Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
23 décembre 2022
QATAR GUANYA EL MUNDIAL
La selecció Argentina guanya la part esportiva
“Achacapú”, era el terme utilitzat pel meu fill quan era infant. El significat era, s’ha acabat, prou. Doncs “achacapú”, el Mundial de Qatar s’ha acabat. És el final d’una festa patrocinada pels hereus d’Alí Babà.
El cost econòmic, és tan astronòmic que mai ningú no podrà calcular-lo. Des de convertir deserts en estadis, passant per refrigerar els camps, construir Hotels a dojo, o malgastar milionades energètiques. El cost social, donar carta blanca a un país que ha tractat als treballadors dels jocs com a veritables esclaus i on els drets humans queden coberts de sorra i diners. El cost moral, assistir una vegada més a l’engranatge pràcticament perfecte de la corrupció entre les entitats i individus que s’auto consideren de pulcra netedat i empassar-te la vergonya, la nostra, no pas la de corruptes i corruptors.
Hi ha hagut també, entre tanta luxosa misèria, un campionat de futbol on equips de diferents països cantaven el seu himne i després jugaven a pilota. En aquesta especialitat ha guanyat Argentina. Els argentins estan emocionats i fan bé perquè només poden ser campions mundials en això, en futbol.
Tres o quatre dies d’eufòria, de primeres pàgines, una nova onada per pujar als altars jugadors, entrenadors i massatgistes. I ja només quedarà el record i la vergonya.
Alguns caps cauran, molt pocs comparats amb l’embutxacada general que ha provocat el Mundial. Els estadis es convertiran en grans magatzems i la misèria i la persecució de la llibertat quedarà com sempre, arrelada en el més profund de l’arena. A no ser, que els especialistes en pulcra netedat, considerin que el fet de que una dona arbitrés un partit dins el mundial, sigui l’avenç que Qatar necessitava i una mostra fefaent de la seva democratització. (Algú ho dirà)
SEGONA PÀGINA
K.MEO
NOVES PROMOCIONS
Xavier Trias alcaldable per Barcelona
Adressso aquesta carta a tots els tant m’han estimat i tant estimo xo. Ciutadans de Barcelona cap i casssal de Catalunya que en pau descansi. Aleshoress començo:
Barcelonins, barcelonines i elegetebi en xeneral:
Avia’m, parlem clar. Aixó és una desgracia. No és que xò estigui com una floreta. Parlo pitxor que el Cruyff i a sobre, segons diu la dona, repepiexo, però comparat amb Barcelona, estic fet una pubilla.
Això que han fet a Barcelona no té perdó de Déu. Això és una animalada i això algú ha de parar-ho. Servidor de vostès.
No fa gaire els habitants de Barcelona, estàvem orgullosssos d’aquesta magnífica ciutat. Arbres, coloms, botiguetes familiars, vaxxells aparcats en el seu lloc. Eh? Ara això és una disbauxa. Barcelona sembla un camp de batalla, els carrers oberts, les places estrinxolades sense un banc per les persones de certa edat... I els menuts eh? Què en fem dels menuts? On els portem sense que vexin desgràcies?
I tot això de qui és culpa? No em feu parlar, no m’agrada criticar, però la culpable de tot és la Colau. Aquesta noia, potser de bona fe, eh? Però xens preparada per governar. Governar és un art i ella artista no és. I de qui més es culpa això? Sense voler criticar, de tots els altres. Massa xent. Massa ordeno i mando i masses invents.
Xo em comprometo ciutadans i ciutadanes i elegetebi, si segueixo fort de salut com fins ara i amb el cap clar com fins ara... Ara no recordo que us volia prometre, però us xuro que si em seleccioneu tot anirà bé. Ah sí! Xo tornaré a posssar les muralles.
Cal la mà d’un home fort. Cal la solidesa d’un home sòlid. Calgu xo, collons i prou xerrameca.
LA GARSA PROSTÀTICA
LA MILÍCIA VA DE PUTES
Sorteig en una caserna militar d’una prostituta
Quiero expresaros el orgullo de la Sociedad española hacia la Institución Militar. Es, sin duda la mejor recompensa e implica aprecio y gratitud hacia vuestro trabajo y VUESTROS VALORES. (Paraules del Rei en la celebració de la Pasqua Militar. 2022)
En la caserna del Bruc a Barcelona, un grup de militars organitzen un sorteig per col·laborar en les festes de la Verge Immaculada. El premi és aconseguir una “dama de companyia” durant vuit hores. (2022)
Efectivament la societat espanyola pot sentir-se orgullosa de les seves forces armades i dels seus valors. En especial, la part de la societat que encara viu en una caverna humida, bruta i polsosa (malgrat la casa la tinguin al barri de Salamanca). Gent que valora la dignitat de l’home sospesant testosterona, mal gust, menyspreu per l’altra (especialment si es dona) i una educació diguem que bàsica.
“Menjar, beure, posar i treure” encara sonen per Espanya i per la Itàlia de Berlusconi (més generós, això sí oferint un bus ple de prostitutes al seu equip de futbol). La situació, el significat i els valors són gairebé els mateixos. La brama del verro.
Per què serà que les paraules d’elogi de les autoritats resulten molt més vehements quan es dirigeixen a col·lectius com aquest que sorteja una prostituta, que quan es refereixen a científics, músics, o dones de la neteja? Els tira la genètica, l’esperit animal, l’estupidesa?
“Pecho fuera, estómago dentro, cabeza alta” és la consigna que els suboficials donen als reclutes. Anar amb el “pecho fuera” és la tàctica dels “chulos piscina”.
