble surt al carrer denunciant la invasió turística, ja no es tracte d’una minoria ecologista, ni d’un partit minoritari que vol esgarrapar quatre vots. Alguna cosa hi ha de certa i de greu quan els manifestants arriben a la transversalitat gairebé perfecte. Aquí tots es queixen, com es queixen a les Balears i a bona part de les bombolles turístiques repartides pel país. El turisme ja no ocupa uns espais, el turisme conquereix un poble.
Si el PIB espanyol el regentés la indústria pesada, hauríem de trobar remei a la contaminació ambiental. Agradés o no, caldria regular la situació. El nostre focus contaminant és el turisme i també cal resoldre’l en comú.
Lluny d’això, quan més tibant està la situació, el Cabildo Canario, decideix sense encomanar-se a déu ni al diable, donar una nova empenta a la industria del turisme en forma d’ajudes econòmiques. Bon moment!
Sorprèn, malgrat l’experiència viscuda, aquesta mena de desconnexió entre les demandes de la ciutadania i els interessos del poder. Entre les necessitats vitals dels canaris i els obscurs plans del seu Govern.
Com poden tenir prioritats tan dispars i contraposades una gent que viu en un mateix territori? No s’entén ni la decisió ni la oportunitat del Cabildo de donar ara més suport que mai a un fenomen que la seva gent critica. No és tan difícil d’entendre. Els canaris, es queden sense espai vital. Alguns dormen a la platja aprofitant la marea baixa però en quan surt el sol han d’abandonar-la perquè arriba el turista amb la seva tovallola de matrimoni i els fot fora.
A sou de qui està el Cabildo? Se suposa que de la gent que els vota i els dóna legalitat. Haurien d’agrair aquests vot de confiança no sempre merescut.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
TORTURA, DETENCIONS IL·LEGALS... 20 ANYS D’IMPUNITAT
Aviat milers de nous presoners haitians arribaran a Guantánamo
A hores d’ara, encara romanen trenta presos a la base naval de Guantánamo, en condicions infrahumanes. En aquesta presó dels Estats Units situada en l’illa de Cuba, inaugurada el 2002 després dels atacs a les torres bessones de Nova-York, hi han passat uns 800 presoners que han patit tot tipus de tortures amb el vistiplau del govern americà, acusats d’actes terroristes, molts d’ells inexistents.
Així, el 2007, Morris Davis, el Fiscal en cap, va dimitir perquè la majoria de detinguts no tenien res a veure amb el terrorisme. El president Obama, el 2016, va intentar tancar-la, però tant els demòcrates com els republicans ho van impedir al Congrés. Fins i tot, als familiars de les víctimes dels atemptats terroristes se’ls explica amb detall les tortures a les que sotmeten els presoners.
Dels 30 presos actuals, custodiats per 1500 soldats, la meitat, innocents, mai se’ls ha pogut acusar de res, i d’aquests, n’hi ha 3 que els retenen per considerar-los massa perillosos. Malgrat la protesta de les Nacions Unides, segueix oberta amb un cost de mig milió de dòlars anuals, la més cara del món, però ja se sap que als EUA, capdavanters en el món per la justícia i les llibertats, hi sobren els diners que espolien arreu del planeta.
Tanmateix, la base de Guantánamo dóna per molt més i cal aprofitar els seus 117 kilòmetres quadrats. Així, el govern de Biden prepara concentrar-hi milers d’haitians i migrants que fugen de la misèria i el terror del seu país, controlat per bandes criminals. Als EUA ja hi viuen un milió d’haitians i molts més intenten arribar-hi per mar on els espera la marina yankee per empresonar-los. Així, ben aviat els trenta presoners actuals tindran nova companyia de milers d’homes i dones privats de llibertat.
Res no canvia, segueix l’opressió contra els descendents dels esclaus d’Haití que es van revoltar i es van alliberar a principis del s. XIX del colonialisme i l’explotació occidental.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
L’EDAT DEL COURE A EUROPA
Com ens des-informen dels robatoris des de fa 20 anys
Amb aquest article busquem elaborar una síntesi del desenvolupament generalitzat dels robatoris de coure a Catalunya, Espanya i Europa durant la fase final del segle XX, començament de l’actual i fins el 2024.
Els motius dels robatoris són variats, però un dels principals és el canvi sobtat –tecnològicament– en les noves instal·lacions d’una xarxa ferroviària europea en expansió constant. Com també, el fet que les grans empreses del sector han tingut de destruir les antigues instal·lacions com si fos un ritual funerari, amb la incineració generalitzada de cablejats vells per recuperar el coure. Aquest canvi coincideix amb una important deriva electrònico-informàtica que ha modificat els sistemes productius actuals i la sedentarització dels treballadors. Aquests canvis econòmics i socials van fer aparèixer la indústria del coure robat en la qual, actualment, hi participen 32 empreses només a Catalunya. Una siderúrgia nova i amb ella, un dels canvis més significatius en la tecnologia metal·lúrgica.
El marc cronològic escollit com a estudi és una època de molts canvis socials, econòmics i moral-religiosos. Al començament del període (1990), les grans companyies ferroviàries locals-nacionals eren molt diferents entre elles i formaven societats de treballadors-fixes-funcionarials autosuficients i fragmentades. Al final del període estudiat (2024), aquestes empreses han evolucionar cap a una forma de treball protourbana i militaritzada alhora que s’han oblidat que transporten persones.
