Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
16 octobre 2020
TUPÉ PROFUND
Nixon va necessitar d’una gola profunda perquè el desemmascarés. Trump s’ho fa ell mateix. Es treu la màscara i queda com el que és. En paraules d’un altre geni sonat, el gran masturbador.
Trump te dues passions, (les dues artificials) el tupè i el sexe. Amb el tupè fa ombra sobre Amèrica, amb el sexe, es folla als americans.
No és que sigui molt greu, al cap i a la fi a tots els països (quin més quin menys) se’ls follen els seus governants i segons sembla, en concret a la meitat d’Amèrica els encanta que els donin per qualsevol lloc.
El problema, pels que siguin una mica llepafils, és que la violació de Trump és tan sistemàtica, com enganxifosa o porca per ser més exactes. És la violació del depravat que després d’una violació no es dutxa perquè no te temps. El desig és massa fort i li cal llençar-se contra la següent víctima.
La seva no és una violació per vici o malaltia, és natural. La forma que té d’expressar-se, de mentir, d’agredir, insultar, contaminar, d’amenaçar i de follar-se la llibertat, és ell mateix... i malauradament, la meitat dels americans, també.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
MOSCA
Republicana o demòcrata?
Apolítica... Com a molt, ecologista, anti insecticides, sobre tot.
Per què doncs va inclinar-se per anar amb el candidat republicà Mike Pence?
No m’agrada el negre.
Racista?
No, mosca. Ens atrau el blanc.
Com es diu?
Ja li he dit, mosca.
Però tindrà un nom, tots nosaltres tenim un nom.
Als humans no els fa vergonya volar entre la merda. A nosaltres sí. I dir-se mosca dóna més anonimat. Els republicans ara em diuen “cojonera” però no és veritat. Em dic mosca.
Tot Déu –i la premsa- està pendent de les declaracions de la mosca.
En confiança, que va veure en el cap del Sr. Pence?
Pèls.
I?
Una mica de caspa. Res més. Pèls i caspa.
Idees?
La mosca es parteix de riure es posa cap per avall agitant molt les ales. Rebombori a la sala. Crits de traïdora, traïdora. Dues patrulles policials entren carregats d’esprais. La mosca vola desesperada buscant una sortida. No arriba a temps. Un núvol d’insecticida senes olor (per no deixar pistes) l’envolta i cau espaterrada. La policia se l’endú (per no deixar pistes).
Era un demòcrata infiltrada, una espia xinesa, diu un secretari de Trump.
LA KINTA FORKA
UN REI AVORRIT
A Espanya mai cal demanar com ha regnat un Rei sinó com ha aconseguit fugir. Marxant discretament de Madrid cap a Abu Dhabi, el tres d’agost passat, “l’Infant terrible” de les monarquies europees, l’antic rei d’Espanya Juan Carlos s’ha afegit a la llarga llista de reis exiliats.
Ningú no el va obligar a fugir sinó és el futur del seu fill Felipe VI i el risc d’un escàndol d’estat fonamentat en els rumors sobre fortunes amagades a mig planeta. El pagament de comissions il·lícites i altres tràfics d’influència no són només una tara de les repúbliques. Els reis, des de sempre, han caigut en la temptació del robatori de bens públics. Però actualment hi ha hagut un gran canvi en el que la moral i la virtut s’han convertit en el cor del poder legítim. Ara els ciutadans exigeixen que els reis també siguin ètics i honestos.
La transparència, la opinió pública i la sospita han fet la seva labor i han posat a l’abast judicial els cent milions que diuen que Juan Carlos té, un generós regal del règim saudita de quan, el 2008, es construïa el tren d’alta velocitat entre Ryad i Medina. Però no s’acaba aquí, també hi ha l’afer dels comptes a Suïssa, una ex-amant xivata amb un acomiadament de seixanta-cinc milions. Un regal reial!
Els poders fàctics espanyols han volgut enterrar el cas de l’ex-Rei mentre que la cúpula del sistema judicial ha impedit qualsevol investigació. Mentre, els ciutadans es van posicionant cada vegada més contra la institució monàrquica. És una bomba a retard.
Encara hi ha espanyols que enyoren aquell Rei de la transició democràtica, aquell del discurs del 24 de febrer del 1981 que va fer caure les ales del tricorni d’aquell tinent coronel de la guàrdia civil que es va atrevir a amenaçar els diputats amb pistoles i metralletes. Pobre Tejero. Per cert que els rumors també diuen que és el Rei qui el va trair.
Que bonic aquell discurs: “La corona, símbol permanent de la unitat de la pàtria...”. Aquell dia Franco va morir per segona vegada però contentíssim. Per fi tenia el fill que mai va tenir. El Rei parlava com ell, traïa com ell, actuava com ell i robava com ell. Trenta nou anys més tard de regnat l’han fet vell, decrèpit i despullat de prestigi atropellat per la seva inconsistència i cupiditat. De fet potser es va avorrir de ser Rei? Potser va jugar a prínceps lladres?
I per tant no hauríem d’oblidar que als “Borbons” no els agrada ni la misèria ni la improvisació. L’hi ve de família. El 1815, amb el retorn de Napoleó, el borbó Lluis XVIII va haver de vendre’s els diamants de la seva neta per viure el seu exili alemany. Dos anys més tard no va dubtar, quan va haver de marxar de nou, es va emportar el tresor nacional, desenes de cofres plens d’or dins una dotzena de carros. Or amagat dintre taüts ja que mai ses prou prudent, veritat!
