Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
13 mai 2022
SEGONA PÀGINA
MANIS, MINIS
Primer de maig
Els primers de maig, els nens, de Diagonal cap amunt, no surtien de casa perquè els que sortien eren els treballadors. Molta gent, molta bandera, molta pancarta, molta pudor de suor i al final moltes hòsties. Vet aquí el primer de maig.
Els sindicats –exceptuant el vertical– eren la veu del treballador. La única i tenien un dia per dir-ho tot. L’endemà, a la pràctica, tornaven a una semi il·legalitat com en els millors temps del franquisme. Els sindicats es mantenien per les quotes dels treballadors i els treballadors, quan estaven de vaga, es mantenien pels sindicats i la seva caixa de resistència.
El darrer primer de maig, a Barcelona van sortir un parell de centenars de manifestants. Què ha canviat? Tot.
Els sindicats, ara, són tant legals que cobren directament del govern... i a canvi, el recolzen. El que sigui, dreta, esquerra, fins i tot a la Generalitat que no té ni dreta ni esquerra ni res que se li assembli perquè només es dediquen a esbatussar-se entre ells.
De la mani, em passat a la negociació. Gran avenç!... Doncs no creguin. Dels líders sindicals queda el crit, però han perdut els arguments. No perquè no hi siguin, exclusivament perquè en la subvenció governamental hi entra el silenci... i potser també una mica de corrupció.
Per no haver, sembla que ni tan sols hi ha treballadors, o que prefereixen aprofitar la festa de maig per prendre el primer sol de la temporada i després menjar-se una paella, recordant els temps heroics dels seus pares.
Al pas que anem, és molt possible que en futur pròxim, el primer de maig el celebrin els empresaris i els nens dels barris no s’atreveixin a sortir de casa. Ja ha passat.
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
ACTE DE CONSTRICCIÓ
Putin demana perdó a Israel
“¿Está el enemigo...? Que se ponga”. I s’hi va posar.
President Putin?... Da.
Està content de ser considerat l’enemic del món... ochen’ scastliv, moy rekord.
I com va la massacre d’Ucraïna?... Byt’.
Per què va començar la invasió?... Ya ne pomnyu.
Que no ho recorda?... Net... Però tenia raó, jo sempre tinc raó. Sóc el tsar!
President sap que està parlant en català?... Clar que ho sé. Me’l vaig aprendre per quan la seva independència. No sap que havíem enviat una delegació militar a l’Estartit fent-se passar per turistes?
La senyora Robles en va dir alguna cosa, sí. Però si és un tsar, per què demana perdó a Israel?
Nano, Israel perillós. Europa euro, Amèrica dòlars, però Israel, un parell de collons. L’holocaust sap? I se’n recorden.
Ho sé. El que no sembla saber-ho és el seu ministre Lavrov...
No el conec aquest. Però jo no vaig demanar perdó. Només vaig parlar amb President i vaig regalar una mina de diamants. Jo no sé demanar perdó. Miri, en confiança, de català a català, per una vegada li diré la veritat. Els jues són temibles. Dominen tot. Em dominen inclús a mi els mal parits. Imagini que van matar a un Déu i ara el veneren perquè és la hòstia i ho veu tot.
No serà vostè creient?
No, jo prefereixo KGB. Té més mala llet.
Resumint, que destrueix un país i alhora demana perdó a Israel per una frase. Una mica sinistre, no?
Sinistre no, fill de puta. Però no sóc l’únic. Hi ha molt fill de puta al món. També a Ucraïna.
Sí això ja ho sé i no diguem entre els tsars...
Doncs això. I penja.
Un senyal del CSID em va fer entendre que havia estat gravat. Ja era hora!
LA GARSA PROSTÀTICA
UN CATALÀ D’ORDRE
Al regidor de l’Ajuntament de Barcelona se li crema el cotxe
M’acaben de cremar el cotxe a BARCELONA. Aquestes són les primeres paraules del Sr Bou quan el seu Mercedes era una torxa. (reparar en la localització específica de Barcelona. Si se li crema a Oturriño de LLamares, no passa res però a Barcelona...)
Com ho sabia el Sr Bou que es tractava d’un atemptat? No ho sabia. De fet minuts abans una patrulla policial havia avisat al seu xofer de que el cotxe treia líquid i fum. Però és clar, això ni és notícia ni res, encara pitjor, això pot ser veritat i el Sr Bou té un llarg contenciós amb la veritat.
Ningú m’aturarà en el compliment del meu deure i treball... va afegir a continuació potser un pèl presumptuós. El cotxe el va aturar.
Després d’aquestes frases, els serveis d’emergència de la dreta es van posar en marxa per donar suport a l’atemptat que havia patit el Bou. Entre els solidaris, no s’ho podrien imaginar mai, el PP, Ciutadans i Vox. El millor de cada casa.
Les proves, tossudes a vegades, van confirmant que el cotxe es va fer flama per coses del destí o de la mecànica. I el regidor Bou, va reprimint el seu discurs -més inflamable que el cotxe- i llença un amenaçador... tinc els meus dubtes. Per acabar amb un sorprenent anunciat: al final, jo sóc partidari de callar. No foti! Després d’anunciar un atemptat? Ara calla?