A l'edat del coure, encara podem parlar d'una explotació "sostenible" dels treballadors? Tot i que part del paisatge ha estat transformat per noves vies, noves catenàries, nous sistemes de control a distància, les empreses estan massa degradades per funcionar correctament de cara els usuaris.
Alhora, la incessant pressió robatòria, s’ha traduït en el retrocés de l’eficiència i l'establiment de resistències, que s'han afegit a la sequera empresarial. La transició cap a l'edat del coure va estar marcada pel predomini de l’ús d’aquest metall a tot Europa, però alhora van deixar de banda línies mixtes, de mitja distància o de rodalies. Línies que deixades sense prou personal, sense renovació i sense quasi vigilància van permetre que el territori s’omplís de bandes de recuperació del metall, des de la seva fosa fins a la seva reintroducció al mercat. Estem parlant de muntanyes de coure...
Cal afegir que les inclemències, les pluges, l'absència de personal d'aquell moment no van comportar una modernització racional, sinó que la irrupció dels trens d’alta velocitat i la nova tecnologia de cablejats van fer augmentar la demanda de coure al preu que fos.
Els canvis comportamentals d'aquest període, com la introducció de la indústria siderúrgica de reciclatge del coure, van crear l'especialització, l'augment de bandes estructurades i les complicitats amb les empreses compradores. De vegades hi ha hagut, inclús, producció d'excedents de coure, que es van traduir inevitablement en un augment de la demanda i en una diversificació dels productes. Així, ara, el coure robat a Catalunya es pot comprar a Suècia o arreu, ja que les pràctiques metal·lúrgiques requereixen un mercat abundant com a millor combustible per continuar robant amb tota impunitat.
A nivell paisatgístic, hi ha alguns canvis que es poden relacionar amb l’ampliació dels llocs on és fàcil de sostraure el metall, però la transformació més important es pot observar durant la consolidació de l'edat del coure, quan s’han intensificat els contactes europeus i mediterranis. La RENFE, la SNCF, la REFER, etc. han pogut promoure l'aplicació d'un sistema intensiu de connexió entre les grans capitals, això ha fet possible l’augment de la capacitat de producció del coure robat-reciclat però han deixar en pilotes la gent que no viatja per negocis a les grans capitals.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
INTEL·LIGÈNCIA TONTA
La IA fa passar al Bisbe d’Urgell per influencer
Tinc un germà que és un veritable crack en Intel·ligència Artificial, però és tonto. La seva imaginació arriba a insospitats límits. És capaç per exemple de convertir la península ibèrica en una gran pastura plena només de braus, vaques i família. Ni un edifici, tot natura. Gran idea però no li compren. Influenciat per l’exitosa suplantació de personalitats, va decidir pujar al carro no ja de la ficció sinó del negoci artificial. Però com he dit, és tonto. Li porto dient des de petit i els pares sempre m’han acusat de tenir-li mania. Res d’això. És tonto. Els tres inicials experiments del meu germà suplantant personalitats van ser: El primer, presentant al Cap de Vox anunciant un pla d’extermini col·lectiu contra la població catalana. Hi havia de tot, camps de concentració, crematoris, jutges cantant les absoltes. Tenia gràcia però la gent no va saber trobar-li. Qualsevol de nosaltres coneix el programa d’Abascal i troba d’allò més normal unes declaracions com aquestes. Ni una sorpresa, ni un esgarip, ni retuït. La gent ho va entendre com a normal. La segona idea va ser encara més peregrina. Engrescat per la utilització que algú va fer del Bisbe d’Urgell demanant diners per invertir en petroli i que ha tingut un cert ressò, el meu germà va pensar petar l’audiència artificial donant una notícia que ell mateix va considerar bomba. La cosa anava d’un altre bisbe (per no plagiar l’original) que promocionava una recol·lecta a fi de construir llars segures on el clergat pogués alleugerir el vot de castedat amb nens i animalons petits, (de raça, això sí). Aquella nit, el meu germà la passar vetllant i resant per l’èxit de la iniciativa. Les xarxes van restar mudes. La gent encara pot sorprendre’s que un bisbe demani per fer-se una petroliera, però una casa de putes la demanen tots.
I avui, el molt capoll del meu germà, em truca novament engrescat, anunciant-me la nova idea. Pensa utilitzar la I.A. per presentar en pantalla les confessions pornogràfiques d’un antic rei d’Espanya amb una minyona de la casa reial. Serà cretí.
Els meus pares continuen pensant que el Joselito (el meu germà) no té sort però francament, el Joselito és ruc de mena.
LLUFA PER LA INNOCÈNCIA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
I FAN POLS...
Ja no cal llegir
Per la majoria silenciosa i generalment estúpida, els llibres sempre han representat un problema feixuc. Cal tenir llibres, deia tothom, però per què? es preguntaven alhora. Pesen, ocupen espai, fan pols, i a sobre estan plens de lletres que no s’entenen. El dilema es va solucionar durant anys amb la compra anual d’un llibre per Sant Jordi (el darrer Premi Planeta o Nadal) i tres volums d’una enciclopèdia sobre jardineria. Feia patxoca. Obligava a remoure fotos, records de viatges a la font Fresca, reis del tortell de Reis o el gotet portat directament de Lourdes... però feia patxoca.
Finalment s’ha acabat el dilema. Ja no cal llegir. Ordre ministerial. Ni els estudiants de selectivitat han de llegir. Per què, si ja tenim Google?