Des d’aquell primer “Borbó” i primer “tresor” quasi tots els altres reis “Borbons” espanyols, francesos o... han hagut de fugir precipitadament però sempre ho han fet tenint un tresor amagat a paradisos fiscals o emportant-se un gran tresor... o les dues coses a la vegada. És la maledicció d’aquesta família?
L’últim que ha fugit ho ha fet donant un lamentable espectacle. Actualment sembla que els pocs Reis borbons que queden ja no els preocupa la dignitat de la seva corona, prefereixen llogar un jet privat i anar a sopar a altres palaus plens de bona acollida, corrupció i repressió. Aquells de les petro-monarquies.
Mals averanys pel seu successor.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
NOVA CALEDÒNIA, EN LLUITA PER LA SEVA AUTODETERMINACIÓ
Aquest darrer 4 d’octubre es va celebrar el segon referèndum per l’autodeterminació nacional de Nova Caledònia amb un 46,8% dels vots a favor i un 53,2% en contra, es a dir, a favor de seguir sota el domini de França. Al 2017 el primer referèndum va donar un resultat de 43,6% a favor i un 56,4% en contra, i encara al 2022 s’ha de celebrar un tercer 3er referèndum definitiu.
Nova Caledònia és un arxipèlag situat al Pacífic Sud, a 1.500 km a l’est d’Austràlia amb una extensió de 19.100 km quadrats poblat per uns 300.000 habitants dels quals un 44% són població autòctona Kanak, un 37% europeus, majoritàriament francesos, i la resta d’origen melanesi.
Nova Caledònia va formar part com a possessió colonial de França al 1853 i tot seguit s’inicià una guerra genocida d’extermini contra el poble Kanak en la que van ser expulsats de les seves terres i confinats en reserves. Poc més tard van ser deportats a l’illa centenars de comuners de la Comuna de París entre els quals destaca la heroïna anarquista Louis Michel, deportada del 1873 al 1880, la qual es va relacionar de seguida amb els kanaks dels que aprengué la seva llengua i desenvolupà una tasca pedagògica entre ells i participà en les revoltes per la independència en contra del poder colonial francès.
Un fet vergonyant del colonialisme francès va succeir a l’exposició colonial a París al 1931 en la que 100 kanaks foren exposats en gàbies a la població Parisenca.
Des d’aleshores ençà ha estat continua l’arribada de colons francesos a la nova colònia, fet que fa que en la actualitat la nació Kanak sigui minoritària al seu país en el que la seva riquesa consisteix en un 30% de les reserves de níquel mundial i d’altres minerals com cobalt, crom, ferro, coure i fins i tot or, al igual que les riques plantacions de cafè que són en mans de d’empreses monopolistes de França, mentre els kanacs es limiten a explotar la pesca i l’agricultura.
També és simptomàtic de la dependència dels kanaks que un 20% estiguin a l’atur, que siguin el 85% dels presos i que només el 7% tinguin titulació superior. També és rellevant que la població nativa cobri un 30% menys que els vinguts de fora.
La colònia d’ultramar, degut a les lluites i revoltes del poble kanak, va aconseguir al 1984 una certa autonomia que, degut als sagnants enfrontaments del 1988, amb el pacte de Noumea, s’establí que el futur d’aquesta colònia francesa es decidiria a través
d’un referèndum d’autodeterminació. És notable el creixement que ha experimentat el partit FNKLS (Front d’Alliberament Kanak Socialista) que controla dues de les tres regions en les que està dividida Nova Caledònia.
Quin serà el resultat del 3er referèndum d’aquí a dos anys? I si guanya el “sí ”, ¿això farà que es produeixi una descolonització que també afecti al domini econòmic dels monopolis francesos i que el poble Kanak es benefici per igual de les riqueses de l’illa?
França continua al segle XXI com a primera potència colonial mantenint, entre d’altres, colònies com Martinica, Guadalupe i la Guaiana Francesa a Amèrica, Reunion a l’Àfrica i Nova Caledònia i Tahití a Oceania en les que es manté creixents moviments independentistes.
Serà Nova Caledònia el principi de la fi de les restes de l’actual imperi colonial francès?
I els pobles colonitzats com el bretó, l’occità, el cors, l’alsacià, el català i el basc, aixecaran també la seva veu amb força contra el genocidi que han patit secularment?
La France eternelle deixarà algun dia de ser eterna?
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL SISÈ
TÀPIES CONTRA TÀPIES
“Això s’hauria de denunciar! Aigües de Barcelona m’ha tallat el subministrament mentre estava fent flexions a la catifa. No m’he pogut dutxar, merda, però no tot és tan negre, perquè tens la sensació de flotar!” El Kandinski acaba la tirada clavant una gran mossegada a l’entrepà de formatge.
Vols aplaudiments al recer de la cultura antihigiènica? Li espetega el Soutine. És el primer del grup en desembeinar l’espasa.
No seria millor una onada gegant per navegar per la història del Premi al Millor Robatori? Esgrimeix el Miró tot fent gargots gòtics en un tros de paper arrugat.
