Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
10 décembre 2021
EL GOLPE
Projecte, o no, de la llei audiovisual
Resulta més fàcil entendre l’ADN humà que el galimaties polític nacional. Tot va començar –teòricament– amb la necessitat del PSOE d’aconseguir el suport d’ERC per aprovar els pressupostos. ERC demana un augment del sis per cent d’oferta catalana en les diverses plataformes audiovisuals. El Govern de Sánchez accepta. L’endemà, el Govern de Sánchez diu que no, que això només serà possible en les plataformes ubicades en territori propi. L’imperi ataca de nou.
El problema és que l’atac imperial fa dies que dura i que essencialment, es redueix a una gran estafa.
Exemples: Espanya rep de la Unió Europea, un important suport econòmic per la traducció de sèries forànies. Espanya se’ls gasta en traduir sèries sud-americanes al castellà. Olé tu madre!
Conseqüències: La indústria del doblatge a Espanya (Madrid) acaba d’enfonsar definitivament les empreses no madrilenyes de doblatge mentre que alhora, seguim sense pressupost per doblar pelis o sèries a altres llengües estatals.
A l’imperi (Madrid, Espanya – Espanya, Madrid) fa temps que se li pon el sol per un costat o altre i no ho paeix. Per això, ja que no pot tenir el seu territori solejat les vint-i-quatre hores, enganya a Europa i al món si cal i als catalans sempre.
Madrid (Espanya - Polifemo -un sol ull i dents com espases-) està devorant la resta del país. Ho necessita perquè si no ho fa, li agafa un terrible complexa de Verbena de la Paloma.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
LA ÚLTIMA COPA
Mor Oriol Bohigas
Fill únic, de bona família, llest, audaç, compromès. També arquitecte. Modern quan tocava, burgés a hores, contradictori sempre, divertit. Capaç de fer compatible humanitzar la ciutat i asfaltar les seves places (molts nens li deuen tres punts de sutura al genoll). Preocupat per una societat marginal que no tractava. Gentelman amb pantalons de pana, de copa i derivats, de moltes copes i derivats.
Oriol Bohigas va morir el mateix dia en que el seu gran rival, la Sagrada Família, coronava la seva torre més alta amb l’estel lluminós més gran.
Ell també va ser una mena de focus lluminós en temps de grisos i humitats socials, i també en els àmbits artificials de progressisme buit i immadur. Quan la Gauche Divine, no era més que fum, alcohol i sexe de Play Boy, Bohigas li donava un toc d’opció real. Apart d’estar enclotat en una d’aquelles butaques vermelles, l’endemà feia coses. I aquest és probablement el seu gran mèrit. Fer, equivocar-se, renegar, tornar a provar...
Hi ha moments en que no calen grans homes, n’hi ha prou amb persones amb ganes de treballar, capaços d’imaginar i de canviar. Ell ho va fer.
Ni Espanya ni Catalunya són terres per acollir genialitats, i l’Espanya i la Catalunya dels seixanta o setanta encara menys, per això eren tan d’agrair persones com l’Oriol Bohigas a qui no voldria pas veure ara, discutint amb en Gaudí.
HUMANOTECA
LA IMPORTÀNCIA DE LA VARIANT
Òmicron, nova variant de COVID
Onada.- Onda de gran amplitud que es forma a la superfície de les aigües. En sentit figurat, successió de fets.
Òmicron.- Nova onada, anomenada mèdicament variant, en la que es presenta el virus del Covid.
Mesures sanitàries.- Determinacions o lleis que es prenen per controlar qualsevol tipus de malaltia, en especial, les pandèmies.
Variants de mesures sanitàries.- Les diverses formes que cada país tenen d’entendre les mesures sanitàries.
Variants polítiques a les variants sanitàries.- Manera en que els polítics busquen de fer compatible la variant sanitària amb la política de manera que el país no se’ls hi foti de cul.
Passaport de vacunació.- Acudit imaginat per les autoritats a fi i efecte de controlar una nova variant epidèmica.
Ciutadà de risc.- Tots els membres d’una societat que habita en el planeta terra i que passa unes trenta hores setmanals davant un ordinador demanant un certificat de vacunació. En sentit no figurat sinó especialment real, ciutadà que està constipat, vol connectar amb un centre de salut col·lapsat pel passaport de vacunació perquè li receptin una aspirina i que uns mesos després es mora per falta d’assistència.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
L’EUTANÀSIA DEL CATALÀ
Malgrat els governs catalanistes i independentistes de la Generalitat en els darrers decennis, el català ha anat, poc a poc, retrocedint i minoritzant-se en l’actual bilingüisme oficial que fa del castellà la llengua dominant i accelera el procés continuo de substitució lingüística. Els diferents governs han estat incapaços d’aturar aquest procés malgrat la seva retòrica triomfalista i la seva poca valentia d’afrontar la defensa del català com a llengua nacional i vertebradora de la societat catalana.