Algú, no fa gaire, va definir al Sr Bou com un individu de dit fàcil, cervell estret i una gran reserva de mala llet. Ves a saber per què.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ANDREU, L’ESPIA CATALÀ, A ODESSA
Després de 2 mesos i mig de guerra sense fi a Ucraïna, segueixen caient les bombes i els míssils a les ciutats ucraïneses, sembrant la mort, el terror i la misèria.
En aquest temps l’Andreu, que compta amb la plena confiança del president Volodimr Zelenski i forma part de la seva seguretat personal, després de protegir-lo de ser assassinat, s’ha iniciat en l’aprenentatge de l’ucraïnès i juntament amb la Nina Petrovskaya i altres agents s’ha dirigit a Odessa, al Mar Negre, per preparar la seguretat d’una propera visita del president ucraïnès.
Ell ja tenia moltes ganes de conèixer Odessa, endut pel seu record de la pel·lícula “L’Encuirassat Potemkin”. Allà s’ha assabentat que la ciutat va ser fundada el 25 de setembre de 1789 per un almirall català, Josep de Ribas, nascut a Nàpols. Aquell almirall, favorit de l’emperadriu Caterina la Gran de Rússia, comandava amb èxit les tropes cosaques i imperials russes que combatien els exèrcits turcs. Morí a 1800 a sant Petersburg.
L’Andreu, amb el vistiplau del govern ucraïnès, està organitzant un homenatge a Josep de Ribas en la gran avinguda que porta el seu nom i a l’estàtua erigida en la seva memòria. En aquest acte es donarà a conèixer la realitat nacional de Catalunya amb la participació de diverses entitats i personalitats catalanes, sempre que les circumstàncies bèl·liques ho permetin. Alhora es promourà l’amistat i germanor de dues ciutats actives i obertes que viuen de cara al mar, Odessa i Barcelona.
L’Andreu, però, sempre amatent a tot allò que succeeix a Catalunya, no ha deixat d’eixamplar la xarxa de contraespionatge establerta a Catalunya, amb nous contactes ucraïnesos i personalitats clau de la societat civil. Quan finalitzi les seves responsabilitats actuals a Ucraïna no trigarà massa temps a retornar al seu país per continuar la lluita.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
IRLANDA DEL NORD: LA VICTÒRIA DEL SINN FÉIN
LONDRES: I ARA QUÈ?
Després de la històrica victòria del Sinn Féin a Irlanda del Nord, Londres ha demanat als unionistes que treballin en formar un executiu per garantir l’estabilitat i evitar el risc de paràlisi política en el context complicat del Brexit.
A Belfast, quan el dia següent de les eleccions el meu amic unionista es va despertar, el dolor s'havia tornat tan familiar com el murmuri de les ones sobre la sorra blanca. Des de llavors el dolor explora el seu cervell cada matí fins i tot abans d’obrir els ulls.
Després vaig anar a casa del meu amic nacionalista, partidari de la reunificació amb la República d’Irlanda. Me’l vaig mirar com interrogant-lo. De moment es va quedar a l'aguait mentre la seva ment es balancejava entre desfer-se de la muntanya de son o recuperar un punt de suport en la realitat. A continuació em va dir: La victòria del Sinn Féin pot remodelar el Regne Unit per primera vegada en 100 anys d'història d'aquesta província on el Brexit ha revifat les tensions.
A Londres, durant uns segons, no més d’un minut, Johnson respirava suaument, al seu costat, la seva dona s’afanyava amb una ampolla de whisky, com si ell estigués sobreexposat a la llum crua del mar d’Irlanda.
A Belfast, el meu amic nacionalista em va dir: la victòria ha de permetre a l’ex-IRA de tenir una primera ministra, Michelle O'Neill, per primera vegada en 100 ans d’història però ara ens queda, a tots plegats, com resoldre els problemes de la frontera Brexit.
Una setmana més tard, visceralment partidari de l’unió amb Anglaterra, el meu amic unionista amenaça de boicotejar el nou executiu si no es compleixen les seves demandes sobre el Brexit. El govern ha de ser co-dirigit per nacionalistes i unionistes en virtut de l'acord de pau de Divendres Sant de 1998.
El meu amic nacionalista s'espera unes aspres negociacions per a la formació d'un govern després de dècades de dominació unionista.
El meu amic unionista es nega a formar govern mentre es mantinguin els controls duaners post-Brexit, que segons diu amenacen la integritat del Regne Unit i insta Londres a actuar per eliminar-los.
A Londres, el viceprimer ministre diu que el seu govern vol renegociar el text aprovat per Londres i Brussel·les que confereix un estatut especial a Irlanda del Nord que la manté dins el mercat únic europeu i la unió duanera europea. Es tracta d’evitar el reton d’una frontera amb la República d’Irlanda i preservar la pau però creant una altra frontera entre Irlanda del Nord i el Regne Unit.
A Bruxelles refusen de renegociar i com a màxim faran retocs.
Londres no descarta actuar unilateralment per privilegiar els intercanvis comercials entre Irlanda del Nord i Anglaterra i preservar la sacrosanta integritat constitucional del Regne Unit.