El Picasso canta una òpera amb aires de difunt mentre fuma. El Tàpies mira el mòbil. És un whatsapp de la Kahlo! “Diu que està a la sala d’estar de casa seva reflexionant sobre el futur de l'streaming”. “És la felicitat, gaudeix, flipa tranquil·la”. Tecleja en Tàpies.
Programa bona nit. Divendres. Són les nou del vespre. El Picasso apaga la cigarreta tot mirant-se el grup. Així, anirem amb una combinació fosforescent turquesa amb relleus florals i botes d’aigua vermelles! Molt bé! Diem elegància! Diem audàcia i a més és el millor moment del món. El President Torra destituït, el Palau està buit. Només ens fa falta posar-nos un barret de palla, ben vistós, com els de records de vacances en temps de pluja. D'altra banda la mascareta, retallada d’una vella americana, el nas sobresortint... no, no i no. Us imagineu quina pinta?
I per què no arribar a la plaça Sant Jaume en un descapotable robat? Afegeix el Tàpies. No ho podem fer! El Grup d’Operacions Molt Especials no ho pot fer. El Miró ho ha sentenciat.
Aquesta nit ens farem la Generalitat! Replantegem-nos el pla. Queda clar que qui mana avui és el Kandinski. La relació amb el vostre cos canviarà quan us inspireu al pati dels tarongers. Ho que sensible i que bonic! Respon el Soutine.
Ha molt bé! Salta el Kandinski. Au, sigueu fins, suggeriu una nova peli. Vinga, una mica d'esforç i ho podrem fer!!!
Dues hores més tard els GOMES enfilen el carrer del Bisbe amb una escala desplegable. Repengen l’escala contra el balcó que travessa el carrer de banda a banda. La foscor els dóna un gran sentiment d’impunitat.
T'atreveixes? Pregunta el Soutine al Tàpies. Clar, és fàcil!
En què penses ara mateix? Xiuxiueja el Picasso al Kandinski per rebaixar la tensió.
En la fi de l’ultracapitalisme i en un cucurutxo amb gelat de vainilla. Un pla de pel·lícula. Els diu el Miró mig somrient.
El brunzit del motor d’un camió d’escombreries els trenca la sensació d’impunitat.
Què fem, què fem? Pregunta esverat el Soutine. El Picasso extreu una cigarreta i l’encén amb tota tranquil·litat. Res! Fer temps i prou. I amb indolència li fa un signe al Tàpies. Aquest s’enfila barrots amunt mentre el camió els depassa.
El Soutine també si enfila seguit pel Picasso. El Kandinski i el Miró es queden al carrer de vigilants. A dalt del balcó el Tàpies ja ha forçat amb una palanqueta una petita porta. Sense pressa els tres s’endinsen dins el Palau.
Travessen sales gòtiques i barroques, passadissos renaixentistes on regna el silenci i la foscor. Amb solemnitat el Soutine els obre la porta de la sala del govern i amb una lot potent il·lumina els plafons del Tàpies, el de veritat.
Es gira cap el Tàpies. És l'obra que t'hauria agradat haver pintat?
Sense donar-li temps a una resposta el Picassó l’increpa. Quina és la teva idea?
Fàcil. Desmuntem els quatre plafons; el segon, el que diu «dels grans fets i de les conquestes» al davant i el lliguem al primer. El Soutine se’ls carrega a l’esquena i els porta fins el balcó. Tu agafes el tercer plafó i jo el quart. Tot va quadrat.
Impossible! El Soutine està provant d’aixecar els dos plafons i no té prou força. El Tàpies se’l mira amb cara de circumstàncies poc atenuants però calla mentre aixeca els plafons per una punta. Au, aixeca pel teu costat! Sembles reumàtic! El pobre Soutine ja sua pels descosits però ho fa.
Mentre s’allunyen el Picasso s’asseu tranquil·lament a la butaca del president tot encenen una cigarreta. Què podria dir contra tu? Ho diu interpel·lant la butaca del conseller de governació. Els cossos dels meus amics tatuats per les porres dels teus gossos, els tatuatges a les nostres pells... No creus que estàs començant a veure't perdut? Absolutament, i això és només el principi. Es respon a ell mateix amb un somriure angelical.
Hòstia Picasso, espavila! El Tàpies aixeca el tercer plafó amb ganes i ell quasi ha de córrer per aixecar el costat que li pertoca. Carregats tornen a travessar passadissos i sales buides. Quan arriben al balcó el Soutine està passant els plafons al Miró que s’ha hagut d’enfilar fins a mitja escala. Aquest els deixa lliscar fins que arriben a les mans del Kandinski. Hòstia, la Kahlo, per què no ha vingut!
Mentre, el Picasso i el Tàpies després de passar el tercer plafó al Soutine se’n tornen cap a dins. Potser si que aquesta vegada tot anirà bé. Li diu el Picasso. Ja seria hora, no creus? Mentre ho està dient el Tàpies ensopega amb un moble. Les alarmes es disparen, els llums del Palau s’encenen. Al lluny se senten els crits i les corredisses dels mossos de guàrdia del Palau.
Fotem el camp, Tàpies! Ni pensar-ho! El Tàpies arrenca a còrrec cap a la sala de govern. Poc després torna arrossegant el quart plafó. El destrossaràs l’increpa el Picasso. Dons ajuda’m, merda!