Així, no han aconseguit que el català fos la llengua d’intercomunicació entre les més de 300 llengües que es parlen al país, ni tampoc fer-ne del català una llengua del tot necessària a Catalunya. Finalment han reconegut oficialment que a l’escola s’utilitza més el castellà que el català pel professorat. De la immersió lingüística, el català ha passat a una submissió i una submersió en les aigües profundes de l’oblit.
El català és una nosa per l’estat espanyol, amb la seva concepció intransigent nacionalista de “una nación, una lengua”, i en conseqüència no tolera l’existència d’altres llengües. Per quan els funerals del català? Tot depèn de nosaltres i de la nostra consciència lingüística que, certament, flaqueja molt quan la immensa majoria ens passem al castellà quan el nostre interlocutor ens parla en aquesta llengua.
Potser el català no desapareixerà però deixarà de ser, com ja ho és ara, la llengua majoritària del país per esdevenir clànica, minoritària, quasi litúrgica.
Allò que el franquisme no va poder, ho està aconseguint en aquests darrers anys la democràcia espanyola. Per subvertir aquesta situació caldria que el govern català i els estaments oficials lluitessin de debò per l’oficialitat i la pervivència social del català arreu. Però aleshores estaríem parlant d’un altre planeta.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
UNA ILLA AMB GUST DE ROM I PIRATES
PLATGES, PARADÍS FISCAL I METAVERS
A Barbados per fi els astres s’han alineat com cal, donat el passat esclavista del país, en desfer-se de la reina anglesa com a cap d'Estat.
La nova república recupera el control total del seu destí. Són adults, volen que les decisions les prenguin ells per ells, sense haver de preguntar-ho a un governador.
Amb només 430 km2, ja té la primera fita feta, ser el primer estat del món a obrir una ambaixada al metavers, signant un acord de col·laboració amb la plataforma de realitat virtual Decentraland. En el metavers és on hi ha una redistribució significativa de la riquesa del món real i on la corporació creix com un mini-país amb el Codi informàtic com a llei. I on els seus protocols defineixen què es pot fer i què no, què és legal i què no. El codi és la llei.
Aquest canvi d'estatus és, no obstant això, molt important per a la seva població afrocaribenya hereva d'un passat colonial abusiu i de vegades sagnant.
Barbados és un país, fundat pels britànics en nom del rei Jaume el 1627, on hi van desenvolupar una economia de plantacions de canya de sucre basada en l’esclavitud. La república ha estat l'única manera de trencar les cadenes que encara els unia a aquella esclavitud i per això calia acabar amb la Corona anglesa.
Independent del Regne Unit des de 1966, Barbados ha celebrat la transició de la monarquia al govern republicà després de quatre segles de subjecció al sobirà britànic.
L'illa és on va néixer la superestrella mundial Rihanna però ara té dues dones més. Sandra Mason, com a cap d'estat que ha substituït la bandera de la reina per la nova bandera republicana i la primera ministra Mia Mottley. Les qüestions d'influència i racisme britànic van ser fonamentals en la decisió de Barbados de convertir-se en una república, ja que l'illa encara està marcada pel llegat de segles d'esclavitud.
No és estrany doncs que Boris Johnson, en un comunicat, s’ha afanyat a dir que... "Seguirem sent amics i aliats lleials, basant-nos en les afinitats i connexions duradores entre els nostres pobles i el vincle especial de la Commonwealth".
Però segons els seus habitants, les cadenes físiques (de l'esclavitud) s'han trencat i ja no les portem, però les cadenes mentals persisteixen en les nostres ments.
Malgrat la festa republicana als tranquils carrers de Bridgetown, hi ha crisi degut a un irrisori nombre de turistes i una moribunda vida nocturna, testimonis de les dificultats d'aquesta perla de les Petites Antilles de 287.000 habitants. L’atur és de gairebé el 16%, un 9% més que anys anteriors, tot i l'augment del deute públic per finançar el treball dels sectors públics i crear llocs de treball.
Hem sembla que hi aniré a les properes vacances!
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
I DE QUÈ SERVEIX BAIXAR-SE ELS PANTALONS?
El 25% dels atacs a periodistes provenen de la policia
El clergat renúncia al sexe, el banquer a l’enriquiment, els polítics a la corrupció i els periodistes renunciem a la veritat. No tota, és clar, però si a una bona part. Va amb l’ofici. Per cada quinquenni ens deixen dir una veritat. La resta de temps som la veu de l’amo. De què, sinó, aquests articles serien anònims?
I malgrat tot, malgrat les notícies que no publiques, malgrat l’emprenyament que t’empasses cada nit sortint de la redacció, malgrat sentir-te un cuc que s’encongeix de por, la policia no ens estima. No hi ha dret.
Els grans farsants del món tenen el seu públic. Són reconeguts i estimats per alguna part de la societat. Si mates, els que maten t’aprecien, si violes els violadors et valoren, si menteixes els mentiders et reconeixen, però si ets periodista, els lectors t’acusen de callar i la policia de parlar massa. On anirem a parar?
