Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
21 mars 2025
SÍRIA, QUANT SEMBLA QUE S'ACABA TORNA A COMENÇAR!
SEGONA PÀGINA
OR
L’or es nodreix de la inquietud (J.F. Faure)
I per inquietud, Trump. El terratrèmol Trump ha deixat petjades sísmiques a tot el món polític, econòmic i bèl·lic. Les idees anunciades, les mesures preses encara que no complides, les amenaces universals en suspens, si alguna cosa han aconseguit és, precisament, alimentar inquietud. Qui primer nota la inquietud és el diner i en conseqüència el diner es retira a les seves casernes, la Borsa entra en hibernació i l’or puja el seu valor. Una unça d’or (31’10 grams) es paga ara pràcticament a 3.000 Euros.
L’or és una merda de material que no serveix per a res. Ni alimenta, ni calma la set, ni fa llum ni dóna escalfor. El seu valor rau en la seva escassetat, o sigui, en reclam de l’ambició. Per això l’or només brilla en les monarquies i les tiranies (si es que es les dues paraules es poden segregar). L’or entès com a refugi de la inquietud és una fal·làcia. Si tots els que a hores d’ara estan comprant or es trobessin alguna vegada en plena plaga bíblica, vendrien tot el seu estoc daurat per una cantimplora d’aigua, però això no passarà.
Els que saben de què va el poder, l’or els importa un cogombre. Trump, per exemple no necessita or. Ja té la medalla del bateig, de comunió i l’aliança de casament. No necessita més penjolls daurats. El que ell vol i ha aconseguit és poder a costa que els seus votants estiguin obligats a vendre el collaret de la mama que el papa li va regalar al parir al tercer fill. Les mames sempre es queden sense collaret. Total també li robarien a la residència...
L’or és una enganyifa pels rics i pels pobres. Sobre tot pels pobres, és clar.
Hi ha prop de casa, una botiga de compra i venda d’or. Segons el número de cases de compra venda, pots saber com va l'economia. En temps de crisi, augmenten i ara amb Trump n’hi ha més que supermercats pakistanesos. Un dia, un bon amic joier (no us penseu que totes les meves amistats són morts de gana com els de la redacció de Karlitus) va entrar a la botiga ensenyant com esquer un parell de peces d’or. Li van valorar per un quart del seu valor real. Un quart, significa que el venedor necessitat que ha passat dues generacions guardant les arracades de l’àvia, tornarà a casa més pelat que abans doncs li hauran estafat la butxaca i la il·lusió. Per això serveix l’or. I Trump, feliç.
TERCERA PÀGINA
K.MEO
EL FAR DE LA LLUM CLARA
Decret andorrà sobre el català
Vaig ser jo qui ho va escriure. Divendres a la tarda, sense feina al despatx de la Conselleria, pluja fina... un ensopiment andorrà. El dilluns hi havia ple i no teníem ni preguntes, ni projectes de llei, ni propostes. El Cap de Govern m’havia demanat que proposés alguna cosa per no fer la reunió massa trista i vaig escriure un decret (el 78/2025). Es veu que ho vaig clavar!
El dilluns, només entrar a la Casa del Govern, el secretari ja em va rebre amb un somriure complaent i dos copets a l’espatlla i després va passar el mateix amb una senyora de l'oposició. Vaig anar a fer un riu i en tornar ja s’havia aprovat el decret per unanimitat. No m’agrada que les coses vagin massa bé. Jo sóc funcionari.
Dues jornades més tard m’havia convertit en el far de la catalanitat. Andorra era gràcies al decret la guia espiritual del català i la catalanitat.
Què havia fet? El de sempre, dir que a Andorra s’ha de parlar el català. En fem tres a l’any d’aquestes propostes però aquesta vegada ha caigut en gràcia i ara sóc un heroi, sobre tot a Catalunya i em volen a la Generalitat. Segur que he fet una cosa tant important? No serà que els falta material al Cap i Casal?
Funcionari anònim andorrà.
LA GARSA PROSTÀTICA
TORNA ELIOT NESS
Guerra de l’alcohol entre Europa i l’Amèrica de Trump
Diguem la veritat d’una vegada. L’alcohol no és un complement de les festes socials, és puta necessitat. Els que no beuen no viuen o viuen tan poc que ni se n’assabenten. Només els dictadors no beuen perquè es veuen més a prop de les flames infernals.
Com a introducció ideològica ens sembla suficient. Ara passem als fets.
Trump (que no beu) juga amb els aranzels i la resta del món, després de la primera sorpresa, contraataca. Què és el millor del USA, apart de les armes? El visqui o el bourbon pels més refinats. Doncs el món li apuja l’aranzel. I què fa Trump (que va torrat des de petit d’altres drogues) que augmenta l’aranzel dels vins i escumosos de la resta del món. Resultat? Les bodegues acomiadaran a algun treballador i collaran als pagesos comprant el raïm a preu de caca. Ok. I una cosa més greu: pels pobres serà molt més car trobar un cert equilibri entre la vida i el suïcidi.
