Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
20 septembre 2024
LA “DIADETA”
Onze de setembre
Un dia de recolliment familiar es va celebrar la passada setmana a Catalunya. No hi havia tortell però sí molts records de quan érem petits i els papes ens posaven sabates noves, camiseta de colors, una senyera portàtil i ens portaven al centre de Barcelona des dels punts més allunyats de Catalunya per fer cua entre molta gent. Ens havien dit que seriem independents i sortíem a celebrar-ho. Al darrer onze de setembre ens vàrem quedar a casa. No feia massa calor, no feia massa fred, no plovia però ens vàrem quedar a casa. Ja de nit, les notícies ens donaven el recompte de manifestants. Uns setanta mil en tota Catalunya. Ni els organitzadors van atrevir-se a posar en dubte aquestes xifres. Què ha passat entre el milió llarg de gent que va sortir al carrer fa quatre o cinc anys i la sortideta del darrer onze de setembre? La intervenció, manipulació i monopolització dels polítics.
Algun dia la classe política haurà de rendir comptes de la seva responsabilitat. L’espècie política catalana encara no ha entès que Catalunya no és seva, que simplement en són uns gestors que han fugit amb el nostre capital i l’han malbaratat. Quan l’efervescència envaïa els carrers ja es deia que tot i la independència seguiríem menjant merda i empassant-nos molts gripaus però que com a mínim, serien els nostres gripaus. Ara ni això. Després de la sistemàtica falta de talent dels nostres polítics, tips de les seves trifulgues personals i avergonyits pel seu egocentrisme, la gent s’ha quedat a casa. Només els de sempre, els irreductibles que mai no van necessitar l’empenta de la propaganda política per sentir com a país Catalunya, segueixen tossudament sortint amb la seva senyera i la seva reivindicació.
S’ha fet molta conya del darrer onze de setembre, la migdiada com diuen alguns ha donat carnassa a Espanya i vergonya als de casa. Però no és una broma. És l’ajornament per molt de temps d’un sentiment que sorgia de forma natural i espontània entre els catalans i que els seus polítics han convertit en una eina rovellada al seu servei. Partit per partit, un darrera l’altre haurien d’agenollar-se i demanar perdó.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
PADRE NO ME ARREPIENTO
Daniel Esteve, responsable de Desokupa per la gràcia de Déu
Pues sí señor, les he amenazado y no me levante la voz porque voy y se la cierro. A ver qué haría usted si unos pringados de periodistas prepararan un programa para contar lo que hago. No lo que yo digo que hago, lo que hago de verdad. Joder, como mínimo hostiarles.
España es un país libre y “demogracico” y yo puedo hacer lo que me pasa por los huevos siempre que cumpla la ley, bueno siempre que parezca que cumplo la ley y de eso ya se cuidan otros. Mi sueño es una España limpia de moros y negros y gitanos y turistas marranos y a eso voy… y se me olvidaban los pobres desgraciados aunque sean de Benalmádena, a por esos también voy yo porque dejan mal el nombre de España como si aquí no tuviéramos una oportunidad para todos los que quieren dedicarse al tajo de verdad. Como yo por ejemplo que no paro.
Si los periodistas quieren trabajar que inventen cosas, pero que no se metan con la gente honrada como un servidor. La de chanchullos que hay por esas televisiones y todos follando y todos robando y todo pero claro, eso no lo dicen, se meten con la pobre gente trabajadora como yo.
Y otra cosa le digo, ni me miente otra vez a la policía. Yo tengo un acuerdo con ellos, vale es público y “notario” pero si yo me conozco la dirección de esos impresentables de la tele, es porque me lo he currado yo. Ni chivatazos, ni acuerdos ni hostias. Que no se le vuelva a escapar esa sonrisita tonta que se la parto de cuajo.
Yo señor, imparto justicia como lo hizo Dios cuando castigó a los pecadores y les envió una lluvia que ya la querríamos para nosotros. A mí no me duelen prendas, si hay que actuar actúo y dónde las putas leyes no dejan que lleguen los señores guardias, que esos si son unos señores, yo les hago el trabajo y España, oiga, limpia que es lo que se necesita y para lo que nacimos a ver si para cuando vuelva el Generalísimo se queda contento. Arriba España, coño!
Declaració de Daniel Esteve davant un jutge d’instrucció amagat en un bunker.
Tradució: meva.
LA GARSA PROSTÀTICA
AYUSO, LA PROTECTORA D’ANIMALS MASCLES
Ayuso crea un centre d’atenció pels homes mal tractats
Que a Ayuso li agraden els home salta a la vista. Només cal observar com s’apropa a les espatlles uniformades dels seus companys de partit, amb quins ullets se’ls mira, quina rialleta bonica deixa escapar quan la guaiten i els sucosos comentaris que fa de les fruites madures. Això és una dona “d’avantes” com es deia al meu poble.
El mèrit de l'Ayuso però va més enllà de la simple definició sexual. La seva preferència no és frívola sinó que ve recolzada per una forta convicció enciclopèdica. Un mascle és un mascle.
A l’home, com a moltes espècies de la creació, cal mimar-lo. Són molts els perills que ha de sortejar. Més enllà del PSOE hi ha altres enemics, com la mosca aquella que pica, o els llibres o, sense anar més lluny les dones. Les dones com tots sabem, fan molt mal a l’home. El pega, l’insulta, li posa sostres de vidre i tot sovint el deixa cadàver. Francament no hi ha dret.
Conscient d’aquests perills i amant de la natura com sempre ha demostrat, la Presidenta de Madrid ha decidit crear un centre de recollida preservatiu de mascles maltractats. En principi només serà per a homes però més endavant ampliarà les instal·lacions i podran ser atesos gossos, gats, lleons i elefants. Els problema seran les tortugues perquè costa veure la diferència.
El Centre d’atenció als homes víctimes de violència femenina comptarà amb tots els avenços científics, apart de llits armaris i dutxes. També tindrà una secció per netejar de polls i paràsits als interns. Només una limitació, els homes catalans hauran de seguir a la selva, sobre tot els burgesos que són la majoria. Diu l'Ayuso que una cosa és protegir als homes i l’altre als independentistes.
