Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
17 février 2023
S’APROPA EL TEMPORAL LAURA
Inici del judici contra Laura Borràs
Oficialment ha començat el judici contra Laura Borràs. De fet però porta mesos fent-se i inclús ja té sentència. Desconeixem les raons que poguessin portar a la Borràs al fraccionament d’uns pagaments per beneficiar a un amic (que li ha sortit granota i que ha pactat amb fiscalia per acusar a la seva protectora). D’haver-ho fet, mal fet hauria fet... però què importa. Tres cents mil euros en aquest país passen sovint com a propina.
L’interessant del cas és la polseguera que ha aixecat. Com un inici de veda amb sobre població de conills. Aquí tothom ha disparat. A favor de vent o en contra, és igual i cadascú té ja el seu veredicte.
L’entrada de la Borràs a la política recorda la de l’elefant a una cristalleria. Incontenible, desconcertant, parlant quan els altres callen, mullant-se quan tots han quedat a la riba... Se li tenia ganes a la Borràs i ha faltat temps per demostrar-ho.
La majoria de polítics han fugit de Borràs com si d’un repel·lent es tractés. Uns pocs l’amanyaguen amb mostres d’amor sovint exagerades. Poques galtes han rebut tants petons i llepades com les de la Borràs.
Mai no sabrem la veritat. Com a molt un veredicte. I francament tampoc cal. El que seria bonic de conèixer són les raons que ens han dut fins aquí. Si va fer trampa, per què va fer-ho i especialment per què ho va fer per un individu com el tal Isaïes que amb la cara paga. I si no ho va fer, les raons de la persecució judicial a la ex Presidenta del Parlament Català. Es per això potser? Hi ha un punt de veritat en l’intent de la Borràs de fer creure que viu una persecució política? Quina adrenalina han trobat els partits –a vegades ex aliats– per llençar-s’hi a sobre amb tanta voracitat?
Una vegada trencada la vaixella, no cal sacrificar a l’elefant, n’hi ha prou de tornar-lo a la selva... amb gàbia.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
ESPANYA, DISSENY
Fan trens que no passen pels túnels
Espanya, segle vint-i-ú. No és conya. Parla un dels enginyers d’ADIF.
Bueno, vale, sí, los trenes no pasan por los túneles pero por muy poquito y además son bonitos.
Bueno, vale, sí, tomamos mal las medidas.
Bueno, vale, sí, el problema es que en España como somos bajitos pues los túneles se hacían bajitos también.
Bueno, vale, sí, la cagamos pero no es la primera vez. También hicimos unos submarinos que no flotaban, y otros que no cabían en el amarre y compramos furgonetas eléctricas sin tener dónde enchufarlas y construimos una casa cuartel sin sala de torturas, y se nos pegó un arroz mar y montaña. Bueno, sí, eso pasa. Es la vida.
Bueno, sí, es verdad que en España esas cosas pasan más que en otros lugares, pero eso es por el clima. Nosotros somos más de tapas que de cálculos. No te vas a pasar una semana recorriendo la vía y midiendo todos los túneles cántabros y asturianos. Coges uno, al azar, que así es como va la ciencia y listos. ¿Cuatro sesenta? Pues cuatro sesenta es lo que hacen los túneles, joder. Si unos se cansaron de horadar a metro veinte, ¿qué culpa tenemos nosotros?
Hacer trenes tampoco es tan fácil, no crean. Que si los asientos, que si las luces, que si dejar un espacio para las maletas, que si no olvidarte de las ventanillas, y de ponerles ruedas… encima no estaremos pendientes de la altura del vagón, coño. Pues una altura normal y ya está.
Bueno, vale, sí, la carrera no la acabé, pero soy primo directo de un ex alto cargo de un ministerio que ya no existe pero que dejó muy buen recuerdo y preparado lo estoy. Hasta he puesto barras verticales en medio los vagones para que los pasajeros puedan agarrarse en caso de incendio.
Mucha envidia es lo que hay. A ver, que se ponga uno de los que critican a hacer trenes y ya verán como luego el Expreso se para en medio el campo. Al menos nosotros, si pasamos por el túnel, paramos en las estaciones según indica el protocolo.
LA GARSA PROSTÀTICA
DE LA LLEUGERESA DE LES VAGUES
Vagues a les biblioteques i entre els secretaris judicials
Hi ha vagues i vagues. La del transport públic que emprenya, la dels metges que disminueix el nombre de morts, la dels mestres que duen als pares al psiquiatre i als avis a la tomba. Hi ha vagues que afecten a la població i vagues desconegudes i asèptiques. Aquesta setmana n’hem tingut una de cada.
Les biblioteques municipals han tancat un dia. Els secretaris judicials o lletrats de l’administració en porten setze.
Doncs com anàvem dient, hi ha vagues que afecten a la població. Les biblioteques a hores d’ara s’han convertit en casa d’acollida de gent que viu al carrer, en residència per avis que no poden encendre la calefacció a casa seva, a senyores que no tenen pressa de tornar a casa perquè s’hi trobaran al bandarra del seu marit, en centre d’activitats extraescolars pels fills de pares sense poder adquisitiu, de tertúlies, i de molts i molts estudiants que prefereixen la biblioteca (aquella part on hi ha llibres, taules i silenci) que casa seva. Tot aquest personal, l’altre dia, es va fer fotre.