Fa uns anys aquesta llei s’atribuiria a la dreta. Els rics no volen que el poble aprengui coses. La dreta manté al poble en la ignorància. Ara no cal fer demagògia, els governs més esquerrans també foragiten la lectura fora de les escoles. El que cal és imaginació, creativitat, treballar el fang i recuperar la cultura tradicional. Lloable. Molt lloable però un llibre a l’any tampoc faria tan mal.
No sabria com explicar-ho però em sembla que saber llegir no és tan mala cosa. D’acord que els llibres acumulen pols, però ben utilitzats, també poden desenteranyinar alguna closca i afavorir la creativitat, fins i tot ajudar a l’anomenada intel·ligència que no serveix per massa però que pot donar instants de felicitat.
La vellesa em supura, ho reconec. El passat dijous vaig anunciat a la redacció que aquest seria el meu darrer article. Em sento tan lluny de la realitat actual com m’hi sentia fa més de cent anys en els llimbs de les expectatives. M’hagués agradat un tema més amable per acomiadar-me però les coses són tal com diu Google. No tenen volta de fulla.
No els parlaré del meu futur, i no per timidesa o pudor, senzillament perquè dependrà del proper llibre que enceti.
Un plaer haver-los conegut.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
DE L’ÈXODE AL MAKBA
Orient
Es compleixen setanta sis anys de la Makba. El dia en que els palestins, gràcies a l’acord polític d’occident, es van quedar sense terra. Setanta sis anys que els palestins es mouen encara incrèduls per la infinita terra dels passos perduts. En tot aquest temps ha estat impossible trobar el desllorigador que permetés una convivència mínimament civilitzada amb Israel. I cada dia, la nafra supura.
Fa deu anys aproximadament, el Iemen s’ha convertit en una carnisseria on pràcticament tots els països veïns han intervingut i han volgut decidir el futur del país. Al Qaeda, l’Estat Islàmic de l’Irak, tots han deixat petjades de sang. A les armes d’uns i altres cal afegir, naturalment, la crisi humanitària que ha elevat en aquest període fins a gairebé quatre-cents mil les morts dels iemenites. Pràcticament ningú no recorda l’inici de la lluita. Potser, l’enderrocament d’un enderrocador?
Fa una setmana l’Afganistan era el destí turístic convertit en tomba per a tres turistes espanyols. Cap raó, cap motiu específic. Només Afganistan i les seves lluites internes entre govern i estat islàmic que es vanaglorien de matar a cristians i pagans, abans de violar a les seves dones esclavitzades.
La tragèdia d’Orient ara per ara és que tota aquesta olla barrejada de violència, no té fre. Es poden pactar treves, es pot substituir un govern assassí per un de corrupte, els tribunals internacionals poden fer edicions especials de condemnes, governs propers o llunyans poden enviar mil amenaces. Res no serveix.
Aquest Orient tan proper com inimaginable, està tocat de mort. La febre no té aturador i a cada intent de fer un diagnòstic, es produeix una matança de personal sanitari. És com un suïcidi col·lectiu engendrat, en el passat per la cobdícia d’occident però que ha arrelat de tal manera que Orient se l’ha fet seva.
Cada any, en la celebració de la Makba, els palestins llueixen la mateixa pancarta: Tornarem. Doncs això.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
CAIXA O FAIXA
Jugant a sorts amb la vida de Julien Assange
El Tribunal anglès ha acceptat que Assange presenti nou recurs contra la petició americana d’extradició. Probablement la decisió representi un èxit pel fundador de WikilLeaks. En tot cas, serà un èxit legal, de llibertat d’expressió, de concepte general del que significa llibertat. Personalment, Julien Assange ja no té marge per cap victòria. L’han destrossat. Ningú sap el càstig que li haurien imposat a USA però o li preparaven una habitació a Guantánamo o difícilment la pena podia ser més dura de la que porta arrossegant des de fa bastant més de deu anys. Cal que segueixi aquesta persecució? Volen veure com es llança per la primera finestra que trobi oberta?
FES-T’HO TU MATEIX
Portuguès decidit a acabar amb l’extrema dreta
A vegades els grans problemes tenen solucions molt senzilles. Per exemple, augmenta l’índex de mortalitat doncs n’hi ha prou en fer una vaga de metges. Un país entra en crac econòmic, provoques una crisi de govern i el país es refà tot solet, com els camps de carxofes. Això és el que va pensar el tipus portuguès que es va agenciar una colla d’explosius, se’ls va fotre a sobre i va voler entrar a una de les seus de la dreta lusitana. Apart d’una mica assassí, aquest home és tonto del cul perquè les primeres paraules que va dir després del frustrat intent van ser: Volia viure tranquil d’una punyetera vegada. Tranquil del tot animal, mort com una cendra de xemeneia.
AQUÍ S’APROFITA TOT
Lladres de tombes... al segle XXI
Malament han d’anar les coses quan ha reaparegut la moda de la profanació de tombes. No de piràmides que encara podries fer negoci, de tombes normals, de famílies normals en ciutats normals. Cluques els ulls i et veus en la Espanya negra amb l’estafa de l’estampeta. La darrera mafieta enxampada a Barcelona, havien recollit en deu anys de feina i pudor, un grapat de medalles, uns quants anells i una bosseta de dents d’or. Paga la feinada? Cal ser molt “cutre” per dedicar-se a un negoci com aquest. Fundar una funerària és més net i resulta molt més avantatjós. Al mort i família se’ls pot explotar econòmicament fins a peu de tomba, però una vegada tapiada amb la làpida seria millor pensar en una altra iniciativa.