No és enveja i si ho és serà enveja sana però ja ens agradaria a nosaltres els homes catalans tenir llocs de recollida. De poc serveix llepar-se les ferides si quan cicatritzen arriba la dona i et fot una nova batzegada. A la redacció de Karlitus, cada reunió comença amb trenta minuts de teràpia on per torns expliquem les nostres desgracies matrimonials. Quan arriben les dones (sempre tard) callem, però ja més desfogats. I què fa el Sr Illa?, parlar de l’aeroport.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
CASABLANCA, INVITADA A LES FESTES DE LA MERCÈ
La Mercè blanqueja el règim autoritari del regne del Marroc
L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha invitat enguany a les festes de la Mercè la ciutat de Casablanca, representant del Marroc, ja que a Catalunya hi viuen uns 350.000 marroquins, la majoria fugitius de la misèria i de la repressió política del regne del Marroc.
Tanmateix, ha estat precisament el regidor del PP, Daniel Sirera, qui davant del silenci vergonyant dels regidors demòcrates i esquerrans, ha instat a Collboni a retirar aquesta invitació, adduint que al Marroc no es respecten els drets humans, i que a Casablanca ell no podria ser alcalde i estaria detingut. No és d’estranyar, però, aquesta decisió, ja que ell resta fidel als seus superiors socialistes, com Felipe González, molt amic del rei alauita, i Pedro Sánchez, que darrerament va regalar el Sàhara al Marroc.
Efectivament, el regne del Marroc, tant amic del regne d’Espanya i del PSOE, és un règim autocràtic i autoritari, gairebé dictatorial, que es manté mercès a una duríssima repressió contra el seu poble, exercida per la gendarmeria reial (240.000), la policia secreta (70.000) i l’exèrcit (400.000). És un règim corrupte i mafiós, que no respecta els drets humans, socials i polítics, ni la llibertat d’expressió ni manifestació, i en contra de tota dissidència. Així, utilitza sovint la tortura i la vexació sobre l’oposició política i manté empresonats a 40 sahrauís, entre els quals el periodista Lamin Haddi, condemnat a 25 anys. També ha empresonat a periodistes i a centenars de persones LGTB, i encara manté a sis presos rifenys, entre els quals Nasser Zefzafi, traslladats de Casablanca a la presó de Tànger.
El rei Mohammed VI té una fortuna d’uns cinc mil milions, mentre bona part del seu poble malviu en la misèria, essent més de 4 milions els que han arribat a Europa a la recerca de feina i llibertat. Casablanca, la ciutat invitada, és una ciutat mancada de llibertats on nombrosos presos polítics i socials han patit i pateixen la tortura de la presó i la negació dels seus drets humans; però tot plegat s’oblidarà amb els actes culturals i musicals marroquins que ens alegraran la Mercè.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
UN MIL·LENI SENSE MIRACLES
Montserrat amb el cul enlaire
Hi ha el fet Montserrat. D’allà va sortir Colom per començar el seu segon viatge a Amèrica i el monjo que es va emportar va anar batejant illes i llocs amb el nom de Montserrat. La biblioteca recollida a base de donacions, durant centenars d’anys, la van regalar a Google en format digitalitzat. Queden per explotar milers de documents guardats en moderns arxivadors.
El fet de Montserrat sempre sorprèn a tothom. Als poders catalans i espanyols per començar i en els temps passats va sorprendre molt en la societat, diguem-ne el ventall de les forces polítiques i culturals del país. Cap a la dècada dels 1960-70 Montserrat era un baluard religiós difícil de bellugar però va acollir el món de la cultura polititzada, prop de 300 persones disposades a tancar-s’hi en assemblea combativa contra la pena de mort imposada als bascos de l’ETA. Això va sorprendre molt a la gent catalana.
Amb tot, no va haver-hi una relació amb els monjos. Per ells va ser una implicació ferma però mesurada, no volien posar en perill la seguretat del monestir. Franco el va visitar dues vegades. La primera rebuda va ser la bona, en canvi a la segona molts monjos es van negar a rebre’l. El dictador va anar-hi després de les inundacions del 1962, del Vallès Occidental. En aquelles inundacions hi va haver un munt de cadàvers i el règim no va fer res per la gent. Mai més hi va voler tornar.
I a continuació els monjos es van posar a viure dels rèdits i dels passius. Amb la transició van perdre vocacions, a cada dècada perdien homes, perdien nens per l’escolania, tot i que aviat va arribar la gentrificació i les visites turístiques comptabilitzades en milions. Ells van seguir sense contacte amb la gent però entraven diners a cabassos. Vivien bé encara que en quedessin pocs. I quedava un punt negre, la pederàstia cultivada, clandestina i tolerada... des dels orígens.
En els darrers anys, els monjos han imaginat una dotzena de maneres diferents de celebrar el mil·lenari i totes han anat a parar a la claveguera profunda, la que ells mateixos han excavat. Cada cinc anys proven de fer un nou pla però continuen sense obrir el monestir. Funcionen en circuit tancat, acrítics amb ells mateixos. Negant i amagant el que tots ells saben que passa, fins que antics escolans han denunciat l’assetjament i les agressions sexuals que van patir. L’escàndol els va sacsejar però ho van entomar amb filosofia. Montserrat és intocable, es deien... L’escolania es va quedar sense nens postulants. Van obrir la porta a les veus femenines. I així han passat els anys, posant pegots a tot sense resoldre res.
Ara, falten pocs mesos per la celebració. Voldrien que el mil·lenari fos la festa major de Catalunya però per ara tot es queda en intencions mal articulades. La pandèmia, segons els mateixos monjos, els va arruïnar. El manà turístics però, ha tornat i l’aixeta torna a rajar. El que no funciona és la comunitat. L’Abat no té la personalitat necessària per endegar nous camins. Els monjos són molt grans i amb poca energia. El dia a dia, els precs, les misses, el quotidià se’ls menja.