Hi ha una solució, naturalment, deixar la feina i fer-te traficant. Segur que tens el teu públic. Com a mínim a dins del cos dels Mossos trobaràs partidaris. Però el problema, periodistes apart, també és de la policia.
Que un cos armat fins les dents decideixi des de despatxos clandestins tota una trama per amenaçar als periodistes es perquè es senten amenaçats. Però de què. Per què?
No imagino a un individu de gimnàs i missa diària, tenir por d’un pobre periodista ni molt menys d’un simple article, unes paraules. Aleshores per què ataquen la informació?
Què representa per la Policia la llibertat, que vol dir per ells? Han esborrat del seu diccionari el mot llibertat? Creuen que la veritat està només de part dels qui paguen la nòmina? Obeeixen ordres?
Sigui com sigui, LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
HEM FET EL CIM
Un estel de moltes punxes corona la Sagrada Família
Si l’Oriol Bohigas ho arriba a veure, es mora. O potser es va morir per no veure-ho.
La Sagrada Família, obra magna de Gaudí i uns tres-cents arquitectes més, ja té un enorme estel de dotze punxes dalt de la torre de la Verge. Val. Millora l’estètica, no gaire, millora l’espiritualitat, no crec, millora turística, potser sí. Perills, molts. Des que l’estel aprofitant les ventades que darrerament fa per Barcelona caigui en picat sobre un Bus de turistes a que l’estel es fongui cada setmana i obligui als escaladors a canviar-l’hi les bombetes o a netejar-ne els vidres. Utilitat poca a no ser que es reservi cada punxa de l’estel per penjar-hi algun mal parit de renom, però aleshores farien falta molts més estels i punxes.
Però és una notícia local que sempre va bé per dissimular les altres notícies locals i que juntament amb el pessebre escampat de la ciutat, facilita a les redaccions pensar en portades que no tinguin de reflectir les misèries, a quina més lamentable, del món i locals.
Doncs fotem-li un estel!
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
NO ÉS AIXÒ, COMPANYS
L’Arquebisbe de Paris també demana perdó
Fa molt temps que l’Església francesa demana perdó cada dos per tres. O estan molt penedits o és que hi ha molta merda a perdonar.
Els catòlics estan fets a demanar perdó. Tothom coneix l’amic que peca de dilluns a divendres, dissabte es confessa diumenge va a missa i combrega d’allò més net de consciència i el dilluns torna a pecar. El catolicisme és un pacte notarial amb el cel. No hi ha consciència, manen les lleis.
Sembla que l’església francesa ha seguit el pas dels seus ramats o feligresos. Pequen durant segles i quan arriba l’hora (es destapa el merder) demanen perdó. Fantàstic, qüestionable però comparant amb altres comunitat religioses com la espanyola, tot un detall.
El que tampoc caldria és passar-se. Ser més papista que el Papa i anunciar als quatre vents que un dia, el Mossèn de Ceret, per exemple es va fer una palla al paller de son pare quan tenia set anys. No cal.
L’arquebisbe Michel Aupetit confessa haver tingut relació amb una dona però, adverteix, no sexual. Ok i aleshores de què l’hem de perdonar? Si la Sra. en qüestió s’estava morint i en donar-li ell els sants olis li va tocar el front, no cal que es disculpi. Si era la seva mare o la seva germana, fins i tot la seva possible cunyada, tampoc. Una amiga, una amistat ben avinguda amb qui parlar de tot, que tingui les que vulgui. I si té una amiga major d’edat que accepta una relació sexual per imaginativa que sigui, tampoc cal que es disculpi.
El problema de l’església no és viure el sexe sinó aprofitar el seu poder per treure engrunes de plaer a persones que poden quedar per sempre marcades. Si juguen com els altres mortals, si accepten el no a la seva insinuació, que juguin i que siguin feliços. Les mans brutes no són les que han tocat unes tetes.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
RAP ALS TRIBUNALS
Roda de premsa de Valtònyc
Gant, ciutat belga de la regió flamenca. Llengua oficial el neerlandès però es parla igualment el francès, l’anglès i sovint l’alemany. A la sortida del Tribunal de la ciutat, el cantant Valtònyc, fa una roda de premsa en català.
Espanya envia un corresponsal que, naturalment no coneix cap dels idiomes que es parlen a la ciutat (quatre!) ni, naturalment el català. Al final de la roda de premsa el periodista demana la traducció en castellà del que ha explicat el cantant i aquest li proposa que contracti a un traductor. Merder a Espanya. Com es pot negar a parlar en castellà? Ningú no es pregunta per què el periodista és tan ruc. O potser només volia provocar?
UNA CAPSETA DE SORPRESES
La justícia espanyola absol els responsables de Castor
Qui ho hauria de dir? Uns tècnics que fan tremolar la costa mediterrània i esquerden una dotzena de pobles, han quedat absolts en el judici que se’ls hi feia. Sorpresa! Per què la gent vulgar pensava que amb aquests antecedents, alguna pena els hi cauria, una amonestació verbal com a mínim, una targeta groga. Però no. Absolts. Lliures com el vent.