Fa setze dies, com hem dit que lletrats de l’administració fan vaga i encara ningú no s’ha fet fotre. Més aviat al contrari. Pels que no tinguin contacte amb l’administració (siau sempre elevats) és possible que ignoreu el treball dels lletrats. Són aquells que mouen les carpetes de d’alt a baix i viceversa segons la quota satisfeta per l’interessat. Es pot explicar més clar però és perillós. Això, en teoria podria ser interessant. Tens por d’un judici o una resolució, vas pagues i la carpeta amb el teu cas, passa a la base de la pila. Al contrari, tens presa per solucionar el tema, vas pagues i la carpeta queda miraculosament sobre totes les altres. Només un problema. La justícia és tan lenta que ja ningú no està pendent del seu cas i va tirant. Per això han fet vaga els lletrats, encara que no se’n hagi adonat ningú. Queda clar?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
NICARAGUA SOTA EL TERROR
El règim de Nicaragua, sandinista –corrupte i tirànic – del president Ortega, cap guerriller del FSLN, que derrocà la dictadura de Somoza el 1979, acabava d’alliberar 222 presos polítics de diverses tendències opositores, declarant-los apàtrides i deportant-los al EEUU.
Nicaragua, es un país centreamericà amb 6,5 milions d’habitants, 4 vegades més gran que Catalunya, que s’independitzà d’Espanya el 1838, reincorporant el territori Miskito al 1894, poble indígena que es mantingué independent del domini de la corona espanyola. Des de 1979 a l’actualitat han governat el país diversos governs d’esquerres i dretes tacats per la corrupció i l’abús de poder.
El govern sandinista que accedí al poder 1979, a través d’un règim autocràtic i tirànic presidit per Ortega, que guanyà novament les eleccions al 2006, inicià una política repressiva contra tota dissidència mitjançant la policia, l’exèrcit, cossos paramilitars i l’aparell judicial que s’agreujà a partir de 2018 amb 448 morts, 3.000 ferits, 600 desapareguts i centenars d’empresonats i torturats opositors. Ha tancat més de 3.000 associacions de drets humans i opositores i també mitjans de comunicació, eliminant tota llibertat d’expressió, fins i tot ha empresonat bisbes i sacerdots i ha obligat a exiliar-se del país a milers de compatriotes.
També han rebut de valent 200.000 miskitos que habiten ancestralment un territori autònom, envaït darrerament per colons i miners protegits pels militars, fet que ha provocat l’ocupació de les seves terres amb accions violentes amb l’èxode forçós de milers d’indígenes.
Al 2021 es va refermar al poder a través d’unes eleccions fraudulentes en les quals es presentava l’ex sandinista Cristina Chamorro, empresonada i ara una de les 222 persones alliberades.
Nicaragua és un exemple, dels molts que hi ha al món, d’oprimits que en arribar al poder es tornen opressors.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
UN BRINDIS AL SOL
Colau desvia en va el focus sobre la seva gestió de Barcelona
L’Ada Colau es va posar un vestit nou per anunciar la suspensió de relacions entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern d’Israel, dirigit per Benjamin Netanyahu. Segurament que els barcelonins més activistes pro-drets humans recolzen totalment aquesta crítica directa a la política israeliana en relació amb els palestins.
Què Israel vulnera reiteradament els drets bàsics de la població Palestina? Això és una veritat innegable. Què Barcelona és una ciutat que històricament ha tingut una tradició de solidaritat amb els pobles oprimits i de compromís en contra de les violacions de drets humans, especialment a la Mediterrània. Això és una veritat a mitges. Hi hauria una llarga llista de coses que la Colau hauria d’haver denunciat... ja fa anys.
Amb tot, des d’aquí animem a l’alcaldessa a trencar totes les relacions que calgui en pro d’una denúncia constant de les barbaritats que es fan en nom de lleis partidàries que justifiquen assassinats, tortures, violència i etc.
Al Karlitus estem decidit a recolzar, en tots els sentits, a l’alcaldessa que com Agustina de Aragon es juga la vida defensant els oprimits palestins.
El que és sorprenen (però ja no ens hauria de sorprendre) és l’oposició contundent dels seus socis de govern, el PSC. La tinent de batlle Laia Bonet, capo del grup insocial-socialista l’ha acusat d’haver tapat la boca al plenari i regnar a cop de decret des d’un despatx.
No cal dir que en Trias, el que va estar més votat a les eleccions passades, com a bon noi, mig convergent, mig de la banda Puigdemont ha anunciat que proposarà en el següent ple de restablir les relacions.
Però de la mateixa manera que em decidit recolzar-la també em decidit treure-li el cotxe i el xofer de funció i que camini cada dia una mica. Dia que passa, dia que augmenta en pes i volum. Des d’aquesta convicció, entenem que cal un gest contundent.
La suspensió de relacions també inclou l’agermanament amb Tel-Aviv. La resposta del portaveu del ministeri d’Afers estrangers, Lior Haiat, no s’ha fet esperar. Ho lamenta i alhora amenaça l’alcaldessa: “és una decisió lamentable que està totalment en contra de l’opinió de la majoria dels ciutadans de Barcelona i els seus representants a l’Ajuntament que és un reforç per a extremistes, grups terroristes i antisemites, i està en contra dels interessos dels ciutadans de Barcelona”.