I mentrestant només falten mesos per arribar a l’any 2025, l’any del mil·lenari del monestir situat al cor de la muntanya més emblemàtica de Catalunya. Si els monjos fossin americans de ben segur que Netflix ja estaria fent una sèrie típica de ficció on ells serien els bons malgrat les pomes podrides o una sèrie documental tova que mostraria una història i un entorn sense taques.
Però no. Els monjos son catalans. Els mina la moral que cada pocs mesos hi hagi nous escàndols pederastes... La solució és clara per a nosaltres. Han de muntar un club nocturn. Atreure al monestir el més granat de la societat contracultural catalana. I ells s’han obrir a noves pràctiques sexuals deixant de banda nenes i nens. Que practiquin amb gent convençuda i delirosa de fer-se un monjo en un lloc mil·lenari. El morbo social farà la resta.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
EL JOC TERRA – MAR
El P.P. juga a progre
Tothom coneix el joc, els nens arrenglerats en un graó que representava la terra i havien de baixar quan algú cantava mar. El tonto quedava sempre a un nivell diferent de la resta però com que era tonto, els feia llàstima i el deixaven tornar a jugar. El tonto aquí és el P.P. Ha perdut el pas i no troba la manera de recuperar-lo.
La política del P.P. de fa anys és dir no a qualsevol proposta del govern encara que ells mateixos haguessin fet la mateixa proposta uns dies abans. En diuen oposició. En nom d’aquesta peculiar manera de fer d’oposició, el P.P. ha votat contra qualsevol llei que pugui beneficiar a rics o pobres, sans o malalts, erudits o analfabets. No! és la seva resposta. I se’n senten d’allò més orgullosos, especialment la senyora Gamarra que a cada negativa li creix la dentadura.
A la contra ja de tota iniciativa de política interna, el P.P. ha decidit també iniciar la seva ruta independentista en matèria de política exterior. Qualsevol país que es consideri seriós, acata les decisions que el govern de torn pren respecte als afers internacionals. No seria de bon veure que una nació es declarés neutral i l'oposició, pel seu compte enviés l’exercit a la guerra. Doncs és el que fa el P.P.
Si no fos el que és (Espanya, s’entén) i si no tingués una balança com la que té (la Justícia, s’entén) trencar les regles diplomàtiques d’un govern democràticament constituït, podria considerar-se falta greu però aquí, no. Errats o no, el Govern accepta al candidat veneçolà com a refugiat, però no el nomena President, el P.P. sí. De manera que Veneçuela, sense voler, té dos presidents. Un analfabet, l’altre més tocat que Bilden.
Naturalment no passarà res. Una mica de teatre diplomàtic i tots a menjar a casa. Però si el P.P. s’engresca en aquesta nova formar de negar al Govern del PSOE, podem arribar a situacions fantàstiques com per exemple que la dreta decideixi sortir de la comunitat europea, o que es decanti per bombardejar Gaza, o que prohibeixi la Copa d’Europa de Futbol si eliminen al Real Madrid. Situacions totes elles desesperades que ja veurem com acaben. De moment la Sra Gamarra ha tingut que ampliar-se la boca per crescuda de dentadura orgullosa. LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
SEGUR QUE ESTEM SEGURS?
Roben a l’encarregada de seguretat anglesa
Ens pot passar a tots però a una encarregada de seguretat estatal, fa més lleig i encara més quan et roben durant una trobada amb policies. És com si enganxen a un mossèn fotent mà a una criatura al confessionari o a un vegetarià al jardí d’una família argentina envoltat de vedelles fent-se a baixa temperatura o posar com a crític d’art a un cec (cosa que per cert passa sovint).
En tot cas la bossa robada a l’encarregada britànica és una magnífica metàfora sobre la capacitat dels governs. La política les té aquestes coses. Si repasses els responsables de diferents ministeris et trobes que un economista és nomenat responsable de salut, un metge d’Hisenda i un pobre babau de cultura. Segur que els cap d’Estat tenen les seves raons per fer la barreja però una mica, desconcerta. Hi ha moltes altres aparents dissonàncies en les administracions estatals però són més reconegudes pel públic en general. Que un policia faci de lladre, s’entén, que un jutge prevariqui, és normal però que al cap de Mobilitat el trobin conduint a cent vuitanta i torrat ja fa més angunia.
Sigui com sigui no deixa de ser significatiu el caos d’especialitats oficials i alhora ajuda a reflexionar sobre el llarg procés polític pel que caminem. A Espanya portem anys convivint dins la més estricta impunitat amb polítics corruptes, mal educats, ignorants, falsos... que robin una bossa al Ministre d’Interior no té cap importància fins i tot faria gràcia.
És de témer que els que a hores d’ara ocupem el món, el deixarem tan emmerdat com el tenim, però seria una bona manera de ben morir, poder imaginar que la terra que abandones (amb més o menys complaença) serà algun dia un espai administrat per la bona fe i la responsabilitat, que els que es presentin com a guies socials a unes votacions responguin després a les promeses fetes i que si algú pixa fora de test, els responsables immediats l’aparcaran en un urinari públic lluny de responsabilitats públiques.
Qui no es consola és perquè no vol.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
MALALT DE LES BOMBES
Putin amenaça Europa
En el context de la bogeria mental universal, Putin s’hi mou com peix a l’aigua, de fet, té cara de peix. El problema però no és seu, el problema el tenen els encarregats de vigilar-lo a la cella encoixinada que el deixen sortir cada matí sense morral.
La cosa va així: de nit, Putin es vesteix de tsar (en la imaginació s’entén) mana, ordenar i passa per les armes a qualsevol canalla. Mentre, fa a Rússia gran, li torna tot l’imperi i sotmet als seus habitants. Les últimes nits pensa molt amb Ucraïna (un somni com un altre) i es desperta content i feliç, renovat en cos i ànima. I aleshores ve l’errada dels qui el guarden. El deixen sortir per les instal·lacions i Putin es queda a veure la tele. Cagada.
