Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
1 novembre 2024
MASCLES ALFA
Dimissió d’Errejón per no saber què més podem fer i què no podem fer més
Segons testimonis de primera mà, l’apoderament li ve de lluny i l’empudegament, també. Errejón és el resultat exacte entre la teoria i la pràctica. Bona fe, bones intencions, bon plantejament social, bona capacitat... i el cuc del poder. Un poder no necessàriament polític, no necessàriament real però que s’ensuma i va contaminant.
L’home, la dona, és (són) un (uns) animals fluixos. Molta carcassa però poca voluntat i amb un punt dèbil en el baix ventre. No és una erecció voluntària, però se’ls aixeca o se’ls humiteja (segons sexe) en saber-se escoltats, admirats, seguits.
Comences per ser físicament atractiu la qual cosa ja implica un seguici d’admiració. A l’atractiu hi afegeixes una idea, dues, tres frases de Lacan, un lleuger accent argentí i comences a sentir-te apòstol. Després arriba el poder del poder, el de veritat, que pot ser econòmic o polític (sovint són poders paral·lels) i passes directament al centre de la taula; ja ets Déu. Errejón, ha estat Déu i com a tal ha utilitzat la carta blanca que tenen els essers divins.
Confessa, i no hi ha raó per no creure-se’l, que ho va veure venir i va intentar evitar-ho però sense èxit. Les mirades es feien més impúdiques, també les paraules a vegades d’admiració, a vegades de censura. Estava per sobre la llei i tenia dret (o això pensava) de fer.
I quan perds el nord i t’adones que no domines la situació et passes a la droga per acabar de perdre el rumb. La definició perfecte del poderós que sense ser pocavergonya d’origen, ha patit el procés de deshumanització normal en qualsevol líder.
Errejón pagarà (ja ho està fent) la seva manca d’equilibri. La joventut física que aparenta es correspon, segons sembla, amb la seva immaduresa mental i s’ha deixat portar pels cants de les mateixes sirenes que li reien totes les gràcies. La dreta se’l menjarà amb patates i l’esquerra deixarà que es podreixi en un racó de la nevera. Però entre tants lladres, corruptes i prevaricadors, una vegada passada la condemna dels fariseus, a Errejón és possible que els seus el converteixin en víctima. No us els creieu. Les temptacions són fortes però no inevitables. Conec a una persona que va renunciar al poder i encara és viu.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
CUBA NEGRA
Testimoni de Raül Zelaya Rossinyol
El meu avi va venir a Cuba. Va sortir de Barcelona en un vaixell (no recordo el nom). El viatge no se li va fer llarg perquè només pujar al vaixell va conèixer a una noia cubana. Quan van arribar a la Habana, la noia ja estava embarassada de la meva mare. El meu avi no va tornar a sortir de Cuba però tenia la ment a Catalunya, portava sempre barretina i em donava classes de català quan ja era molt gran.
Cuba, segons l’avi, s’assembla molt a Catalunya. Països petits però orgullosos, amb música pròpia, molts herois i poques victòries. Els dos tenen una bèstia negra, la de Catalunya és Madrid la de Cuba els Estats Units. Ells tenen la culpa de la nostra desgràcia.
Cuba, no aixeca cap. Mig segle de revolució i seguim menjant herba. Quan no és un all és una ceba. Cuba sembla el servei de rodalies de Catalunya, no funciona. No fa pas massa hem passat un mes a les fosques. Cuba a les fosques, és veu molt negra. Les anomenades infraestructures són aquí realment infra. Falta energia, no hi ha peces de recanvi, igual igual que Rodalies. I quan ha tornat la llum (una miqueta i racionada) només ha servit per veure les destrosses de la darrera tempesta tropical (l’Oscar). Estem literalment amb l’aigua al coll però la paciència cubana és com la catalana i no ens queixem, no gaire. Com els passa a vostès, els catalans, estem tips de rebre bastonades i arriba un moment en que t’acostumes a la misèria política i humana. L’Oscar (la tempesta) com a mínim ha servit per netejar les rues de la Habana. Malauradament però la porqueria ha quedat apilada a ran de costa i el Malecón s’ha convertit en una mina de deixalles pudentes. Els turistes que s’atreveixin a venir a Cuba hauran de quedar-se a l’Hotel.
Jo podria venir a Catalunya. Segur que queda família de l’avi en algun poble de Lleida, però em fa mandra. Aquí portem un ritme tranquil, de misèria però tranquil i qui més qui menys ha entrat a la roda del mercat negre i sobreviu. A Catalunya segur que hauria de treballar i a la meva edat, vaig pels cinquanta, em costaria adaptar-me.
Llàstima de país. Bona terra, bon mar, bon sol, bon ritme i molt bona gent. La culpa del nostre calvari, ja saben, els Estats Units. Com Madrid sense anar més lluny.
A veure si un dia passen per aquí i ens deixen un parell de dòlars.
Atentament: Raül Zelaya Rossinyol.
LA GARSA PROSTÀTICA
LA FRONTERA SIN LEY
La Jonquera, de frontera a Supermercat
La de problemes que ens han portat les fronteres! Tot i haver-se superat l'època dels bàrbars, els senyors de la guerra d’ara són capaços d’enviar a milions dels seus ciutadans a morir per un pam de terra a l’altra costat de la frontera. Només Espanya i França, dos antics imperis d’allò més prestigiosos, han sabut solucionar el problema convivint plàcidament a la Jonquera. Per ser clars, compartint el negoci transfronterer.
Per resumir, La Jonquera és una carretera amb dues banderes situada a la part pirinenca peninsular. Un costat del carrer és francès, l’altre espanyol i al mig hi ha el contraban. Mentre els números quadren, els dos països es porten d’allò més bé. S’intercanvien mercat i favors. Per exemple, quan alguna associació cristiana es queixa dels puti clubs de la Jonquera, França agafa a les professionals del ram, les posa a l’altra banda i l’associació (que té el local a traspassar de la carretera) calla. Sense anar més lluny, la mancomunitat hispano-francesa ha decidit que calia renovar el mercat fronterer i ampliaran un Centre Comercial fins arribar als 58 mil metres quadrats (8 camps de futbol) a la banda espanyola. No cal dir, que el Centre està destinat a satisfer les necessitats de l’usuari francès, com abans les putes traslladades satisfeien als carques espanyols. Una per a mi, una per a tu. Aquesta és la veritable diplomàcia.