Per què hem d’enaltir les virtuts de qui no te virtuts? Perquè no entenguin que només mereixen el rebuig i la repugnància dels que ja han baixat de l’arbre? O per por a les armes que empunyen?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS NAZIS INTENTEN FER-SE AMB EL PODER A ALEMANYA
El 7 de desembre va ser desarticulat un cop d’estat neo-nazi per acabar amb el règim democràtic pocs dies abans de Nadal. Feia un any que els conspiradors es preparaven per a proclamar un nou règim totalitari anomenat IV Reich que inclogués els territoris d’abans de la Segona Guerra Mundial.
Al 2021 els serveis de seguretat havien detectat individus violents d’extrema dreta organitzats amb el Reichbürger (Ciutadans del Reich), nazis que no reconeixen el règim actual. El mateix any, escamots de l’extrema dreta van dur a terme més d’un miler d’atacs contra migrants, refugiats i oponents polítics, amb 590 ferits i alguns morts com el polític Walter Lübcke per defensar el migrants.
Al 2019, la policia va desarticular l’estructura muntada pels nazis que controlava un barri de la ciutat d’Eisenach, alhora, van dissoldre un cos d’elit de l’exèrcit amb l’expulsió del seu comandament. El màxim organitzador i ideòleg del cop era l’aristòcrata i príncep Heinrich XIII, que havia de ser el futur cap d’estat del IV Reich. Per altre banda, hi col·laboren l’antic tinent coronel Rüdiger von Heyking que era l’encarregat de les forces armades insurrectes i el designat futur ministre de l’interior i també la jutgessa B. Malsak-Winkeman, ex diputada del Bundestag per Alternativa per Alemanya, partit d’ultradreta, i encarregada de facilitar l’ocupació i segrest del parlament i eliminació de significants càrrecs polítics.
També estava acordat que els colpistes infiltrats en cossos policials i de l’exèrcit en 11 dels 16 lands que conformen el país, i que tenien importants dipòsits d’armes a la seva disposició, actuarien per instaurar un règim militar després de propiciar una guerra civil amb el control de xarxes elèctriques i canals de televisió.
Hi ha desenes de detinguts, però encara continua havent-hi milers de nazis lliures disposats a tot per acabar amb tot tipus de llibertat.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
MÉNAGES A TROIS A MADRID
ERC, o passió folla o agredits anals
El Senat ha aturat el procediment parlamentari, gràcies a l’acció conjugada del president del TC, Pedro González-Trevijano, i el també conservador Antonio Narváez, que hagués acabat amb una reforma del poder judicial; per a Pedro Sánchez un doble revés ja que també atura la renovació del Poder Judicial.
El Tribunal Constitucional ha consumat per primer cop la seva intromissió dins d’un procediment del Congrés dels Diputats i el Senat. El TC ha desafiat a Pedro Sánchez al admetre les mesures cautelaríssimes del PP per bloquejar la reforma del poder judicial, a més de rebutjar les recusacions dels dos magistrats que tenen el mandat caducat des de fa anys. És a dir, la majoria conservadora del tribunal de garanties (sis vots a favor i cinc en contra) ha decidit paralitzar una reforma que intentava desbloquejar la renovació d’aquest mateix tribunal via una llei que encara no havia acabat la seva via parlamentària.
Una prohibició i una amenaça general a la llibertat que fa palès els ménages entre els tres poders.
La minoria progressista del TC, en canvi, considera que el Tribunal no pot intervenir preventivament en un debat parlamentari que encara no s’ha celebrat i ho ha de fer sobre lleis ja aprovades, sense interferir en la tasca legislativa. Les dues parts s’han enfrontat, i finalment s’ha resolt per la força bruta dels vots. Els conservadors (els magistrats proposats pel PP i arrenglerats amb aquest partit) són sis, un més que els progressistes (els magistrats proposats pel PSOE i arrenglerats amb aquest partit). Per acabar de composar el ménage hi ha també quatre magistrats amb els mandats caducats.
Per molt bèstia que sigui prohibir votar als polítics electes és el que ha fet el Tribunal Constitucional. Per què? Doncs perquè els republicans catalans creien tenir una negociació en marxa amb el govern espanyol però el més calent està també a l’aigüera. No obstant és la gran excusa amb la qual el Partit Popular justifica la suspensió de les negociacions per renovar el CGPJ. El fons de tot és la reforma del delicte de sedició i l'independentisme com a excusa.
El PP volia garanties que ERC no entraria al Tribunal Constitucional. Pedro Sánchez si va negar donant una altra excusa als conservadors que, amb el seu veto, han fet saltar totes les alarmes a Brussel·les i a la Comissió Europea que continua a insistir en la urgència de renovar el Poder Judicial.
En aquest ménage també hi ha la presidenta Isabel Díaz Ayuso qui va pressionar Feijóo per trencar el pacte per la renovació del Poder Judicial degut a la reforma del delicte de sedició que s'estava treballant amb els republicans catalans.
Un gran embolic on la Moncloa assegura que els republicans catalans només havien pressionat Pedro Sánchez perquè el nou panorama judicial no fos "hostil" a la Generalitat i perquè el tribunal de garanties respecti la "voluntat" del Parlament català, tot posant èmfasi en el fet que la justícia no freni les polítiques lingüístiques — com abans ja ho havia fet amb l'Estatut.
Aquesta crisi constitucional sense precedents no és més que una nova i dura expressió del que denunciem des de fa anys i que mentre només afectava els independentistes catalans, era tolerable per una societat anestesiada per uns ardors patris que li impedeixen veure la realitat. Espanya ni és una democràcia plena ni és una democràcia consolidada, sinó un sistema defectuós necessitat de profunds canvis per acabar una Transició que, avui més que mai, s'ha vist inconclusa.
Els qui van creure que reprimir l'independentisme català privant-lo de part essencial dels seus drets democràtics no tindria conseqüències s’enfronten ells mateixos a l'actual problema i haurien de recordar el 2017, quan van justificar l'injustificable a canvi de defensar la unitat d'un estat plurinacional incapaç d'acceptar els desitjos de la majoria d'una d'aquestes nacions.