En aquesta situació qui s’atrevirà a parlar de reunificació irlandesa? Qui s’atrevirà a excloure Irlanda del Nord del mercat de la UE?
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
DE CAGADA EN CAGADA FINS LA VICTÒRIA FINAL
Pleguen Puigdemont i Artadi, aspiren Borràs i Burrull
Els vodevils francesos, ja se sap, aquelles comèdies on tot era un obrir i tancar portes per on entraven i sortien amants, promesos, marits i criats, són un joc de nens al costat de la política catalana.
Per l’escena catalana han entrat i sortit presidents, presidents de taula, portaveus, consellers... Uns surten amb la maleta cap a l’estranger, uns altres cap a casa amb la dona, la majoria van a judici per alguna falta no admesa, d’altres surten en cotxes policials per terrorisme o per corrupció.
Mentre aquests surten, n’entren d’altres. Dofins del líder sortint, anònims d’origen desconegut, aprofitats, amics de la dona del marit sortint, lladres que esperaven a l’armari la sortida del marit...
I al tercer acte, quan en els vodevils es solucionen tots els mal entesos, a la política catalana continuen obrint i tancant portes. Ara Puigdemont plega. Després de passar una pila d’anys menjant musclos i creant grups de pretensions unitàries, diu que ja no juga més. Per què?
Elsa Artadi, un dels personatges que més s’ha treballat el futur polític, considerada com estrella intel·lectual de gran projecció, passats tres dies de la renúncia de Puigdemont i quatre després que li oferissin una alcaldia (que per un ex rector universitari és com donar-li plaça a una escola pública de La Mina), li venen un seguit de problemes personals que la deixen sense aire, sense forces i sense somriure i s’aparta del circ polític a descansar. Per què?
I qui entra? Perquè un vodevil només funciona si a les sortides hi corresponen immediates entrades. Doncs la gran Borràs i el seu opositor ideològic, encara que del mateix partit, el petit Turull que no fan ni joc mètric. Turull ve de la presó, la Borràs de la presidència del parlament i ara volen ser... doncs hereus. De què? del que sigui. Hereus potser de la comèdia francesa, que ha fet riure a generacions de burgesos francesos i, una vegada traduïts, a la burgesia mundial.
Llàstima que els nostres personatges siguin, en teoria, polítics.
¡Arriba Cataluña!...LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
PROGRAMA A PROGRAMA, CRIT A CRIT
Més vagues a educació
Si en alguna cosa Catalunya ha tingut prestigi internacional, ha estat en el camp pedagògic. A partir de Montessori, l’escola catalana va anar desenvolupant-se fins aconseguir un important grau d’excel·lència. En tres anys de República, Catalunya va marcar un estil educatiu públic que era un clar progrés en el camp de l’ensenyament. La guerra, la unitat espanyola i nosaltres mateixos, hem anat minant aquest prestigi.
En pocs anys s’ha passat per set programes educatius diferents. Pocs alumnes han pogut iniciar i acabar la seva escolarització dins d’un mateix programa. Els mestres han ocupat més temps en poder fer seu el nou sistema que a posar-lo en pràctica.
Es manté a l’alça la diferència entre pública i privada.
La societat (els pares) necessiten més de l’escola perquè a casa no hi ha ningú i esperen que tota la responsabilitat sigui d’uns mestres que proporcionalment cobren tan poc com fa cent anys però que paral·lelament, han perdut el prestigi del que gaudien els antics professors.
Els mestres s’han agrupat en sindicats, però a canvi de convertir les seves reivindicacions i la forma de mostrar-les, en sindicats funcionarials... o salarials. Diguin el que diguin, l’escola ha deixat de ser l’objectiu principal. És el sou i l’horari el que mana. I vol manar a crits.
I enmig d’aquesta confusió, arriba una llei espanyola retirant una de les poques coses que funcionava a l’escola catalana. La immersió.
Són ganes de fer mal. Escola, mestres i alumnes ja han pres prou mal.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
INSTINTS CRIMINALS
Dos-cents setanta cinc mil malalts per contaminació acústica
Neva a l’Africa, la Índia és un forn, sequeres, inundacions... Els governs segueixen tranquils. No perquè no es creguin el canvi climàtic, senzillament perquè saben que a ells no els tocarà i la religió del poder es prou coneguda: després de mi, el diluvi.
Per exemple, apart del clima o cooperant amb el canvi de clima, van sorgint altres alertes, més refinades. Contaminació lumínica, acústica...
Segons tots els estudis fets, el soroll, poca broma, augmenta en un 13 per cent les possibilitats de patir malalties greus, infarts, hipertensió, crisi d’angoixa, ictus... Els governs però segueixen tranquils, tenen doble finestra i vehicles insonoritzats. El que no ha fet cap estudi és controlar els decibels de la classe política. Ni al Parlament espanyol, ni al català ni cap autonomia que tingui algun lloc per reunir-se, hi han censors acústics amb lo qual, la mitjana sorollosa del país, baixa.
És difícil per un país que viu a crits (des de la taverna al Parlament) fer-se conscient del perill del soroll. Es troben malament, peten com glans, però no poden imaginar que la causa sigui allò amb el que els espanyols, defensen la raó, la seva, el crit.