A primer cop d’ull La Jonquera queda tan lluny de Madrid com de París, i una vegada prens mides, també (aproximadament a vuit-cents quilòmetres de Madrid i a nou-cents de París) però curiosament són aquestes dues magnífiques i llunyanes ciutats les que dirigeixen el destí dels jonquerencs. O sigui, que no és comerç de proximitat. Sembla que al ser frontera, el funcionariat espanyol ha plantat les seves arrels en el llogaret dominant a la seva manera el pas de materials varis. Com ha de ser segons llei, més alguna iniciativa particular. El temps fa amics i els funcionaris, alguns ja jubilats i altres en rigorós actiu, tenen contactes que faciliten omplir Centres Comercials més grans que el Vaticà. Res a dir, per Déu. Potser, posats a ser rígids les mides de l'ampliació no siguin compatibles amb cap pla urbanístic. Potser els materials que ompliran les lleixes del Centre no hauran passat tots els tràmits. Potser algunes comissions passaran d’un costat de carrer a l’altre sense saludar la bandera, però potser no.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL CUPLÉ DE L’AYUSO TRIOMFA A MADRID
L’Ayuso s’estrena al teatre de la Zarzuela de Madrid
Isabel Díaz Ayuso, madrilenya i espanyola com ningú, xulapa, descarada i polifacètica, gran corcó de Pedro Sánchez, obté un gran triomf en el món de l’espectacle madrileny. Així, ha presentat la seva primera actuació musical, amb gran èxit de públic i de crítica, “El cuplé de la Ayuso” al Teatre de la Zarzuela, cobrint amb una “mantilla” negra les seves espatlles nues i ressaltant la bellesa del seu cos amb un vestit escotat i mitges negres, rematant amb una flor de “madroño” al seu pit.
Amb la seva bella veu dolça, melosa i afinada, canta davant de les delícies i l’entusiasme del seu públic: “Aquí estoy yo, pueblo mío, en Madrid, Que Madrid es España y España es Madrid. Me han llamado asesina, genocida, loca, ida y corrupta. Pobre de mí. Tanta maldad obscena vertida sobre una inocente y noble gachí. Me han calumniado los del gobierno corrupto, autoritario y policial.
Presidente, yo me ausento y no vengo. Ahí solo te quedas con tu gente. Tú, Pedro, Pedrito, llorona, caradura, Caudillo bolivariano, matón y compinche de los etarras y de los separatistas. Tú, que troceas nuestra España, rompiéndola en mil pedazos. Pedro, Pedrito: el pueblo no te admite, y a ver si de una vez ya dimites.
Cada vez me gusta más la fruta. Para conciertos: ni el catalán, ni el vasco. Mi concierto: el concierto de España. Me gustan mucho los catalanes. Aquellos que de las piedras hacen panes. Los catalanes, qué buenos son, cuando hablan español con devoción.
¡Madrileños, en guardia! que los catalanes nos quieren vaciar el dinero de nuestra casa común, Madrid. ¡Qué vergüenza la de Hacienda! ¡Ay señor! Cuando es ella que defrauda a mi amor. Madrid es España, yo soy su adalid, y por la unidad de España doy mi vida entera y pienso seguir”.
Quan vindrà l’Ayuso a Barcelona per delectar-nos als catalans? Sembla ser que molt aviat. L’expectació és gran i ens diuen del Liceu que ja estan esgotades totes les localitats.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
DESPLOMANT L’EXTREMA DRETA SIONISTA
No hi ha població civil innocent a Gaza?
És el que diu l’associació "Israel is Forever" molt activa en el marc del conflicte israelià-palestí que es presenta com la capdavantera de les forces sionistes francòfones al servei del poder i la història d'Israel. Van celebrant gales amb la presència de destacats feixistes com el ministre de Finances israelià, Bezalel Smotrich una de les figures de l'extrema dreta religiosa del país, un ardent defensor dels assentaments espoliadors jueus als territoris palestins.
Bezalel Smotrich forma part de l'ala radical i ultranacionalista de la coalició del govern de Netanyahu. Com també en forma part el ministre de Seguretat Nacional d'Israel i líder del partit d'extrema dreta Força Jueva, una altra cara ultraradical del govern de Netanyahu. Ambdós personatges proclamen que està moralment justificat matar de fam els civils de Gaza, i considerar herois als colons amb llicència per a matar impunement a palestins.
Aquests dos homes, ministres del caos, exigeixen una Gaza jueva lliure de palestins, lluiten contra la construcció d’un estat Palestí a Cisjordània. El 2015, proclamaven alt i fort que "hem de pensar" en donar suport a Hamàs o enviar-li diners, perquè "en l'escena internacional, en el joc de la deslegitimació, l'Autoritat Palestina és una càrrega i Hamàs un actiu", sent Hamàs "una organització terrorista" que "ningú reconeixerà". Bezalel Smotrich proclama, sense filtres, que "els palestins no existeixen perquè el poble palestí no existeix" o que "el poble palestí és una invenció de fa menys de cent anys”. En la mateixa línia, va declarar, abans del 7 d'octubre de 2023, que "Hamàs és la nostra oportunitat" per poder recolonitzar Gaza, segons ens mana la voluntat divina. Dos homes que ells mateixos s’autodefineixen com a feixistes homòfobs.
Amb aquesta caterva hi ha també un altre perfil no menys perillós. Es la Nili Kupfer-Naouri, advocada, presidenta de l'associació "Israel is Forever". Al gener d’enguany anava informant, amb fotos i textos, que estava amb altres activistes al pas de Nitzana, a la frontera amb Egipte, per impedir que l'ajuda humanitària arribés a Gaza. El discurs: "És immoral fer passar aquests camions mentre els nostres ostatges encara estan en mans dels habitants de Gaza". Amb aquestes accions ja fa mesos que han alentit i quasi aturat el lliurament d'ajuda. Des del març, han incrementat la seva participació en el "programa d'aliyà col·lectiva" de Lekh Lekha, l'objectiu del qual és organitzar l'arribada en massa de famílies jueves franceses a Israel i sobretot als assentaments de Cisjordània, particularment a Tal Menashe i Alon Shvut.