Catalunya va ser només un assaig general del que ara està passant i, els mateixos que avui amargament es queixen del segrest de la voluntat popular per part del Tribunal Constitucional han de comprendre que aquest s'ha tret la careta per deixar ben clar que el poder el detenen només ells.
Explicar això més enllà del Pirineu no és senzill, de fet, això és el que s'ha fet des de l'exili català en aquests cinc anys a Brussel·les i contra vent i marea. S’acosten temps convulsos i perillosos, la realitat està demostrant que el problema, l'autèntic problema, no eren els independentistes catalans, sinó la baixa qualitat democràtica que existeix a Espanya.
No existeix cap estat autènticament democràtic que reprimeixi a qui vol expressar la seva voluntat de manera lliure i sobirana, molt menys a qui havent-la expressat no l'aconsegueix materialitzar a causa d'aquesta mateixa repressió.
Senyors, la democràcia no és un ménage a trois múltiple.
* Relació a tres
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LES MIL I UNA NITS DE QATAR
Suborns a l’eurocambra en el cas Qatar
I fou que un príncep de túnica blanca, barba negra i dents de plata sorgí com de miracle per la seva finestra i ella, Eva Kaili (quaranta quatre anys encara que no ho sembli) que menjava pizza doble de formatge, es va obrir de cames. El Príncep, en efecte s’apujà la túnica però no va treure allò que la Eva, sempre la Eva, es pensava, sinó un talonari i una ploma de camell.
I així va començar l’esquitxada corrupta de l’eurocambra europea. Cal dir, que el contagi en termes estadístics de la corrupció és superior als de la COVID. Un polític, veu com un company de cambra obra un sobre i a l’estona allò sembla la central de correus, o sigui que el príncep va fer fortuna i la Eva, malgrat no gaudir de la bellesa física del noble, també quedà prenyada de dòlars.
La història ve de lluny, ho sabem. A les mil i una nits ja s’explicava i va ser el darrer conte de la Scheherezade, perquè el rei, n’estava tip d’aquestes històries i va decidir penjar-la aquella mateixa nit.
Aquests fets han representat un fingit daltabaix per Europa. Qui podia pensar que eurodiputats tan reputats fotessin mà a la caixa? A Qatar s’han quedat d’allò més tranquils. Ells saben de què va la cosa. Vols una joguina? La compres. El preu? I a mi que m’importa si tinc petroli. I això és el que han fet amb Europa, Amèrica i possiblement el Vaticà. I el millor de tot, sense cap complexa, ni remordiment.
Això és el nou món de l’energia elèctrica. Tot verd. Tot respectable i de bonica imatge. Quan el pare de la Eva (no Déu sinó el terrenal) es trobi la bossa de brossa plena de dòlars que es va descuidar tot fugint, la noia tindrà un gran futur i l’eurocambra també i Qatar no digue’m i tots i tots i tots... menys nosaltres.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
CATALUNYA PER LA UNITAT
Oberbokin associatiu
Tinc carnet de cinc plataformes. Sóc soci de divuit coordinadores, formo part (més o menys activa) de trenta quatre grups i vint associacions. Sóc un català de cap a peus.
No parlaré aquí dels esforços que cal fer a final de mes per pagar totes les quotes. El tema és un altre.
En el darrer i llarg pont (sis o set dies de festa) vaig repassar les bases de tots aquests grups, els seus estatuts i especialment la seva finalitat última. Resulta engrescador pensar que de les setanta set quotes que pago com a catalanista, totes menys tres, (un club esportiu, l’església mormona i una colla sardanista) les altres tenen com a fi darrer i urgent aconseguir la unitat de l’esquerra catalana.
Com que quedaven dies d’esbarjo, em vaig entretenir mirant els diaris passats. De les setanta quatre entitats per la unió, només tres es parlen. I no precisament els tres alhora. Hi ha un nucli central fort que dialoga per separat amb les altres dues, que tampoc es parlen entre elles.
Anar per l’esquerra a Catalunya, és molt complicat. Deu haver-hi alguna explicació però a mi se m’escapa. No cabríem tots en una sola entitat, plataforma, coordinadora o associació? La de locals que sobrarien i podríem tenir habitatge social.
És història certa que cada poble de Catalunya de menys de mil habitants té com a mínim, dues corals, dues companyies de teatre amateur i una orquestra partida entre metall i corda. Naturalment els d’un cor no van a veure les actuacions de l’altre, els que escolten corda no escolten metall i així successivament, però és que aquí podrien manar els gustos mentre que amb la unitat de l’esquerra no hi ha gustos. Hi ha puta necessitat. I no s’ha aconseguit mai. O és culpa de Madrid, que no seria estrany o als catalans esquerrans els hi falta un bull.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
LA CRISI DELS QUARANTA
Quarantè aniversari de la Constitució Espanyola
Fa quaranta anys després de la mort del tirà, Espanya era una pinya de diferents pinyons, però pinya. Un nus a la gola ens senyalava el camí. Finalment podíem ser germans, dins les diferències, tots i cada un de nosaltres teníem un desig de germanor. Prou dictadures, prou assassinats, prou lleis d’ordre públic.
I va començar la democràcia. Gran paraula, millor concepte, exquisida voluntat de respecte... O senzillament –vistos els resultats finals- pur instint de supervivència.
A vint anys tots tenim la força de l’esperit net, la bona voluntat, el desig de donar enlloc d’utilitzar, d’estimar per sobre de ser estimat. Celebrat el quarantè aniversari, som uns altres. La vida ens ha ensenyat que amb bona voluntat no arribes enlloc, que el que importa es rebre i que donar són punyetes.
En política el procés és semblant. La redacció de la Constitució va ser un intercanvi de respectes encara que fossin a contra cor, un saber que l’altre també tenia la paraula. El respecte ja no val. Ara cal guanyar, estar al poder i per aconseguir-ho val tot, també l’insult i l’amenaça, el joc brut. O guanyem o tornem a la casella de sortida amb Franco al capdavant.