La justícia espanyola és com aquelles noietes ruques fins l’insult que de sobte es posen sexi i diuen que són una capseta plena de sorpreses. Doncs sí que anem bé.
UNA PÀGINA EN BLANC
El Consell per la República crea el BOC
Els grans escriptors, sempre HEM sentit pànic davant el full en blanc. Tan és així, que alguns companys de lletres han optat per escriure amb fons negre.
Ara, la colpidora sensació de no saber què escriure, s’ha traslladat a les altes esferes polítiques catalans. El Consell per la República ha creat el seu propi Butlletí Oficial. Un pas més... però cap a on? Què posaran al butlletí? De què ompliran aquell full verge? Amb receptes de cuina? Els grans escriptors SABEM que abans d’escriure cal tenir una petita idea de què escriure. Doncs això hauria de fer el Consell, després ja anirà a comprar paper blanc.
VERSUS
Ofensiva de Puigdemont contra Pablo Llarena
Versus no vol dir poema. Significa contra. Barça versus Madrid representa que el Barça jugarà contra el Madrid (no parlem del resultat).
Puigdemont seria el Barça (per proximitat i poder ofensiu) mentre que Llarena és el Madrid (per poder destructiu).
Els clàssics tenen gràcia quan es juguen dues o tres vegades l’any. Si es repeteixen massa perden interès. Exactament igual que en l’exemple d’abans. Podrien estar-se una temporada els dos eminents, sense jugar al gat i la rateta? És que comencen a cansar, escolti.
COTXES I CONXORXES
Un càrtel controla la venda
La Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, CNMC, ha imposat sancions als concessionaris per un pacte de preus que han dut a terme durant deu anys. En el que va d'any l'import de les multes ascendeix a 56 milions d'euros.
No cal dir que els 300 concessionaris multats ho neguen i afirmen que l’import és massa elevat i que els portarà a la ruïna.
També hem parlat amb Toyota, Hyundai, Opel i Land Rover. Audi, Volkswagen y Seat i a la pregunta de si s’han embutxacat 2.000 € de més ens han penjat el telèfon.
TANCS NO, GRÀCIES
Què en faran dels treballadors?
Falten pocs dies perquè la Nissan abandoni Barcelona. Els governs de Madrid i Barcelona negocien (molt malament) amb xinesos per llogar-los-hi la fàbrica de cotxes reconvertida en taller de tancs i recol·locar uns centenars d’obrers. Entre la multinacional Great Wall Motors i els dos governs prou inútils no hi ha hagut quòrum ni per prendre un The verd.
Els Barcelonins però contents, no fos cas que a algú se li acudeixi girar els tancs en direcció Madrid i tornar-los-hi la invasió dels tancs a la ciutat el gener de l’any 1939.
ENQUESTA REFERÈNDUM
Malu, malu, malu
Aproves un nou referèndum d'autodeterminació aquesta legislatura?
Les dades de l’Institut de Ciències polítiques i Socials de la UAB són el preludi de la desfeta política de Catalunya des d’un punt de vista nacional i de moviment independentista, com a conseqüència de l’impacte polític que té la rendició incondicional d’ERC a l’estat espanyol.
Un llunyà 2012 un 44,3% responien SI a un estat independent. Aquest 2021 un 35,3%.
L’any 2017, un 46,6% deien que independència SI i un 48,4% volia formar part d’Espanya. Aquest 2021 només un 39,4% diuen que voldrien una Catalunya independent, mentre que els que volen que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya s’enfilen fins al 52,9%.
Malgrat tot, un 66,5% de la societat catalana creu que cal un referèndum perquè Catalunya pugui decidir el seu futur, davant el 26,9% que s’hi oposen.
PESSEBRE BARCELONÍ
Una família reestructurada?
L’alcaldessa Colau ha pagat 200.000€ per crear un pessebre de família desestructurada a tots els nivells socials i polítics. De fet es tracta d’ensenyar als barcelonins com viuen en l’actualitat ells mateixos, el nen Jesús, la Mare de Déu, el cornut Sant Josep i la vaca i el ruc.
En el repartiment, a la Generalitat li ha tocat guardar el ruc (serà premonitori?). A l’ajuntament la vaca (serà la de l’abundància?).