5.000 VÍCTIMES conegudes DE L’HEPATITIS C I DE SIDA
Quina seguretat social tenim?
A França van caldre 11 anys de batalla perquè les famílies de les víctimes de l'escàndol de sang contaminada (més de 1.000 morts) obtinguessin una indemnització i la condemna de l'exministre de Salut Edmond Hervé el 1999...
Al Regne Unit han trigat més de 30 anys. Tot just, el primer ministre Rishi Sunak accepta pagar pels 3.000 morts. Set anys d'investigació i 5.000 testimonis sobre l'escàndol més gran que ha colpejat el servei de salut, en les dècades de 1970 i 1990. Una denúncia d’encobriment sistemàtic i aterridor per part del sistema sanitari anglès, NHS.
A Espanya, amb més de 1.000 afectats, els responsables d'Hematologia de l’Hospital de La Paz tampoc van comprovar l'estat dels derivats hematològics subministrats als pacients i una vegada assabentats no van destruir els estocs contaminats.
EL LITORAL CATALÀ RECULA
Un tsunami al ralentí, però és un tsunami, una onada que no para d’amplificar-se
Amb unes reculades mitjanes de fins a 9,8 metres anuals a Badalona i de 7,5 metres a Montgat, el 2035 només el 54% de les platges encara tindran les condicions d'amplada necessàries per a la prestació dels serveis d'oci i el 9% quedaran completament erosionades.
Des del 2017, sota la pressió del canvi climàtic i l'artificialització del sòl, els científics han observat una regressió significativa del litoral català i reclamen la necessitat urgent de "repensar la costa" i les seves infraestructures. En l'informe "Un litoral que arriba als seus límits", es diu clarament que el Mediterrani augmenta 4 mil·límetres anuals. I a finals de segle, aquest increment podria ser de l'ordre d'un metre en total.
Apa, que els més previsors vagin comprant una barca!
NÚRIA: OBJECTE DE DESIG
No aconsegueixen acostar posicions
Les negociacions entre Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i l’Ajuntament de Queralbs per la nova concessió de l’estació i l’espai d’oci de Vall de Núria s’han encallat.
Entre els això no i lo altre tampoc estan tensant la corda. La veritat és que ningú no entén aquesta baralla de cafè. En definitiva, es una baralla de diners i de poder però tranquils, el cremallera segueix funcionant.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
TRANQUIL·LITZEU-VOS
SI LA GENT NO ESTIMA KARLITUS
LA MAJORIA TAMPOC S’ESTIMEN A ELLS MATEIXOS
La traduction en français sera bientôt disponible
PELS CAMINS INESCRUTABLES DE DÉU
Diputada del Parlament israelià, demana la independència de Catalunya
Doncs ja ho veieu, no seran les urnes, ni la defensa del territori, tampoc seran les tropes russes que segons la dreta espanyola estaven amagades a Andorra a punt d’envair territori espanyol, no serem els catalans republicans ni monàrquics, serà Israel qui ens faci independents. Potser sigui la vegada que ho tinguem més segur.
La proposta arriba de part de Sharren Haskel, diputada jove però amb ganes de fer-se veure. Sharren pel que coneixem, sembla més una mare jove i entremaliada que una política però a vegades els bojos fan bitlles i la proposta que ha elevat a Netanyahu ha fet fortuna.
Espanya reconeixerà l’Estat Palestí. Ok. Tel-Aviv reconeixerà la sobirania catalana.
La notícia, malgrat la sorpresa inicial, no és tan descabellada. El poble d’Israel i el català tenen molts puts en comú. Botiguers, tradicionalistes, nas afinat per l'especulació, hàbils en trobar desinteressades influències, matrimonis convinguts i un passat farcit de persecucions i injustícies. Un punt xuleta, el tenim.
Si la política seguís una senda raonable la idea no passaria d’anècdota divertida, però tal i com van les coses, ves que no acabem vivint la creació de la República catalana amb patronatge sefardita. Si ja manen a la Casa Blanca perquè una colònia ben preparada no es pot fer càrrec de manera dissimulada i sota alguna frase sagrada de les regnes de Catalunya?
El missatge que es treu d’aquestes opcions presentades per la Sharren és que la política ja no passa pel molí del criteri raonable, augmentant o disminuint la seva força segons el corrent del moment, el que se’n deia teoria ara és revenja. Fer mal a qui creus que t’ha ferit. Una mena d’ull per ull a la moderna. La mama Sharren és molt possible que no sàpiga res de Catalunya, i fins ara l’hi ha importat molt poc, però nota que Espanya li ha trepitjat l’ull de poll i ella, una vegada deixats els fills a la guarderia, pitja ferro, accelera l’instint i reclama la independència de Catalunya.
Molt infantil per ser política, molt divertit per escriure un article.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
NO ÉS EL QUE SEMBLA
Von der Leyen acceptaria pactar amb alguna extrema dreta
Estava fent cua a la porta de la boutique quan vaig notar un pessic a la cintura. Sei bellíssima deia una veu al meu darrera. Era la Meloni. Em va fer entrar per la porta del darrera i em vaig comprar la bossa de mà amb descompte. Després em va invitar a un cappuccino. Ens vàrem caure bé.