Hi ha però esperança. Malgrat la contundència de Trump, la necessitat de viure és encara més forta i els treballadors del món ens unirem per lluitar contra els aranzels i com que la lluita serà dura, haurem de beure encara més i més i potser el Trump es farà d’or, però nosaltres seguirem mamats i gaudint de la vida com mai no podrà fer Trump.
QUARTA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
MILEI, L’OMBRA ALLARGADA DE TRUMP A SUD-AMÈRICA
El president de l’escàndol de l’estafa de les criptomonedes
Deixeble submís de Trump, reprimeix violentament les comunitats maputxe de Chubut a la Patagònia, i les manifestacions de jubilats a Buenos Aires. Indis i obrers reben de valent sense haver jugat ni un peso a les criptomònades.
Res no és casual. D’ençà que Milei és al poder, l’Estat ha assassinat 549 persones i els pobles indígenes han estat arraconats a les fronteres i ha començat una política per part del govern de negació dels seus drets ancestrals amb desallotjaments i confiscacions territorials, a fi d’acabar amb les seves comunitats. Alhora, com en la dictadura, han començat unes reformes laborals contra els drets dels treballadors, la privatització d’empreses estatals i les retallades socials amb polítiques que enriqueixen els especuladors i precaritzen encara més les classes populars, amb un total canvi de règim que trenca amb els consensos democràtics establerts.
Així, l’11 de febrer, van ser assaltades i confiscades per les forces policials les comunitats maputxe-tehuelche de Chubut, en un territori ancestral protegit, amb destrucció de propietats, confiscació de llibres i violència extrema, un fet criminal de l’Estat que viola els drets humans i els tractats internacionals. Aquest desallotjament s’afegeix a les 40.000 hectàrees cremades de boscos en territori maputxe.
Per altra banda, el 12 de febrer, es va produir una manifestació de jubilats, recolzats per penyes futbolístiques i sindicats, que es manifestaven davant de la seu del congrés per l’actualització de les pensions de misèria que cobren i el dret als medicaments. Els manifestants van ser brutalment reprimits per la policia i d’altres forces federals, amb violentes càrregues i el llançament de gasos lacrimògens, bales de goma i dolls d’aigua des dels camions. El govern va fer ostentació oficial d’aquesta repressió, que va ocasionar 50 ferits, amb un centenar de persones detingudes.
La llibertat màxima d’oprimir i espoliar els més desafavorits campa lliure per l’Argentina.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
DESENFUNDA QUE “TE PONGO A CHUPAR GLADIOLO”
Marihuana catalana, denominació d’origen protegida per les armes
Trets a dojo a Salt a tocar Girona, trets a Terrassa, trets a Blanes, més trets a Terrassa, aldarulls a Salt... nits calentes i cadàvers freds als tanatoris. Rams de flors pagats amb els beneficis de la venda de cocaïna.
La guerra per la droga entre bandes dominicanes, amb un mort o un ferit a cada tiroteig acaben de dibuixar la importància que han adquirit els càrtels a Catalunya i l’espectacle que la premsa ens proposa cada dia escampant la por entre nosaltres.
L'objectiu del Karlitus és proposar una perspectiva sociològica sobre les drogues en el context català i per una política de reducció de danys en un marc on addictòlegs i farmacòlegs dominen el discurs.
A finals de la dècada de 1980 ja es va fer bons estudis sobre psicòtropes, polítiques i societat contribuint en gran mesura a debatre i fer llum sobre les drogues a través dels ulls de les ciències socials i desenvolupar el coneixement sobre les conductes additives vàlids en l’actualitat malgrat l'evolució del context social i polític.
Amb aquest llegat, hem fet un treball de recerca empírica sobre els consumidors de drogues trobats en estructures assistencials a la frontera entre la sanitat pública i les ruptures de vida sovint marcades per la precarietat i la família. Confluïm en que és l’addició el que cal treballar per erradicar els càrtels. Sense clients no hi ha venedors. Sense clients no hi ha polis corruptes ni polítics comprats... El problema real és que mal vivim en una societat que ens vol addictes per millor controlar la revolta i la droga és l’arma del poder.
LA LLUFA
LA COLLITA VALENCIANA
El retorn del bo i millor a València
Recordin; el President de la Generalitat valenciana és en Mazón, conegut per la seva actuació en les darreres inundacions.
Amb aquest espectre com a teló de fons, torna a la actualitat Carlos Fabra ex President de la Diputació de Castelló i imputat en diversos casos de corrupció pels que precisament ara ha de rendir comptes a l’Audiència. Fabra fa anys va construir un aeroport al que encara no ha arribat cap avió. Al inaugurar-lo va preguntar als seus nets si els agradava “l’aeroport de l’avi”. Significatiu.
Al mateix temps Fernando Roig es presentarà a l’Audiència per blanqueig de capitals i suborn. Roig apart presidir un club de futbol és potser l’empresari més visible de la comunitat valenciana perquè té la mà posada en pràcticament totes les activitats econòmiques de la zona. Des de supermercats fins a merceries de betes i fils passant per empreses eòliques.