Putin incrèdul s’assabenta de la petita veritat que es permet a Rússia però que ell sap desxifrar i veu que de tot el somniat en queda ben poca cosa. I apa, cap a la dutxa freda i l’electroxoc i els sedants en vena.
La resta de dia la passa amb una depressió de cavall (també s’assembla a un cavall) veient-se enfangat en la derrota més dolorosa. Cap al vespre, després de gairebé dotze hores d’estimulants demana ell mateix ser guardat a la cella i envolcallat amb la camisa de força. Una hora després s’equilibra tot alliberant fantasies bèl·liques que l’aplaquen. L’endemà al matí, abans no li descordin la camisa de força, demana fer un memoràndum. Dilluns, dimecres i divendres li permeten. El posen davant una càmera vestit de normal amb camisa i corbata i deixa anar les fantasies somiades durant la foscor. Si el missatge no és molt bèstia (i ha de ser un missatge molt bèstia perquè les autoritats russes li censurin) l’inclouen a les notícies del migdia que s’emet per totes les Russies.
La darrera edició la tele russa ha emès un missatge del seu tsar on afirma categòricament que si els ucraïnesos tenen permís d’occident per atacar la santa terra Russa, ell, el tsar (alies Putin) declararà la guerra a l'Europa occidental, oriental i paralímpica. Els europeus queden avisats i Putin després de la dutxa freda i l’electroxoc, torna a descansar tranquil. Aquesta nit serà un tauró i es menjara tot el que arreplegui. Feliç son, Vladi.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
EL JOC DE L'OCA MAL PARIDA
Israel, bombardeja “llocs segurs”
El refinament assassí de Netanyahu és fa cada vegada més grotesc. Ara ha posat de moda una manera de matar sense precedents. La cosa és guiar a les víctimes cap a la mort igual que fa uns anys duien als jueus a les càmeres de gas. Netanyahu declara una zona com a segura i els pobres refugiats corren cap a allí. Una vegada els té ben apilats, els bombardeja justificant l’atac per la presència de terroristes entre els civils. I el món li compra la mentida, evidentment. D’atac a atac i et mato perquè em toca.
LA BELLA I LA BÈSTIA
Debat Harris-Trump
L’expresident, convicte i aspirant a la presidència Donald Trump va fer una nova demostració de la seva imbecilitat (i la de la meitat dels americans) durant el debat amb l’aspirant Harris. Per tots els que no dormen amb un fusell sota el coixí, va guanyar Harris, naturalment. En tot cas, va ser una victòria fàcil. Seria complicat trobar una persona humana (excepte els afectats per malalties greus com Biden) que perdés un debat amb Trump. No cal ni parlar. Deixes dir a la panotxa i ell et fa la feina.
El perill és que hi ha molt americà amb ganes de disparar. Si guanyen i Trump torna a ser President, fotrem un pet com un gla.
“EL ESCOLLO MARINO”
Gibraltar reclama a Espanya una mica de ciment
La notícia va de sonats. Resulta que Gibraltar va posar uns blocs de formigó en un escull proper a Gibraltar. El polític i sembla que torero Javier Ortega Smith, el va retirar perquè segons ell, dificultava la pesca andalusa. Ara, el Ministre Principal de Gibraltar Fabian Picardo, reclama el formigó sostret per Smith. Vist el panorama i el nivell mostrat pels dos dignes representants polítics, hom no pot deixar de recordar amb fraternal enyorança l’ús que la màfia feia dels blocs de ciment.
DELINQÜENTS ALLIBERATS A UK
D’allà on no ni ha no en pot rajar
Alliberar 1.750 presos és la resposta d’urgència del govern de Keir Starmer per combatre la situació critica que es viu a les presons sobrepoblades i rebaixar la pressió.
La dreta anglesa treu fum. Ells han maldat durant trenta anys per omplir les presons a tope. I ara venen els progres d’esquerra i les buiden. Callen però, perquè també alliberen els presos d’extrema dreta detinguts en recents aldarulls. Clar que millorar el monstre penitenciari és el que haurien hagut de fer, com també resoldre uns quant problemes socials sobre la pobresa endèmica anglesa. Però això són figues d’un altre paner. La qüestió és la següent: Hi ha 88.500 presos... que arregla alliberar-ne uns quants?
JUAN CARLOS MUNTA UNA FUNDACIÓ
A Abu Dabi per si de cas
Es tracta de centralitzar els milers de milions d’euros dipositats a l’estranger, ben amagadets. Es tracta de que les seves filles, Elena i Cristina puguin heretar aquesta fortuna amassada amb els negocis bruts d’un rei patriota (o no tant), tot depèn de qui ho mira.
Cal reconèixer que aquest home-rei els té ben posats. Fa el que la real gana li dicta. Ningú li pot anar a la contra. Té impunitat per la gràcia de Déu, de Francisco Franco i dels polítics espanyols. Así ya se puede!
EL PRIORAT CREMA, FOC, FOC
Porrera i Cabacés reben de valent
Pels rurals i els bombers els incendis simultanis van ser provocats per una vetusta línia elèctrica de baixa tensió. Raro, raro... van exclamar-se alguns indepes descreguts i desconfiats. Paral·lelament el neguitós Lluís Llach va intentar incendiar l’ANC contra els partits polítics independentistes.
Alguns van pensar que li volien cremar casa i vinya. Altres que era un advertiment perquè deixés de dir collonades-veritats. I ell se’n va enfotre ja que Porrera li queda lluny del que viu i com viu actualment. En definitiva, que és un dels arbres que toca abatre i molts ja li estan preparant honors i enterrament patriota.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
XOC MIGRATORI - ONADA HUMANA
FUGIR DE LA GUERRA, LA PERSECUCIÓ I LA FAM
ELS CONTRABANDISTES ELS EXPLOTEN
MOREN PER VOLER UNA VIDA MILLOR
EL MAR, UN LLOC DE SOLIDARITAT HUMANA?