La Meloni és una dona senzilla, elegant, delicada simpàtica, que toca de peus a terra. Res a veure amb la camionera de Le Pen que només amb el perfum ja devasta al contrari. Meloni podria ser una bona amiga. Per què no puc compartir una mica de ideologia amb la Meloni? No pot amagar res massa dolent una dona tan fina.
Dirà molta gent, que els meus no són criteris polítics de pes. Jo crec que sí. Totes les persones, polítiques o civils, deixen anar més enllà de la seva presència la flaire del veritable caràcter. Porto molts anys presidint la Comissió Europea i les flaires, ho puc jurar i ho podeu veure per unes arrugues que se m’han format al voltant del nas, són bastant pudentes. Ja sabeu que per culpa de ser dona, els ministres enlloc de donar-me la mà es passen el dia fotent-me l’alè a la cara. Per què no es fan petons entre ells? Quan acaben les salutacions em venen ganes d’anar-me’n corrent a casa. La tensió amb la que t’agafen del braç, el somriure mecanitzat, l’alè i la mirada que et regalen justifiquen els successius desastres de les reunions. De cada quatre, tres t’apunyalarien per l’esquena. La Meloni, no.
Abans de separar-nos ens vàrem aturar davant una sabateria. L’amiga italiana es va enamorar d’una sabata de pell baixa, sense taló. Es que els galindons no em deixen viure, va exclamar mentre li embolicaven el parell de sabates que van regalar-li. Tots els dictadors que conec porten o han portat alces. La Meloni accepta la seva alçada i això per un polític és tan difícil com acceptar la seva mediocritat.
O sigui, que sí, que m’han criticat per haver especulat en poder treballar conjuntament amb la Meloni perquè és de dretes... i jo sóc de dretes i la majoria dels que ostentem un poder som de dretes perquè volem mantenir el cul a la cadira. En tot cas, ni la Meloni ni jo organitzaríem genocidis com els que omplen Europa... a no ser que fos molt necessari.
Jo, Von der Leyen.
LA GARSA PROSTÀTICA
QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?
Protesta Canària contra el turisme mentre el Cabildo li dóna més suport
El poble canari està immers en la reivindicació de la seva terra i del dret que tenen d’habitar-la sense haver d’apartar-se per deixar pas als turistes que, apart omplir l’espai, l’encareixen i expulsen als illencs de casa seva. El conflicte no és de fàcil solució. S’enfronten idees molt diferents del que es considera desenvolupament. Hi ha un moment però en que cal parar màquines. Quan tot un poble surt al carrer denunciant la invasió turística, ja no es tracte d’una minoria ecologista, ni d’un partit minoritari que vol esgarrapar quatre vots. Alguna cosa hi ha de certa i de greu quan els manifestants arriben a la transversalitat gairebé perfecte. Aquí tots es queixen, com es queixen a les Balears i a bona part de les bombolles turístiques repartides pel país. El turisme ja no ocupa uns espais, el turisme conquereix un poble.
Si el PIB espanyol el regentés la indústria pesada, hauríem de trobar remei a la contaminació ambiental. Agradés o no, caldria regular la situació. El nostre focus contaminant és el turisme i també cal resoldre’l en comú.
Lluny d’això, quan més tibant està la situació, el Cabildo Canario, decideix sense encomanar-se a déu ni al diable, donar una nova empenta a la industria del turisme en forma d’ajudes econòmiques. Bon moment!
Sorprèn, malgrat l’experiència viscuda, aquesta mena de desconnexió entre les demandes de la ciutadania i els interessos del poder. Entre les necessitats vitals dels canaris i els obscurs plans del seu Govern.
Com poden tenir prioritats tan dispars i contraposades una gent que viu en un mateix territori? No s’entén ni la decisió ni la oportunitat del Cabildo de donar ara més suport que mai a un fenomen que la seva gent critica. No és tan difícil d’entendre. Els canaris, es queden sense espai vital. Alguns dormen a la platja aprofitant la marea baixa però en quan surt el sol han d’abandonar-la perquè arriba el turista amb la seva tovallola de matrimoni i els fot fora.
A sou de qui està el Cabildo? Se suposa que de la gent que els vota i els dóna legalitat. Haurien d’agrair aquests vot de confiança no sempre merescut.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
TORTURA, DETENCIONS IL·LEGALS... 20 ANYS D’IMPUNITAT
Aviat milers de nous presoners haitians arribaran a Guantánamo
A hores d’ara, encara romanen trenta presos a la base naval de Guantánamo, en condicions infrahumanes. En aquesta presó dels Estats Units situada en l’illa de Cuba, inaugurada el 2002 després dels atacs a les torres bessones de Nova-York, hi han passat uns 800 presoners que han patit tot tipus de tortures amb el vistiplau del govern americà, acusats d’actes terroristes, molts d’ells inexistents.
Així, el 2007, Morris Davis, el Fiscal en cap, va dimitir perquè la majoria de detinguts no tenien res a veure amb el terrorisme. El president Obama, el 2016, va intentar tancar-la, però tant els demòcrates com els republicans ho van impedir al Congrés. Fins i tot, als familiars de les víctimes dels atemptats terroristes se’ls explica amb detall les tortures a les que sotmeten els presoners.