Els reis s’han amagat en algun impàs pudorós de pixum (serà que no vindran mai més?). L’estel a nat a parar a la Sagrada Família. I els pastors s’han encadenat als balcons de la Rambla per evitar ser apallissats i robats per les màfies de la droga.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
TEMPS MODERNS
SER DONA ÉS GAIREBÉ EL MATEIX QUE SER HOME, AMB ALGUNS DETALLS, SALARIS, HÒSTIES I EN ALGUNS PAÏSOS ELS DRETS
La traduction en français sera bientôt disponible
EL GOLPE
Projecte, o no, de la llei audiovisual
Resulta més fàcil entendre l’ADN humà que el galimaties polític nacional. Tot va començar –teòricament– amb la necessitat del PSOE d’aconseguir el suport d’ERC per aprovar els pressupostos. ERC demana un augment del sis per cent d’oferta catalana en les diverses plataformes audiovisuals. El Govern de Sánchez accepta. L’endemà, el Govern de Sánchez diu que no, que això només serà possible en les plataformes ubicades en territori propi. L’imperi ataca de nou.
El problema és que l’atac imperial fa dies que dura i que essencialment, es redueix a una gran estafa.
Exemples: Espanya rep de la Unió Europea, un important suport econòmic per la traducció de sèries forànies. Espanya se’ls gasta en traduir sèries sud-americanes al castellà. Olé tu madre!
Conseqüències: La indústria del doblatge a Espanya (Madrid) acaba d’enfonsar definitivament les empreses no madrilenyes de doblatge mentre que alhora, seguim sense pressupost per doblar pelis o sèries a altres llengües estatals.
A l’imperi (Madrid, Espanya – Espanya, Madrid) fa temps que se li pon el sol per un costat o altre i no ho paeix. Per això, ja que no pot tenir el seu territori solejat les vint-i-quatre hores, enganya a Europa i al món si cal i als catalans sempre.
Madrid (Espanya - Polifemo -un sol ull i dents com espases-) està devorant la resta del país. Ho necessita perquè si no ho fa, li agafa un terrible complexa de Verbena de la Paloma.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
LA ÚLTIMA COPA
Mor Oriol Bohigas
Fill únic, de bona família, llest, audaç, compromès. També arquitecte. Modern quan tocava, burgés a hores, contradictori sempre, divertit. Capaç de fer compatible humanitzar la ciutat i asfaltar les seves places (molts nens li deuen tres punts de sutura al genoll). Preocupat per una societat marginal que no tractava. Gentelman amb pantalons de pana, de copa i derivats, de moltes copes i derivats.
Oriol Bohigas va morir el mateix dia en que el seu gran rival, la Sagrada Família, coronava la seva torre més alta amb l’estel lluminós més gran.
Ell també va ser una mena de focus lluminós en temps de grisos i humitats socials, i també en els àmbits artificials de progressisme buit i immadur. Quan la Gauche Divine, no era més que fum, alcohol i sexe de Play Boy, Bohigas li donava un toc d’opció real. Apart d’estar enclotat en una d’aquelles butaques vermelles, l’endemà feia coses. I aquest és probablement el seu gran mèrit. Fer, equivocar-se, renegar, tornar a provar...
Hi ha moments en que no calen grans homes, n’hi ha prou amb persones amb ganes de treballar, capaços d’imaginar i de canviar. Ell ho va fer.
Ni Espanya ni Catalunya són terres per acollir genialitats, i l’Espanya i la Catalunya dels seixanta o setanta encara menys, per això eren tan d’agrair persones com l’Oriol Bohigas a qui no voldria pas veure ara, discutint amb en Gaudí.
HUMANOTECA
LA IMPORTÀNCIA DE LA VARIANT
Òmicron, nova variant de COVID
Onada.- Onda de gran amplitud que es forma a la superfície de les aigües. En sentit figurat, successió de fets.
Òmicron.- Nova onada, anomenada mèdicament variant, en la que es presenta el virus del Covid.
Mesures sanitàries.- Determinacions o lleis que es prenen per controlar qualsevol tipus de malaltia, en especial, les pandèmies.
Variants de mesures sanitàries.- Les diverses formes que cada país tenen d’entendre les mesures sanitàries.
Variants polítiques a les variants sanitàries.- Manera en que els polítics busquen de fer compatible la variant sanitària amb la política de manera que el país no se’ls hi foti de cul.
Passaport de vacunació.- Acudit imaginat per les autoritats a fi i efecte de controlar una nova variant epidèmica.
Ciutadà de risc.- Tots els membres d’una societat que habita en el planeta terra i que passa unes trenta hores setmanals davant un ordinador demanant un certificat de vacunació. En sentit no figurat sinó especialment real, ciutadà que està constipat, vol connectar amb un centre de salut col·lapsat pel passaport de vacunació perquè li receptin una aspirina i que uns mesos després es mora per falta d’assistència.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
L’EUTANÀSIA DEL CATALÀ
Malgrat els governs catalanistes i independentistes de la Generalitat en els darrers decennis, el català ha anat, poc a poc, retrocedint i minoritzant-se en l’actual bilingüisme oficial que fa del castellà la llengua dominant i accelera el procés continuo de substitució lingüística. Els diferents governs han estat incapaços d’aturar aquest procés malgrat la seva retòrica triomfalista i la seva poca valentia d’afrontar la defensa del català com a llengua nacional i vertebradora de la societat catalana.