Als quaranta ja no diem t’estimo. Ja no creiem en la bona fe de la teva parella. Si ens fa ombra, maleïm la seva sort, massa potser. Què haurà fet per tenir uns padrins que li proporcionen el que desitja. En política l’adversari d’abans tornen a ser els dolents de sempre, o si més no, sospitosos i si et fan ombra i et deixen a l’oposició els acuses del que sigui.
De tot això que és força trist, el més llastimós és que en família o en política el més perjudicat és la llengua, el llenguatge empobrit. Passats els quaranta som més barroers, més ofensius, més allunyats de la infantesa i les ganes de ser honrats. En política, quaranta anys després sempre torna la dreta.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
SORT DE LES ILLES
Reforma del Codi penal a Indonèsia
Hom es sorprendrà així d’entrada de que Indonèsia tingui un Codi Penal. Qui més qui menys pensava que tot es reduïa al cop de garrot. En tot cas sembla que n’hi havia un i ara l’han canviat. Una de les variacions del Codi diu que, a partit d’ara no es podrà mantenir una relació sexual fora del matrimoni. I posat a fer, afegeixen com a pena els insults al President (bona cosa) i per rematar condemnen també l’apostasia. D’això se’n diu una reforma pensada. Sortosament Indonèsia és una illa feta trossets i cadascú navega per on pot. Serà difícil vigilar les infidelitats.
VA DE PAÏSOS EXÒTICS
Nova Zelanda prohibeix fumar
El paradís per a tots aquells que els agraden els volcans, glaceres, llacs que duen a l’infern... Portaven anys intentant que el poble deixés de fumar per no espatllar el reclam turístic d’un país net de contaminació però no se’n sortien. Finalment han trobat la solució. Tots els neozelandesos nascuts després del 2009, tindran dret a vot però no pas al de fumar. Ni un paiet nascut després d’aquesta data podrà esnifar un mal porro. Contundent la llei ho és, ara falta saber si també resultarà pràctica. Ja imagino els carrers plens de vells, uns de natural, els altres nens de dotze anys disfressats i amb bastó fent-se passar per jubilats. Jo, ho faria.
ATRACAMENTS POPULARS
La població assalta els bancs libanesos
Una vegada els han deixat a la misèria per voluntat d’un dels seus déus, els libanesos s’han trobat que els bancs tancaven els seus comptes corrents. Superada la sorpresa inicial, una colla de pares de família, s’han comprat una arma o un litre de gasolina i xino-xano, han anat cap el banc i han dit aproximadament: o em doneu els meus diners o faig una escabetxina o cremo el banc o el que fos que tenia preparat. A l’estona els pares de família sortien amb els seus estalvis.
Notícia curiosa tanmateix però el més sorprenen és que ni un sol banc s’ha atrevit a denunciar aquests robatoris a cara destapada i signada pel lladre. I el govern tampoc ha dit ni piu. Molta merda deu haver-hi per facilitar d’aquesta manera els robatoris als bancs, Oi?
LA PRIMERA VEGADA ÉS LA MILLOR
Infermeres cremades que no poden donar servei segur als pacients
Davant la crisi del cost de la vida i del sistema públic de salut, les infermeres britàniques fan una vaga que reflecteix l'abast del descontentament al Regne Unit. Fins a 100.000 infermeres hi participen i és la primera en els 106 anys d'història del seu sindicat, el Reial Col·legi d'Infermeria (RCN) que abasta Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord.
Després de les vagues als ferrocarrils i ara les infermeres els seguiran vagues, des de la policia fronterera fins a moltes altres categories professionals. Un bon cap d’any mogudet.
PRESIDENT DEL PERÚ I AUTOCOP D’ESTAT
Un merder peruà
"Auto-cop d'estat" segons els seus adversaris. Al cap d'una hora, la major part del seu govern va dimitir. A primera hora de la tarda, el Congrés va ignorar el decret presidencial i va votar massivament a favor d'imputar Pedro Castillo, per "incapacitat moral", convertint automàticament la seva vicepresidenta, Dina Boluarte, en la nova presidenta del Perú.
L'expresident està sol·licitant asil polític a Mèxic, que encara no s'ha fet efectiu. Per la seva part, els Estats Units van donar la benvinguda a l'"estabilitat democràtica" del Perú i es van comprometre a treballar amb el nou president.
Però sindicats agraris i organitzacions socials camperoles i indígenes han convocat una vaga indefinida exigint l'"alliberament immediat" del president destituït.
ELS AMERICANS I LES ARMES
S’han gastat 150 milions en armes per sentir-se més segurs
Els nord-americans han comprat més de 200 milions d'armes en 20 anys Des del 2000, els fabricants d'armes nord-americanes han produït més de 139 milions d'armes, la majoria de les quals s'han venut als Estats Units. Durant aquests 23 anys, també es van importar 71 milions d'armes de foc addicionals de l'estranger.
La producció d'armes augmenta any rere any. Mentre que l'any 2000 es van produir poc menys de 4 milions d'armes de foc, el 2020 se'n van produir 11,3 milions. El nombre de fabricants registrats també ha augmentat de més de 2.000 a gairebé 17.000. Les armes de foc més populars són les armes de mà i els revòlvers.
El nombre de morts deguts a les armes de foc ha augmentat i els 2020 ha arribat al nivell més alt dels darrers 25 anys amb 6,1 morts per 100.000 habitants. Sense comentaris.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
NO CAL QUEIXAR-SE, LA SOCIETAT ÉS COM LA GENT LA VOL!