Dels 30 presos actuals, custodiats per 1500 soldats, la meitat, innocents, mai se’ls ha pogut acusar de res, i d’aquests, n’hi ha 3 que els retenen per considerar-los massa perillosos. Malgrat la protesta de les Nacions Unides, segueix oberta amb un cost de mig milió de dòlars anuals, la més cara del món, però ja se sap que als EUA, capdavanters en el món per la justícia i les llibertats, hi sobren els diners que espolien arreu del planeta.
Tanmateix, la base de Guantánamo dóna per molt més i cal aprofitar els seus 117 kilòmetres quadrats. Així, el govern de Biden prepara concentrar-hi milers d’haitians i migrants que fugen de la misèria i el terror del seu país, controlat per bandes criminals. Als EUA ja hi viuen un milió d’haitians i molts més intenten arribar-hi per mar on els espera la marina yankee per empresonar-los. Així, ben aviat els trenta presoners actuals tindran nova companyia de milers d’homes i dones privats de llibertat.
Res no canvia, segueix l’opressió contra els descendents dels esclaus d’Haití que es van revoltar i es van alliberar a principis del s. XIX del colonialisme i l’explotació occidental.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
L’EDAT DEL COURE A EUROPA
Com ens des-informen dels robatoris des de fa 20 anys
Amb aquest article busquem elaborar una síntesi del desenvolupament generalitzat dels robatoris de coure a Catalunya, Espanya i Europa durant la fase final del segle XX, començament de l’actual i fins el 2024.
Els motius dels robatoris són variats, però un dels principals és el canvi sobtat –tecnològicament– en les noves instal·lacions d’una xarxa ferroviària europea en expansió constant. Com també, el fet que les grans empreses del sector han tingut de destruir les antigues instal·lacions com si fos un ritual funerari, amb la incineració generalitzada de cablejats vells per recuperar el coure. Aquest canvi coincideix amb una important deriva electrònico-informàtica que ha modificat els sistemes productius actuals i la sedentarització dels treballadors. Aquests canvis econòmics i socials van fer aparèixer la indústria del coure robat en la qual, actualment, hi participen 32 empreses només a Catalunya. Una siderúrgia nova i amb ella, un dels canvis més significatius en la tecnologia metal·lúrgica.
El marc cronològic escollit com a estudi és una època de molts canvis socials, econòmics i moral-religiosos. Al començament del període (1990), les grans companyies ferroviàries locals-nacionals eren molt diferents entre elles i formaven societats de treballadors-fixes-funcionarials autosuficients i fragmentades. Al final del període estudiat (2024), aquestes empreses han evolucionar cap a una forma de treball protourbana i militaritzada alhora que s’han oblidat que transporten persones.
A l'edat del coure, encara podem parlar d'una explotació "sostenible" dels treballadors? Tot i que part del paisatge ha estat transformat per noves vies, noves catenàries, nous sistemes de control a distància, les empreses estan massa degradades per funcionar correctament de cara els usuaris.
Alhora, la incessant pressió robatòria, s’ha traduït en el retrocés de l’eficiència i l'establiment de resistències, que s'han afegit a la sequera empresarial. La transició cap a l'edat del coure va estar marcada pel predomini de l’ús d’aquest metall a tot Europa, però alhora van deixar de banda línies mixtes, de mitja distància o de rodalies. Línies que deixades sense prou personal, sense renovació i sense quasi vigilància van permetre que el territori s’omplís de bandes de recuperació del metall, des de la seva fosa fins a la seva reintroducció al mercat. Estem parlant de muntanyes de coure...
Cal afegir que les inclemències, les pluges, l'absència de personal d'aquell moment no van comportar una modernització racional, sinó que la irrupció dels trens d’alta velocitat i la nova tecnologia de cablejats van fer augmentar la demanda de coure al preu que fos.
Els canvis comportamentals d'aquest període, com la introducció de la indústria siderúrgica de reciclatge del coure, van crear l'especialització, l'augment de bandes estructurades i les complicitats amb les empreses compradores. De vegades hi ha hagut, inclús, producció d'excedents de coure, que es van traduir inevitablement en un augment de la demanda i en una diversificació dels productes. Així, ara, el coure robat a Catalunya es pot comprar a Suècia o arreu, ja que les pràctiques metal·lúrgiques requereixen un mercat abundant com a millor combustible per continuar robant amb tota impunitat.