Així, no han aconseguit que el català fos la llengua d’intercomunicació entre les més de 300 llengües que es parlen al país, ni tampoc fer-ne del català una llengua del tot necessària a Catalunya. Finalment han reconegut oficialment que a l’escola s’utilitza més el castellà que el català pel professorat. De la immersió lingüística, el català ha passat a una submissió i una submersió en les aigües profundes de l’oblit.
El català és una nosa per l’estat espanyol, amb la seva concepció intransigent nacionalista de “una nación, una lengua”, i en conseqüència no tolera l’existència d’altres llengües. Per quan els funerals del català? Tot depèn de nosaltres i de la nostra consciència lingüística que, certament, flaqueja molt quan la immensa majoria ens passem al castellà quan el nostre interlocutor ens parla en aquesta llengua.
Potser el català no desapareixerà però deixarà de ser, com ja ho és ara, la llengua majoritària del país per esdevenir clànica, minoritària, quasi litúrgica.
Allò que el franquisme no va poder, ho està aconseguint en aquests darrers anys la democràcia espanyola. Per subvertir aquesta situació caldria que el govern català i els estaments oficials lluitessin de debò per l’oficialitat i la pervivència social del català arreu. Però aleshores estaríem parlant d’un altre planeta.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
UNA ILLA AMB GUST DE ROM I PIRATES
PLATGES, PARADÍS FISCAL I METAVERS
A Barbados per fi els astres s’han alineat com cal, donat el passat esclavista del país, en desfer-se de la reina anglesa com a cap d'Estat.
La nova república recupera el control total del seu destí. Són adults, volen que les decisions les prenguin ells per ells, sense haver de preguntar-ho a un governador.
Amb només 430 km2, ja té la primera fita feta, ser el primer estat del món a obrir una ambaixada al metavers, signant un acord de col·laboració amb la plataforma de realitat virtual Decentraland. En el metavers és on hi ha una redistribució significativa de la riquesa del món real i on la corporació creix com un mini-país amb el Codi informàtic com a llei. I on els seus protocols defineixen què es pot fer i què no, què és legal i què no. El codi és la llei.
Aquest canvi d'estatus és, no obstant això, molt important per a la seva població afrocaribenya hereva d'un passat colonial abusiu i de vegades sagnant.
Barbados és un país, fundat pels britànics en nom del rei Jaume el 1627, on hi van desenvolupar una economia de plantacions de canya de sucre basada en l’esclavitud. La república ha estat l'única manera de trencar les cadenes que encara els unia a aquella esclavitud i per això calia acabar amb la Corona anglesa.
Independent del Regne Unit des de 1966, Barbados ha celebrat la transició de la monarquia al govern republicà després de quatre segles de subjecció al sobirà britànic.
L'illa és on va néixer la superestrella mundial Rihanna però ara té dues dones més. Sandra Mason, com a cap d'estat que ha substituït la bandera de la reina per la nova bandera republicana i la primera ministra Mia Mottley. Les qüestions d'influència i racisme britànic van ser fonamentals en la decisió de Barbados de convertir-se en una república, ja que l'illa encara està marcada pel llegat de segles d'esclavitud.
No és estrany doncs que Boris Johnson, en un comunicat, s’ha afanyat a dir que... "Seguirem sent amics i aliats lleials, basant-nos en les afinitats i connexions duradores entre els nostres pobles i el vincle especial de la Commonwealth".
Però segons els seus habitants, les cadenes físiques (de l'esclavitud) s'han trencat i ja no les portem, però les cadenes mentals persisteixen en les nostres ments.
Malgrat la festa republicana als tranquils carrers de Bridgetown, hi ha crisi degut a un irrisori nombre de turistes i una moribunda vida nocturna, testimonis de les dificultats d'aquesta perla de les Petites Antilles de 287.000 habitants. L’atur és de gairebé el 16%, un 9% més que anys anteriors, tot i l'augment del deute públic per finançar el treball dels sectors públics i crear llocs de treball.
Hem sembla que hi aniré a les properes vacances!
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
I DE QUÈ SERVEIX BAIXAR-SE ELS PANTALONS?
El 25% dels atacs a periodistes provenen de la policia
El clergat renúncia al sexe, el banquer a l’enriquiment, els polítics a la corrupció i els periodistes renunciem a la veritat. No tota, és clar, però si a una bona part. Va amb l’ofici. Per cada quinquenni ens deixen dir una veritat. La resta de temps som la veu de l’amo. De què, sinó, aquests articles serien anònims?
I malgrat tot, malgrat les notícies que no publiques, malgrat l’emprenyament que t’empasses cada nit sortint de la redacció, malgrat sentir-te un cuc que s’encongeix de por, la policia no ens estima. No hi ha dret.
Els grans farsants del món tenen el seu públic. Són reconeguts i estimats per alguna part de la societat. Si mates, els que maten t’aprecien, si violes els violadors et valoren, si menteixes els mentiders et reconeixen, però si ets periodista, els lectors t’acusen de callar i la policia de parlar massa. On anirem a parar?