EN UNES ELECCIONS ON PODEM TRIAR LES POLÍTIQUES
I INFLUIR EN LA DIRECCIÓ DE LA SOCIETAT
VOTEM SEMPRE LES PITJORS
La traduction en français sera bientôt disponible
QATAR GUANYA EL MUNDIAL
La selecció Argentina guanya la part esportiva
“Achacapú”, era el terme utilitzat pel meu fill quan era infant. El significat era, s’ha acabat, prou. Doncs “achacapú”, el Mundial de Qatar s’ha acabat. És el final d’una festa patrocinada pels hereus d’Alí Babà.
El cost econòmic, és tan astronòmic que mai ningú no podrà calcular-lo. Des de convertir deserts en estadis, passant per refrigerar els camps, construir Hotels a dojo, o malgastar milionades energètiques. El cost social, donar carta blanca a un país que ha tractat als treballadors dels jocs com a veritables esclaus i on els drets humans queden coberts de sorra i diners. El cost moral, assistir una vegada més a l’engranatge pràcticament perfecte de la corrupció entre les entitats i individus que s’auto consideren de pulcra netedat i empassar-te la vergonya, la nostra, no pas la de corruptes i corruptors.
Hi ha hagut també, entre tanta luxosa misèria, un campionat de futbol on equips de diferents països cantaven el seu himne i després jugaven a pilota. En aquesta especialitat ha guanyat Argentina. Els argentins estan emocionats i fan bé perquè només poden ser campions mundials en això, en futbol.
Tres o quatre dies d’eufòria, de primeres pàgines, una nova onada per pujar als altars jugadors, entrenadors i massatgistes. I ja només quedarà el record i la vergonya.
Alguns caps cauran, molt pocs comparats amb l’embutxacada general que ha provocat el Mundial. Els estadis es convertiran en grans magatzems i la misèria i la persecució de la llibertat quedarà com sempre, arrelada en el més profund de l’arena. A no ser, que els especialistes en pulcra netedat, considerin que el fet de que una dona arbitrés un partit dins el mundial, sigui l’avenç que Qatar necessitava i una mostra fefaent de la seva democratització. (Algú ho dirà)
SEGONA PÀGINA
K.MEO
NOVES PROMOCIONS
Xavier Trias alcaldable per Barcelona
Adressso aquesta carta a tots els tant m’han estimat i tant estimo xo. Ciutadans de Barcelona cap i casssal de Catalunya que en pau descansi. Aleshoress començo:
Barcelonins, barcelonines i elegetebi en xeneral:
Avia’m, parlem clar. Aixó és una desgracia. No és que xò estigui com una floreta. Parlo pitxor que el Cruyff i a sobre, segons diu la dona, repepiexo, però comparat amb Barcelona, estic fet una pubilla.
Això que han fet a Barcelona no té perdó de Déu. Això és una animalada i això algú ha de parar-ho. Servidor de vostès.
No fa gaire els habitants de Barcelona, estàvem orgullosssos d’aquesta magnífica ciutat. Arbres, coloms, botiguetes familiars, vaxxells aparcats en el seu lloc. Eh? Ara això és una disbauxa. Barcelona sembla un camp de batalla, els carrers oberts, les places estrinxolades sense un banc per les persones de certa edat... I els menuts eh? Què en fem dels menuts? On els portem sense que vexin desgràcies?
I tot això de qui és culpa? No em feu parlar, no m’agrada criticar, però la culpable de tot és la Colau. Aquesta noia, potser de bona fe, eh? Però xens preparada per governar. Governar és un art i ella artista no és. I de qui més es culpa això? Sense voler criticar, de tots els altres. Massa xent. Massa ordeno i mando i masses invents.
Xo em comprometo ciutadans i ciutadanes i elegetebi, si segueixo fort de salut com fins ara i amb el cap clar com fins ara... Ara no recordo que us volia prometre, però us xuro que si em seleccioneu tot anirà bé. Ah sí! Xo tornaré a posssar les muralles.
Cal la mà d’un home fort. Cal la solidesa d’un home sòlid. Calgu xo, collons i prou xerrameca.
LA GARSA PROSTÀTICA
LA MILÍCIA VA DE PUTES
Sorteig en una caserna militar d’una prostituta
Quiero expresaros el orgullo de la Sociedad española hacia la Institución Militar. Es, sin duda la mejor recompensa e implica aprecio y gratitud hacia vuestro trabajo y VUESTROS VALORES. (Paraules del Rei en la celebració de la Pasqua Militar. 2022)
En la caserna del Bruc a Barcelona, un grup de militars organitzen un sorteig per col·laborar en les festes de la Verge Immaculada. El premi és aconseguir una “dama de companyia” durant vuit hores. (2022)
Efectivament la societat espanyola pot sentir-se orgullosa de les seves forces armades i dels seus valors. En especial, la part de la societat que encara viu en una caverna humida, bruta i polsosa (malgrat la casa la tinguin al barri de Salamanca). Gent que valora la dignitat de l’home sospesant testosterona, mal gust, menyspreu per l’altra (especialment si es dona) i una educació diguem que bàsica.
“Menjar, beure, posar i treure” encara sonen per Espanya i per la Itàlia de Berlusconi (més generós, això sí oferint un bus ple de prostitutes al seu equip de futbol). La situació, el significat i els valors són gairebé els mateixos. La brama del verro.
Per què serà que les paraules d’elogi de les autoritats resulten molt més vehements quan es dirigeixen a col·lectius com aquest que sorteja una prostituta, que quan es refereixen a científics, músics, o dones de la neteja? Els tira la genètica, l’esperit animal, l’estupidesa?
“Pecho fuera, estómago dentro, cabeza alta” és la consigna que els suboficials donen als reclutes. Anar amb el “pecho fuera” és la tàctica dels “chulos piscina”.