A nivell paisatgístic, hi ha alguns canvis que es poden relacionar amb l’ampliació dels llocs on és fàcil de sostraure el metall, però la transformació més important es pot observar durant la consolidació de l'edat del coure, quan s’han intensificat els contactes europeus i mediterranis. La RENFE, la SNCF, la REFER, etc. han pogut promoure l'aplicació d'un sistema intensiu de connexió entre les grans capitals, això ha fet possible l’augment de la capacitat de producció del coure robat-reciclat però han deixar en pilotes la gent que no viatja per negocis a les grans capitals.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
INTEL·LIGÈNCIA TONTA
La IA fa passar al Bisbe d’Urgell per influencer
Tinc un germà que és un veritable crack en Intel·ligència Artificial, però és tonto. La seva imaginació arriba a insospitats límits. És capaç per exemple de convertir la península ibèrica en una gran pastura plena només de braus, vaques i família. Ni un edifici, tot natura. Gran idea però no li compren. Influenciat per l’exitosa suplantació de personalitats, va decidir pujar al carro no ja de la ficció sinó del negoci artificial. Però com he dit, és tonto. Li porto dient des de petit i els pares sempre m’han acusat de tenir-li mania. Res d’això. És tonto. Els tres inicials experiments del meu germà suplantant personalitats van ser: El primer, presentant al Cap de Vox anunciant un pla d’extermini col·lectiu contra la població catalana. Hi havia de tot, camps de concentració, crematoris, jutges cantant les absoltes. Tenia gràcia però la gent no va saber trobar-li. Qualsevol de nosaltres coneix el programa d’Abascal i troba d’allò més normal unes declaracions com aquestes. Ni una sorpresa, ni un esgarip, ni retuït. La gent ho va entendre com a normal. La segona idea va ser encara més peregrina. Engrescat per la utilització que algú va fer del Bisbe d’Urgell demanant diners per invertir en petroli i que ha tingut un cert ressò, el meu germà va pensar petar l’audiència artificial donant una notícia que ell mateix va considerar bomba. La cosa anava d’un altre bisbe (per no plagiar l’original) que promocionava una recol·lecta a fi de construir llars segures on el clergat pogués alleugerir el vot de castedat amb nens i animalons petits, (de raça, això sí). Aquella nit, el meu germà la passar vetllant i resant per l’èxit de la iniciativa. Les xarxes van restar mudes. La gent encara pot sorprendre’s que un bisbe demani per fer-se una petroliera, però una casa de putes la demanen tots.
I avui, el molt capoll del meu germà, em truca novament engrescat, anunciant-me la nova idea. Pensa utilitzar la I.A. per presentar en pantalla les confessions pornogràfiques d’un antic rei d’Espanya amb una minyona de la casa reial. Serà cretí.
Els meus pares continuen pensant que el Joselito (el meu germà) no té sort però francament, el Joselito és ruc de mena.
LLUFA PER LA INNOCÈNCIA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
I FAN POLS...
Ja no cal llegir
Per la majoria silenciosa i generalment estúpida, els llibres sempre han representat un problema feixuc. Cal tenir llibres, deia tothom, però per què? es preguntaven alhora. Pesen, ocupen espai, fan pols, i a sobre estan plens de lletres que no s’entenen. El dilema es va solucionar durant anys amb la compra anual d’un llibre per Sant Jordi (el darrer Premi Planeta o Nadal) i tres volums d’una enciclopèdia sobre jardineria. Feia patxoca. Obligava a remoure fotos, records de viatges a la font Fresca, reis del tortell de Reis o el gotet portat directament de Lourdes... però feia patxoca.
Finalment s’ha acabat el dilema. Ja no cal llegir. Ordre ministerial. Ni els estudiants de selectivitat han de llegir. Per què, si ja tenim Google?
Fa uns anys aquesta llei s’atribuiria a la dreta. Els rics no volen que el poble aprengui coses. La dreta manté al poble en la ignorància. Ara no cal fer demagògia, els governs més esquerrans també foragiten la lectura fora de les escoles. El que cal és imaginació, creativitat, treballar el fang i recuperar la cultura tradicional. Lloable. Molt lloable però un llibre a l’any tampoc faria tan mal.
No sabria com explicar-ho però em sembla que saber llegir no és tan mala cosa. D’acord que els llibres acumulen pols, però ben utilitzats, també poden desenteranyinar alguna closca i afavorir la creativitat, fins i tot ajudar a l’anomenada intel·ligència que no serveix per massa però que pot donar instants de felicitat.
La vellesa em supura, ho reconec. El passat dijous vaig anunciat a la redacció que aquest seria el meu darrer article. Em sento tan lluny de la realitat actual com m’hi sentia fa més de cent anys en els llimbs de les expectatives. M’hagués agradat un tema més amable per acomiadar-me però les coses són tal com diu Google. No tenen volta de fulla.
No els parlaré del meu futur, i no per timidesa o pudor, senzillament perquè dependrà del proper llibre que enceti.
Un plaer haver-los conegut.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
DE L’ÈXODE AL MAKBA
Orient
Es compleixen setanta sis anys de la Makba. El dia en que els palestins, gràcies a l’acord polític d’occident, es van quedar sense terra. Setanta sis anys que els palestins es mouen encara incrèduls per la infinita terra dels passos perduts. En tot aquest temps ha estat impossible trobar el desllorigador que permetés una convivència mínimament civilitzada amb Israel. I cada dia, la nafra supura.
Fa deu anys aproximadament, el Iemen s’ha convertit en una carnisseria on pràcticament tots els països veïns han intervingut i han volgut decidir el futur del país. Al Qaeda, l’Estat Islàmic de l’Irak, tots han deixat petjades de sang. A les armes d’uns i altres cal afegir, naturalment, la crisi humanitària que ha elevat en aquest període fins a gairebé quatre-cents mil les morts dels iemenites. Pràcticament ningú no recorda l’inici de la lluita. Potser, l’enderrocament d’un enderrocador?
Fa una setmana l’Afganistan era el destí turístic convertit en tomba per a tres turistes espanyols. Cap raó, cap motiu específic. Només Afganistan i les seves lluites internes entre govern i estat islàmic que es vanaglorien de matar a cristians i pagans, abans de violar a les seves dones esclavitzades.
La tragèdia d’Orient ara per ara és que tota aquesta olla barrejada de violència, no té fre. Es poden pactar treves, es pot substituir un govern assassí per un de corrupte, els tribunals internacionals poden fer edicions especials de condemnes, governs propers o llunyans poden enviar mil amenaces. Res no serveix.