Nosaltres seguirem recolzant-la malgrat saber veure de forma clara que és només un intent de desviar l’atenció dels ciutadans sobre la pèssima gestió en neteja, urbanisme, cultura, seguretat i més d’una dotzena d’ítems que es passa pel forro. Però si la Colau vol defensar els oprimits, nosaltres ferms amb ella.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LA MALEÏDA PRÒRROGA
Terratrèmol entre Turquia i Síria
A l’hora d’escriure l’article s’han comptabilitzat uns quaranta mil morts entre Turquia i Síria. Seran molts més. En un segon, la natura pot arrasar més vides que un any de guerra humana. Algun dia en serem tots protagonistes.
Els terratrèmols són devastadors, cruels, gegantins, però també són previsibles en especial en algunes zones. Saps que es repetiran al cap d’un temps, falta saber quan temps, però segur que es repeteixen.
Els terratrèmols tenen també una vessant política i això els fa encara més mortífers. Quan un país no permet el pas pel seu territori dels serveis de socors internacionals, està fent política (política criminal). Si un país que llisca entre plaques d’escorça terrestre, no té un servei especial de bombers per salvar les seves víctimes en cas d’emergència, està fent política. Quan dins d’un país es segreguen unes regions de les altres per apropar-hi l’auxili necessari, el seu govern fa política.
Erdogan i el poder turc en general, sabien que hauria de tornar el tremolor criminal. Probablement en algun moment proper a eleccions, van fer una llei determinant les característiques obligades dels nous edificis que es construïssin i el reforçament de les més antigues. Res d’això s’ha fet. No solament no s’ha acomplert la llei sinó que als teòrics responsables de construccions irregulars, han vist perdonades les multes que se’ls havia imposat i han aconseguit una pròrroga per posar en condicions els habitatges. La maleïda pròrroga és la causa de que en aquests moment milers de turcs hagin viscut les seves darreres hores sota la runa.
Altra vegada en vigília d’eleccions, Erdogan assegura, embogit pel seu desig de poder, que tota la desfeta del país s’arreglarà en un any i ara, per demostrar la seva mà ferma, encercla als empresaris del totxo que ell mateix havia perdonat.
Erdogan no es mereix una llufa, a ell li pertoca quelcom de més però nosaltres som verds i pacifistes i gilipolles i ens limitem a atorgar-li la LLUFA d’honor.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
CINTURÓ DE CASTEDAT
En llibertat els sis membres d’Arran
El 2015, Mariano Rajoy ex brillant president d’una Espanya no menys brillant, va fer una cosa que agrada molt als mandataris espanyols: prohibir. Especialment prohibir que la gent digui el que pensa. Quina mania de pensar!
La Llei Mordassa (que els socialistes tot just comencen a plantejar-se) ha representat més de cent cinquanta mil multes i més de 38 milions d’ingressos per les arques de la Inquisició, més el fotimer de farses en forma de judici al personal descarrilat que s’havia atrevit, per exemple, a protestar.
El text de la Llei coincideix plenament amb el seu esperit i el dels seus autors, és autoritari, ridícul i rònec. Una Llei feta per personatges que no tenen altra cosa que poder.
Fa uns dies, un jutge –al que se suposa li feia vergonya anar a treballar– va deixar en llibertat a sis membres d’Arran. Mala gent aquesta d’Arran, joves, independentistes, el pitjor del pitjor, però els va deixar anar. L’acusació es basava en la Llei Mordassa que, entre altres coses prohibeix i castiga, no dissoldre una manifestació quan ho ordena la policia, fer fotos als membres del cos policial tan si estan carregant contra manifestants o si prenen un tallat, manifestar-se davant el Congrés o el Senat... és a dir coses totes molt perilloses i molt lletges de fer.
A Espanya, la qüestió és tapar forats. Es posa el cinturó de castedat a les dones per protegir-ne la virginitat, la Llei Mordassa per protegir al poder de crítiques, es censura la paraula, el passejar pel carrer quan el Covid, les urnes quan la gent vol votar...
Malgrat la llibertat condicional que se’ls ha concedir, aquests sis membres d’Arran, ho tenen fotut. Per respirar cal passar la frontera.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
SI FOS VERITAT...
La Shell, Greenpeace i Flix tres teòriques bones notícies
Uns advocats mediambientalistes, compren accions de la Shell i després denuncien a l’empresa per no preparar-se per la crisi climàtica. Es queixen com a propietaris de l’empresa (accionistes). Ja no són els típics agitadors de texans i tatuatges, són empresaris. Ara tenen força i la tenen des de dins. A falta de saber els resultats de l’estratègia hem de reconèixer que com a mínim en aquests grup d’advocats, hi ha enginy.
Una mica el mateix passa amb Greenpeace. Una de les organitzacions més perseguides per tots els governs de tot el món, que s’han assegut a totes les sales de justícia del món, ara, són ells els que denuncien a la comunitat europea per qualificar a les nuclears i el gas com a energia verda. No en trauran res apart de la satisfacció de sentir-se per una vegada acusadors i no acusats però ja és molt Un gest, a vegades, és un pas.