Quan arriben al balcó el Soutine està al carrer. Ha saltat en sentir les sirenes i s’ha torçat un peu. Ells no dubten ni un segon, aixequen el plafó i el deixen caure. A baix, entre els tres l’entomen com poden però una punta rep un cop contra el terra i es trenca. El Kandinski, emprenyat els crida. Collons, no podíeu fer-ho més bé?
La tensió ambiental a pujat a punt d’ebullició mentre Tàpies i Picasso baixen, retiren l’escala i la dipositen al terra. Fotem els plafons al damunt, ràpid!
Els murs de les cases de la plaça Sant Jaume comencen a virar cap el blau de les sirenes policials. Els reflexes s’enfilen pel carrer del Bisbe i tenyeixen les cares dels GOMES afanyats en amuntegar els plafons damunt l’escala. El Soutine i el Picasso situats al davant l’aixequen mentre que darrere el Miró i el Tàpies fan el mateix. El Kandinski obre la marxa quan l’estranya comitiva s’allunya del Palau.
Poseu-vos les mascaretes, redéu! Els mana el Kandinski. Això farà molt de merder!
Però ara tindrem la paella pel mànec. Hi ha molts sonats que compren art robat. Ara ja m’imagino la residència que muntarem pels vells lluitadors en la puta misèria. El Kandinski segueix amb el seu solitari monòleg pels carres barcelonins plens de fosca nit. Els crits de les sempre famèliques gavines a la caça de coloms els indica que l’alba no està lluny.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
UN ALCALDE LLEST
L’alcalde de Manlleu agafa una pítima (intoxicació etílica). Calla. Mesos després un vídeo el mostra ebri. OH! Sobtadament conscienciat, l’Alcalde diu que dimiteix.
El poble de Manlleu (familiars i amics de l’alcalde) es manifesta davant l’Ajuntament i li demana que es quedi al capdavant del Municipi. Els mitjans de comunicació l’entrevisten i tres hores després un fotimer d’ingenus ciutadans, es lamenta pel pobre Alcalde.
Fill de Mercuri (deu del comerç), l’Alcalde veu una oportunitat. Anuncia que davant les peticions de romandre a l’alcaldia, necessita temps per repensar la seva decisió. Bon català, decideix meditar a l’ombra de la moreneta, filla també de Mercuri, que ha fet fortuna passant-se per negra.
L’alcalde, utilitza els dos dies de confinament per escriure unes memòries. D’ell? Per què? Com aficionat al basquet? Com a borratxo?
P.D. L’Alcalde vol promocionar-se com a President.
HUMANOTECA
DEL SEXE
Sexe (definició acadèmica). Genitals externs del mascle i de la femella. Exercici de l’activitat sexual.
Sexe (filosòfic) La trampa de la natura per no extingir-se. F. NIETZSCHE
Sexe (desesperat). Una experiència buida, però com a experiència buida és de les millors. W. ALLEND
Sexe (fer) Un consol per quan no hi ha amor. G. MARQUEZ
Sexe (religiós). Procreació i/o pedofília. (M.G. F. CARDENAL)
Sexe (dur). Activitat sexual realitzada a terra o sobre un marbre. (JO)
Sexe (tenir-lo dur). La utopia dels vells que acaba abans que la vida. (UN DE LA REDACCIÓ)
Sexe (auto). Quaranta anys masturbant-me i segueixo sense tenir força a la mà. B. WILDER
Sexe (polític). Abús de poder. (VARIES VÍCTIMES)
Sexe. Una estranya i fugaç opció que a vegades pot ser complementaria del romanticisme. (MARE DE LA TELEFONISTA DE LA REDACCIÓ)
LA LLUFA
ELS JOVES SERAN SEMPRE JOVES
Si un vell organitzés una festa a la seva residencia el diagnosticarien com a dement senil, si aquest mateix vell s’emborratxés durant la festa i fotes mà al cul d’una infermera, li aplicarien una dutxa freda per sonat i si abans d’acabar el ball sortís al jardí amb una escopeta disparant contra el colom de la Santa Trinitat li enviarien el confessor d’urgència i l’hi donarien els sant olis per si de cas.
Quan un jove fa el mateix, no passa res. Només cal esperar que es faci gran. El jove pot fer el que li passi per la barretina perquè ser jove és precisament això, passar-se el món per l’entrecuix.
Els universitaris de València s’han muntat una bacanal passant de virus, contagis i UCIs. Per culpa d’aquests noiets drogats de joventut, un fotimer de vells passaran pel tanatori abans d’hora. Però, i què?
Els vells estan cridats a la mort com els joves a la immaduresa i els que ara els toca palmar abans feien fàstics dels vellets que es queixaven de com actuaven ells.
La diferència entre un vell i un jove és que el vell té por a convertir-se en passat i als joves només els interessa el present.
Els universitaris valencians van actuar, segons les normes universals de convivència, com uns ximples, uns insociables i uns fills de la gran puta. Just el que els toca fins que no es casin, tinguin un nen, una hipoteca, una inesperada passada per urgències i, aleshores, s’assabentin que la mort també va amb ells.
Cal deixar que el món sigui món... encara que tampoc aniria malament que fos una mica més intel·ligent. La natura, muta. Animals i vegetals s’adapten als canvis universals. Alguna vegada l’experiència podrà servir als humans per comprendre que no cal ser tan ruc de jove ni tan ruc de vell?
LLUFA INTERGENERACIONAL PER JOVES I VELLS.