D’altra banda, qui ens assegura que un soroll de moto, ens pot provocar mal son, fatiga, estrès...? Jo! Tinc amics d’aparent solvència moral i econòmica que confessen covar en el seu interior els més depravats assassinats a les tres hores de no poder dormir per culpa d’algú que crida. No són assassinats impulsius, són veritables venjances sòrdides, que sobrepassen el sadisme clàssic, venjances meditades, perfeccionades, excitants...
Potser arribarà el dia en que el poder, tant tranquil com sempre, veurà florir un grup anònim de trastornats acústics que acabin convertint els seus somnis en realitat. I aleshores sí, aleshores silenci.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
HAN PERDUT ELS PAPERS
CNI, admet una miqueta d’espionatge
El CNI ha demanat ajuda a la CIA. La qüestió és que el CNI ha perdut els papers i les cintes que havien utilitzat per espiar als catalanistes. És normal. Com que gairebé tot el paquet espiat estava en català, el van arxivar a “asuntos exteriores” però com que al CNI no es parla català va posar el material en un forat que van trobar i ara no saben si buscar per Àfrica u Oceania. Els americans han trobat les copies però malfiant-se de la professionalitat espanyola, van fer anar a Washington a l’espia espanyol. El problema ara es que l’espia s’ha perdut i no te cobertura. Mentre, els polítics improvisen.
COM ALBÀNIA
Europa desestima recursos catalans
Europa ho té clar, paper que arriba de Catalunya, paper que rebutgen. D’una sola tocada la civilitzada Europa ha rebutjat el reconeixement que Catalunya demanava i el dret d’autodeterminació. Madera, más madera, reclama Europa per seguir cremant esperances catalanes. Amb Catalunya passa com amb Albània. Tots s’hi veuen en cor. Albània va trametre a Europa unes tres mil peticions d’ajudes i la resposta d’Europa va ser enviar-los tres vaques quan la crisi de superproducció lletera.
Això sí, els advocats dels polítics catalans no perden la fe en Europa.
IGUAL QUE ALBÀNIA, TAMBÉ
Les dietes del Parlament català
El Parlament català està a Barcelona. Tu vius a Barcelona. Tens cotxe oficial i propi o t’acompanya un amic, o la dona, o vas a peu fins el Parlament perquè vius a la gàbia dels simis dins mateix del parc de la Ciutadella. El Parlament et paga gairebé dos mil euros per despeses de desplaçament. Això si ets parlamentari.
Treballes a un puto garatge. Vius a Cornella però el garatge està a l’Hospitalet. Hi vas en metro els dies que funciona, en tren els dies que funciona, a peu els dies que res funciona. Pagues transport i sabates. I una vegada cada quatre anys, votes als futurs parlamentaris. Tonto, tu!
ÍNDIA I PAKISTAN
Com més va més rucs
Tenen pics de 47 a 50 graus de temperatura durant setmanes però destinen tot el carbó per a la producció d’energia elèctrica.
El carbó és el recurs d'energia fòssil més contaminant juntament amb el petroli i el gas, i no obstant això el món en consumeix cada vegada més.
La transició a escala mundial, destinada a aconseguir un creixement verd comú, encara no s'ha implementat. A més, què passa amb la seva viabilitat en un moment en què la productivitat i el consum massiu primen sobre la salut del planeta Terra?
SOBRE L’AVORTAMENT
La justícia americana es destapa la cara
El 1973 el Suprem, format per jutges progressistes dels EUA, va reconèixer el dret inalienable de les dones a decidir sobre el seu cos. A poc a poc aquest dret va fer taca d’oli i estendre’s a molts altres països. L’avortament, més o menys lliure, ha permès que milions de dones hagin viscut més lliures i esperançades.
El 2022 el Suprem, format per jutges reaccionaris dels EUA, estan a punt de prohibir el dret a l’avortament. Prohibint per tant el dret de les dones de disposar del seu cos com ho entenguin.
Si hi ha Déu que vingui i se’ls emporti amb ell. Amen.
MENTRE ENS TRAIEM LA MASCARETA
Amb la Covid19 ja si pot jugar
En el món, segons el càlcul de la universitat Johns Hopkins, el dia 12 de maig de 2022 s’havien comptabilitzat sis milions dos cent seixanta set mil morts i cinc cents vint milions de contagi confirmats.
Mig món, entre ells la Xina i altre països asiàtics, es tornen a confinar mentre els occidentals hem decidit que la mascareta és inútil. Els blancs ja podem tornar a fer turisme i viatges sempre i quan no ens moguem massa del món ric i vacunat.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
Margarita Robles: “Estos que atacan a España, se van a encontrar en el CNI, la inteligencia militar y las Fuerzas Armadas y de Seguridad del Estado un valuarte para seguir trabajando por la Constitución, la defensa de la ley y por la España grande que va a tener protagonismo en el mundo”.