Per què hem d’enaltir les virtuts de qui no te virtuts? Perquè no entenguin que només mereixen el rebuig i la repugnància dels que ja han baixat de l’arbre? O per por a les armes que empunyen?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS NAZIS INTENTEN FER-SE AMB EL PODER A ALEMANYA
El 7 de desembre va ser desarticulat un cop d’estat neo-nazi per acabar amb el règim democràtic pocs dies abans de Nadal. Feia un any que els conspiradors es preparaven per a proclamar un nou règim totalitari anomenat IV Reich que inclogués els territoris d’abans de la Segona Guerra Mundial.
Al 2021 els serveis de seguretat havien detectat individus violents d’extrema dreta organitzats amb el Reichbürger (Ciutadans del Reich), nazis que no reconeixen el règim actual. El mateix any, escamots de l’extrema dreta van dur a terme més d’un miler d’atacs contra migrants, refugiats i oponents polítics, amb 590 ferits i alguns morts com el polític Walter Lübcke per defensar el migrants.
Al 2019, la policia va desarticular l’estructura muntada pels nazis que controlava un barri de la ciutat d’Eisenach, alhora, van dissoldre un cos d’elit de l’exèrcit amb l’expulsió del seu comandament. El màxim organitzador i ideòleg del cop era l’aristòcrata i príncep Heinrich XIII, que havia de ser el futur cap d’estat del IV Reich. Per altre banda, hi col·laboren l’antic tinent coronel Rüdiger von Heyking que era l’encarregat de les forces armades insurrectes i el designat futur ministre de l’interior i també la jutgessa B. Malsak-Winkeman, ex diputada del Bundestag per Alternativa per Alemanya, partit d’ultradreta, i encarregada de facilitar l’ocupació i segrest del parlament i eliminació de significants càrrecs polítics.
També estava acordat que els colpistes infiltrats en cossos policials i de l’exèrcit en 11 dels 16 lands que conformen el país, i que tenien importants dipòsits d’armes a la seva disposició, actuarien per instaurar un règim militar després de propiciar una guerra civil amb el control de xarxes elèctriques i canals de televisió.
Hi ha desenes de detinguts, però encara continua havent-hi milers de nazis lliures disposats a tot per acabar amb tot tipus de llibertat.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
MÉNAGES A TROIS A MADRID
ERC, o passió folla o agredits anals
El Senat ha aturat el procediment parlamentari, gràcies a l’acció conjugada del president del TC, Pedro González-Trevijano, i el també conservador Antonio Narváez, que hagués acabat amb una reforma del poder judicial; per a Pedro Sánchez un doble revés ja que també atura la renovació del Poder Judicial.
El Tribunal Constitucional ha consumat per primer cop la seva intromissió dins d’un procediment del Congrés dels Diputats i el Senat. El TC ha desafiat a Pedro Sánchez al admetre les mesures cautelaríssimes del PP per bloquejar la reforma del poder judicial, a més de rebutjar les recusacions dels dos magistrats que tenen el mandat caducat des de fa anys. És a dir, la majoria conservadora del tribunal de garanties (sis vots a favor i cinc en contra) ha decidit paralitzar una reforma que intentava desbloquejar la renovació d’aquest mateix tribunal via una llei que encara no havia acabat la seva via parlamentària.
Una prohibició i una amenaça general a la llibertat que fa palès els ménages entre els tres poders.
La minoria progressista del TC, en canvi, considera que el Tribunal no pot intervenir preventivament en un debat parlamentari que encara no s’ha celebrat i ho ha de fer sobre lleis ja aprovades, sense interferir en la tasca legislativa. Les dues parts s’han enfrontat, i finalment s’ha resolt per la força bruta dels vots. Els conservadors (els magistrats proposats pel PP i arrenglerats amb aquest partit) són sis, un més que els progressistes (els magistrats proposats pel PSOE i arrenglerats amb aquest partit). Per acabar de composar el ménage hi ha també quatre magistrats amb els mandats caducats.
Per molt bèstia que sigui prohibir votar als polítics electes és el que ha fet el Tribunal Constitucional. Per què? Doncs perquè els republicans catalans creien tenir una negociació en marxa amb el govern espanyol però el més calent està també a l’aigüera. No obstant és la gran excusa amb la qual el Partit Popular justifica la suspensió de les negociacions per renovar el CGPJ. El fons de tot és la reforma del delicte de sedició i l'independentisme com a excusa.
El PP volia garanties que ERC no entraria al Tribunal Constitucional. Pedro Sánchez si va negar donant una altra excusa als conservadors que, amb el seu veto, han fet saltar totes les alarmes a Brussel·les i a la Comissió Europea que continua a insistir en la urgència de renovar el Poder Judicial.
En aquest ménage també hi ha la presidenta Isabel Díaz Ayuso qui va pressionar Feijóo per trencar el pacte per la renovació del Poder Judicial degut a la reforma del delicte de sedició que s'estava treballant amb els republicans catalans.
Un gran embolic on la Moncloa assegura que els republicans catalans només havien pressionat Pedro Sánchez perquè el nou panorama judicial no fos "hostil" a la Generalitat i perquè el tribunal de garanties respecti la "voluntat" del Parlament català, tot posant èmfasi en el fet que la justícia no freni les polítiques lingüístiques — com abans ja ho havia fet amb l'Estatut.
Aquesta crisi constitucional sense precedents no és més que una nova i dura expressió del que denunciem des de fa anys i que mentre només afectava els independentistes catalans, era tolerable per una societat anestesiada per uns ardors patris que li impedeixen veure la realitat. Espanya ni és una democràcia plena ni és una democràcia consolidada, sinó un sistema defectuós necessitat de profunds canvis per acabar una Transició que, avui més que mai, s'ha vist inconclusa.
Els qui van creure que reprimir l'independentisme català privant-lo de part essencial dels seus drets democràtics no tindria conseqüències s’enfronten ells mateixos a l'actual problema i haurien de recordar el 2017, quan van justificar l'injustificable a canvi de defensar la unitat d'un estat plurinacional incapaç d'acceptar els desitjos de la majoria d'una d'aquestes nacions.