Nili Kupfer-Naouri ha fet, en diverses ocasions, comentaris que podrien constituir delictes tant de dret nacional com internacional, en particular pel que fa a la glorificació de crims de guerra i crims de lesa humanitat. […] La població civil va posar Hamàs al poder sabent molt bé quin era el seu programa, és a dir, l'extermini d'Israel. […] Aneu a veure les manifestacions de Hamàs, hi ha nens d'un any que van vestits amb els colors de Hamàs. […]
Els seus discursos destil·len odi intentant reduir als palestins a l’estat de rates de claveguera. Segons ella, el poder d'Israel els pertorba, la veu sionista jueva els pertorba, la força dels jueus orgullosos de la seva identitat els sacseja. “Hi ha una educació des del naixement per a l'odi als jueus; a les escoles, des de la llar d'infants aprenen a organitzar comandos per atacar i matar jueus. Per tan, conclou: “No hi ha població civil innocent a Gaza".
Aquests nous bàrbars feixistes entenen que pel seu Israel i la seva seguretat és el moment de forçar l'emigració massiva d'àrabs de Gaza i convertir-la en jueva. Deu de ser allò tan conegut dels nazis: l’espai vital!
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LÍDERS EN MERDA
Catalunya augmentarà el seu volum d’incineradores
Madrid farà el que vulgui, l'Ayuso organitzarà la propera copa Amèrica, anul·larà els impostos a les empreses de l’IBEX i regalarà un “bocata calamares” a tots els turistes, però Catalunya segueix la seva imparable promoció industrial. Les dues darreres grans inversions anunciades per la Generalitat no admet dubtes. Catalunya serà la propera capital del residu. I si és vol una notícia encara més gloriosa podria dir-se que, Catalunya netejarà el món. Catalunya salvarà el canvi climàtic i si després es vol un bany de realitat també constatarem que Catalunya serà l’abocador d’Europa. Això sí, guanyarem peles a palades.
Sense anar més lluny i tot pregant l'atenció del lector perquè el cas no és senzill, direm que a Juneda ja tenen una planta per tractar els purins de la zona que funciona a base de gas natural. Ara (seguiu atentament) la gràcia està en fer una nova planta de residus de manera que mentre cremem merda italiana (els residus vindran de Itàlia) obtindrem gas amb el que seguir alimentant la planta ja en marxa.
Torneu a llegir l’anunciat de la notícia i digueu si no te gràcia. Tractament de purins amb gas, nova planta de residus per fer més gas i poder ampliar la primera planta. Merda sobre merda.
Segons diuen, la Generalitat està encantada i els seus tècnics, després d’un sopar de germanor asseguren que si l'empresa implicada en el merder ho fa bé, la gent ni notarà que s’ofega. Des de quan una empresa fa bé les coses si pot estalviar-se diners?
Juneda està a Lleida i el que Catalunya no vol és la desigualtat territorial, per això es segueix discutint la moratòria del govern sobre incineració de residus que, segons les multinacionals posa en risc la química de Tarragona (que curiosament està a Tarragona). Dit d’una altra manera, d’aquí a quatre dies, Tarragona es dedicarà a reciclar tota la merda de la Mediterrània. Entre una cosa i l’altra, Catalunya esdevindrà la Capital de la merda. Els organismes catalans oficials substituiran el “bocata calamares” de Madrid per una mascareta que regalaran a cada turista que s’atreveixi a venir a les nostres terres i els explicarem amb l’orgull que ens caracteritza, que gràcies a nosaltres, ells poden respirar a nas obert.
Un gran pas per a la humanitat, una merda per a nosaltres. I posats a parlar de merda, LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
BON VENT I BARCA NOVA
La Copa Amèrica no interessa ni a l’Ajuntament de Barcelona
Molt desgraciada haurà estat la competició perquè l’endemà d’haver-se clausurat la Copa Amèrica, l’Ajuntament de Barcelona digui que no en vol sentir a parlar mai més. L’Ajuntament que és capaç de mobilitzar la Guàrdia Municipal en ple per cobrar una multa de cinc euros, resulta que menysprea els milionaris beneficis que prometien per acollir a aquestes coses rares que van pel mar. Naturalment el món empresarial –que durant la competició es queixava de falta de turistes– ara ha posat el crit al cel davant la decisió municipal. Sembla que alguna pessetona sí que l’havien guanyat. Vist des del veïnat, el millor de la copa és que les associacions i grups anti, han sortit a la tele protestant i això els donarà força per seguir protestant. Motius n’hi ha, però no els troben.
Seran secret bíblic les raons que han mogut l’Alcaldia a negar-se a organitzar aquest circ marítim. Han dit que els objectius s’han acomplert. La ciutat ja té un òrgan de coses marítimes, una seu promesa de més coses marítimes i el reconeixement de les aus marítimes que s’han compromès a niar la propera temporada en les nostres aigües. Què més volem? Potser la veritat municipal... El consistori barceloní s’ha caracteritzat de sempre per apuntar-se a qualsevol iniciativa. Jocs, campionats, mostres culturals, concursos de pesca, aplecs folklòrics... Què ha fallat aquesta vegada? Les comissions no han estat a l’alçada de les expectatives?
La veritat sigui dita, la Copa d’Amèrica és una merda. Dos velers que no semblen velers, que pràcticament volen sobre les onades i que com a motor utilitzen la força d’uns ciclistes no sembla despertar l’esperit nàutic de l’aventura, ni inflama imaginacions sensibles. Cap nen, després de la copa, vol fer-se regater d’aquesta regata perquè el que les criatures volen és veure el mar i no estar tancats en forats cibernètics.
Probablement sense voler, o per obscurs motius l’Ajuntament ha dit que prou. El primer encert des de l’ascens socialista a la casa gran.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
I SI ESPANYA TÉ RAÓ?
El govern de Sánchez regularitza mig milió de migrants
A Déu el que és de Déu, al Cèsar el que és del Cèsar i a Sánchez el que és de Sánchez. Serà el que sigui, tindrà la sort que tingui, estarà en el lloc apropiat en el moment apropiat. Les hipòtesis són moltes però una cosa és veritat, Sánchez té més vides que els gats. La dreta (l’extrema i l’altre), la judicatura, l’empresariat i, sobre tot els seus socis de govern, fan el que poden per enfonsar-lo, però ell sura. Com? La divina providència? Un pacte amb el dimoni? O potser no sigui tan ruc com la majoria de presidents peninsulars.