Els dos personatges tornen a l’actualitat de la millor terreta del món com a presumptes. Igual. Igual que el seu amic Mazón.
Mig del drama, el pitjor de tot és que Francisco Camps, ex President de la Comunitat Valenciana, aquell que –segons confessió pròpia– va arribar a la política per forrar-se l’altre dia va anunciar que té una idea, i això sí que és perillós.
LLUFA pels polítics valencians.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
SI HI HA CORRUPCIÓ AIXÒ ÉS BRUSSEL·LES
Més casos de corrupció entre els eurodiputats
La innocència catalana tenia una frase celebèrrima que utilitzàvem cada vegada que rebíem una patacada des de Madrid, és a dir, molt sovint. La frase era: “ja veuràs quan entrem a Europa”. Europa era aleshores sinònim de llibertat, justícia, qualitat.
Ara ja som a Europa i de tot allò, res. Europa i en especial el seu centre polític, resulta una fotocopia del pastitxo patri. Potser més educats, potser menys mentiders però igual de corruptes. S’ha acabat el somni. Els quatre o cinc demòcrates espanyols de tota la vida han quedat sense justícia ni llibertat ni mandingues i el més important, s’han quedat sense esperança. Mentre lamenten el pati de casa ja no els queda la confiança d’un món millor.
La darrera mostra la tenim amb l’empresa xinesa de telecomunicacions Huawei. La intervenció americana feia difícil la seva expansió especialment per Europa i llestos i petits com són els xinesos, es van infiltrar al Parlament europeu. La resta ja se sap. Diner negre, remuneracions injustificades, regals de tota mena a l’espera de que els diputats s’anessin decantant per la marca. Naturalment, alguns ja ho han fet i ara és la policia belga la que ha de pagar els plats trencats.
Tornant a la innocència –que no és tan dolenta com alguns diuen– podria pensar-se en alternatives per aconseguir un mercat sense anar a caure en ple lumpen. Tractes, mesures bilaterals, triangulars o quadrades, compensacions, millora del material fabricat... Doncs no, directes a l’abocador.
És digne d’estudi la debilitat dels polítics pel tema de l’entrecuix i la butxaca. No s’hi poden resistir. Hi ha una mena de pulsió sexual entre diputats i diputades d’origen desconegut però terriblement potent. Una mena de necessitat malaltissa potser en busca d’una satisfacció que no poden trobar en els escons. I quan torna la calma momentània, arriba el rau-rau de la pela. Tenen diners, tenen favors, futurs assegurats. No importa, en necessiten més. Sempre més i més.
Que no és prou satisfactori saber que treballes pel teu país? Què no omple l’esperit? Què no et fa sentir com Déu? Es veu que no.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
UN LLOC ANOMENAT SÍRIA
Una matança més a Síria
Vaig acabar periodisme sense haver sentit a parlar mai de Síria. No sabia ni de la seva existència. Em sonava alguna cosa però probablement ho confonia amb el Líban. El Líban sempre l’he confós amb tot el que no tinc clar. Han passat els anys i encara no sé de que va això de Síria. Dit d’altra manera, si voleu aclarir el que està passant en aquest país, no llegiu aquest article.
Repassant xarxes he aconseguit tenir una cosa clara. Fa poc a Síria hi governava l’innombrable Bachar Al-Assad. Una merda de tio. Covard, inútil, traïdor, assassí i dictador.
Un dia la milícia islamista, ancestral enemiga del regim d'Al-Assad, va conquerir la capital com qui conquereix un conco desesperat, amb molta facilitat. Naturalment Al-Assad, covard com a bon dictador, va fugir a Rússia que és un país molt acollidor amb segons quin tipus de personal. El poder se’l va quedar Ahmed Al Sharaa, aprofitant que ja era el líder dels milicians. El millor que pot dir-se del nou digue’m President, és que el vestit occidental (allò del pantaló i americana amb corbata incorporada) li cau força bé i el porta amb naturalitat. Durant uns dies el que havia estat dormint amb la metralladora per coixí, va deixar les armes i va parlar de desmantellar tots els grups armats i de pau. Exactament aquests dies de treva els va aprofitar el dolent de la peli, el que havia fugit a Rússia per reorganitzar als seus lleials que havia deixat amagats a Síria i promoure un contraatac. Ja han xocat. Mil morts en dos dies. Pel que em diuen, Síria torna a ser Síria.