La traduction en français sera bientôt disponible
TUPÉ PROFUND
Nixon va necessitar d’una gola profunda perquè el desemmascarés. Trump s’ho fa ell mateix. Es treu la màscara i queda com el que és. En paraules d’un altre geni sonat, el gran masturbador.
Trump te dues passions, (les dues artificials) el tupè i el sexe. Amb el tupè fa ombra sobre Amèrica, amb el sexe, es folla als americans.
No és que sigui molt greu, al cap i a la fi a tots els països (quin més quin menys) se’ls follen els seus governants i segons sembla, en concret a la meitat d’Amèrica els encanta que els donin per qualsevol lloc.
El problema, pels que siguin una mica llepafils, és que la violació de Trump és tan sistemàtica, com enganxifosa o porca per ser més exactes. És la violació del depravat que després d’una violació no es dutxa perquè no te temps. El desig és massa fort i li cal llençar-se contra la següent víctima.
La seva no és una violació per vici o malaltia, és natural. La forma que té d’expressar-se, de mentir, d’agredir, insultar, contaminar, d’amenaçar i de follar-se la llibertat, és ell mateix... i malauradament, la meitat dels americans, també.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
MOSCA
Republicana o demòcrata?
Apolítica... Com a molt, ecologista, anti insecticides, sobre tot.
Per què doncs va inclinar-se per anar amb el candidat republicà Mike Pence?
No m’agrada el negre.
Racista?
No, mosca. Ens atrau el blanc.
Com es diu?
Ja li he dit, mosca.
Però tindrà un nom, tots nosaltres tenim un nom.
Als humans no els fa vergonya volar entre la merda. A nosaltres sí. I dir-se mosca dóna més anonimat. Els republicans ara em diuen “cojonera” però no és veritat. Em dic mosca.
Tot Déu –i la premsa- està pendent de les declaracions de la mosca.
En confiança, que va veure en el cap del Sr. Pence?
Pèls.
I?
Una mica de caspa. Res més. Pèls i caspa.
Idees?
La mosca es parteix de riure es posa cap per avall agitant molt les ales. Rebombori a la sala. Crits de traïdora, traïdora. Dues patrulles policials entren carregats d’esprais. La mosca vola desesperada buscant una sortida. No arriba a temps. Un núvol d’insecticida senes olor (per no deixar pistes) l’envolta i cau espaterrada. La policia se l’endú (per no deixar pistes).
Era un demòcrata infiltrada, una espia xinesa, diu un secretari de Trump.
LA KINTA FORKA
UN REI AVORRIT
A Espanya mai cal demanar com ha regnat un Rei sinó com ha aconseguit fugir. Marxant discretament de Madrid cap a Abu Dhabi, el tres d’agost passat, “l’Infant terrible” de les monarquies europees, l’antic rei d’Espanya Juan Carlos s’ha afegit a la llarga llista de reis exiliats.
Ningú no el va obligar a fugir sinó és el futur del seu fill Felipe VI i el risc d’un escàndol d’estat fonamentat en els rumors sobre fortunes amagades a mig planeta. El pagament de comissions il·lícites i altres tràfics d’influència no són només una tara de les repúbliques. Els reis, des de sempre, han caigut en la temptació del robatori de bens públics. Però actualment hi ha hagut un gran canvi en el que la moral i la virtut s’han convertit en el cor del poder legítim. Ara els ciutadans exigeixen que els reis també siguin ètics i honestos.
La transparència, la opinió pública i la sospita han fet la seva labor i han posat a l’abast judicial els cent milions que diuen que Juan Carlos té, un generós regal del règim saudita de quan, el 2008, es construïa el tren d’alta velocitat entre Ryad i Medina. Però no s’acaba aquí, també hi ha l’afer dels comptes a Suïssa, una ex-amant xivata amb un acomiadament de seixanta-cinc milions. Un regal reial!
Els poders fàctics espanyols han volgut enterrar el cas de l’ex-Rei mentre que la cúpula del sistema judicial ha impedit qualsevol investigació. Mentre, els ciutadans es van posicionant cada vegada més contra la institució monàrquica. És una bomba a retard.
Encara hi ha espanyols que enyoren aquell Rei de la transició democràtica, aquell del discurs del 24 de febrer del 1981 que va fer caure les ales del tricorni d’aquell tinent coronel de la guàrdia civil que es va atrevir a amenaçar els diputats amb pistoles i metralletes. Pobre Tejero. Per cert que els rumors també diuen que és el Rei qui el va trair.
Que bonic aquell discurs: “La corona, símbol permanent de la unitat de la pàtria...”. Aquell dia Franco va morir per segona vegada però contentíssim. Per fi tenia el fill que mai va tenir. El Rei parlava com ell, traïa com ell, actuava com ell i robava com ell. Trenta nou anys més tard de regnat l’han fet vell, decrèpit i despullat de prestigi atropellat per la seva inconsistència i cupiditat. De fet potser es va avorrir de ser Rei? Potser va jugar a prínceps lladres?
I per tant no hauríem d’oblidar que als “Borbons” no els agrada ni la misèria ni la improvisació. L’hi ve de família. El 1815, amb el retorn de Napoleó, el borbó Lluis XVIII va haver de vendre’s els diamants de la seva neta per viure el seu exili alemany. Dos anys més tard no va dubtar, quan va haver de marxar de nou, es va emportar el tresor nacional, desenes de cofres plens d’or dins una dotzena de carros. Or amagat dintre taüts ja que mai ses prou prudent, veritat!