Sánchez, d’alguna manera utilitza una lògica. A Catalunya per exemple, no li dóna la independència però li promet un tracte preferencial (el que els catalans volen) i l’independentisme es desinfla. A Israel és dels primers en condemna-la però li segueix venent armes (fins fa quatre dies) i alhora cada vegada més països europeus es sumen a la seva denúncia. I ara, quan Europa perd els papers i busca teories nazis per expulsar als immigrants de casa seva, Sánchez es proposa regularitzar-ne a mig milió.
Mentre Itàlia ressuscita a Mussolini, Anglaterra busca illes desertes per desfer-se dels negres i Suècia fa el préssec inventant-se subvencions humanitàries, Espanya accepta assumir oficialment la mà d’obra que d’aquí a poc necessitarà tota l'Europa burgesa que encara es permet fer escarafalls amb l’origen dels migrants.
Vistos els fracassos de les polítiques racistes, alguns analistes han començat a estudiar la proposta espanyola. I no els sembla tan bèstia. I si Espanya té raó? Es pregunten.
La urgent necessitat de supervivència esquivarà qualsevol llei anti immigració. Abans de morir, la gent se la juga i busca alternatives. Ben aviat Europa serà envaïda per un allau d’estrangeria sobrepassant les seves fronteres i provocant més d’un conflicte. Aleshores tots seran presses i incoherències. Europa estarà rebutjant la mà d’obra que necessita. Serà el moment en que Sánchez (que a aquest pas seguirà governant) podrà presentar la seva estratègia. Tindrà sort, però ximple no ho sembla.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
RAONS DE PES
Retirada parcial de les tropes ucraïneses
El santoral geopolític és molt senzill, els grans tenen raó, els petits, no. Zelenski porta un any demanant de genolls que li enviïn armes i que el deixin atacar territori rus però el món no li permet. Putin sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, bombardeja el que li passa per l’entrecuix i el món mira a un altre costat. Resultat: mica a mica, amb el suport si cal de tropes estrangeres com les coreanes, Rússia va guanyant la guerra. És el mateix que passa amb Israel i Gaza. La raó no és raó de pes, la força sí.
MASSA LLUNY PER SENTIR-SE A CASA
Carles III d’Anglaterra no és benvingut a Austràlia
La monarquia britànica té, per contracte, fer una visita quinquennal a les terres llunyanes de l’Imperi. La servitud del poder. Abans els fastiguejava el viatge però després veien tants balls regionals que s’oblidaven del cansament. Ara és al revés, el viatge és ràpid i fàcil, el fotut és l’arribada on apart de l’estament del poder no hi ha un punyeter indígena amb plomes que els hi doni la benvinguda. El món ha canviat molt des dels llegendaris viatges de la reina morta. El seu fill –amb falta de pràctica reial– es queda d’una peça amb les orelles baixes i la cua entre les cames. És Camila qui l’anima amb un comentari divertit sobre les races estranyes. Aleshores Carles revifa i torna a ser tan ximple com abans.
COMIAT IMPROCEDENT
Cuinera s’orina als bols del menjar
No és la primera ni serà la darrera. La cuina afluixa la bufeta. Anar al lavabo, posar-s’hi bé, netejar-se i rentar-se les mans, ocupa una estona que va en detriment dels clients. Per això molts cuiners i cuineres, van a sac i es pixen directament al plat dels clients. Després l’omplen a la carta, remenen i serveixen. Una mica porc, però ràpid. En un forn amb servei de cafeteria van enganxar a una treballadora que utilitzava aquest sistema i l’amo, un llepafils, la va acomiadar. Sortosament, com tothom coneix, la justícia espanyola vetlla per la societat i ha declarat el comiat com a improcedent. No es coneixen totes les raons que inclou el sumari però s’han filtrat dos consideracions bàsiques. Primer que la cuinera no es drogava i en conseqüència la seva orina estava neta i segon que en cas d’acomiadar-la, no tindria on pixar-se i potser ho acabaria fent a la soca d’un arbre i això sí que estaria malament.
CAPITALISME SALVATGE BARCELONÍ
Segueix l’escàndol de la concessionària del TRAM
TRAM s’ha convertit en una de les empreses més rentables pel seus accionistes, una privatització fora de norma i amb el vist i plau del govern de l’Ajuntament de Barcelona i el silenci de la majoria de partits presentes a l’Ajuntament. En aquest cas s’han repartit 17 milionets d’€ amb el vist i plau del govern municipal en lloc de reduït endeutament.
En definitiva, es reparteixen beneficis bestials gràcies a uns preus abusius dels bitllets i al diner públic. Existeixen dos societats que gestionen el tramvia, una gestiona el Trambaix i l’altre el Trambesòs, societats semblants participades per Globalvia (44%), Moventia (20%), Alstom (17%), Transdev, TMB, FGC, Comsa i FCC, la majoria del capital en mans privades.
SEGREST A L’ESTIL MÀFIA AL MARESME
Amb la víctima ja morta, seguien extorsionant la família
Al Maresme i Barcelona hi ha una organització criminal internacional especialitzada amb el segrest. Són tan perfeccionistes que d'una persona, a qui van matar, van continuar fent euros a dojo.
Algú de la policia va tocar a sometent i van fer escorcolls a Cabrils, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Iscle de Vallalta -al Maresme- i també a Barcelona. Tot i això, els segrestadors, van continuar reclamant pagaments a la família de la víctima, que tenia l'esperança de trobar-lo amb vida. Després d'acabar escorcolls i detencions la policia va comunicar a la família la mala notícia.
MOLDÀVIA: Sĺ O NO CAP A LA UNIÓ EUROPEA?
L’Art de DIVIDIR una societat
Les eleccions moldaves han acabat. Els resultats electorals son decebedors pel camp proeuropeu (50,9% dels vots al sí) però també ho són pel camp prorús que semblava capaç d’una victòria de cara a aconseguir seguir en la via russa i apropar-se encara més a Moscou.
Un petit recordatori: Moscou, regnava sobre Moldàvia a l’època soviètica. Tot està dit, no?
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ARTHUR RIMBAUD, AMOR ETERN
DES DE FA 100 ANYS EL POETA REP CARTES D’AMOR
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, – heureux comme avec une femme.
I aniré lluny, molt lluny, com un gitano,
Per naturalesa, feliç com amb una dona.