Catalunya va ser només un assaig general del que ara està passant i, els mateixos que avui amargament es queixen del segrest de la voluntat popular per part del Tribunal Constitucional han de comprendre que aquest s'ha tret la careta per deixar ben clar que el poder el detenen només ells.
Explicar això més enllà del Pirineu no és senzill, de fet, això és el que s'ha fet des de l'exili català en aquests cinc anys a Brussel·les i contra vent i marea. S’acosten temps convulsos i perillosos, la realitat està demostrant que el problema, l'autèntic problema, no eren els independentistes catalans, sinó la baixa qualitat democràtica que existeix a Espanya.
No existeix cap estat autènticament democràtic que reprimeixi a qui vol expressar la seva voluntat de manera lliure i sobirana, molt menys a qui havent-la expressat no l'aconsegueix materialitzar a causa d'aquesta mateixa repressió.
Senyors, la democràcia no és un ménage a trois múltiple.
* Relació a tres
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LES MIL I UNA NITS DE QATAR
Suborns a l’eurocambra en el cas Qatar
I fou que un príncep de túnica blanca, barba negra i dents de plata sorgí com de miracle per la seva finestra i ella, Eva Kaili (quaranta quatre anys encara que no ho sembli) que menjava pizza doble de formatge, es va obrir de cames. El Príncep, en efecte s’apujà la túnica però no va treure allò que la Eva, sempre la Eva, es pensava, sinó un talonari i una ploma de camell.
I així va començar l’esquitxada corrupta de l’eurocambra europea. Cal dir, que el contagi en termes estadístics de la corrupció és superior als de la COVID. Un polític, veu com un company de cambra obra un sobre i a l’estona allò sembla la central de correus, o sigui que el príncep va fer fortuna i la Eva, malgrat no gaudir de la bellesa física del noble, també quedà prenyada de dòlars.
La història ve de lluny, ho sabem. A les mil i una nits ja s’explicava i va ser el darrer conte de la Scheherezade, perquè el rei, n’estava tip d’aquestes històries i va decidir penjar-la aquella mateixa nit.
Aquests fets han representat un fingit daltabaix per Europa. Qui podia pensar que eurodiputats tan reputats fotessin mà a la caixa? A Qatar s’han quedat d’allò més tranquils. Ells saben de què va la cosa. Vols una joguina? La compres. El preu? I a mi que m’importa si tinc petroli. I això és el que han fet amb Europa, Amèrica i possiblement el Vaticà. I el millor de tot, sense cap complexa, ni remordiment.
Això és el nou món de l’energia elèctrica. Tot verd. Tot respectable i de bonica imatge. Quan el pare de la Eva (no Déu sinó el terrenal) es trobi la bossa de brossa plena de dòlars que es va descuidar tot fugint, la noia tindrà un gran futur i l’eurocambra també i Qatar no digue’m i tots i tots i tots... menys nosaltres.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
CATALUNYA PER LA UNITAT
Oberbokin associatiu
Tinc carnet de cinc plataformes. Sóc soci de divuit coordinadores, formo part (més o menys activa) de trenta quatre grups i vint associacions. Sóc un català de cap a peus.
No parlaré aquí dels esforços que cal fer a final de mes per pagar totes les quotes. El tema és un altre.
En el darrer i llarg pont (sis o set dies de festa) vaig repassar les bases de tots aquests grups, els seus estatuts i especialment la seva finalitat última. Resulta engrescador pensar que de les setanta set quotes que pago com a catalanista, totes menys tres, (un club esportiu, l’església mormona i una colla sardanista) les altres tenen com a fi darrer i urgent aconseguir la unitat de l’esquerra catalana.
Com que quedaven dies d’esbarjo, em vaig entretenir mirant els diaris passats. De les setanta quatre entitats per la unió, només tres es parlen. I no precisament els tres alhora. Hi ha un nucli central fort que dialoga per separat amb les altres dues, que tampoc es parlen entre elles.
Anar per l’esquerra a Catalunya, és molt complicat. Deu haver-hi alguna explicació però a mi se m’escapa. No cabríem tots en una sola entitat, plataforma, coordinadora o associació? La de locals que sobrarien i podríem tenir habitatge social.
És història certa que cada poble de Catalunya de menys de mil habitants té com a mínim, dues corals, dues companyies de teatre amateur i una orquestra partida entre metall i corda. Naturalment els d’un cor no van a veure les actuacions de l’altre, els que escolten corda no escolten metall i així successivament, però és que aquí podrien manar els gustos mentre que amb la unitat de l’esquerra no hi ha gustos. Hi ha puta necessitat. I no s’ha aconseguit mai. O és culpa de Madrid, que no seria estrany o als catalans esquerrans els hi falta un bull.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
LA CRISI DELS QUARANTA
Quarantè aniversari de la Constitució Espanyola
Fa quaranta anys després de la mort del tirà, Espanya era una pinya de diferents pinyons, però pinya. Un nus a la gola ens senyalava el camí. Finalment podíem ser germans, dins les diferències, tots i cada un de nosaltres teníem un desig de germanor. Prou dictadures, prou assassinats, prou lleis d’ordre públic.
I va començar la democràcia. Gran paraula, millor concepte, exquisida voluntat de respecte... O senzillament –vistos els resultats finals- pur instint de supervivència.
A vint anys tots tenim la força de l’esperit net, la bona voluntat, el desig de donar enlloc d’utilitzar, d’estimar per sobre de ser estimat. Celebrat el quarantè aniversari, som uns altres. La vida ens ha ensenyat que amb bona voluntat no arribes enlloc, que el que importa es rebre i que donar són punyetes.
En política el procés és semblant. La redacció de la Constitució va ser un intercanvi de respectes encara que fossin a contra cor, un saber que l’altre també tenia la paraula. El respecte ja no val. Ara cal guanyar, estar al poder i per aconseguir-ho val tot, també l’insult i l’amenaça, el joc brut. O guanyem o tornem a la casella de sortida amb Franco al capdavant.