ESPIAR A ALGÚ, ESPIAR A UN GRUP, VIGILAR-LOS SECRETAMENT VA CONTRA LA LLEI QUE MARGARITA ROBLES DIU DEFENSAR. I AIXÒ QUE ÉS JUTGESSA I PROGRESSISTA
La traduction en français sera bientôt disponible
SEGONA PÀGINA
MANIS, MINIS
Primer de maig
Els primers de maig, els nens, de Diagonal cap amunt, no surtien de casa perquè els que sortien eren els treballadors. Molta gent, molta bandera, molta pancarta, molta pudor de suor i al final moltes hòsties. Vet aquí el primer de maig.
Els sindicats –exceptuant el vertical– eren la veu del treballador. La única i tenien un dia per dir-ho tot. L’endemà, a la pràctica, tornaven a una semi il·legalitat com en els millors temps del franquisme. Els sindicats es mantenien per les quotes dels treballadors i els treballadors, quan estaven de vaga, es mantenien pels sindicats i la seva caixa de resistència.
El darrer primer de maig, a Barcelona van sortir un parell de centenars de manifestants. Què ha canviat? Tot.
Els sindicats, ara, són tant legals que cobren directament del govern... i a canvi, el recolzen. El que sigui, dreta, esquerra, fins i tot a la Generalitat que no té ni dreta ni esquerra ni res que se li assembli perquè només es dediquen a esbatussar-se entre ells.
De la mani, em passat a la negociació. Gran avenç!... Doncs no creguin. Dels líders sindicals queda el crit, però han perdut els arguments. No perquè no hi siguin, exclusivament perquè en la subvenció governamental hi entra el silenci... i potser també una mica de corrupció.
Per no haver, sembla que ni tan sols hi ha treballadors, o que prefereixen aprofitar la festa de maig per prendre el primer sol de la temporada i després menjar-se una paella, recordant els temps heroics dels seus pares.
Al pas que anem, és molt possible que en futur pròxim, el primer de maig el celebrin els empresaris i els nens dels barris no s’atreveixin a sortir de casa. Ja ha passat.
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
ACTE DE CONSTRICCIÓ
Putin demana perdó a Israel
“¿Está el enemigo...? Que se ponga”. I s’hi va posar.
President Putin?... Da.
Està content de ser considerat l’enemic del món... ochen’ scastliv, moy rekord.
I com va la massacre d’Ucraïna?... Byt’.
Per què va començar la invasió?... Ya ne pomnyu.
Que no ho recorda?... Net... Però tenia raó, jo sempre tinc raó. Sóc el tsar!
President sap que està parlant en català?... Clar que ho sé. Me’l vaig aprendre per quan la seva independència. No sap que havíem enviat una delegació militar a l’Estartit fent-se passar per turistes?
La senyora Robles en va dir alguna cosa, sí. Però si és un tsar, per què demana perdó a Israel?
Nano, Israel perillós. Europa euro, Amèrica dòlars, però Israel, un parell de collons. L’holocaust sap? I se’n recorden.
Ho sé. El que no sembla saber-ho és el seu ministre Lavrov...
No el conec aquest. Però jo no vaig demanar perdó. Només vaig parlar amb President i vaig regalar una mina de diamants. Jo no sé demanar perdó. Miri, en confiança, de català a català, per una vegada li diré la veritat. Els jues són temibles. Dominen tot. Em dominen inclús a mi els mal parits. Imagini que van matar a un Déu i ara el veneren perquè és la hòstia i ho veu tot.
No serà vostè creient?
No, jo prefereixo KGB. Té més mala llet.
Resumint, que destrueix un país i alhora demana perdó a Israel per una frase. Una mica sinistre, no?
Sinistre no, fill de puta. Però no sóc l’únic. Hi ha molt fill de puta al món. També a Ucraïna.
Sí això ja ho sé i no diguem entre els tsars...
Doncs això. I penja.
Un senyal del CSID em va fer entendre que havia estat gravat. Ja era hora!
LA GARSA PROSTÀTICA
UN CATALÀ D’ORDRE
Al regidor de l’Ajuntament de Barcelona se li crema el cotxe
M’acaben de cremar el cotxe a BARCELONA. Aquestes són les primeres paraules del Sr Bou quan el seu Mercedes era una torxa. (reparar en la localització específica de Barcelona. Si se li crema a Oturriño de LLamares, no passa res però a Barcelona...)
Com ho sabia el Sr Bou que es tractava d’un atemptat? No ho sabia. De fet minuts abans una patrulla policial havia avisat al seu xofer de que el cotxe treia líquid i fum. Però és clar, això ni és notícia ni res, encara pitjor, això pot ser veritat i el Sr Bou té un llarg contenciós amb la veritat.
Ningú m’aturarà en el compliment del meu deure i treball... va afegir a continuació potser un pèl presumptuós. El cotxe el va aturar.
Després d’aquestes frases, els serveis d’emergència de la dreta es van posar en marxa per donar suport a l’atemptat que havia patit el Bou. Entre els solidaris, no s’ho podrien imaginar mai, el PP, Ciutadans i Vox. El millor de cada casa.
Les proves, tossudes a vegades, van confirmant que el cotxe es va fer flama per coses del destí o de la mecànica. I el regidor Bou, va reprimint el seu discurs -més inflamable que el cotxe- i llença un amenaçador... tinc els meus dubtes. Per acabar amb un sorprenent anunciat: al final, jo sóc partidari de callar. No foti! Després d’anunciar un atemptat? Ara calla?