La traduction en français sera bientôt disponible
MASCLES ALFA
Dimissió d’Errejón per no saber què més podem fer i què no podem fer més
Segons testimonis de primera mà, l’apoderament li ve de lluny i l’empudegament, també. Errejón és el resultat exacte entre la teoria i la pràctica. Bona fe, bones intencions, bon plantejament social, bona capacitat... i el cuc del poder. Un poder no necessàriament polític, no necessàriament real però que s’ensuma i va contaminant.
L’home, la dona, és (són) un (uns) animals fluixos. Molta carcassa però poca voluntat i amb un punt dèbil en el baix ventre. No és una erecció voluntària, però se’ls aixeca o se’ls humiteja (segons sexe) en saber-se escoltats, admirats, seguits.
Comences per ser físicament atractiu la qual cosa ja implica un seguici d’admiració. A l’atractiu hi afegeixes una idea, dues, tres frases de Lacan, un lleuger accent argentí i comences a sentir-te apòstol. Després arriba el poder del poder, el de veritat, que pot ser econòmic o polític (sovint són poders paral·lels) i passes directament al centre de la taula; ja ets Déu. Errejón, ha estat Déu i com a tal ha utilitzat la carta blanca que tenen els essers divins.
Confessa, i no hi ha raó per no creure-se’l, que ho va veure venir i va intentar evitar-ho però sense èxit. Les mirades es feien més impúdiques, també les paraules a vegades d’admiració, a vegades de censura. Estava per sobre la llei i tenia dret (o això pensava) de fer.
I quan perds el nord i t’adones que no domines la situació et passes a la droga per acabar de perdre el rumb. La definició perfecte del poderós que sense ser pocavergonya d’origen, ha patit el procés de deshumanització normal en qualsevol líder.
Errejón pagarà (ja ho està fent) la seva manca d’equilibri. La joventut física que aparenta es correspon, segons sembla, amb la seva immaduresa mental i s’ha deixat portar pels cants de les mateixes sirenes que li reien totes les gràcies. La dreta se’l menjarà amb patates i l’esquerra deixarà que es podreixi en un racó de la nevera. Però entre tants lladres, corruptes i prevaricadors, una vegada passada la condemna dels fariseus, a Errejón és possible que els seus el converteixin en víctima. No us els creieu. Les temptacions són fortes però no inevitables. Conec a una persona que va renunciar al poder i encara és viu.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
CUBA NEGRA
Testimoni de Raül Zelaya Rossinyol
El meu avi va venir a Cuba. Va sortir de Barcelona en un vaixell (no recordo el nom). El viatge no se li va fer llarg perquè només pujar al vaixell va conèixer a una noia cubana. Quan van arribar a la Habana, la noia ja estava embarassada de la meva mare. El meu avi no va tornar a sortir de Cuba però tenia la ment a Catalunya, portava sempre barretina i em donava classes de català quan ja era molt gran.
Cuba, segons l’avi, s’assembla molt a Catalunya. Països petits però orgullosos, amb música pròpia, molts herois i poques victòries. Els dos tenen una bèstia negra, la de Catalunya és Madrid la de Cuba els Estats Units. Ells tenen la culpa de la nostra desgràcia.
Cuba, no aixeca cap. Mig segle de revolució i seguim menjant herba. Quan no és un all és una ceba. Cuba sembla el servei de rodalies de Catalunya, no funciona. No fa pas massa hem passat un mes a les fosques. Cuba a les fosques, és veu molt negra. Les anomenades infraestructures són aquí realment infra. Falta energia, no hi ha peces de recanvi, igual igual que Rodalies. I quan ha tornat la llum (una miqueta i racionada) només ha servit per veure les destrosses de la darrera tempesta tropical (l’Oscar). Estem literalment amb l’aigua al coll però la paciència cubana és com la catalana i no ens queixem, no gaire. Com els passa a vostès, els catalans, estem tips de rebre bastonades i arriba un moment en que t’acostumes a la misèria política i humana. L’Oscar (la tempesta) com a mínim ha servit per netejar les rues de la Habana. Malauradament però la porqueria ha quedat apilada a ran de costa i el Malecón s’ha convertit en una mina de deixalles pudentes. Els turistes que s’atreveixin a venir a Cuba hauran de quedar-se a l’Hotel.
Jo podria venir a Catalunya. Segur que queda família de l’avi en algun poble de Lleida, però em fa mandra. Aquí portem un ritme tranquil, de misèria però tranquil i qui més qui menys ha entrat a la roda del mercat negre i sobreviu. A Catalunya segur que hauria de treballar i a la meva edat, vaig pels cinquanta, em costaria adaptar-me.
Llàstima de país. Bona terra, bon mar, bon sol, bon ritme i molt bona gent. La culpa del nostre calvari, ja saben, els Estats Units. Com Madrid sense anar més lluny.
A veure si un dia passen per aquí i ens deixen un parell de dòlars.
Atentament: Raül Zelaya Rossinyol.
LA GARSA PROSTÀTICA
LA FRONTERA SIN LEY
La Jonquera, de frontera a Supermercat
La de problemes que ens han portat les fronteres! Tot i haver-se superat l'època dels bàrbars, els senyors de la guerra d’ara són capaços d’enviar a milions dels seus ciutadans a morir per un pam de terra a l’altra costat de la frontera. Només Espanya i França, dos antics imperis d’allò més prestigiosos, han sabut solucionar el problema convivint plàcidament a la Jonquera. Per ser clars, compartint el negoci transfronterer.
Per resumir, La Jonquera és una carretera amb dues banderes situada a la part pirinenca peninsular. Un costat del carrer és francès, l’altre espanyol i al mig hi ha el contraban. Mentre els números quadren, els dos països es porten d’allò més bé. S’intercanvien mercat i favors. Per exemple, quan alguna associació cristiana es queixa dels puti clubs de la Jonquera, França agafa a les professionals del ram, les posa a l’altra banda i l’associació (que té el local a traspassar de la carretera) calla. Sense anar més lluny, la mancomunitat hispano-francesa ha decidit que calia renovar el mercat fronterer i ampliaran un Centre Comercial fins arribar als 58 mil metres quadrats (8 camps de futbol) a la banda espanyola. No cal dir, que el Centre està destinat a satisfer les necessitats de l’usuari francès, com abans les putes traslladades satisfeien als carques espanyols. Una per a mi, una per a tu. Aquesta és la veritable diplomàcia.