I un altre pas, encara que lentíssim (parlem d’Espanya) a propet de casa, a Flix. S’han donat per acabades les tasques de descontaminació del pantà. Males llengües diuen que han trigat deu anys, altres que vint i gairebé totes coincideixen en que només s’ha netejat una petita part de la feina prevista, però una miqueta més net quedarà i els peixets podran nedar i viure i el pescador pescar i no morir-se i els nens, potser per primera vegada, veuran l’aigua blava.
I què? diran els descreguts. Doncs res. Seguim igual, és clar, però fa goig trobar en una sola setmana tres notícies tres, que les pots agafar amb un punt d’esperança. I a falta d’altres coses, l’esperança, mola.
Qui ens diu que no estem començant una nova era? Qualsevol que no sigui ruc, d’acord, però i si...
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LLIURES
Últim dia de l’ús de la mascareta
Després de tres mesos de no veure una punyetera mascareta pel carrer, el govern, àgil i amatent, ha donat permís perquè la gent pugui anar sense.
El petit retard en la decisió ha estat deguda a les converses entre govern i empresaris per com relativitzar les pèrdues de les empreses que es dedicaven a fabricar mascaretes. De moment tindran una subvenció, després els donaran un premi amb medalla i xec i finalment els pagaran un tant pel material sobrant que enviaran a l’Àfrica. Els empresaris, solidaris com sempre, han acceptat la resolució. També s’ha firmat un conveni secret que assegura la fabricació d’altres estris per la propera epidèmia.
LLUITA DE CLASSES ENTRE GOSSOS
Llei de protecció per les mascotes però no pels gossos caçadors
Plens de consciència democràtica i ecològica, la política espanyola ha redactar la Llei del benestar animal. Més o menys ve a coincidir amb el text constitucional. Drets per a tots, igualtat per a tots però una miqueta menys per la societat més marginada, que són els que treballen. El mateix passa amb els gossos. L’Estat pagarà mantetes i collarets i anticonceptius a les mascotes de les bones cases. Els gossos que treballen, els caçadors, queden fora de la llista. Que els bombin.
LA FRASE QUINQUENNAL
La Benemèrita passa una mala temporada
Acabada la guerra, des del Pardo, es publicava cada quinze dies una frase patriòtica per educar al poble espanyol. Qualsevol pensaria que la Guàrdia Civil vol posar novament en pràctica l’estratègia. No passen quinze dies sense que siguin notícia i, és clar em de parlar-ne. Tot just han trobat un parell d’endolls per carregar el nous vehicles elèctrics, quan ara se’ls esconya una llanxa en plena persecució. La tropa, diguem-ne, perseguia a uns contrabandistes quan de sobte embarranquen en unes roques traïdores. La Guàrdia queda desconcertada i els contrabandistes aprofiten el moment per llençar-los una pluja de pedres que fereix sobre tot la dignitat del grup. Els tenen a tots de baixa per luxació psíquica.
NORD-AMERICANS I CANADENCS L’HAN BEN CAGADA
Abaten uns globus meteorològics xinesos o no...
En nom de la seguretat del territori patri, els governs s’han gastat molts milions de dòlars per acabar dient que eren inofensius i la meitat americans.
Avions de caça, míssils a 400.000 dòlars, submarinistes, vaixells, soldats. Una autèntica mini-guerra, una mobilització inútil però això sí, tots han gaudit de valent i ho han celebrat amb dos centenars d’ampolles de whisky.
Una coseta però: ningú pensa abans de desenterrar la destral de guerra?
MOR JOSEP MARIA ESPINÀS
Un funeral d’estat improvisat i buit de gent
La Generalitat és el govern de Catalunya. Potser tothom ho sap però de vegades és necessari fer-ne el recordatori per no fer-se un tip de riure davant la seva capacitat de ridícul.
Desitgem fraternalment un ben guanyat reconeixement a l’Espinàs. S’ho havia guanyat de moltes maneres i potser la més coneguda era: A peu per Catalunya. Però que el govern català sigui l’etern incapaç de retre un homenatge adient quan un dels nostres prohoms ens deixen fa pujar la mosca al nas.
En aquest cas, calia muntar un homenatge popular a en Josep Maria Espinàs. No era home de catifes i fèretres oficials. Era un més dels catalans que treballen per bastir una cultura pròpia sempre amenaçada.
GIRA EUROPEA DE ZELENSKI: LONDRES, PARÍS, BRUSSEL·LES
Mas madera i menys aplaudiments
Aquest home que es passa la vida de cancelleria en cancelleria a la recerca de municions, armes, tancs i avions per poder aturar els soldats russos és incansable. Al ciutadà de peu, aquell que no vol que els ucraïnesos perdin però sense entendre res d’aquesta guerra, els fa l’efecte que després de cada visita torna a casa carregat de dòlars i armament.
Però clar, a mida que les visites es repeteixen, i que a cada visita l’omplen de tot el que demana segons els portaveus governamentals, el ciutadà es pregunta: Qui menteix? O ell demana per demanar i el que vol és envair la gran Rússia. O bé, li prometen l’oro i el moro però el deixen amb el cul enlaire.
Després d’un any de guerra, segurament que els mentiders són els governs europeus ja que els ucraïnesos no han conquerit Moscou.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
L’ART DE CARRER ÉS SUBVERSIU?