La traduction en français sera bientôt disponible
LA “DIADETA”
Onze de setembre
Un dia de recolliment familiar es va celebrar la passada setmana a Catalunya. No hi havia tortell però sí molts records de quan érem petits i els papes ens posaven sabates noves, camiseta de colors, una senyera portàtil i ens portaven al centre de Barcelona des dels punts més allunyats de Catalunya per fer cua entre molta gent. Ens havien dit que seriem independents i sortíem a celebrar-ho. Al darrer onze de setembre ens vàrem quedar a casa. No feia massa calor, no feia massa fred, no plovia però ens vàrem quedar a casa. Ja de nit, les notícies ens donaven el recompte de manifestants. Uns setanta mil en tota Catalunya. Ni els organitzadors van atrevir-se a posar en dubte aquestes xifres. Què ha passat entre el milió llarg de gent que va sortir al carrer fa quatre o cinc anys i la sortideta del darrer onze de setembre? La intervenció, manipulació i monopolització dels polítics.
Algun dia la classe política haurà de rendir comptes de la seva responsabilitat. L’espècie política catalana encara no ha entès que Catalunya no és seva, que simplement en són uns gestors que han fugit amb el nostre capital i l’han malbaratat. Quan l’efervescència envaïa els carrers ja es deia que tot i la independència seguiríem menjant merda i empassant-nos molts gripaus però que com a mínim, serien els nostres gripaus. Ara ni això. Després de la sistemàtica falta de talent dels nostres polítics, tips de les seves trifulgues personals i avergonyits pel seu egocentrisme, la gent s’ha quedat a casa. Només els de sempre, els irreductibles que mai no van necessitar l’empenta de la propaganda política per sentir com a país Catalunya, segueixen tossudament sortint amb la seva senyera i la seva reivindicació.
S’ha fet molta conya del darrer onze de setembre, la migdiada com diuen alguns ha donat carnassa a Espanya i vergonya als de casa. Però no és una broma. És l’ajornament per molt de temps d’un sentiment que sorgia de forma natural i espontània entre els catalans i que els seus polítics han convertit en una eina rovellada al seu servei. Partit per partit, un darrera l’altre haurien d’agenollar-se i demanar perdó.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
PADRE NO ME ARREPIENTO
Daniel Esteve, responsable de Desokupa per la gràcia de Déu
Pues sí señor, les he amenazado y no me levante la voz porque voy y se la cierro. A ver qué haría usted si unos pringados de periodistas prepararan un programa para contar lo que hago. No lo que yo digo que hago, lo que hago de verdad. Joder, como mínimo hostiarles.
España es un país libre y “demogracico” y yo puedo hacer lo que me pasa por los huevos siempre que cumpla la ley, bueno siempre que parezca que cumplo la ley y de eso ya se cuidan otros. Mi sueño es una España limpia de moros y negros y gitanos y turistas marranos y a eso voy… y se me olvidaban los pobres desgraciados aunque sean de Benalmádena, a por esos también voy yo porque dejan mal el nombre de España como si aquí no tuviéramos una oportunidad para todos los que quieren dedicarse al tajo de verdad. Como yo por ejemplo que no paro.
Si los periodistas quieren trabajar que inventen cosas, pero que no se metan con la gente honrada como un servidor. La de chanchullos que hay por esas televisiones y todos follando y todos robando y todo pero claro, eso no lo dicen, se meten con la pobre gente trabajadora como yo.
Y otra cosa le digo, ni me miente otra vez a la policía. Yo tengo un acuerdo con ellos, vale es público y “notario” pero si yo me conozco la dirección de esos impresentables de la tele, es porque me lo he currado yo. Ni chivatazos, ni acuerdos ni hostias. Que no se le vuelva a escapar esa sonrisita tonta que se la parto de cuajo.
Yo señor, imparto justicia como lo hizo Dios cuando castigó a los pecadores y les envió una lluvia que ya la querríamos para nosotros. A mí no me duelen prendas, si hay que actuar actúo y dónde las putas leyes no dejan que lleguen los señores guardias, que esos si son unos señores, yo les hago el trabajo y España, oiga, limpia que es lo que se necesita y para lo que nacimos a ver si para cuando vuelva el Generalísimo se queda contento. Arriba España, coño!
Declaració de Daniel Esteve davant un jutge d’instrucció amagat en un bunker.
Tradució: meva.
LA GARSA PROSTÀTICA
AYUSO, LA PROTECTORA D’ANIMALS MASCLES
Ayuso crea un centre d’atenció pels homes mal tractats
Que a Ayuso li agraden els home salta a la vista. Només cal observar com s’apropa a les espatlles uniformades dels seus companys de partit, amb quins ullets se’ls mira, quina rialleta bonica deixa escapar quan la guaiten i els sucosos comentaris que fa de les fruites madures. Això és una dona “d’avantes” com es deia al meu poble.
El mèrit de l'Ayuso però va més enllà de la simple definició sexual. La seva preferència no és frívola sinó que ve recolzada per una forta convicció enciclopèdica. Un mascle és un mascle.
A l’home, com a moltes espècies de la creació, cal mimar-lo. Són molts els perills que ha de sortejar. Més enllà del PSOE hi ha altres enemics, com la mosca aquella que pica, o els llibres o, sense anar més lluny les dones. Les dones com tots sabem, fan molt mal a l’home. El pega, l’insulta, li posa sostres de vidre i tot sovint el deixa cadàver. Francament no hi ha dret.
Conscient d’aquests perills i amant de la natura com sempre ha demostrat, la Presidenta de Madrid ha decidit crear un centre de recollida preservatiu de mascles maltractats. En principi només serà per a homes però més endavant ampliarà les instal·lacions i podran ser atesos gossos, gats, lleons i elefants. Els problema seran les tortugues perquè costa veure la diferència.
El Centre d’atenció als homes víctimes de violència femenina comptarà amb tots els avenços científics, apart de llits armaris i dutxes. També tindrà una secció per netejar de polls i paràsits als interns. Només una limitació, els homes catalans hauran de seguir a la selva, sobre tot els burgesos que són la majoria. Diu l'Ayuso que una cosa és protegir als homes i l’altre als independentistes.