A primer cop d’ull La Jonquera queda tan lluny de Madrid com de París, i una vegada prens mides, també (aproximadament a vuit-cents quilòmetres de Madrid i a nou-cents de París) però curiosament són aquestes dues magnífiques i llunyanes ciutats les que dirigeixen el destí dels jonquerencs. O sigui, que no és comerç de proximitat. Sembla que al ser frontera, el funcionariat espanyol ha plantat les seves arrels en el llogaret dominant a la seva manera el pas de materials varis. Com ha de ser segons llei, més alguna iniciativa particular. El temps fa amics i els funcionaris, alguns ja jubilats i altres en rigorós actiu, tenen contactes que faciliten omplir Centres Comercials més grans que el Vaticà. Res a dir, per Déu. Potser, posats a ser rígids les mides de l'ampliació no siguin compatibles amb cap pla urbanístic. Potser els materials que ompliran les lleixes del Centre no hauran passat tots els tràmits. Potser algunes comissions passaran d’un costat de carrer a l’altre sense saludar la bandera, però potser no.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL CUPLÉ DE L’AYUSO TRIOMFA A MADRID
L’Ayuso s’estrena al teatre de la Zarzuela de Madrid
Isabel Díaz Ayuso, madrilenya i espanyola com ningú, xulapa, descarada i polifacètica, gran corcó de Pedro Sánchez, obté un gran triomf en el món de l’espectacle madrileny. Així, ha presentat la seva primera actuació musical, amb gran èxit de públic i de crítica, “El cuplé de la Ayuso” al Teatre de la Zarzuela, cobrint amb una “mantilla” negra les seves espatlles nues i ressaltant la bellesa del seu cos amb un vestit escotat i mitges negres, rematant amb una flor de “madroño” al seu pit.
Amb la seva bella veu dolça, melosa i afinada, canta davant de les delícies i l’entusiasme del seu públic: “Aquí estoy yo, pueblo mío, en Madrid, Que Madrid es España y España es Madrid. Me han llamado asesina, genocida, loca, ida y corrupta. Pobre de mí. Tanta maldad obscena vertida sobre una inocente y noble gachí. Me han calumniado los del gobierno corrupto, autoritario y policial.
Presidente, yo me ausento y no vengo. Ahí solo te quedas con tu gente. Tú, Pedro, Pedrito, llorona, caradura, Caudillo bolivariano, matón y compinche de los etarras y de los separatistas. Tú, que troceas nuestra España, rompiéndola en mil pedazos. Pedro, Pedrito: el pueblo no te admite, y a ver si de una vez ya dimites.
Cada vez me gusta más la fruta. Para conciertos: ni el catalán, ni el vasco. Mi concierto: el concierto de España. Me gustan mucho los catalanes. Aquellos que de las piedras hacen panes. Los catalanes, qué buenos son, cuando hablan español con devoción.
¡Madrileños, en guardia! que los catalanes nos quieren vaciar el dinero de nuestra casa común, Madrid. ¡Qué vergüenza la de Hacienda! ¡Ay señor! Cuando es ella que defrauda a mi amor. Madrid es España, yo soy su adalid, y por la unidad de España doy mi vida entera y pienso seguir”.
Quan vindrà l’Ayuso a Barcelona per delectar-nos als catalans? Sembla ser que molt aviat. L’expectació és gran i ens diuen del Liceu que ja estan esgotades totes les localitats.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
DESPLOMANT L’EXTREMA DRETA SIONISTA
No hi ha població civil innocent a Gaza?
És el que diu l’associació "Israel is Forever" molt activa en el marc del conflicte israelià-palestí que es presenta com la capdavantera de les forces sionistes francòfones al servei del poder i la història d'Israel. Van celebrant gales amb la presència de destacats feixistes com el ministre de Finances israelià, Bezalel Smotrich una de les figures de l'extrema dreta religiosa del país, un ardent defensor dels assentaments espoliadors jueus als territoris palestins.
Bezalel Smotrich forma part de l'ala radical i ultranacionalista de la coalició del govern de Netanyahu. Com també en forma part el ministre de Seguretat Nacional d'Israel i líder del partit d'extrema dreta Força Jueva, una altra cara ultraradical del govern de Netanyahu. Ambdós personatges proclamen que està moralment justificat matar de fam els civils de Gaza, i considerar herois als colons amb llicència per a matar impunement a palestins.
Aquests dos homes, ministres del caos, exigeixen una Gaza jueva lliure de palestins, lluiten contra la construcció d’un estat Palestí a Cisjordània. El 2015, proclamaven alt i fort que "hem de pensar" en donar suport a Hamàs o enviar-li diners, perquè "en l'escena internacional, en el joc de la deslegitimació, l'Autoritat Palestina és una càrrega i Hamàs un actiu", sent Hamàs "una organització terrorista" que "ningú reconeixerà". Bezalel Smotrich proclama, sense filtres, que "els palestins no existeixen perquè el poble palestí no existeix" o que "el poble palestí és una invenció de fa menys de cent anys”. En la mateixa línia, va declarar, abans del 7 d'octubre de 2023, que "Hamàs és la nostra oportunitat" per poder recolonitzar Gaza, segons ens mana la voluntat divina. Dos homes que ells mateixos s’autodefineixen com a feixistes homòfobs.
Amb aquesta caterva hi ha també un altre perfil no menys perillós. Es la Nili Kupfer-Naouri, advocada, presidenta de l'associació "Israel is Forever". Al gener d’enguany anava informant, amb fotos i textos, que estava amb altres activistes al pas de Nitzana, a la frontera amb Egipte, per impedir que l'ajuda humanitària arribés a Gaza. El discurs: "És immoral fer passar aquests camions mentre els nostres ostatges encara estan en mans dels habitants de Gaza". Amb aquestes accions ja fa mesos que han alentit i quasi aturat el lliurament d'ajuda. Des del març, han incrementat la seva participació en el "programa d'aliyà col·lectiva" de Lekh Lekha, l'objectiu del qual és organitzar l'arribada en massa de famílies jueves franceses a Israel i sobretot als assentaments de Cisjordània, particularment a Tal Menashe i Alon Shvut.