EL TROBEM ALS CARRERS, SOBRE ELS MURS
SOVINT NI EL MIREM
FLIRTEJA AMB IL·LEGALITAT
La traduction en français sera bientôt disponible
S’APROPA EL TEMPORAL LAURA
Inici del judici contra Laura Borràs
Oficialment ha començat el judici contra Laura Borràs. De fet però porta mesos fent-se i inclús ja té sentència. Desconeixem les raons que poguessin portar a la Borràs al fraccionament d’uns pagaments per beneficiar a un amic (que li ha sortit granota i que ha pactat amb fiscalia per acusar a la seva protectora). D’haver-ho fet, mal fet hauria fet... però què importa. Tres cents mil euros en aquest país passen sovint com a propina.
L’interessant del cas és la polseguera que ha aixecat. Com un inici de veda amb sobre població de conills. Aquí tothom ha disparat. A favor de vent o en contra, és igual i cadascú té ja el seu veredicte.
L’entrada de la Borràs a la política recorda la de l’elefant a una cristalleria. Incontenible, desconcertant, parlant quan els altres callen, mullant-se quan tots han quedat a la riba... Se li tenia ganes a la Borràs i ha faltat temps per demostrar-ho.
La majoria de polítics han fugit de Borràs com si d’un repel·lent es tractés. Uns pocs l’amanyaguen amb mostres d’amor sovint exagerades. Poques galtes han rebut tants petons i llepades com les de la Borràs.
Mai no sabrem la veritat. Com a molt un veredicte. I francament tampoc cal. El que seria bonic de conèixer són les raons que ens han dut fins aquí. Si va fer trampa, per què va fer-ho i especialment per què ho va fer per un individu com el tal Isaïes que amb la cara paga. I si no ho va fer, les raons de la persecució judicial a la ex Presidenta del Parlament Català. Es per això potser? Hi ha un punt de veritat en l’intent de la Borràs de fer creure que viu una persecució política? Quina adrenalina han trobat els partits –a vegades ex aliats– per llençar-s’hi a sobre amb tanta voracitat?
Una vegada trencada la vaixella, no cal sacrificar a l’elefant, n’hi ha prou de tornar-lo a la selva... amb gàbia.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
ESPANYA, DISSENY
Fan trens que no passen pels túnels
Espanya, segle vint-i-ú. No és conya. Parla un dels enginyers d’ADIF.
Bueno, vale, sí, los trenes no pasan por los túneles pero por muy poquito y además son bonitos.
Bueno, vale, sí, tomamos mal las medidas.
Bueno, vale, sí, el problema es que en España como somos bajitos pues los túneles se hacían bajitos también.
Bueno, vale, sí, la cagamos pero no es la primera vez. También hicimos unos submarinos que no flotaban, y otros que no cabían en el amarre y compramos furgonetas eléctricas sin tener dónde enchufarlas y construimos una casa cuartel sin sala de torturas, y se nos pegó un arroz mar y montaña. Bueno, sí, eso pasa. Es la vida.
Bueno, sí, es verdad que en España esas cosas pasan más que en otros lugares, pero eso es por el clima. Nosotros somos más de tapas que de cálculos. No te vas a pasar una semana recorriendo la vía y midiendo todos los túneles cántabros y asturianos. Coges uno, al azar, que así es como va la ciencia y listos. ¿Cuatro sesenta? Pues cuatro sesenta es lo que hacen los túneles, joder. Si unos se cansaron de horadar a metro veinte, ¿qué culpa tenemos nosotros?
Hacer trenes tampoco es tan fácil, no crean. Que si los asientos, que si las luces, que si dejar un espacio para las maletas, que si no olvidarte de las ventanillas, y de ponerles ruedas… encima no estaremos pendientes de la altura del vagón, coño. Pues una altura normal y ya está.
Bueno, vale, sí, la carrera no la acabé, pero soy primo directo de un ex alto cargo de un ministerio que ya no existe pero que dejó muy buen recuerdo y preparado lo estoy. Hasta he puesto barras verticales en medio los vagones para que los pasajeros puedan agarrarse en caso de incendio.
Mucha envidia es lo que hay. A ver, que se ponga uno de los que critican a hacer trenes y ya verán como luego el Expreso se para en medio el campo. Al menos nosotros, si pasamos por el túnel, paramos en las estaciones según indica el protocolo.
LA GARSA PROSTÀTICA
DE LA LLEUGERESA DE LES VAGUES
Vagues a les biblioteques i entre els secretaris judicials
Hi ha vagues i vagues. La del transport públic que emprenya, la dels metges que disminueix el nombre de morts, la dels mestres que duen als pares al psiquiatre i als avis a la tomba. Hi ha vagues que afecten a la població i vagues desconegudes i asèptiques. Aquesta setmana n’hem tingut una de cada.
Les biblioteques municipals han tancat un dia. Els secretaris judicials o lletrats de l’administració en porten setze.
Doncs com anàvem dient, hi ha vagues que afecten a la població. Les biblioteques a hores d’ara s’han convertit en casa d’acollida de gent que viu al carrer, en residència per avis que no poden encendre la calefacció a casa seva, a senyores que no tenen pressa de tornar a casa perquè s’hi trobaran al bandarra del seu marit, en centre d’activitats extraescolars pels fills de pares sense poder adquisitiu, de tertúlies, i de molts i molts estudiants que prefereixen la biblioteca (aquella part on hi ha llibres, taules i silenci) que casa seva. Tot aquest personal, l’altre dia, es va fer fotre.