Hi ha una solució, naturalment, deixar la feina i fer-te traficant. Segur que tens el teu públic. Com a mínim a dins del cos dels Mossos trobaràs partidaris. Però el problema, periodistes apart, també és de la policia.
Que un cos armat fins les dents decideixi des de despatxos clandestins tota una trama per amenaçar als periodistes es perquè es senten amenaçats. Però de què. Per què?
No imagino a un individu de gimnàs i missa diària, tenir por d’un pobre periodista ni molt menys d’un simple article, unes paraules. Aleshores per què ataquen la informació?
Què representa per la Policia la llibertat, que vol dir per ells? Han esborrat del seu diccionari el mot llibertat? Creuen que la veritat està només de part dels qui paguen la nòmina? Obeeixen ordres?
Sigui com sigui, LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
HEM FET EL CIM
Un estel de moltes punxes corona la Sagrada Família
Si l’Oriol Bohigas ho arriba a veure, es mora. O potser es va morir per no veure-ho.
La Sagrada Família, obra magna de Gaudí i uns tres-cents arquitectes més, ja té un enorme estel de dotze punxes dalt de la torre de la Verge. Val. Millora l’estètica, no gaire, millora l’espiritualitat, no crec, millora turística, potser sí. Perills, molts. Des que l’estel aprofitant les ventades que darrerament fa per Barcelona caigui en picat sobre un Bus de turistes a que l’estel es fongui cada setmana i obligui als escaladors a canviar-l’hi les bombetes o a netejar-ne els vidres. Utilitat poca a no ser que es reservi cada punxa de l’estel per penjar-hi algun mal parit de renom, però aleshores farien falta molts més estels i punxes.
Però és una notícia local que sempre va bé per dissimular les altres notícies locals i que juntament amb el pessebre escampat de la ciutat, facilita a les redaccions pensar en portades que no tinguin de reflectir les misèries, a quina més lamentable, del món i locals.
Doncs fotem-li un estel!
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
NO ÉS AIXÒ, COMPANYS
L’Arquebisbe de Paris també demana perdó
Fa molt temps que l’Església francesa demana perdó cada dos per tres. O estan molt penedits o és que hi ha molta merda a perdonar.
Els catòlics estan fets a demanar perdó. Tothom coneix l’amic que peca de dilluns a divendres, dissabte es confessa diumenge va a missa i combrega d’allò més net de consciència i el dilluns torna a pecar. El catolicisme és un pacte notarial amb el cel. No hi ha consciència, manen les lleis.
Sembla que l’església francesa ha seguit el pas dels seus ramats o feligresos. Pequen durant segles i quan arriba l’hora (es destapa el merder) demanen perdó. Fantàstic, qüestionable però comparant amb altres comunitat religioses com la espanyola, tot un detall.
El que tampoc caldria és passar-se. Ser més papista que el Papa i anunciar als quatre vents que un dia, el Mossèn de Ceret, per exemple es va fer una palla al paller de son pare quan tenia set anys. No cal.
L’arquebisbe Michel Aupetit confessa haver tingut relació amb una dona però, adverteix, no sexual. Ok i aleshores de què l’hem de perdonar? Si la Sra. en qüestió s’estava morint i en donar-li ell els sants olis li va tocar el front, no cal que es disculpi. Si era la seva mare o la seva germana, fins i tot la seva possible cunyada, tampoc. Una amiga, una amistat ben avinguda amb qui parlar de tot, que tingui les que vulgui. I si té una amiga major d’edat que accepta una relació sexual per imaginativa que sigui, tampoc cal que es disculpi.
El problema de l’església no és viure el sexe sinó aprofitar el seu poder per treure engrunes de plaer a persones que poden quedar per sempre marcades. Si juguen com els altres mortals, si accepten el no a la seva insinuació, que juguin i que siguin feliços. Les mans brutes no són les que han tocat unes tetes.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
RAP ALS TRIBUNALS
Roda de premsa de Valtònyc
Gant, ciutat belga de la regió flamenca. Llengua oficial el neerlandès però es parla igualment el francès, l’anglès i sovint l’alemany. A la sortida del Tribunal de la ciutat, el cantant Valtònyc, fa una roda de premsa en català.
Espanya envia un corresponsal que, naturalment no coneix cap dels idiomes que es parlen a la ciutat (quatre!) ni, naturalment el català. Al final de la roda de premsa el periodista demana la traducció en castellà del que ha explicat el cantant i aquest li proposa que contracti a un traductor. Merder a Espanya. Com es pot negar a parlar en castellà? Ningú no es pregunta per què el periodista és tan ruc. O potser només volia provocar?
UNA CAPSETA DE SORPRESES
La justícia espanyola absol els responsables de Castor
Qui ho hauria de dir? Uns tècnics que fan tremolar la costa mediterrània i esquerden una dotzena de pobles, han quedat absolts en el judici que se’ls hi feia. Sorpresa! Per què la gent vulgar pensava que amb aquests antecedents, alguna pena els hi cauria, una amonestació verbal com a mínim, una targeta groga. Però no. Absolts. Lliures com el vent.