Aquest Orient tan proper com inimaginable, està tocat de mort. La febre no té aturador i a cada intent de fer un diagnòstic, es produeix una matança de personal sanitari. És com un suïcidi col·lectiu engendrat, en el passat per la cobdícia d’occident però que ha arrelat de tal manera que Orient se l’ha fet seva.
Cada any, en la celebració de la Makba, els palestins llueixen la mateixa pancarta: Tornarem. Doncs això.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
CAIXA O FAIXA
Jugant a sorts amb la vida de Julien Assange
El Tribunal anglès ha acceptat que Assange presenti nou recurs contra la petició americana d’extradició. Probablement la decisió representi un èxit pel fundador de WikilLeaks. En tot cas, serà un èxit legal, de llibertat d’expressió, de concepte general del que significa llibertat. Personalment, Julien Assange ja no té marge per cap victòria. L’han destrossat. Ningú sap el càstig que li haurien imposat a USA però o li preparaven una habitació a Guantánamo o difícilment la pena podia ser més dura de la que porta arrossegant des de fa bastant més de deu anys. Cal que segueixi aquesta persecució? Volen veure com es llança per la primera finestra que trobi oberta?
FES-T’HO TU MATEIX
Portuguès decidit a acabar amb l’extrema dreta
A vegades els grans problemes tenen solucions molt senzilles. Per exemple, augmenta l’índex de mortalitat doncs n’hi ha prou en fer una vaga de metges. Un país entra en crac econòmic, provoques una crisi de govern i el país es refà tot solet, com els camps de carxofes. Això és el que va pensar el tipus portuguès que es va agenciar una colla d’explosius, se’ls va fotre a sobre i va voler entrar a una de les seus de la dreta lusitana. Apart d’una mica assassí, aquest home és tonto del cul perquè les primeres paraules que va dir després del frustrat intent van ser: Volia viure tranquil d’una punyetera vegada. Tranquil del tot animal, mort com una cendra de xemeneia.
AQUÍ S’APROFITA TOT
Lladres de tombes... al segle XXI
Malament han d’anar les coses quan ha reaparegut la moda de la profanació de tombes. No de piràmides que encara podries fer negoci, de tombes normals, de famílies normals en ciutats normals. Cluques els ulls i et veus en la Espanya negra amb l’estafa de l’estampeta. La darrera mafieta enxampada a Barcelona, havien recollit en deu anys de feina i pudor, un grapat de medalles, uns quants anells i una bosseta de dents d’or. Paga la feinada? Cal ser molt “cutre” per dedicar-se a un negoci com aquest. Fundar una funerària és més net i resulta molt més avantatjós. Al mort i família se’ls pot explotar econòmicament fins a peu de tomba, però una vegada tapiada amb la làpida seria millor pensar en una altra iniciativa.
5.000 VÍCTIMES conegudes DE L’HEPATITIS C I DE SIDA
Quina seguretat social tenim?
A França van caldre 11 anys de batalla perquè les famílies de les víctimes de l'escàndol de sang contaminada (més de 1.000 morts) obtinguessin una indemnització i la condemna de l'exministre de Salut Edmond Hervé el 1999...
Al Regne Unit han trigat més de 30 anys. Tot just, el primer ministre Rishi Sunak accepta pagar pels 3.000 morts. Set anys d'investigació i 5.000 testimonis sobre l'escàndol més gran que ha colpejat el servei de salut, en les dècades de 1970 i 1990. Una denúncia d’encobriment sistemàtic i aterridor per part del sistema sanitari anglès, NHS.
A Espanya, amb més de 1.000 afectats, els responsables d'Hematologia de l’Hospital de La Paz tampoc van comprovar l'estat dels derivats hematològics subministrats als pacients i una vegada assabentats no van destruir els estocs contaminats.
EL LITORAL CATALÀ RECULA
Un tsunami al ralentí, però és un tsunami, una onada que no para d’amplificar-se
Amb unes reculades mitjanes de fins a 9,8 metres anuals a Badalona i de 7,5 metres a Montgat, el 2035 només el 54% de les platges encara tindran les condicions d'amplada necessàries per a la prestació dels serveis d'oci i el 9% quedaran completament erosionades.
Des del 2017, sota la pressió del canvi climàtic i l'artificialització del sòl, els científics han observat una regressió significativa del litoral català i reclamen la necessitat urgent de "repensar la costa" i les seves infraestructures. En l'informe "Un litoral que arriba als seus límits", es diu clarament que el Mediterrani augmenta 4 mil·límetres anuals. I a finals de segle, aquest increment podria ser de l'ordre d'un metre en total.
Apa, que els més previsors vagin comprant una barca!
NÚRIA: OBJECTE DE DESIG
No aconsegueixen acostar posicions
Les negociacions entre Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i l’Ajuntament de Queralbs per la nova concessió de l’estació i l’espai d’oci de Vall de Núria s’han encallat.
Entre els això no i lo altre tampoc estan tensant la corda. La veritat és que ningú no entén aquesta baralla de cafè. En definitiva, es una baralla de diners i de poder però tranquils, el cremallera segueix funcionant.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
TRANQUIL·LITZEU-VOS
SI LA GENT NO ESTIMA KARLITUS
LA MAJORIA TAMPOC S’ESTIMEN A ELLS MATEIXOS