Fa setze dies, com hem dit que lletrats de l’administració fan vaga i encara ningú no s’ha fet fotre. Més aviat al contrari. Pels que no tinguin contacte amb l’administració (siau sempre elevats) és possible que ignoreu el treball dels lletrats. Són aquells que mouen les carpetes de d’alt a baix i viceversa segons la quota satisfeta per l’interessat. Es pot explicar més clar però és perillós. Això, en teoria podria ser interessant. Tens por d’un judici o una resolució, vas pagues i la carpeta amb el teu cas, passa a la base de la pila. Al contrari, tens presa per solucionar el tema, vas pagues i la carpeta queda miraculosament sobre totes les altres. Només un problema. La justícia és tan lenta que ja ningú no està pendent del seu cas i va tirant. Per això han fet vaga els lletrats, encara que no se’n hagi adonat ningú. Queda clar?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
NICARAGUA SOTA EL TERROR
El règim de Nicaragua, sandinista –corrupte i tirànic – del president Ortega, cap guerriller del FSLN, que derrocà la dictadura de Somoza el 1979, acabava d’alliberar 222 presos polítics de diverses tendències opositores, declarant-los apàtrides i deportant-los al EEUU.
Nicaragua, es un país centreamericà amb 6,5 milions d’habitants, 4 vegades més gran que Catalunya, que s’independitzà d’Espanya el 1838, reincorporant el territori Miskito al 1894, poble indígena que es mantingué independent del domini de la corona espanyola. Des de 1979 a l’actualitat han governat el país diversos governs d’esquerres i dretes tacats per la corrupció i l’abús de poder.
El govern sandinista que accedí al poder 1979, a través d’un règim autocràtic i tirànic presidit per Ortega, que guanyà novament les eleccions al 2006, inicià una política repressiva contra tota dissidència mitjançant la policia, l’exèrcit, cossos paramilitars i l’aparell judicial que s’agreujà a partir de 2018 amb 448 morts, 3.000 ferits, 600 desapareguts i centenars d’empresonats i torturats opositors. Ha tancat més de 3.000 associacions de drets humans i opositores i també mitjans de comunicació, eliminant tota llibertat d’expressió, fins i tot ha empresonat bisbes i sacerdots i ha obligat a exiliar-se del país a milers de compatriotes.
També han rebut de valent 200.000 miskitos que habiten ancestralment un territori autònom, envaït darrerament per colons i miners protegits pels militars, fet que ha provocat l’ocupació de les seves terres amb accions violentes amb l’èxode forçós de milers d’indígenes.
Al 2021 es va refermar al poder a través d’unes eleccions fraudulentes en les quals es presentava l’ex sandinista Cristina Chamorro, empresonada i ara una de les 222 persones alliberades.
Nicaragua és un exemple, dels molts que hi ha al món, d’oprimits que en arribar al poder es tornen opressors.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
UN BRINDIS AL SOL
Colau desvia en va el focus sobre la seva gestió de Barcelona
L’Ada Colau es va posar un vestit nou per anunciar la suspensió de relacions entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern d’Israel, dirigit per Benjamin Netanyahu. Segurament que els barcelonins més activistes pro-drets humans recolzen totalment aquesta crítica directa a la política israeliana en relació amb els palestins.
Què Israel vulnera reiteradament els drets bàsics de la població Palestina? Això és una veritat innegable. Què Barcelona és una ciutat que històricament ha tingut una tradició de solidaritat amb els pobles oprimits i de compromís en contra de les violacions de drets humans, especialment a la Mediterrània. Això és una veritat a mitges. Hi hauria una llarga llista de coses que la Colau hauria d’haver denunciat... ja fa anys.
Amb tot, des d’aquí animem a l’alcaldessa a trencar totes les relacions que calgui en pro d’una denúncia constant de les barbaritats que es fan en nom de lleis partidàries que justifiquen assassinats, tortures, violència i etc.
Al Karlitus estem decidit a recolzar, en tots els sentits, a l’alcaldessa que com Agustina de Aragon es juga la vida defensant els oprimits palestins.
El que és sorprenen (però ja no ens hauria de sorprendre) és l’oposició contundent dels seus socis de govern, el PSC. La tinent de batlle Laia Bonet, capo del grup insocial-socialista l’ha acusat d’haver tapat la boca al plenari i regnar a cop de decret des d’un despatx.
No cal dir que en Trias, el que va estar més votat a les eleccions passades, com a bon noi, mig convergent, mig de la banda Puigdemont ha anunciat que proposarà en el següent ple de restablir les relacions.
Però de la mateixa manera que em decidit recolzar-la també em decidit treure-li el cotxe i el xofer de funció i que camini cada dia una mica. Dia que passa, dia que augmenta en pes i volum. Des d’aquesta convicció, entenem que cal un gest contundent.
La suspensió de relacions també inclou l’agermanament amb Tel-Aviv. La resposta del portaveu del ministeri d’Afers estrangers, Lior Haiat, no s’ha fet esperar. Ho lamenta i alhora amenaça l’alcaldessa: “és una decisió lamentable que està totalment en contra de l’opinió de la majoria dels ciutadans de Barcelona i els seus representants a l’Ajuntament que és un reforç per a extremistes, grups terroristes i antisemites, i està en contra dels interessos dels ciutadans de Barcelona”.