La ignorància que és molt atrevida em faria dir ara que aquí s’acaba la història, però ni parlar-ne perquè tot fullejant retalls de diaris, he sabut que apart els grups que lluiten a l’interior del país drusos, kurds i molts altres, Síria està envoltada de molts països i gairebé tots interessats en el seu veí i cap de fiar precisament. Per exemple: Turquia, Líbia, Israel i naturalment i que no faltin els omnipresents Estat Units d’Amèrica, Rússia, Iran i amagats darrera de tot, Xina. Massa expectació per tenir una vida tranquil·la. Vist el decorat tinc dues coses clares, una felicitar-me per haver estat tants anys ignorant l’existència de Síria, l’altra jo no voldria haver nascut a Síria. Ho tenen fatal.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LES ENTREMALIADURES DELS NENS DE RENFE
I ara vaga
Se’ls ha d’entendre. Per a ells, Catalunya és com un exili. La casa la tenen lluny i s’enyoren. Troben a faltar als papes. La feina ha fet que els treballadors de RENFE siguin molt de casa seva. Als usuaris els toquen la pera cada dia. Retards, plantades, vagues. Que es fotin els usuaris, són catalans i no troben a faltar la família ni res apart de la pela. Voldrien potser el personal de RENFE tornar a la seva terra? No senyor, seria un cas de consciència. Ells aquí amb les seves vagues i les seves pors i les seves ganes d’emprenyar, ja estan bé. Vigilants això sí, no els fotessin pas el lloc, ni el sou, ni el dret a no presentar-se a la feina. Bon personal el de RENFE.
JUNQUERES EL SOMNÀMBUL
El Presi d’Esquerra ja no sap si és de dretes o què
És per culpa de la gana. Junqueres seria normal si no tingués tanta gana, però a mitja nit es desperta afamat i sense obrir ni els ulls va fins la cuina i buida la nevera. Després ja no recorda res. Per això durant la jornada laboral deambula esmaperdut per despatxos i passadissos. Per això no vota a favor de res, ni de les lleis que els seus recolzen. Sap que no va fi i prefereix abstenir-se. En tres dies, Junqueres ha dit que NO votaria... a tot. O la inversa, que votarà NO a tot. Per ser polític, tota una garantia aquest Junqueres.
TRUMP COMENÇA A TRAMPEJAR
Trump es pot quedar sense terres
Va començar molt fort. A un mes de la investidura, comença a frenar. No ho diu, però frena. De moment el Canal de Panamà segueix allà i Groenlàndia també. I no només s’ha quedat sense Groenlàndia (que va votar un candidat dur de pelar fins i tot per a Trump) sinó que s’està quedant sense ous perquè Dinamarca, la suposada propietària de la gran illa gelada, no li vol vendre a Amèrica els ous que necessita. De moment també ha fallat amb la pau promesa a terra santíssima. Israel torna a bombardejar i Trump ha de callar. A Musk les coses tampoc li surten rodones. Tesla naufraga i ja està preparant un model per poder viure a Mart. A veure si ell i Trump són els primers pobladors del planeta vermell? Seria un descans.
LA GUERRA BRUTA A MADRID
Els governs canvien, el funcionament no
La Fiscalia Anticorrupció investiga a Vox per un presumpte finançament irregular arran d'una denúncia del PSOE. Aquest partit denunciat moltes vegades, amb falsedats o veritats, contraataca al seu torn. Sembla que l’Operació Catalunya ha fet escola.
Ocultació de donacions de 4,6 milions d'euros, recaptació de fons mitjançant l'ús de “guardioles” que la formació de Santiago Abascal col·locava en taules informatives desplegades a ciutats de tot l'estat, campanyes de “marxandatge” amb recaptació de fons en metàl·lic... Tot normal, no? Marca made in Spain.
TRUMP I MADURO A COPS DE PUNY
Veneçuela planta cara als EUA?
Trump impedeix que la petroliera CHEVRON treballi a Veneçuela; Maduro amenaça de no acceptar el repatriament d’emigrants des dels Estats Units. Dos presidents autoritaris, capritxosos i de mals humors tramuntanals s’enfronten ja que són incapaços d’un diàleg i partidaris de la pressió màxima.
Trump, amb les seves expulsions massives per una banda i la pressió de les petrolieres per l’altra que tenen l’ull ficat en els barrils de brut veneçolans. Opta per les expulsions, i ja buscarà la manera de quedar-se amb el petroli. Maduro, de cop perd els beneficis de dos-cents-mil barrils per dia i es tanca en banda. De moment matx nul.
ESPANYA, TOP TEN PERÒ NO TAN
Armes per a l'Aràbia Saudita (24%), Austràlia (18%) i Turquia (13%)
El nou informe de referència de l'Institut Internacional d'Investigació per a la Pau d'Estocolm (SIPRI) ha establert els 10 països que exporten més armes del món.
Espanya perd un lloc en aquest rànquing. Les exportacions d'armes del país van representar el 3% de les vendes mundials d'armes a tot el món durant el 2020 i el 2024, malgrat un fort augment dels seus enviaments a l'estranger (29%) entre el període 2019-2023 i l'actualitat.
Apa, senyor Sánchez... rebaixi una mica més les vendes. Uns quants li agrairem...
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
HUMITAT, FRED, GRISOR
NO US DEPRIMEIX CATALANS?
UN ANY AMB MOLTES PRECIPITACIONS
QUIN IMPACTE SOBRE EL TEU HUMOR?