La justícia espanyola és com aquelles noietes ruques fins l’insult que de sobte es posen sexi i diuen que són una capseta plena de sorpreses. Doncs sí que anem bé.
UNA PÀGINA EN BLANC
El Consell per la República crea el BOC
Els grans escriptors, sempre HEM sentit pànic davant el full en blanc. Tan és així, que alguns companys de lletres han optat per escriure amb fons negre.
Ara, la colpidora sensació de no saber què escriure, s’ha traslladat a les altes esferes polítiques catalans. El Consell per la República ha creat el seu propi Butlletí Oficial. Un pas més... però cap a on? Què posaran al butlletí? De què ompliran aquell full verge? Amb receptes de cuina? Els grans escriptors SABEM que abans d’escriure cal tenir una petita idea de què escriure. Doncs això hauria de fer el Consell, després ja anirà a comprar paper blanc.
VERSUS
Ofensiva de Puigdemont contra Pablo Llarena
Versus no vol dir poema. Significa contra. Barça versus Madrid representa que el Barça jugarà contra el Madrid (no parlem del resultat).
Puigdemont seria el Barça (per proximitat i poder ofensiu) mentre que Llarena és el Madrid (per poder destructiu).
Els clàssics tenen gràcia quan es juguen dues o tres vegades l’any. Si es repeteixen massa perden interès. Exactament igual que en l’exemple d’abans. Podrien estar-se una temporada els dos eminents, sense jugar al gat i la rateta? És que comencen a cansar, escolti.
COTXES I CONXORXES
Un càrtel controla la venda
La Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, CNMC, ha imposat sancions als concessionaris per un pacte de preus que han dut a terme durant deu anys. En el que va d'any l'import de les multes ascendeix a 56 milions d'euros.
No cal dir que els 300 concessionaris multats ho neguen i afirmen que l’import és massa elevat i que els portarà a la ruïna.
També hem parlat amb Toyota, Hyundai, Opel i Land Rover. Audi, Volkswagen y Seat i a la pregunta de si s’han embutxacat 2.000 € de més ens han penjat el telèfon.
TANCS NO, GRÀCIES
Què en faran dels treballadors?
Falten pocs dies perquè la Nissan abandoni Barcelona. Els governs de Madrid i Barcelona negocien (molt malament) amb xinesos per llogar-los-hi la fàbrica de cotxes reconvertida en taller de tancs i recol·locar uns centenars d’obrers. Entre la multinacional Great Wall Motors i els dos governs prou inútils no hi ha hagut quòrum ni per prendre un The verd.
Els Barcelonins però contents, no fos cas que a algú se li acudeixi girar els tancs en direcció Madrid i tornar-los-hi la invasió dels tancs a la ciutat el gener de l’any 1939.
ENQUESTA REFERÈNDUM
Malu, malu, malu
Aproves un nou referèndum d'autodeterminació aquesta legislatura?
Les dades de l’Institut de Ciències polítiques i Socials de la UAB són el preludi de la desfeta política de Catalunya des d’un punt de vista nacional i de moviment independentista, com a conseqüència de l’impacte polític que té la rendició incondicional d’ERC a l’estat espanyol.
Un llunyà 2012 un 44,3% responien SI a un estat independent. Aquest 2021 un 35,3%.
L’any 2017, un 46,6% deien que independència SI i un 48,4% volia formar part d’Espanya. Aquest 2021 només un 39,4% diuen que voldrien una Catalunya independent, mentre que els que volen que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya s’enfilen fins al 52,9%.
Malgrat tot, un 66,5% de la societat catalana creu que cal un referèndum perquè Catalunya pugui decidir el seu futur, davant el 26,9% que s’hi oposen.
PESSEBRE BARCELONÍ
Una família reestructurada?
L’alcaldessa Colau ha pagat 200.000€ per crear un pessebre de família desestructurada a tots els nivells socials i polítics. De fet es tracta d’ensenyar als barcelonins com viuen en l’actualitat ells mateixos, el nen Jesús, la Mare de Déu, el cornut Sant Josep i la vaca i el ruc.
En el repartiment, a la Generalitat li ha tocat guardar el ruc (serà premonitori?). A l’ajuntament la vaca (serà la de l’abundància?).
Els reis s’han amagat en algun impàs pudorós de pixum (serà que no vindran mai més?). L’estel a nat a parar a la Sagrada Família. I els pastors s’han encadenat als balcons de la Rambla per evitar ser apallissats i robats per les màfies de la droga.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
TEMPS MODERNS
SER DONA ÉS GAIREBÉ EL MATEIX QUE SER HOME, AMB ALGUNS DETALLS, SALARIS, HÒSTIES I EN ALGUNS PAÏSOS ELS DRETS