Nosaltres seguirem recolzant-la malgrat saber veure de forma clara que és només un intent de desviar l’atenció dels ciutadans sobre la pèssima gestió en neteja, urbanisme, cultura, seguretat i més d’una dotzena d’ítems que es passa pel forro. Però si la Colau vol defensar els oprimits, nosaltres ferms amb ella.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LA MALEÏDA PRÒRROGA
Terratrèmol entre Turquia i Síria
A l’hora d’escriure l’article s’han comptabilitzat uns quaranta mil morts entre Turquia i Síria. Seran molts més. En un segon, la natura pot arrasar més vides que un any de guerra humana. Algun dia en serem tots protagonistes.
Els terratrèmols són devastadors, cruels, gegantins, però també són previsibles en especial en algunes zones. Saps que es repetiran al cap d’un temps, falta saber quan temps, però segur que es repeteixen.
Els terratrèmols tenen també una vessant política i això els fa encara més mortífers. Quan un país no permet el pas pel seu territori dels serveis de socors internacionals, està fent política (política criminal). Si un país que llisca entre plaques d’escorça terrestre, no té un servei especial de bombers per salvar les seves víctimes en cas d’emergència, està fent política. Quan dins d’un país es segreguen unes regions de les altres per apropar-hi l’auxili necessari, el seu govern fa política.
Erdogan i el poder turc en general, sabien que hauria de tornar el tremolor criminal. Probablement en algun moment proper a eleccions, van fer una llei determinant les característiques obligades dels nous edificis que es construïssin i el reforçament de les més antigues. Res d’això s’ha fet. No solament no s’ha acomplert la llei sinó que als teòrics responsables de construccions irregulars, han vist perdonades les multes que se’ls havia imposat i han aconseguit una pròrroga per posar en condicions els habitatges. La maleïda pròrroga és la causa de que en aquests moment milers de turcs hagin viscut les seves darreres hores sota la runa.
Altra vegada en vigília d’eleccions, Erdogan assegura, embogit pel seu desig de poder, que tota la desfeta del país s’arreglarà en un any i ara, per demostrar la seva mà ferma, encercla als empresaris del totxo que ell mateix havia perdonat.
Erdogan no es mereix una llufa, a ell li pertoca quelcom de més però nosaltres som verds i pacifistes i gilipolles i ens limitem a atorgar-li la LLUFA d’honor.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
CINTURÓ DE CASTEDAT
En llibertat els sis membres d’Arran
El 2015, Mariano Rajoy ex brillant president d’una Espanya no menys brillant, va fer una cosa que agrada molt als mandataris espanyols: prohibir. Especialment prohibir que la gent digui el que pensa. Quina mania de pensar!
La Llei Mordassa (que els socialistes tot just comencen a plantejar-se) ha representat més de cent cinquanta mil multes i més de 38 milions d’ingressos per les arques de la Inquisició, més el fotimer de farses en forma de judici al personal descarrilat que s’havia atrevit, per exemple, a protestar.
El text de la Llei coincideix plenament amb el seu esperit i el dels seus autors, és autoritari, ridícul i rònec. Una Llei feta per personatges que no tenen altra cosa que poder.
Fa uns dies, un jutge –al que se suposa li feia vergonya anar a treballar– va deixar en llibertat a sis membres d’Arran. Mala gent aquesta d’Arran, joves, independentistes, el pitjor del pitjor, però els va deixar anar. L’acusació es basava en la Llei Mordassa que, entre altres coses prohibeix i castiga, no dissoldre una manifestació quan ho ordena la policia, fer fotos als membres del cos policial tan si estan carregant contra manifestants o si prenen un tallat, manifestar-se davant el Congrés o el Senat... és a dir coses totes molt perilloses i molt lletges de fer.
A Espanya, la qüestió és tapar forats. Es posa el cinturó de castedat a les dones per protegir-ne la virginitat, la Llei Mordassa per protegir al poder de crítiques, es censura la paraula, el passejar pel carrer quan el Covid, les urnes quan la gent vol votar...
Malgrat la llibertat condicional que se’ls ha concedir, aquests sis membres d’Arran, ho tenen fotut. Per respirar cal passar la frontera.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
SI FOS VERITAT...
La Shell, Greenpeace i Flix tres teòriques bones notícies
Uns advocats mediambientalistes, compren accions de la Shell i després denuncien a l’empresa per no preparar-se per la crisi climàtica. Es queixen com a propietaris de l’empresa (accionistes). Ja no són els típics agitadors de texans i tatuatges, són empresaris. Ara tenen força i la tenen des de dins. A falta de saber els resultats de l’estratègia hem de reconèixer que com a mínim en aquests grup d’advocats, hi ha enginy.
Una mica el mateix passa amb Greenpeace. Una de les organitzacions més perseguides per tots els governs de tot el món, que s’han assegut a totes les sales de justícia del món, ara, són ells els que denuncien a la comunitat europea per qualificar a les nuclears i el gas com a energia verda. No en trauran res apart de la satisfacció de sentir-se per una vegada acusadors i no acusats però ja és molt Un gest, a vegades, és un pas.