No és enveja i si ho és serà enveja sana però ja ens agradaria a nosaltres els homes catalans tenir llocs de recollida. De poc serveix llepar-se les ferides si quan cicatritzen arriba la dona i et fot una nova batzegada. A la redacció de Karlitus, cada reunió comença amb trenta minuts de teràpia on per torns expliquem les nostres desgracies matrimonials. Quan arriben les dones (sempre tard) callem, però ja més desfogats. I què fa el Sr Illa?, parlar de l’aeroport.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
CASABLANCA, INVITADA A LES FESTES DE LA MERCÈ
La Mercè blanqueja el règim autoritari del regne del Marroc
L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha invitat enguany a les festes de la Mercè la ciutat de Casablanca, representant del Marroc, ja que a Catalunya hi viuen uns 350.000 marroquins, la majoria fugitius de la misèria i de la repressió política del regne del Marroc.
Tanmateix, ha estat precisament el regidor del PP, Daniel Sirera, qui davant del silenci vergonyant dels regidors demòcrates i esquerrans, ha instat a Collboni a retirar aquesta invitació, adduint que al Marroc no es respecten els drets humans, i que a Casablanca ell no podria ser alcalde i estaria detingut. No és d’estranyar, però, aquesta decisió, ja que ell resta fidel als seus superiors socialistes, com Felipe González, molt amic del rei alauita, i Pedro Sánchez, que darrerament va regalar el Sàhara al Marroc.
Efectivament, el regne del Marroc, tant amic del regne d’Espanya i del PSOE, és un règim autocràtic i autoritari, gairebé dictatorial, que es manté mercès a una duríssima repressió contra el seu poble, exercida per la gendarmeria reial (240.000), la policia secreta (70.000) i l’exèrcit (400.000). És un règim corrupte i mafiós, que no respecta els drets humans, socials i polítics, ni la llibertat d’expressió ni manifestació, i en contra de tota dissidència. Així, utilitza sovint la tortura i la vexació sobre l’oposició política i manté empresonats a 40 sahrauís, entre els quals el periodista Lamin Haddi, condemnat a 25 anys. També ha empresonat a periodistes i a centenars de persones LGTB, i encara manté a sis presos rifenys, entre els quals Nasser Zefzafi, traslladats de Casablanca a la presó de Tànger.
El rei Mohammed VI té una fortuna d’uns cinc mil milions, mentre bona part del seu poble malviu en la misèria, essent més de 4 milions els que han arribat a Europa a la recerca de feina i llibertat. Casablanca, la ciutat invitada, és una ciutat mancada de llibertats on nombrosos presos polítics i socials han patit i pateixen la tortura de la presó i la negació dels seus drets humans; però tot plegat s’oblidarà amb els actes culturals i musicals marroquins que ens alegraran la Mercè.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
UN MIL·LENI SENSE MIRACLES
Montserrat amb el cul enlaire
Hi ha el fet Montserrat. D’allà va sortir Colom per començar el seu segon viatge a Amèrica i el monjo que es va emportar va anar batejant illes i llocs amb el nom de Montserrat. La biblioteca recollida a base de donacions, durant centenars d’anys, la van regalar a Google en format digitalitzat. Queden per explotar milers de documents guardats en moderns arxivadors.
El fet de Montserrat sempre sorprèn a tothom. Als poders catalans i espanyols per començar i en els temps passats va sorprendre molt en la societat, diguem-ne el ventall de les forces polítiques i culturals del país. Cap a la dècada dels 1960-70 Montserrat era un baluard religiós difícil de bellugar però va acollir el món de la cultura polititzada, prop de 300 persones disposades a tancar-s’hi en assemblea combativa contra la pena de mort imposada als bascos de l’ETA. Això va sorprendre molt a la gent catalana.
Amb tot, no va haver-hi una relació amb els monjos. Per ells va ser una implicació ferma però mesurada, no volien posar en perill la seguretat del monestir. Franco el va visitar dues vegades. La primera rebuda va ser la bona, en canvi a la segona molts monjos es van negar a rebre’l. El dictador va anar-hi després de les inundacions del 1962, del Vallès Occidental. En aquelles inundacions hi va haver un munt de cadàvers i el règim no va fer res per la gent. Mai més hi va voler tornar.
I a continuació els monjos es van posar a viure dels rèdits i dels passius. Amb la transició van perdre vocacions, a cada dècada perdien homes, perdien nens per l’escolania, tot i que aviat va arribar la gentrificació i les visites turístiques comptabilitzades en milions. Ells van seguir sense contacte amb la gent però entraven diners a cabassos. Vivien bé encara que en quedessin pocs. I quedava un punt negre, la pederàstia cultivada, clandestina i tolerada... des dels orígens.
En els darrers anys, els monjos han imaginat una dotzena de maneres diferents de celebrar el mil·lenari i totes han anat a parar a la claveguera profunda, la que ells mateixos han excavat. Cada cinc anys proven de fer un nou pla però continuen sense obrir el monestir. Funcionen en circuit tancat, acrítics amb ells mateixos. Negant i amagant el que tots ells saben que passa, fins que antics escolans han denunciat l’assetjament i les agressions sexuals que van patir. L’escàndol els va sacsejar però ho van entomar amb filosofia. Montserrat és intocable, es deien... L’escolania es va quedar sense nens postulants. Van obrir la porta a les veus femenines. I així han passat els anys, posant pegots a tot sense resoldre res.
Ara, falten pocs mesos per la celebració. Voldrien que el mil·lenari fos la festa major de Catalunya però per ara tot es queda en intencions mal articulades. La pandèmia, segons els mateixos monjos, els va arruïnar. El manà turístics però, ha tornat i l’aixeta torna a rajar. El que no funciona és la comunitat. L’Abat no té la personalitat necessària per endegar nous camins. Els monjos són molt grans i amb poca energia. El dia a dia, els precs, les misses, el quotidià se’ls menja.