Algú, no fa gaire, va definir al Sr Bou com un individu de dit fàcil, cervell estret i una gran reserva de mala llet. Ves a saber per què.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ANDREU, L’ESPIA CATALÀ, A ODESSA
Després de 2 mesos i mig de guerra sense fi a Ucraïna, segueixen caient les bombes i els míssils a les ciutats ucraïneses, sembrant la mort, el terror i la misèria.
En aquest temps l’Andreu, que compta amb la plena confiança del president Volodimr Zelenski i forma part de la seva seguretat personal, després de protegir-lo de ser assassinat, s’ha iniciat en l’aprenentatge de l’ucraïnès i juntament amb la Nina Petrovskaya i altres agents s’ha dirigit a Odessa, al Mar Negre, per preparar la seguretat d’una propera visita del president ucraïnès.
Ell ja tenia moltes ganes de conèixer Odessa, endut pel seu record de la pel·lícula “L’Encuirassat Potemkin”. Allà s’ha assabentat que la ciutat va ser fundada el 25 de setembre de 1789 per un almirall català, Josep de Ribas, nascut a Nàpols. Aquell almirall, favorit de l’emperadriu Caterina la Gran de Rússia, comandava amb èxit les tropes cosaques i imperials russes que combatien els exèrcits turcs. Morí a 1800 a sant Petersburg.
L’Andreu, amb el vistiplau del govern ucraïnès, està organitzant un homenatge a Josep de Ribas en la gran avinguda que porta el seu nom i a l’estàtua erigida en la seva memòria. En aquest acte es donarà a conèixer la realitat nacional de Catalunya amb la participació de diverses entitats i personalitats catalanes, sempre que les circumstàncies bèl·liques ho permetin. Alhora es promourà l’amistat i germanor de dues ciutats actives i obertes que viuen de cara al mar, Odessa i Barcelona.
L’Andreu, però, sempre amatent a tot allò que succeeix a Catalunya, no ha deixat d’eixamplar la xarxa de contraespionatge establerta a Catalunya, amb nous contactes ucraïnesos i personalitats clau de la societat civil. Quan finalitzi les seves responsabilitats actuals a Ucraïna no trigarà massa temps a retornar al seu país per continuar la lluita.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
IRLANDA DEL NORD: LA VICTÒRIA DEL SINN FÉIN
LONDRES: I ARA QUÈ?
Després de la històrica victòria del Sinn Féin a Irlanda del Nord, Londres ha demanat als unionistes que treballin en formar un executiu per garantir l’estabilitat i evitar el risc de paràlisi política en el context complicat del Brexit.
A Belfast, quan el dia següent de les eleccions el meu amic unionista es va despertar, el dolor s'havia tornat tan familiar com el murmuri de les ones sobre la sorra blanca. Des de llavors el dolor explora el seu cervell cada matí fins i tot abans d’obrir els ulls.
Després vaig anar a casa del meu amic nacionalista, partidari de la reunificació amb la República d’Irlanda. Me’l vaig mirar com interrogant-lo. De moment es va quedar a l'aguait mentre la seva ment es balancejava entre desfer-se de la muntanya de son o recuperar un punt de suport en la realitat. A continuació em va dir: La victòria del Sinn Féin pot remodelar el Regne Unit per primera vegada en 100 anys d'història d'aquesta província on el Brexit ha revifat les tensions.
A Londres, durant uns segons, no més d’un minut, Johnson respirava suaument, al seu costat, la seva dona s’afanyava amb una ampolla de whisky, com si ell estigués sobreexposat a la llum crua del mar d’Irlanda.
A Belfast, el meu amic nacionalista em va dir: la victòria ha de permetre a l’ex-IRA de tenir una primera ministra, Michelle O'Neill, per primera vegada en 100 ans d’història però ara ens queda, a tots plegats, com resoldre els problemes de la frontera Brexit.
Una setmana més tard, visceralment partidari de l’unió amb Anglaterra, el meu amic unionista amenaça de boicotejar el nou executiu si no es compleixen les seves demandes sobre el Brexit. El govern ha de ser co-dirigit per nacionalistes i unionistes en virtut de l'acord de pau de Divendres Sant de 1998.
El meu amic nacionalista s'espera unes aspres negociacions per a la formació d'un govern després de dècades de dominació unionista.
El meu amic unionista es nega a formar govern mentre es mantinguin els controls duaners post-Brexit, que segons diu amenacen la integritat del Regne Unit i insta Londres a actuar per eliminar-los.
A Londres, el viceprimer ministre diu que el seu govern vol renegociar el text aprovat per Londres i Brussel·les que confereix un estatut especial a Irlanda del Nord que la manté dins el mercat únic europeu i la unió duanera europea. Es tracta d’evitar el reton d’una frontera amb la República d’Irlanda i preservar la pau però creant una altra frontera entre Irlanda del Nord i el Regne Unit.
A Bruxelles refusen de renegociar i com a màxim faran retocs.
Londres no descarta actuar unilateralment per privilegiar els intercanvis comercials entre Irlanda del Nord i Anglaterra i preservar la sacrosanta integritat constitucional del Regne Unit.