I un altre pas, encara que lentíssim (parlem d’Espanya) a propet de casa, a Flix. S’han donat per acabades les tasques de descontaminació del pantà. Males llengües diuen que han trigat deu anys, altres que vint i gairebé totes coincideixen en que només s’ha netejat una petita part de la feina prevista, però una miqueta més net quedarà i els peixets podran nedar i viure i el pescador pescar i no morir-se i els nens, potser per primera vegada, veuran l’aigua blava.
I què? diran els descreguts. Doncs res. Seguim igual, és clar, però fa goig trobar en una sola setmana tres notícies tres, que les pots agafar amb un punt d’esperança. I a falta d’altres coses, l’esperança, mola.
Qui ens diu que no estem començant una nova era? Qualsevol que no sigui ruc, d’acord, però i si...
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LLIURES
Últim dia de l’ús de la mascareta
Després de tres mesos de no veure una punyetera mascareta pel carrer, el govern, àgil i amatent, ha donat permís perquè la gent pugui anar sense.
El petit retard en la decisió ha estat deguda a les converses entre govern i empresaris per com relativitzar les pèrdues de les empreses que es dedicaven a fabricar mascaretes. De moment tindran una subvenció, després els donaran un premi amb medalla i xec i finalment els pagaran un tant pel material sobrant que enviaran a l’Àfrica. Els empresaris, solidaris com sempre, han acceptat la resolució. També s’ha firmat un conveni secret que assegura la fabricació d’altres estris per la propera epidèmia.
LLUITA DE CLASSES ENTRE GOSSOS
Llei de protecció per les mascotes però no pels gossos caçadors
Plens de consciència democràtica i ecològica, la política espanyola ha redactar la Llei del benestar animal. Més o menys ve a coincidir amb el text constitucional. Drets per a tots, igualtat per a tots però una miqueta menys per la societat més marginada, que són els que treballen. El mateix passa amb els gossos. L’Estat pagarà mantetes i collarets i anticonceptius a les mascotes de les bones cases. Els gossos que treballen, els caçadors, queden fora de la llista. Que els bombin.
LA FRASE QUINQUENNAL
La Benemèrita passa una mala temporada
Acabada la guerra, des del Pardo, es publicava cada quinze dies una frase patriòtica per educar al poble espanyol. Qualsevol pensaria que la Guàrdia Civil vol posar novament en pràctica l’estratègia. No passen quinze dies sense que siguin notícia i, és clar em de parlar-ne. Tot just han trobat un parell d’endolls per carregar el nous vehicles elèctrics, quan ara se’ls esconya una llanxa en plena persecució. La tropa, diguem-ne, perseguia a uns contrabandistes quan de sobte embarranquen en unes roques traïdores. La Guàrdia queda desconcertada i els contrabandistes aprofiten el moment per llençar-los una pluja de pedres que fereix sobre tot la dignitat del grup. Els tenen a tots de baixa per luxació psíquica.
NORD-AMERICANS I CANADENCS L’HAN BEN CAGADA
Abaten uns globus meteorològics xinesos o no...
En nom de la seguretat del territori patri, els governs s’han gastat molts milions de dòlars per acabar dient que eren inofensius i la meitat americans.
Avions de caça, míssils a 400.000 dòlars, submarinistes, vaixells, soldats. Una autèntica mini-guerra, una mobilització inútil però això sí, tots han gaudit de valent i ho han celebrat amb dos centenars d’ampolles de whisky.
Una coseta però: ningú pensa abans de desenterrar la destral de guerra?
MOR JOSEP MARIA ESPINÀS
Un funeral d’estat improvisat i buit de gent
La Generalitat és el govern de Catalunya. Potser tothom ho sap però de vegades és necessari fer-ne el recordatori per no fer-se un tip de riure davant la seva capacitat de ridícul.
Desitgem fraternalment un ben guanyat reconeixement a l’Espinàs. S’ho havia guanyat de moltes maneres i potser la més coneguda era: A peu per Catalunya. Però que el govern català sigui l’etern incapaç de retre un homenatge adient quan un dels nostres prohoms ens deixen fa pujar la mosca al nas.
En aquest cas, calia muntar un homenatge popular a en Josep Maria Espinàs. No era home de catifes i fèretres oficials. Era un més dels catalans que treballen per bastir una cultura pròpia sempre amenaçada.
GIRA EUROPEA DE ZELENSKI: LONDRES, PARÍS, BRUSSEL·LES
Mas madera i menys aplaudiments
Aquest home que es passa la vida de cancelleria en cancelleria a la recerca de municions, armes, tancs i avions per poder aturar els soldats russos és incansable. Al ciutadà de peu, aquell que no vol que els ucraïnesos perdin però sense entendre res d’aquesta guerra, els fa l’efecte que després de cada visita torna a casa carregat de dòlars i armament.
Però clar, a mida que les visites es repeteixen, i que a cada visita l’omplen de tot el que demana segons els portaveus governamentals, el ciutadà es pregunta: Qui menteix? O ell demana per demanar i el que vol és envair la gran Rússia. O bé, li prometen l’oro i el moro però el deixen amb el cul enlaire.
Després d’un any de guerra, segurament que els mentiders són els governs europeus ja que els ucraïnesos no han conquerit Moscou.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
L’ART DE CARRER ÉS SUBVERSIU?
EL TROBEM ALS CARRERS, SOBRE ELS MURS
SOVINT NI EL MIREM
FLIRTEJA AMB IL·LEGALITAT