I mentrestant només falten mesos per arribar a l’any 2025, l’any del mil·lenari del monestir situat al cor de la muntanya més emblemàtica de Catalunya. Si els monjos fossin americans de ben segur que Netflix ja estaria fent una sèrie típica de ficció on ells serien els bons malgrat les pomes podrides o una sèrie documental tova que mostraria una història i un entorn sense taques.
Però no. Els monjos son catalans. Els mina la moral que cada pocs mesos hi hagi nous escàndols pederastes... La solució és clara per a nosaltres. Han de muntar un club nocturn. Atreure al monestir el més granat de la societat contracultural catalana. I ells s’han obrir a noves pràctiques sexuals deixant de banda nenes i nens. Que practiquin amb gent convençuda i delirosa de fer-se un monjo en un lloc mil·lenari. El morbo social farà la resta.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
EL JOC TERRA – MAR
El P.P. juga a progre
Tothom coneix el joc, els nens arrenglerats en un graó que representava la terra i havien de baixar quan algú cantava mar. El tonto quedava sempre a un nivell diferent de la resta però com que era tonto, els feia llàstima i el deixaven tornar a jugar. El tonto aquí és el P.P. Ha perdut el pas i no troba la manera de recuperar-lo.
La política del P.P. de fa anys és dir no a qualsevol proposta del govern encara que ells mateixos haguessin fet la mateixa proposta uns dies abans. En diuen oposició. En nom d’aquesta peculiar manera de fer d’oposició, el P.P. ha votat contra qualsevol llei que pugui beneficiar a rics o pobres, sans o malalts, erudits o analfabets. No! és la seva resposta. I se’n senten d’allò més orgullosos, especialment la senyora Gamarra que a cada negativa li creix la dentadura.
A la contra ja de tota iniciativa de política interna, el P.P. ha decidit també iniciar la seva ruta independentista en matèria de política exterior. Qualsevol país que es consideri seriós, acata les decisions que el govern de torn pren respecte als afers internacionals. No seria de bon veure que una nació es declarés neutral i l'oposició, pel seu compte enviés l’exercit a la guerra. Doncs és el que fa el P.P.
Si no fos el que és (Espanya, s’entén) i si no tingués una balança com la que té (la Justícia, s’entén) trencar les regles diplomàtiques d’un govern democràticament constituït, podria considerar-se falta greu però aquí, no. Errats o no, el Govern accepta al candidat veneçolà com a refugiat, però no el nomena President, el P.P. sí. De manera que Veneçuela, sense voler, té dos presidents. Un analfabet, l’altre més tocat que Bilden.
Naturalment no passarà res. Una mica de teatre diplomàtic i tots a menjar a casa. Però si el P.P. s’engresca en aquesta nova formar de negar al Govern del PSOE, podem arribar a situacions fantàstiques com per exemple que la dreta decideixi sortir de la comunitat europea, o que es decanti per bombardejar Gaza, o que prohibeixi la Copa d’Europa de Futbol si eliminen al Real Madrid. Situacions totes elles desesperades que ja veurem com acaben. De moment la Sra Gamarra ha tingut que ampliar-se la boca per crescuda de dentadura orgullosa. LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
SEGUR QUE ESTEM SEGURS?
Roben a l’encarregada de seguretat anglesa
Ens pot passar a tots però a una encarregada de seguretat estatal, fa més lleig i encara més quan et roben durant una trobada amb policies. És com si enganxen a un mossèn fotent mà a una criatura al confessionari o a un vegetarià al jardí d’una família argentina envoltat de vedelles fent-se a baixa temperatura o posar com a crític d’art a un cec (cosa que per cert passa sovint).
En tot cas la bossa robada a l’encarregada britànica és una magnífica metàfora sobre la capacitat dels governs. La política les té aquestes coses. Si repasses els responsables de diferents ministeris et trobes que un economista és nomenat responsable de salut, un metge d’Hisenda i un pobre babau de cultura. Segur que els cap d’Estat tenen les seves raons per fer la barreja però una mica, desconcerta. Hi ha moltes altres aparents dissonàncies en les administracions estatals però són més reconegudes pel públic en general. Que un policia faci de lladre, s’entén, que un jutge prevariqui, és normal però que al cap de Mobilitat el trobin conduint a cent vuitanta i torrat ja fa més angunia.
Sigui com sigui no deixa de ser significatiu el caos d’especialitats oficials i alhora ajuda a reflexionar sobre el llarg procés polític pel que caminem. A Espanya portem anys convivint dins la més estricta impunitat amb polítics corruptes, mal educats, ignorants, falsos... que robin una bossa al Ministre d’Interior no té cap importància fins i tot faria gràcia.
És de témer que els que a hores d’ara ocupem el món, el deixarem tan emmerdat com el tenim, però seria una bona manera de ben morir, poder imaginar que la terra que abandones (amb més o menys complaença) serà algun dia un espai administrat per la bona fe i la responsabilitat, que els que es presentin com a guies socials a unes votacions responguin després a les promeses fetes i que si algú pixa fora de test, els responsables immediats l’aparcaran en un urinari públic lluny de responsabilitats públiques.
Qui no es consola és perquè no vol.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
MALALT DE LES BOMBES
Putin amenaça Europa
En el context de la bogeria mental universal, Putin s’hi mou com peix a l’aigua, de fet, té cara de peix. El problema però no és seu, el problema el tenen els encarregats de vigilar-lo a la cella encoixinada que el deixen sortir cada matí sense morral.
La cosa va així: de nit, Putin es vesteix de tsar (en la imaginació s’entén) mana, ordenar i passa per les armes a qualsevol canalla. Mentre, fa a Rússia gran, li torna tot l’imperi i sotmet als seus habitants. Les últimes nits pensa molt amb Ucraïna (un somni com un altre) i es desperta content i feliç, renovat en cos i ànima. I aleshores ve l’errada dels qui el guarden. El deixen sortir per les instal·lacions i Putin es queda a veure la tele. Cagada.