Des d’aquell primer “Borbó” i primer “tresor” quasi tots els altres reis “Borbons” espanyols, francesos o... han hagut de fugir precipitadament però sempre ho han fet tenint un tresor amagat a paradisos fiscals o emportant-se un gran tresor... o les dues coses a la vegada. És la maledicció d’aquesta família?
L’últim que ha fugit ho ha fet donant un lamentable espectacle. Actualment sembla que els pocs Reis borbons que queden ja no els preocupa la dignitat de la seva corona, prefereixen llogar un jet privat i anar a sopar a altres palaus plens de bona acollida, corrupció i repressió. Aquells de les petro-monarquies.
Mals averanys pel seu successor.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
NOVA CALEDÒNIA, EN LLUITA PER LA SEVA AUTODETERMINACIÓ
Aquest darrer 4 d’octubre es va celebrar el segon referèndum per l’autodeterminació nacional de Nova Caledònia amb un 46,8% dels vots a favor i un 53,2% en contra, es a dir, a favor de seguir sota el domini de França. Al 2017 el primer referèndum va donar un resultat de 43,6% a favor i un 56,4% en contra, i encara al 2022 s’ha de celebrar un tercer 3er referèndum definitiu.
Nova Caledònia és un arxipèlag situat al Pacífic Sud, a 1.500 km a l’est d’Austràlia amb una extensió de 19.100 km quadrats poblat per uns 300.000 habitants dels quals un 44% són població autòctona Kanak, un 37% europeus, majoritàriament francesos, i la resta d’origen melanesi.
Nova Caledònia va formar part com a possessió colonial de França al 1853 i tot seguit s’inicià una guerra genocida d’extermini contra el poble Kanak en la que van ser expulsats de les seves terres i confinats en reserves. Poc més tard van ser deportats a l’illa centenars de comuners de la Comuna de París entre els quals destaca la heroïna anarquista Louis Michel, deportada del 1873 al 1880, la qual es va relacionar de seguida amb els kanaks dels que aprengué la seva llengua i desenvolupà una tasca pedagògica entre ells i participà en les revoltes per la independència en contra del poder colonial francès.
Un fet vergonyant del colonialisme francès va succeir a l’exposició colonial a París al 1931 en la que 100 kanaks foren exposats en gàbies a la població Parisenca.
Des d’aleshores ençà ha estat continua l’arribada de colons francesos a la nova colònia, fet que fa que en la actualitat la nació Kanak sigui minoritària al seu país en el que la seva riquesa consisteix en un 30% de les reserves de níquel mundial i d’altres minerals com cobalt, crom, ferro, coure i fins i tot or, al igual que les riques plantacions de cafè que són en mans de d’empreses monopolistes de França, mentre els kanacs es limiten a explotar la pesca i l’agricultura.
També és simptomàtic de la dependència dels kanaks que un 20% estiguin a l’atur, que siguin el 85% dels presos i que només el 7% tinguin titulació superior. També és rellevant que la població nativa cobri un 30% menys que els vinguts de fora.
La colònia d’ultramar, degut a les lluites i revoltes del poble kanak, va aconseguir al 1984 una certa autonomia que, degut als sagnants enfrontaments del 1988, amb el pacte de Noumea, s’establí que el futur d’aquesta colònia francesa es decidiria a través
d’un referèndum d’autodeterminació. És notable el creixement que ha experimentat el partit FNKLS (Front d’Alliberament Kanak Socialista) que controla dues de les tres regions en les que està dividida Nova Caledònia.
Quin serà el resultat del 3er referèndum d’aquí a dos anys? I si guanya el “sí ”, ¿això farà que es produeixi una descolonització que també afecti al domini econòmic dels monopolis francesos i que el poble Kanak es benefici per igual de les riqueses de l’illa?
França continua al segle XXI com a primera potència colonial mantenint, entre d’altres, colònies com Martinica, Guadalupe i la Guaiana Francesa a Amèrica, Reunion a l’Àfrica i Nova Caledònia i Tahití a Oceania en les que es manté creixents moviments independentistes.
Serà Nova Caledònia el principi de la fi de les restes de l’actual imperi colonial francès?
I els pobles colonitzats com el bretó, l’occità, el cors, l’alsacià, el català i el basc, aixecaran també la seva veu amb força contra el genocidi que han patit secularment?
La France eternelle deixarà algun dia de ser eterna?
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL SISÈ
TÀPIES CONTRA TÀPIES
“Això s’hauria de denunciar! Aigües de Barcelona m’ha tallat el subministrament mentre estava fent flexions a la catifa. No m’he pogut dutxar, merda, però no tot és tan negre, perquè tens la sensació de flotar!” El Kandinski acaba la tirada clavant una gran mossegada a l’entrepà de formatge.
Vols aplaudiments al recer de la cultura antihigiènica? Li espetega el Soutine. És el primer del grup en desembeinar l’espasa.
No seria millor una onada gegant per navegar per la història del Premi al Millor Robatori? Esgrimeix el Miró tot fent gargots gòtics en un tros de paper arrugat.