Als quaranta ja no diem t’estimo. Ja no creiem en la bona fe de la teva parella. Si ens fa ombra, maleïm la seva sort, massa potser. Què haurà fet per tenir uns padrins que li proporcionen el que desitja. En política l’adversari d’abans tornen a ser els dolents de sempre, o si més no, sospitosos i si et fan ombra i et deixen a l’oposició els acuses del que sigui.
De tot això que és força trist, el més llastimós és que en família o en política el més perjudicat és la llengua, el llenguatge empobrit. Passats els quaranta som més barroers, més ofensius, més allunyats de la infantesa i les ganes de ser honrats. En política, quaranta anys després sempre torna la dreta.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
SORT DE LES ILLES
Reforma del Codi penal a Indonèsia
Hom es sorprendrà així d’entrada de que Indonèsia tingui un Codi Penal. Qui més qui menys pensava que tot es reduïa al cop de garrot. En tot cas sembla que n’hi havia un i ara l’han canviat. Una de les variacions del Codi diu que, a partit d’ara no es podrà mantenir una relació sexual fora del matrimoni. I posat a fer, afegeixen com a pena els insults al President (bona cosa) i per rematar condemnen també l’apostasia. D’això se’n diu una reforma pensada. Sortosament Indonèsia és una illa feta trossets i cadascú navega per on pot. Serà difícil vigilar les infidelitats.
VA DE PAÏSOS EXÒTICS
Nova Zelanda prohibeix fumar
El paradís per a tots aquells que els agraden els volcans, glaceres, llacs que duen a l’infern... Portaven anys intentant que el poble deixés de fumar per no espatllar el reclam turístic d’un país net de contaminació però no se’n sortien. Finalment han trobat la solució. Tots els neozelandesos nascuts després del 2009, tindran dret a vot però no pas al de fumar. Ni un paiet nascut després d’aquesta data podrà esnifar un mal porro. Contundent la llei ho és, ara falta saber si també resultarà pràctica. Ja imagino els carrers plens de vells, uns de natural, els altres nens de dotze anys disfressats i amb bastó fent-se passar per jubilats. Jo, ho faria.
ATRACAMENTS POPULARS
La població assalta els bancs libanesos
Una vegada els han deixat a la misèria per voluntat d’un dels seus déus, els libanesos s’han trobat que els bancs tancaven els seus comptes corrents. Superada la sorpresa inicial, una colla de pares de família, s’han comprat una arma o un litre de gasolina i xino-xano, han anat cap el banc i han dit aproximadament: o em doneu els meus diners o faig una escabetxina o cremo el banc o el que fos que tenia preparat. A l’estona els pares de família sortien amb els seus estalvis.
Notícia curiosa tanmateix però el més sorprenen és que ni un sol banc s’ha atrevit a denunciar aquests robatoris a cara destapada i signada pel lladre. I el govern tampoc ha dit ni piu. Molta merda deu haver-hi per facilitar d’aquesta manera els robatoris als bancs, Oi?
LA PRIMERA VEGADA ÉS LA MILLOR
Infermeres cremades que no poden donar servei segur als pacients
Davant la crisi del cost de la vida i del sistema públic de salut, les infermeres britàniques fan una vaga que reflecteix l'abast del descontentament al Regne Unit. Fins a 100.000 infermeres hi participen i és la primera en els 106 anys d'història del seu sindicat, el Reial Col·legi d'Infermeria (RCN) que abasta Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord.
Després de les vagues als ferrocarrils i ara les infermeres els seguiran vagues, des de la policia fronterera fins a moltes altres categories professionals. Un bon cap d’any mogudet.
PRESIDENT DEL PERÚ I AUTOCOP D’ESTAT
Un merder peruà
"Auto-cop d'estat" segons els seus adversaris. Al cap d'una hora, la major part del seu govern va dimitir. A primera hora de la tarda, el Congrés va ignorar el decret presidencial i va votar massivament a favor d'imputar Pedro Castillo, per "incapacitat moral", convertint automàticament la seva vicepresidenta, Dina Boluarte, en la nova presidenta del Perú.
L'expresident està sol·licitant asil polític a Mèxic, que encara no s'ha fet efectiu. Per la seva part, els Estats Units van donar la benvinguda a l'"estabilitat democràtica" del Perú i es van comprometre a treballar amb el nou president.
Però sindicats agraris i organitzacions socials camperoles i indígenes han convocat una vaga indefinida exigint l'"alliberament immediat" del president destituït.
ELS AMERICANS I LES ARMES
S’han gastat 150 milions en armes per sentir-se més segurs
Els nord-americans han comprat més de 200 milions d'armes en 20 anys Des del 2000, els fabricants d'armes nord-americanes han produït més de 139 milions d'armes, la majoria de les quals s'han venut als Estats Units. Durant aquests 23 anys, també es van importar 71 milions d'armes de foc addicionals de l'estranger.
La producció d'armes augmenta any rere any. Mentre que l'any 2000 es van produir poc menys de 4 milions d'armes de foc, el 2020 se'n van produir 11,3 milions. El nombre de fabricants registrats també ha augmentat de més de 2.000 a gairebé 17.000. Les armes de foc més populars són les armes de mà i els revòlvers.
El nombre de morts deguts a les armes de foc ha augmentat i els 2020 ha arribat al nivell més alt dels darrers 25 anys amb 6,1 morts per 100.000 habitants. Sense comentaris.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
NO CAL QUEIXAR-SE, LA SOCIETAT ÉS COM LA GENT LA VOL!
EN UNES ELECCIONS ON PODEM TRIAR LES POLÍTIQUES
I INFLUIR EN LA DIRECCIÓ DE LA SOCIETAT
VOTEM SEMPRE LES PITJORS