La traduction en français sera bientôt disponible
SÍRIA, QUANT SEMBLA QUE S'ACABA TORNA A COMENÇAR!
SEGONA PÀGINA
OR
L’or es nodreix de la inquietud (J.F. Faure)
I per inquietud, Trump. El terratrèmol Trump ha deixat petjades sísmiques a tot el món polític, econòmic i bèl·lic. Les idees anunciades, les mesures preses encara que no complides, les amenaces universals en suspens, si alguna cosa han aconseguit és, precisament, alimentar inquietud. Qui primer nota la inquietud és el diner i en conseqüència el diner es retira a les seves casernes, la Borsa entra en hibernació i l’or puja el seu valor. Una unça d’or (31’10 grams) es paga ara pràcticament a 3.000 Euros.
L’or és una merda de material que no serveix per a res. Ni alimenta, ni calma la set, ni fa llum ni dóna escalfor. El seu valor rau en la seva escassetat, o sigui, en reclam de l’ambició. Per això l’or només brilla en les monarquies i les tiranies (si es que es les dues paraules es poden segregar). L’or entès com a refugi de la inquietud és una fal·làcia. Si tots els que a hores d’ara estan comprant or es trobessin alguna vegada en plena plaga bíblica, vendrien tot el seu estoc daurat per una cantimplora d’aigua, però això no passarà.
Els que saben de què va el poder, l’or els importa un cogombre. Trump, per exemple no necessita or. Ja té la medalla del bateig, de comunió i l’aliança de casament. No necessita més penjolls daurats. El que ell vol i ha aconseguit és poder a costa que els seus votants estiguin obligats a vendre el collaret de la mama que el papa li va regalar al parir al tercer fill. Les mames sempre es queden sense collaret. Total també li robarien a la residència...
L’or és una enganyifa pels rics i pels pobres. Sobre tot pels pobres, és clar.
Hi ha prop de casa, una botiga de compra i venda d’or. Segons el número de cases de compra venda, pots saber com va l'economia. En temps de crisi, augmenten i ara amb Trump n’hi ha més que supermercats pakistanesos. Un dia, un bon amic joier (no us penseu que totes les meves amistats són morts de gana com els de la redacció de Karlitus) va entrar a la botiga ensenyant com esquer un parell de peces d’or. Li van valorar per un quart del seu valor real. Un quart, significa que el venedor necessitat que ha passat dues generacions guardant les arracades de l’àvia, tornarà a casa més pelat que abans doncs li hauran estafat la butxaca i la il·lusió. Per això serveix l’or. I Trump, feliç.
TERCERA PÀGINA
K.MEO
EL FAR DE LA LLUM CLARA
Decret andorrà sobre el català
Vaig ser jo qui ho va escriure. Divendres a la tarda, sense feina al despatx de la Conselleria, pluja fina... un ensopiment andorrà. El dilluns hi havia ple i no teníem ni preguntes, ni projectes de llei, ni propostes. El Cap de Govern m’havia demanat que proposés alguna cosa per no fer la reunió massa trista i vaig escriure un decret (el 78/2025). Es veu que ho vaig clavar!
El dilluns, només entrar a la Casa del Govern, el secretari ja em va rebre amb un somriure complaent i dos copets a l’espatlla i després va passar el mateix amb una senyora de l'oposició. Vaig anar a fer un riu i en tornar ja s’havia aprovat el decret per unanimitat. No m’agrada que les coses vagin massa bé. Jo sóc funcionari.
Dues jornades més tard m’havia convertit en el far de la catalanitat. Andorra era gràcies al decret la guia espiritual del català i la catalanitat.
Què havia fet? El de sempre, dir que a Andorra s’ha de parlar el català. En fem tres a l’any d’aquestes propostes però aquesta vegada ha caigut en gràcia i ara sóc un heroi, sobre tot a Catalunya i em volen a la Generalitat. Segur que he fet una cosa tant important? No serà que els falta material al Cap i Casal?
Funcionari anònim andorrà.
LA GARSA PROSTÀTICA
TORNA ELIOT NESS
Guerra de l’alcohol entre Europa i l’Amèrica de Trump
Diguem la veritat d’una vegada. L’alcohol no és un complement de les festes socials, és puta necessitat. Els que no beuen no viuen o viuen tan poc que ni se n’assabenten. Només els dictadors no beuen perquè es veuen més a prop de les flames infernals.
Com a introducció ideològica ens sembla suficient. Ara passem als fets.
Trump (que no beu) juga amb els aranzels i la resta del món, després de la primera sorpresa, contraataca. Què és el millor del USA, apart de les armes? El visqui o el bourbon pels més refinats. Doncs el món li apuja l’aranzel. I què fa Trump (que va torrat des de petit d’altres drogues) que augmenta l’aranzel dels vins i escumosos de la resta del món. Resultat? Les bodegues acomiadaran a algun treballador i collaran als pagesos comprant el raïm a preu de caca. Ok. I una cosa més greu: pels pobres serà molt més car trobar un cert equilibri entre la vida i el suïcidi.