El Picasso canta una òpera amb aires de difunt mentre fuma. El Tàpies mira el mòbil. És un whatsapp de la Kahlo! “Diu que està a la sala d’estar de casa seva reflexionant sobre el futur de l'streaming”. “És la felicitat, gaudeix, flipa tranquil·la”. Tecleja en Tàpies.
Programa bona nit. Divendres. Són les nou del vespre. El Picasso apaga la cigarreta tot mirant-se el grup. Així, anirem amb una combinació fosforescent turquesa amb relleus florals i botes d’aigua vermelles! Molt bé! Diem elegància! Diem audàcia i a més és el millor moment del món. El President Torra destituït, el Palau està buit. Només ens fa falta posar-nos un barret de palla, ben vistós, com els de records de vacances en temps de pluja. D'altra banda la mascareta, retallada d’una vella americana, el nas sobresortint... no, no i no. Us imagineu quina pinta?
I per què no arribar a la plaça Sant Jaume en un descapotable robat? Afegeix el Tàpies. No ho podem fer! El Grup d’Operacions Molt Especials no ho pot fer. El Miró ho ha sentenciat.
Aquesta nit ens farem la Generalitat! Replantegem-nos el pla. Queda clar que qui mana avui és el Kandinski. La relació amb el vostre cos canviarà quan us inspireu al pati dels tarongers. Ho que sensible i que bonic! Respon el Soutine.
Ha molt bé! Salta el Kandinski. Au, sigueu fins, suggeriu una nova peli. Vinga, una mica d'esforç i ho podrem fer!!!
Dues hores més tard els GOMES enfilen el carrer del Bisbe amb una escala desplegable. Repengen l’escala contra el balcó que travessa el carrer de banda a banda. La foscor els dóna un gran sentiment d’impunitat.
T'atreveixes? Pregunta el Soutine al Tàpies. Clar, és fàcil!
En què penses ara mateix? Xiuxiueja el Picasso al Kandinski per rebaixar la tensió.
En la fi de l’ultracapitalisme i en un cucurutxo amb gelat de vainilla. Un pla de pel·lícula. Els diu el Miró mig somrient.
El brunzit del motor d’un camió d’escombreries els trenca la sensació d’impunitat.
Què fem, què fem? Pregunta esverat el Soutine. El Picasso extreu una cigarreta i l’encén amb tota tranquil·litat. Res! Fer temps i prou. I amb indolència li fa un signe al Tàpies. Aquest s’enfila barrots amunt mentre el camió els depassa.
El Soutine també si enfila seguit pel Picasso. El Kandinski i el Miró es queden al carrer de vigilants. A dalt del balcó el Tàpies ja ha forçat amb una palanqueta una petita porta. Sense pressa els tres s’endinsen dins el Palau.
Travessen sales gòtiques i barroques, passadissos renaixentistes on regna el silenci i la foscor. Amb solemnitat el Soutine els obre la porta de la sala del govern i amb una lot potent il·lumina els plafons del Tàpies, el de veritat.
Es gira cap el Tàpies. És l'obra que t'hauria agradat haver pintat?
Sense donar-li temps a una resposta el Picassó l’increpa. Quina és la teva idea?
Fàcil. Desmuntem els quatre plafons; el segon, el que diu «dels grans fets i de les conquestes» al davant i el lliguem al primer. El Soutine se’ls carrega a l’esquena i els porta fins el balcó. Tu agafes el tercer plafó i jo el quart. Tot va quadrat.
Impossible! El Soutine està provant d’aixecar els dos plafons i no té prou força. El Tàpies se’l mira amb cara de circumstàncies poc atenuants però calla mentre aixeca els plafons per una punta. Au, aixeca pel teu costat! Sembles reumàtic! El pobre Soutine ja sua pels descosits però ho fa.
Mentre s’allunyen el Picasso s’asseu tranquil·lament a la butaca del president tot encenen una cigarreta. Què podria dir contra tu? Ho diu interpel·lant la butaca del conseller de governació. Els cossos dels meus amics tatuats per les porres dels teus gossos, els tatuatges a les nostres pells... No creus que estàs començant a veure't perdut? Absolutament, i això és només el principi. Es respon a ell mateix amb un somriure angelical.
Hòstia Picasso, espavila! El Tàpies aixeca el tercer plafó amb ganes i ell quasi ha de córrer per aixecar el costat que li pertoca. Carregats tornen a travessar passadissos i sales buides. Quan arriben al balcó el Soutine està passant els plafons al Miró que s’ha hagut d’enfilar fins a mitja escala. Aquest els deixa lliscar fins que arriben a les mans del Kandinski. Hòstia, la Kahlo, per què no ha vingut!
Mentre, el Picasso i el Tàpies després de passar el tercer plafó al Soutine se’n tornen cap a dins. Potser si que aquesta vegada tot anirà bé. Li diu el Picasso. Ja seria hora, no creus? Mentre ho està dient el Tàpies ensopega amb un moble. Les alarmes es disparen, els llums del Palau s’encenen. Al lluny se senten els crits i les corredisses dels mossos de guàrdia del Palau.
Fotem el camp, Tàpies! Ni pensar-ho! El Tàpies arrenca a còrrec cap a la sala de govern. Poc després torna arrossegant el quart plafó. El destrossaràs l’increpa el Picasso. Dons ajuda’m, merda!