Nili Kupfer-Naouri ha fet, en diverses ocasions, comentaris que podrien constituir delictes tant de dret nacional com internacional, en particular pel que fa a la glorificació de crims de guerra i crims de lesa humanitat. […] La població civil va posar Hamàs al poder sabent molt bé quin era el seu programa, és a dir, l'extermini d'Israel. […] Aneu a veure les manifestacions de Hamàs, hi ha nens d'un any que van vestits amb els colors de Hamàs. […]
Els seus discursos destil·len odi intentant reduir als palestins a l’estat de rates de claveguera. Segons ella, el poder d'Israel els pertorba, la veu sionista jueva els pertorba, la força dels jueus orgullosos de la seva identitat els sacseja. “Hi ha una educació des del naixement per a l'odi als jueus; a les escoles, des de la llar d'infants aprenen a organitzar comandos per atacar i matar jueus. Per tan, conclou: “No hi ha població civil innocent a Gaza".
Aquests nous bàrbars feixistes entenen que pel seu Israel i la seva seguretat és el moment de forçar l'emigració massiva d'àrabs de Gaza i convertir-la en jueva. Deu de ser allò tan conegut dels nazis: l’espai vital!
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LÍDERS EN MERDA
Catalunya augmentarà el seu volum d’incineradores
Madrid farà el que vulgui, l'Ayuso organitzarà la propera copa Amèrica, anul·larà els impostos a les empreses de l’IBEX i regalarà un “bocata calamares” a tots els turistes, però Catalunya segueix la seva imparable promoció industrial. Les dues darreres grans inversions anunciades per la Generalitat no admet dubtes. Catalunya serà la propera capital del residu. I si és vol una notícia encara més gloriosa podria dir-se que, Catalunya netejarà el món. Catalunya salvarà el canvi climàtic i si després es vol un bany de realitat també constatarem que Catalunya serà l’abocador d’Europa. Això sí, guanyarem peles a palades.
Sense anar més lluny i tot pregant l'atenció del lector perquè el cas no és senzill, direm que a Juneda ja tenen una planta per tractar els purins de la zona que funciona a base de gas natural. Ara (seguiu atentament) la gràcia està en fer una nova planta de residus de manera que mentre cremem merda italiana (els residus vindran de Itàlia) obtindrem gas amb el que seguir alimentant la planta ja en marxa.
Torneu a llegir l’anunciat de la notícia i digueu si no te gràcia. Tractament de purins amb gas, nova planta de residus per fer més gas i poder ampliar la primera planta. Merda sobre merda.
Segons diuen, la Generalitat està encantada i els seus tècnics, després d’un sopar de germanor asseguren que si l'empresa implicada en el merder ho fa bé, la gent ni notarà que s’ofega. Des de quan una empresa fa bé les coses si pot estalviar-se diners?
Juneda està a Lleida i el que Catalunya no vol és la desigualtat territorial, per això es segueix discutint la moratòria del govern sobre incineració de residus que, segons les multinacionals posa en risc la química de Tarragona (que curiosament està a Tarragona). Dit d’una altra manera, d’aquí a quatre dies, Tarragona es dedicarà a reciclar tota la merda de la Mediterrània. Entre una cosa i l’altra, Catalunya esdevindrà la Capital de la merda. Els organismes catalans oficials substituiran el “bocata calamares” de Madrid per una mascareta que regalaran a cada turista que s’atreveixi a venir a les nostres terres i els explicarem amb l’orgull que ens caracteritza, que gràcies a nosaltres, ells poden respirar a nas obert.
Un gran pas per a la humanitat, una merda per a nosaltres. I posats a parlar de merda, LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
BON VENT I BARCA NOVA
La Copa Amèrica no interessa ni a l’Ajuntament de Barcelona
Molt desgraciada haurà estat la competició perquè l’endemà d’haver-se clausurat la Copa Amèrica, l’Ajuntament de Barcelona digui que no en vol sentir a parlar mai més. L’Ajuntament que és capaç de mobilitzar la Guàrdia Municipal en ple per cobrar una multa de cinc euros, resulta que menysprea els milionaris beneficis que prometien per acollir a aquestes coses rares que van pel mar. Naturalment el món empresarial –que durant la competició es queixava de falta de turistes– ara ha posat el crit al cel davant la decisió municipal. Sembla que alguna pessetona sí que l’havien guanyat. Vist des del veïnat, el millor de la copa és que les associacions i grups anti, han sortit a la tele protestant i això els donarà força per seguir protestant. Motius n’hi ha, però no els troben.
Seran secret bíblic les raons que han mogut l’Alcaldia a negar-se a organitzar aquest circ marítim. Han dit que els objectius s’han acomplert. La ciutat ja té un òrgan de coses marítimes, una seu promesa de més coses marítimes i el reconeixement de les aus marítimes que s’han compromès a niar la propera temporada en les nostres aigües. Què més volem? Potser la veritat municipal... El consistori barceloní s’ha caracteritzat de sempre per apuntar-se a qualsevol iniciativa. Jocs, campionats, mostres culturals, concursos de pesca, aplecs folklòrics... Què ha fallat aquesta vegada? Les comissions no han estat a l’alçada de les expectatives?
La veritat sigui dita, la Copa d’Amèrica és una merda. Dos velers que no semblen velers, que pràcticament volen sobre les onades i que com a motor utilitzen la força d’uns ciclistes no sembla despertar l’esperit nàutic de l’aventura, ni inflama imaginacions sensibles. Cap nen, després de la copa, vol fer-se regater d’aquesta regata perquè el que les criatures volen és veure el mar i no estar tancats en forats cibernètics.
Probablement sense voler, o per obscurs motius l’Ajuntament ha dit que prou. El primer encert des de l’ascens socialista a la casa gran.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
I SI ESPANYA TÉ RAÓ?
El govern de Sánchez regularitza mig milió de migrants
A Déu el que és de Déu, al Cèsar el que és del Cèsar i a Sánchez el que és de Sánchez. Serà el que sigui, tindrà la sort que tingui, estarà en el lloc apropiat en el moment apropiat. Les hipòtesis són moltes però una cosa és veritat, Sánchez té més vides que els gats. La dreta (l’extrema i l’altre), la judicatura, l’empresariat i, sobre tot els seus socis de govern, fan el que poden per enfonsar-lo, però ell sura. Com? La divina providència? Un pacte amb el dimoni? O potser no sigui tan ruc com la majoria de presidents peninsulars.