Hi ha però esperança. Malgrat la contundència de Trump, la necessitat de viure és encara més forta i els treballadors del món ens unirem per lluitar contra els aranzels i com que la lluita serà dura, haurem de beure encara més i més i potser el Trump es farà d’or, però nosaltres seguirem mamats i gaudint de la vida com mai no podrà fer Trump.
QUARTA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
MILEI, L’OMBRA ALLARGADA DE TRUMP A SUD-AMÈRICA
El president de l’escàndol de l’estafa de les criptomonedes
Deixeble submís de Trump, reprimeix violentament les comunitats maputxe de Chubut a la Patagònia, i les manifestacions de jubilats a Buenos Aires. Indis i obrers reben de valent sense haver jugat ni un peso a les criptomònades.
Res no és casual. D’ençà que Milei és al poder, l’Estat ha assassinat 549 persones i els pobles indígenes han estat arraconats a les fronteres i ha començat una política per part del govern de negació dels seus drets ancestrals amb desallotjaments i confiscacions territorials, a fi d’acabar amb les seves comunitats. Alhora, com en la dictadura, han començat unes reformes laborals contra els drets dels treballadors, la privatització d’empreses estatals i les retallades socials amb polítiques que enriqueixen els especuladors i precaritzen encara més les classes populars, amb un total canvi de règim que trenca amb els consensos democràtics establerts.
Així, l’11 de febrer, van ser assaltades i confiscades per les forces policials les comunitats maputxe-tehuelche de Chubut, en un territori ancestral protegit, amb destrucció de propietats, confiscació de llibres i violència extrema, un fet criminal de l’Estat que viola els drets humans i els tractats internacionals. Aquest desallotjament s’afegeix a les 40.000 hectàrees cremades de boscos en territori maputxe.
Per altra banda, el 12 de febrer, es va produir una manifestació de jubilats, recolzats per penyes futbolístiques i sindicats, que es manifestaven davant de la seu del congrés per l’actualització de les pensions de misèria que cobren i el dret als medicaments. Els manifestants van ser brutalment reprimits per la policia i d’altres forces federals, amb violentes càrregues i el llançament de gasos lacrimògens, bales de goma i dolls d’aigua des dels camions. El govern va fer ostentació oficial d’aquesta repressió, que va ocasionar 50 ferits, amb un centenar de persones detingudes.
La llibertat màxima d’oprimir i espoliar els més desafavorits campa lliure per l’Argentina.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
DESENFUNDA QUE “TE PONGO A CHUPAR GLADIOLO”
Marihuana catalana, denominació d’origen protegida per les armes
Trets a dojo a Salt a tocar Girona, trets a Terrassa, trets a Blanes, més trets a Terrassa, aldarulls a Salt... nits calentes i cadàvers freds als tanatoris. Rams de flors pagats amb els beneficis de la venda de cocaïna.
La guerra per la droga entre bandes dominicanes, amb un mort o un ferit a cada tiroteig acaben de dibuixar la importància que han adquirit els càrtels a Catalunya i l’espectacle que la premsa ens proposa cada dia escampant la por entre nosaltres.
L'objectiu del Karlitus és proposar una perspectiva sociològica sobre les drogues en el context català i per una política de reducció de danys en un marc on addictòlegs i farmacòlegs dominen el discurs.
A finals de la dècada de 1980 ja es va fer bons estudis sobre psicòtropes, polítiques i societat contribuint en gran mesura a debatre i fer llum sobre les drogues a través dels ulls de les ciències socials i desenvolupar el coneixement sobre les conductes additives vàlids en l’actualitat malgrat l'evolució del context social i polític.
Amb aquest llegat, hem fet un treball de recerca empírica sobre els consumidors de drogues trobats en estructures assistencials a la frontera entre la sanitat pública i les ruptures de vida sovint marcades per la precarietat i la família. Confluïm en que és l’addició el que cal treballar per erradicar els càrtels. Sense clients no hi ha venedors. Sense clients no hi ha polis corruptes ni polítics comprats... El problema real és que mal vivim en una societat que ens vol addictes per millor controlar la revolta i la droga és l’arma del poder.
LA LLUFA
LA COLLITA VALENCIANA
El retorn del bo i millor a València
Recordin; el President de la Generalitat valenciana és en Mazón, conegut per la seva actuació en les darreres inundacions.
Amb aquest espectre com a teló de fons, torna a la actualitat Carlos Fabra ex President de la Diputació de Castelló i imputat en diversos casos de corrupció pels que precisament ara ha de rendir comptes a l’Audiència. Fabra fa anys va construir un aeroport al que encara no ha arribat cap avió. Al inaugurar-lo va preguntar als seus nets si els agradava “l’aeroport de l’avi”. Significatiu.
Al mateix temps Fernando Roig es presentarà a l’Audiència per blanqueig de capitals i suborn. Roig apart presidir un club de futbol és potser l’empresari més visible de la comunitat valenciana perquè té la mà posada en pràcticament totes les activitats econòmiques de la zona. Des de supermercats fins a merceries de betes i fils passant per empreses eòliques.