Quan arriben al balcó el Soutine està al carrer. Ha saltat en sentir les sirenes i s’ha torçat un peu. Ells no dubten ni un segon, aixequen el plafó i el deixen caure. A baix, entre els tres l’entomen com poden però una punta rep un cop contra el terra i es trenca. El Kandinski, emprenyat els crida. Collons, no podíeu fer-ho més bé?
La tensió ambiental a pujat a punt d’ebullició mentre Tàpies i Picasso baixen, retiren l’escala i la dipositen al terra. Fotem els plafons al damunt, ràpid!
Els murs de les cases de la plaça Sant Jaume comencen a virar cap el blau de les sirenes policials. Els reflexes s’enfilen pel carrer del Bisbe i tenyeixen les cares dels GOMES afanyats en amuntegar els plafons damunt l’escala. El Soutine i el Picasso situats al davant l’aixequen mentre que darrere el Miró i el Tàpies fan el mateix. El Kandinski obre la marxa quan l’estranya comitiva s’allunya del Palau.
Poseu-vos les mascaretes, redéu! Els mana el Kandinski. Això farà molt de merder!
Però ara tindrem la paella pel mànec. Hi ha molts sonats que compren art robat. Ara ja m’imagino la residència que muntarem pels vells lluitadors en la puta misèria. El Kandinski segueix amb el seu solitari monòleg pels carres barcelonins plens de fosca nit. Els crits de les sempre famèliques gavines a la caça de coloms els indica que l’alba no està lluny.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
UN ALCALDE LLEST
L’alcalde de Manlleu agafa una pítima (intoxicació etílica). Calla. Mesos després un vídeo el mostra ebri. OH! Sobtadament conscienciat, l’Alcalde diu que dimiteix.
El poble de Manlleu (familiars i amics de l’alcalde) es manifesta davant l’Ajuntament i li demana que es quedi al capdavant del Municipi. Els mitjans de comunicació l’entrevisten i tres hores després un fotimer d’ingenus ciutadans, es lamenta pel pobre Alcalde.
Fill de Mercuri (deu del comerç), l’Alcalde veu una oportunitat. Anuncia que davant les peticions de romandre a l’alcaldia, necessita temps per repensar la seva decisió. Bon català, decideix meditar a l’ombra de la moreneta, filla també de Mercuri, que ha fet fortuna passant-se per negra.
L’alcalde, utilitza els dos dies de confinament per escriure unes memòries. D’ell? Per què? Com aficionat al basquet? Com a borratxo?
P.D. L’Alcalde vol promocionar-se com a President.
HUMANOTECA
DEL SEXE
Sexe (definició acadèmica). Genitals externs del mascle i de la femella. Exercici de l’activitat sexual.
Sexe (filosòfic) La trampa de la natura per no extingir-se. F. NIETZSCHE
Sexe (desesperat). Una experiència buida, però com a experiència buida és de les millors. W. ALLEND
Sexe (fer) Un consol per quan no hi ha amor. G. MARQUEZ
Sexe (religiós). Procreació i/o pedofília. (M.G. F. CARDENAL)
Sexe (dur). Activitat sexual realitzada a terra o sobre un marbre. (JO)
Sexe (tenir-lo dur). La utopia dels vells que acaba abans que la vida. (UN DE LA REDACCIÓ)
Sexe (auto). Quaranta anys masturbant-me i segueixo sense tenir força a la mà. B. WILDER
Sexe (polític). Abús de poder. (VARIES VÍCTIMES)
Sexe. Una estranya i fugaç opció que a vegades pot ser complementaria del romanticisme. (MARE DE LA TELEFONISTA DE LA REDACCIÓ)
LA LLUFA
ELS JOVES SERAN SEMPRE JOVES
Si un vell organitzés una festa a la seva residencia el diagnosticarien com a dement senil, si aquest mateix vell s’emborratxés durant la festa i fotes mà al cul d’una infermera, li aplicarien una dutxa freda per sonat i si abans d’acabar el ball sortís al jardí amb una escopeta disparant contra el colom de la Santa Trinitat li enviarien el confessor d’urgència i l’hi donarien els sant olis per si de cas.
Quan un jove fa el mateix, no passa res. Només cal esperar que es faci gran. El jove pot fer el que li passi per la barretina perquè ser jove és precisament això, passar-se el món per l’entrecuix.
Els universitaris de València s’han muntat una bacanal passant de virus, contagis i UCIs. Per culpa d’aquests noiets drogats de joventut, un fotimer de vells passaran pel tanatori abans d’hora. Però, i què?
Els vells estan cridats a la mort com els joves a la immaduresa i els que ara els toca palmar abans feien fàstics dels vellets que es queixaven de com actuaven ells.
La diferència entre un vell i un jove és que el vell té por a convertir-se en passat i als joves només els interessa el present.
Els universitaris valencians van actuar, segons les normes universals de convivència, com uns ximples, uns insociables i uns fills de la gran puta. Just el que els toca fins que no es casin, tinguin un nen, una hipoteca, una inesperada passada per urgències i, aleshores, s’assabentin que la mort també va amb ells.
Cal deixar que el món sigui món... encara que tampoc aniria malament que fos una mica més intel·ligent. La natura, muta. Animals i vegetals s’adapten als canvis universals. Alguna vegada l’experiència podrà servir als humans per comprendre que no cal ser tan ruc de jove ni tan ruc de vell?
LLUFA INTERGENERACIONAL PER JOVES I VELLS.