Sánchez, d’alguna manera utilitza una lògica. A Catalunya per exemple, no li dóna la independència però li promet un tracte preferencial (el que els catalans volen) i l’independentisme es desinfla. A Israel és dels primers en condemna-la però li segueix venent armes (fins fa quatre dies) i alhora cada vegada més països europeus es sumen a la seva denúncia. I ara, quan Europa perd els papers i busca teories nazis per expulsar als immigrants de casa seva, Sánchez es proposa regularitzar-ne a mig milió.
Mentre Itàlia ressuscita a Mussolini, Anglaterra busca illes desertes per desfer-se dels negres i Suècia fa el préssec inventant-se subvencions humanitàries, Espanya accepta assumir oficialment la mà d’obra que d’aquí a poc necessitarà tota l'Europa burgesa que encara es permet fer escarafalls amb l’origen dels migrants.
Vistos els fracassos de les polítiques racistes, alguns analistes han començat a estudiar la proposta espanyola. I no els sembla tan bèstia. I si Espanya té raó? Es pregunten.
La urgent necessitat de supervivència esquivarà qualsevol llei anti immigració. Abans de morir, la gent se la juga i busca alternatives. Ben aviat Europa serà envaïda per un allau d’estrangeria sobrepassant les seves fronteres i provocant més d’un conflicte. Aleshores tots seran presses i incoherències. Europa estarà rebutjant la mà d’obra que necessita. Serà el moment en que Sánchez (que a aquest pas seguirà governant) podrà presentar la seva estratègia. Tindrà sort, però ximple no ho sembla.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
RAONS DE PES
Retirada parcial de les tropes ucraïneses
El santoral geopolític és molt senzill, els grans tenen raó, els petits, no. Zelenski porta un any demanant de genolls que li enviïn armes i que el deixin atacar territori rus però el món no li permet. Putin sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, bombardeja el que li passa per l’entrecuix i el món mira a un altre costat. Resultat: mica a mica, amb el suport si cal de tropes estrangeres com les coreanes, Rússia va guanyant la guerra. És el mateix que passa amb Israel i Gaza. La raó no és raó de pes, la força sí.
MASSA LLUNY PER SENTIR-SE A CASA
Carles III d’Anglaterra no és benvingut a Austràlia
La monarquia britànica té, per contracte, fer una visita quinquennal a les terres llunyanes de l’Imperi. La servitud del poder. Abans els fastiguejava el viatge però després veien tants balls regionals que s’oblidaven del cansament. Ara és al revés, el viatge és ràpid i fàcil, el fotut és l’arribada on apart de l’estament del poder no hi ha un punyeter indígena amb plomes que els hi doni la benvinguda. El món ha canviat molt des dels llegendaris viatges de la reina morta. El seu fill –amb falta de pràctica reial– es queda d’una peça amb les orelles baixes i la cua entre les cames. És Camila qui l’anima amb un comentari divertit sobre les races estranyes. Aleshores Carles revifa i torna a ser tan ximple com abans.
COMIAT IMPROCEDENT
Cuinera s’orina als bols del menjar
No és la primera ni serà la darrera. La cuina afluixa la bufeta. Anar al lavabo, posar-s’hi bé, netejar-se i rentar-se les mans, ocupa una estona que va en detriment dels clients. Per això molts cuiners i cuineres, van a sac i es pixen directament al plat dels clients. Després l’omplen a la carta, remenen i serveixen. Una mica porc, però ràpid. En un forn amb servei de cafeteria van enganxar a una treballadora que utilitzava aquest sistema i l’amo, un llepafils, la va acomiadar. Sortosament, com tothom coneix, la justícia espanyola vetlla per la societat i ha declarat el comiat com a improcedent. No es coneixen totes les raons que inclou el sumari però s’han filtrat dos consideracions bàsiques. Primer que la cuinera no es drogava i en conseqüència la seva orina estava neta i segon que en cas d’acomiadar-la, no tindria on pixar-se i potser ho acabaria fent a la soca d’un arbre i això sí que estaria malament.
CAPITALISME SALVATGE BARCELONÍ
Segueix l’escàndol de la concessionària del TRAM
TRAM s’ha convertit en una de les empreses més rentables pel seus accionistes, una privatització fora de norma i amb el vist i plau del govern de l’Ajuntament de Barcelona i el silenci de la majoria de partits presentes a l’Ajuntament. En aquest cas s’han repartit 17 milionets d’€ amb el vist i plau del govern municipal en lloc de reduït endeutament.
En definitiva, es reparteixen beneficis bestials gràcies a uns preus abusius dels bitllets i al diner públic. Existeixen dos societats que gestionen el tramvia, una gestiona el Trambaix i l’altre el Trambesòs, societats semblants participades per Globalvia (44%), Moventia (20%), Alstom (17%), Transdev, TMB, FGC, Comsa i FCC, la majoria del capital en mans privades.
SEGREST A L’ESTIL MÀFIA AL MARESME
Amb la víctima ja morta, seguien extorsionant la família
Al Maresme i Barcelona hi ha una organització criminal internacional especialitzada amb el segrest. Són tan perfeccionistes que d'una persona, a qui van matar, van continuar fent euros a dojo.
Algú de la policia va tocar a sometent i van fer escorcolls a Cabrils, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Iscle de Vallalta -al Maresme- i també a Barcelona. Tot i això, els segrestadors, van continuar reclamant pagaments a la família de la víctima, que tenia l'esperança de trobar-lo amb vida. Després d'acabar escorcolls i detencions la policia va comunicar a la família la mala notícia.
MOLDÀVIA: Sĺ O NO CAP A LA UNIÓ EUROPEA?
L’Art de DIVIDIR una societat
Les eleccions moldaves han acabat. Els resultats electorals son decebedors pel camp proeuropeu (50,9% dels vots al sí) però també ho són pel camp prorús que semblava capaç d’una victòria de cara a aconseguir seguir en la via russa i apropar-se encara més a Moscou.
Un petit recordatori: Moscou, regnava sobre Moldàvia a l’època soviètica. Tot està dit, no?
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ARTHUR RIMBAUD, AMOR ETERN
DES DE FA 100 ANYS EL POETA REP CARTES D’AMOR
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, – heureux comme avec une femme.
I aniré lluny, molt lluny, com un gitano,
Per naturalesa, feliç com amb una dona.