Putin incrèdul s’assabenta de la petita veritat que es permet a Rússia però que ell sap desxifrar i veu que de tot el somniat en queda ben poca cosa. I apa, cap a la dutxa freda i l’electroxoc i els sedants en vena.
La resta de dia la passa amb una depressió de cavall (també s’assembla a un cavall) veient-se enfangat en la derrota més dolorosa. Cap al vespre, després de gairebé dotze hores d’estimulants demana ell mateix ser guardat a la cella i envolcallat amb la camisa de força. Una hora després s’equilibra tot alliberant fantasies bèl·liques que l’aplaquen. L’endemà al matí, abans no li descordin la camisa de força, demana fer un memoràndum. Dilluns, dimecres i divendres li permeten. El posen davant una càmera vestit de normal amb camisa i corbata i deixa anar les fantasies somiades durant la foscor. Si el missatge no és molt bèstia (i ha de ser un missatge molt bèstia perquè les autoritats russes li censurin) l’inclouen a les notícies del migdia que s’emet per totes les Russies.
La darrera edició la tele russa ha emès un missatge del seu tsar on afirma categòricament que si els ucraïnesos tenen permís d’occident per atacar la santa terra Russa, ell, el tsar (alies Putin) declararà la guerra a l'Europa occidental, oriental i paralímpica. Els europeus queden avisats i Putin després de la dutxa freda i l’electroxoc, torna a descansar tranquil. Aquesta nit serà un tauró i es menjara tot el que arreplegui. Feliç son, Vladi.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
EL JOC DE L'OCA MAL PARIDA
Israel, bombardeja “llocs segurs”
El refinament assassí de Netanyahu és fa cada vegada més grotesc. Ara ha posat de moda una manera de matar sense precedents. La cosa és guiar a les víctimes cap a la mort igual que fa uns anys duien als jueus a les càmeres de gas. Netanyahu declara una zona com a segura i els pobres refugiats corren cap a allí. Una vegada els té ben apilats, els bombardeja justificant l’atac per la presència de terroristes entre els civils. I el món li compra la mentida, evidentment. D’atac a atac i et mato perquè em toca.
LA BELLA I LA BÈSTIA
Debat Harris-Trump
L’expresident, convicte i aspirant a la presidència Donald Trump va fer una nova demostració de la seva imbecilitat (i la de la meitat dels americans) durant el debat amb l’aspirant Harris. Per tots els que no dormen amb un fusell sota el coixí, va guanyar Harris, naturalment. En tot cas, va ser una victòria fàcil. Seria complicat trobar una persona humana (excepte els afectats per malalties greus com Biden) que perdés un debat amb Trump. No cal ni parlar. Deixes dir a la panotxa i ell et fa la feina.
El perill és que hi ha molt americà amb ganes de disparar. Si guanyen i Trump torna a ser President, fotrem un pet com un gla.
“EL ESCOLLO MARINO”
Gibraltar reclama a Espanya una mica de ciment
La notícia va de sonats. Resulta que Gibraltar va posar uns blocs de formigó en un escull proper a Gibraltar. El polític i sembla que torero Javier Ortega Smith, el va retirar perquè segons ell, dificultava la pesca andalusa. Ara, el Ministre Principal de Gibraltar Fabian Picardo, reclama el formigó sostret per Smith. Vist el panorama i el nivell mostrat pels dos dignes representants polítics, hom no pot deixar de recordar amb fraternal enyorança l’ús que la màfia feia dels blocs de ciment.
DELINQÜENTS ALLIBERATS A UK
D’allà on no ni ha no en pot rajar
Alliberar 1.750 presos és la resposta d’urgència del govern de Keir Starmer per combatre la situació critica que es viu a les presons sobrepoblades i rebaixar la pressió.
La dreta anglesa treu fum. Ells han maldat durant trenta anys per omplir les presons a tope. I ara venen els progres d’esquerra i les buiden. Callen però, perquè també alliberen els presos d’extrema dreta detinguts en recents aldarulls. Clar que millorar el monstre penitenciari és el que haurien hagut de fer, com també resoldre uns quant problemes socials sobre la pobresa endèmica anglesa. Però això són figues d’un altre paner. La qüestió és la següent: Hi ha 88.500 presos... que arregla alliberar-ne uns quants?
JUAN CARLOS MUNTA UNA FUNDACIÓ
A Abu Dabi per si de cas
Es tracta de centralitzar els milers de milions d’euros dipositats a l’estranger, ben amagadets. Es tracta de que les seves filles, Elena i Cristina puguin heretar aquesta fortuna amassada amb els negocis bruts d’un rei patriota (o no tant), tot depèn de qui ho mira.
Cal reconèixer que aquest home-rei els té ben posats. Fa el que la real gana li dicta. Ningú li pot anar a la contra. Té impunitat per la gràcia de Déu, de Francisco Franco i dels polítics espanyols. Así ya se puede!
EL PRIORAT CREMA, FOC, FOC
Porrera i Cabacés reben de valent
Pels rurals i els bombers els incendis simultanis van ser provocats per una vetusta línia elèctrica de baixa tensió. Raro, raro... van exclamar-se alguns indepes descreguts i desconfiats. Paral·lelament el neguitós Lluís Llach va intentar incendiar l’ANC contra els partits polítics independentistes.
Alguns van pensar que li volien cremar casa i vinya. Altres que era un advertiment perquè deixés de dir collonades-veritats. I ell se’n va enfotre ja que Porrera li queda lluny del que viu i com viu actualment. En definitiva, que és un dels arbres que toca abatre i molts ja li estan preparant honors i enterrament patriota.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
XOC MIGRATORI - ONADA HUMANA
FUGIR DE LA GUERRA, LA PERSECUCIÓ I LA FAM
ELS CONTRABANDISTES ELS EXPLOTEN
MOREN PER VOLER UNA VIDA MILLOR
EL MAR, UN LLOC DE SOLIDARITAT HUMANA?