En aquesta situació qui s’atrevirà a parlar de reunificació irlandesa? Qui s’atrevirà a excloure Irlanda del Nord del mercat de la UE?
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
DE CAGADA EN CAGADA FINS LA VICTÒRIA FINAL
Pleguen Puigdemont i Artadi, aspiren Borràs i Burrull
Els vodevils francesos, ja se sap, aquelles comèdies on tot era un obrir i tancar portes per on entraven i sortien amants, promesos, marits i criats, són un joc de nens al costat de la política catalana.
Per l’escena catalana han entrat i sortit presidents, presidents de taula, portaveus, consellers... Uns surten amb la maleta cap a l’estranger, uns altres cap a casa amb la dona, la majoria van a judici per alguna falta no admesa, d’altres surten en cotxes policials per terrorisme o per corrupció.
Mentre aquests surten, n’entren d’altres. Dofins del líder sortint, anònims d’origen desconegut, aprofitats, amics de la dona del marit sortint, lladres que esperaven a l’armari la sortida del marit...
I al tercer acte, quan en els vodevils es solucionen tots els mal entesos, a la política catalana continuen obrint i tancant portes. Ara Puigdemont plega. Després de passar una pila d’anys menjant musclos i creant grups de pretensions unitàries, diu que ja no juga més. Per què?
Elsa Artadi, un dels personatges que més s’ha treballat el futur polític, considerada com estrella intel·lectual de gran projecció, passats tres dies de la renúncia de Puigdemont i quatre després que li oferissin una alcaldia (que per un ex rector universitari és com donar-li plaça a una escola pública de La Mina), li venen un seguit de problemes personals que la deixen sense aire, sense forces i sense somriure i s’aparta del circ polític a descansar. Per què?
I qui entra? Perquè un vodevil només funciona si a les sortides hi corresponen immediates entrades. Doncs la gran Borràs i el seu opositor ideològic, encara que del mateix partit, el petit Turull que no fan ni joc mètric. Turull ve de la presó, la Borràs de la presidència del parlament i ara volen ser... doncs hereus. De què? del que sigui. Hereus potser de la comèdia francesa, que ha fet riure a generacions de burgesos francesos i, una vegada traduïts, a la burgesia mundial.
Llàstima que els nostres personatges siguin, en teoria, polítics.
¡Arriba Cataluña!...LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
PROGRAMA A PROGRAMA, CRIT A CRIT
Més vagues a educació
Si en alguna cosa Catalunya ha tingut prestigi internacional, ha estat en el camp pedagògic. A partir de Montessori, l’escola catalana va anar desenvolupant-se fins aconseguir un important grau d’excel·lència. En tres anys de República, Catalunya va marcar un estil educatiu públic que era un clar progrés en el camp de l’ensenyament. La guerra, la unitat espanyola i nosaltres mateixos, hem anat minant aquest prestigi.
En pocs anys s’ha passat per set programes educatius diferents. Pocs alumnes han pogut iniciar i acabar la seva escolarització dins d’un mateix programa. Els mestres han ocupat més temps en poder fer seu el nou sistema que a posar-lo en pràctica.
Es manté a l’alça la diferència entre pública i privada.
La societat (els pares) necessiten més de l’escola perquè a casa no hi ha ningú i esperen que tota la responsabilitat sigui d’uns mestres que proporcionalment cobren tan poc com fa cent anys però que paral·lelament, han perdut el prestigi del que gaudien els antics professors.
Els mestres s’han agrupat en sindicats, però a canvi de convertir les seves reivindicacions i la forma de mostrar-les, en sindicats funcionarials... o salarials. Diguin el que diguin, l’escola ha deixat de ser l’objectiu principal. És el sou i l’horari el que mana. I vol manar a crits.
I enmig d’aquesta confusió, arriba una llei espanyola retirant una de les poques coses que funcionava a l’escola catalana. La immersió.
Són ganes de fer mal. Escola, mestres i alumnes ja han pres prou mal.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
INSTINTS CRIMINALS
Dos-cents setanta cinc mil malalts per contaminació acústica
Neva a l’Africa, la Índia és un forn, sequeres, inundacions... Els governs segueixen tranquils. No perquè no es creguin el canvi climàtic, senzillament perquè saben que a ells no els tocarà i la religió del poder es prou coneguda: després de mi, el diluvi.
Per exemple, apart del clima o cooperant amb el canvi de clima, van sorgint altres alertes, més refinades. Contaminació lumínica, acústica...
Segons tots els estudis fets, el soroll, poca broma, augmenta en un 13 per cent les possibilitats de patir malalties greus, infarts, hipertensió, crisi d’angoixa, ictus... Els governs però segueixen tranquils, tenen doble finestra i vehicles insonoritzats. El que no ha fet cap estudi és controlar els decibels de la classe política. Ni al Parlament espanyol, ni al català ni cap autonomia que tingui algun lloc per reunir-se, hi han censors acústics amb lo qual, la mitjana sorollosa del país, baixa.
És difícil per un país que viu a crits (des de la taverna al Parlament) fer-se conscient del perill del soroll. Es troben malament, peten com glans, però no poden imaginar que la causa sigui allò amb el que els espanyols, defensen la raó, la seva, el crit.