Els dos personatges tornen a l’actualitat de la millor terreta del món com a presumptes. Igual. Igual que el seu amic Mazón.
Mig del drama, el pitjor de tot és que Francisco Camps, ex President de la Comunitat Valenciana, aquell que –segons confessió pròpia– va arribar a la política per forrar-se l’altre dia va anunciar que té una idea, i això sí que és perillós.
LLUFA pels polítics valencians.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
SI HI HA CORRUPCIÓ AIXÒ ÉS BRUSSEL·LES
Més casos de corrupció entre els eurodiputats
La innocència catalana tenia una frase celebèrrima que utilitzàvem cada vegada que rebíem una patacada des de Madrid, és a dir, molt sovint. La frase era: “ja veuràs quan entrem a Europa”. Europa era aleshores sinònim de llibertat, justícia, qualitat.
Ara ja som a Europa i de tot allò, res. Europa i en especial el seu centre polític, resulta una fotocopia del pastitxo patri. Potser més educats, potser menys mentiders però igual de corruptes. S’ha acabat el somni. Els quatre o cinc demòcrates espanyols de tota la vida han quedat sense justícia ni llibertat ni mandingues i el més important, s’han quedat sense esperança. Mentre lamenten el pati de casa ja no els queda la confiança d’un món millor.
La darrera mostra la tenim amb l’empresa xinesa de telecomunicacions Huawei. La intervenció americana feia difícil la seva expansió especialment per Europa i llestos i petits com són els xinesos, es van infiltrar al Parlament europeu. La resta ja se sap. Diner negre, remuneracions injustificades, regals de tota mena a l’espera de que els diputats s’anessin decantant per la marca. Naturalment, alguns ja ho han fet i ara és la policia belga la que ha de pagar els plats trencats.
Tornant a la innocència –que no és tan dolenta com alguns diuen– podria pensar-se en alternatives per aconseguir un mercat sense anar a caure en ple lumpen. Tractes, mesures bilaterals, triangulars o quadrades, compensacions, millora del material fabricat... Doncs no, directes a l’abocador.
És digne d’estudi la debilitat dels polítics pel tema de l’entrecuix i la butxaca. No s’hi poden resistir. Hi ha una mena de pulsió sexual entre diputats i diputades d’origen desconegut però terriblement potent. Una mena de necessitat malaltissa potser en busca d’una satisfacció que no poden trobar en els escons. I quan torna la calma momentània, arriba el rau-rau de la pela. Tenen diners, tenen favors, futurs assegurats. No importa, en necessiten més. Sempre més i més.
Que no és prou satisfactori saber que treballes pel teu país? Què no omple l’esperit? Què no et fa sentir com Déu? Es veu que no.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
UN LLOC ANOMENAT SÍRIA
Una matança més a Síria
Vaig acabar periodisme sense haver sentit a parlar mai de Síria. No sabia ni de la seva existència. Em sonava alguna cosa però probablement ho confonia amb el Líban. El Líban sempre l’he confós amb tot el que no tinc clar. Han passat els anys i encara no sé de que va això de Síria. Dit d’altra manera, si voleu aclarir el que està passant en aquest país, no llegiu aquest article.
Repassant xarxes he aconseguit tenir una cosa clara. Fa poc a Síria hi governava l’innombrable Bachar Al-Assad. Una merda de tio. Covard, inútil, traïdor, assassí i dictador.
Un dia la milícia islamista, ancestral enemiga del regim d'Al-Assad, va conquerir la capital com qui conquereix un conco desesperat, amb molta facilitat. Naturalment Al-Assad, covard com a bon dictador, va fugir a Rússia que és un país molt acollidor amb segons quin tipus de personal. El poder se’l va quedar Ahmed Al Sharaa, aprofitant que ja era el líder dels milicians. El millor que pot dir-se del nou digue’m President, és que el vestit occidental (allò del pantaló i americana amb corbata incorporada) li cau força bé i el porta amb naturalitat. Durant uns dies el que havia estat dormint amb la metralladora per coixí, va deixar les armes i va parlar de desmantellar tots els grups armats i de pau. Exactament aquests dies de treva els va aprofitar el dolent de la peli, el que havia fugit a Rússia per reorganitzar als seus lleials que havia deixat amagats a Síria i promoure un contraatac. Ja han xocat. Mil morts en dos dies. Pel que em diuen, Síria torna a ser Síria.
La ignorància que és molt atrevida em faria dir ara que aquí s’acaba la història, però ni parlar-ne perquè tot fullejant retalls de diaris, he sabut que apart els grups que lluiten a l’interior del país drusos, kurds i molts altres, Síria està envoltada de molts països i gairebé tots interessats en el seu veí i cap de fiar precisament. Per exemple: Turquia, Líbia, Israel i naturalment i que no faltin els omnipresents Estat Units d’Amèrica, Rússia, Iran i amagats darrera de tot, Xina. Massa expectació per tenir una vida tranquil·la. Vist el decorat tinc dues coses clares, una felicitar-me per haver estat tants anys ignorant l’existència de Síria, l’altra jo no voldria haver nascut a Síria. Ho tenen fatal.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LES ENTREMALIADURES DELS NENS DE RENFE
I ara vaga
Se’ls ha d’entendre. Per a ells, Catalunya és com un exili. La casa la tenen lluny i s’enyoren. Troben a faltar als papes. La feina ha fet que els treballadors de RENFE siguin molt de casa seva. Als usuaris els toquen la pera cada dia. Retards, plantades, vagues. Que es fotin els usuaris, són catalans i no troben a faltar la família ni res apart de la pela. Voldrien potser el personal de RENFE tornar a la seva terra? No senyor, seria un cas de consciència. Ells aquí amb les seves vagues i les seves pors i les seves ganes d’emprenyar, ja estan bé. Vigilants això sí, no els fotessin pas el lloc, ni el sou, ni el dret a no presentar-se a la feina. Bon personal el de RENFE.
JUNQUERES EL SOMNÀMBUL
El Presi d’Esquerra ja no sap si és de dretes o què
És per culpa de la gana. Junqueres seria normal si no tingués tanta gana, però a mitja nit es desperta afamat i sense obrir ni els ulls va fins la cuina i buida la nevera. Després ja no recorda res. Per això durant la jornada laboral deambula esmaperdut per despatxos i passadissos. Per això no vota a favor de res, ni de les lleis que els seus recolzen. Sap que no va fi i prefereix abstenir-se. En tres dies, Junqueres ha dit que NO votaria... a tot. O la inversa, que votarà NO a tot. Per ser polític, tota una garantia aquest Junqueres.
TRUMP COMENÇA A TRAMPEJAR
Trump es pot quedar sense terres
Va començar molt fort. A un mes de la investidura, comença a frenar. No ho diu, però frena. De moment el Canal de Panamà segueix allà i Groenlàndia també. I no només s’ha quedat sense Groenlàndia (que va votar un candidat dur de pelar fins i tot per a Trump) sinó que s’està quedant sense ous perquè Dinamarca, la suposada propietària de la gran illa gelada, no li vol vendre a Amèrica els ous que necessita. De moment també ha fallat amb la pau promesa a terra santíssima. Israel torna a bombardejar i Trump ha de callar. A Musk les coses tampoc li surten rodones. Tesla naufraga i ja està preparant un model per poder viure a Mart. A veure si ell i Trump són els primers pobladors del planeta vermell? Seria un descans.
LA GUERRA BRUTA A MADRID
Els governs canvien, el funcionament no
La Fiscalia Anticorrupció investiga a Vox per un presumpte finançament irregular arran d'una denúncia del PSOE. Aquest partit denunciat moltes vegades, amb falsedats o veritats, contraataca al seu torn. Sembla que l’Operació Catalunya ha fet escola.
Ocultació de donacions de 4,6 milions d'euros, recaptació de fons mitjançant l'ús de “guardioles” que la formació de Santiago Abascal col·locava en taules informatives desplegades a ciutats de tot l'estat, campanyes de “marxandatge” amb recaptació de fons en metàl·lic... Tot normal, no? Marca made in Spain.
TRUMP I MADURO A COPS DE PUNY
Veneçuela planta cara als EUA?
Trump impedeix que la petroliera CHEVRON treballi a Veneçuela; Maduro amenaça de no acceptar el repatriament d’emigrants des dels Estats Units. Dos presidents autoritaris, capritxosos i de mals humors tramuntanals s’enfronten ja que són incapaços d’un diàleg i partidaris de la pressió màxima.
Trump, amb les seves expulsions massives per una banda i la pressió de les petrolieres per l’altra que tenen l’ull ficat en els barrils de brut veneçolans. Opta per les expulsions, i ja buscarà la manera de quedar-se amb el petroli. Maduro, de cop perd els beneficis de dos-cents-mil barrils per dia i es tanca en banda. De moment matx nul.
ESPANYA, TOP TEN PERÒ NO TAN
Armes per a l'Aràbia Saudita (24%), Austràlia (18%) i Turquia (13%)
El nou informe de referència de l'Institut Internacional d'Investigació per a la Pau d'Estocolm (SIPRI) ha establert els 10 països que exporten més armes del món.
Espanya perd un lloc en aquest rànquing. Les exportacions d'armes del país van representar el 3% de les vendes mundials d'armes a tot el món durant el 2020 i el 2024, malgrat un fort augment dels seus enviaments a l'estranger (29%) entre el període 2019-2023 i l'actualitat.
Apa, senyor Sánchez... rebaixi una mica més les vendes. Uns quants li agrairem...
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
HUMITAT, FRED, GRISOR
NO US DEPRIMEIX CATALANS?
UN ANY AMB MOLTES PRECIPITACIONS
QUIN IMPACTE SOBRE EL TEU HUMOR?