D’altra banda, qui ens assegura que un soroll de moto, ens pot provocar mal son, fatiga, estrès...? Jo! Tinc amics d’aparent solvència moral i econòmica que confessen covar en el seu interior els més depravats assassinats a les tres hores de no poder dormir per culpa d’algú que crida. No són assassinats impulsius, són veritables venjances sòrdides, que sobrepassen el sadisme clàssic, venjances meditades, perfeccionades, excitants...
Potser arribarà el dia en que el poder, tant tranquil com sempre, veurà florir un grup anònim de trastornats acústics que acabin convertint els seus somnis en realitat. I aleshores sí, aleshores silenci.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
HAN PERDUT ELS PAPERS
CNI, admet una miqueta d’espionatge
El CNI ha demanat ajuda a la CIA. La qüestió és que el CNI ha perdut els papers i les cintes que havien utilitzat per espiar als catalanistes. És normal. Com que gairebé tot el paquet espiat estava en català, el van arxivar a “asuntos exteriores” però com que al CNI no es parla català va posar el material en un forat que van trobar i ara no saben si buscar per Àfrica u Oceania. Els americans han trobat les copies però malfiant-se de la professionalitat espanyola, van fer anar a Washington a l’espia espanyol. El problema ara es que l’espia s’ha perdut i no te cobertura. Mentre, els polítics improvisen.
COM ALBÀNIA
Europa desestima recursos catalans
Europa ho té clar, paper que arriba de Catalunya, paper que rebutgen. D’una sola tocada la civilitzada Europa ha rebutjat el reconeixement que Catalunya demanava i el dret d’autodeterminació. Madera, más madera, reclama Europa per seguir cremant esperances catalanes. Amb Catalunya passa com amb Albània. Tots s’hi veuen en cor. Albània va trametre a Europa unes tres mil peticions d’ajudes i la resposta d’Europa va ser enviar-los tres vaques quan la crisi de superproducció lletera.
Això sí, els advocats dels polítics catalans no perden la fe en Europa.
IGUAL QUE ALBÀNIA, TAMBÉ
Les dietes del Parlament català
El Parlament català està a Barcelona. Tu vius a Barcelona. Tens cotxe oficial i propi o t’acompanya un amic, o la dona, o vas a peu fins el Parlament perquè vius a la gàbia dels simis dins mateix del parc de la Ciutadella. El Parlament et paga gairebé dos mil euros per despeses de desplaçament. Això si ets parlamentari.
Treballes a un puto garatge. Vius a Cornella però el garatge està a l’Hospitalet. Hi vas en metro els dies que funciona, en tren els dies que funciona, a peu els dies que res funciona. Pagues transport i sabates. I una vegada cada quatre anys, votes als futurs parlamentaris. Tonto, tu!
ÍNDIA I PAKISTAN
Com més va més rucs
Tenen pics de 47 a 50 graus de temperatura durant setmanes però destinen tot el carbó per a la producció d’energia elèctrica.
El carbó és el recurs d'energia fòssil més contaminant juntament amb el petroli i el gas, i no obstant això el món en consumeix cada vegada més.
La transició a escala mundial, destinada a aconseguir un creixement verd comú, encara no s'ha implementat. A més, què passa amb la seva viabilitat en un moment en què la productivitat i el consum massiu primen sobre la salut del planeta Terra?
SOBRE L’AVORTAMENT
La justícia americana es destapa la cara
El 1973 el Suprem, format per jutges progressistes dels EUA, va reconèixer el dret inalienable de les dones a decidir sobre el seu cos. A poc a poc aquest dret va fer taca d’oli i estendre’s a molts altres països. L’avortament, més o menys lliure, ha permès que milions de dones hagin viscut més lliures i esperançades.
El 2022 el Suprem, format per jutges reaccionaris dels EUA, estan a punt de prohibir el dret a l’avortament. Prohibint per tant el dret de les dones de disposar del seu cos com ho entenguin.
Si hi ha Déu que vingui i se’ls emporti amb ell. Amen.
MENTRE ENS TRAIEM LA MASCARETA
Amb la Covid19 ja si pot jugar
En el món, segons el càlcul de la universitat Johns Hopkins, el dia 12 de maig de 2022 s’havien comptabilitzat sis milions dos cent seixanta set mil morts i cinc cents vint milions de contagi confirmats.
Mig món, entre ells la Xina i altre països asiàtics, es tornen a confinar mentre els occidentals hem decidit que la mascareta és inútil. Els blancs ja podem tornar a fer turisme i viatges sempre i quan no ens moguem massa del món ric i vacunat.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
Margarita Robles: “Estos que atacan a España, se van a encontrar en el CNI, la inteligencia militar y las Fuerzas Armadas y de Seguridad del Estado un valuarte para seguir trabajando por la Constitución, la defensa de la ley y por la España grande que va a tener protagonismo en el mundo”.
ESPIAR A ALGÚ, ESPIAR A UN GRUP, VIGILAR-LOS SECRETAMENT VA CONTRA LA LLEI QUE MARGARITA ROBLES DIU DEFENSAR. I AIXÒ QUE ÉS JUTGESSA I PROGRESSISTA