Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
6 juillet 2024
GUANYEN DEMÒCRATES
Debat Biden Trump
A cada paraula, Biden anava contra Biden. La seva veu i la seva mirada també el traïen. Trump s’ho mirava una mica sorprès. Trump venia amb l’armament nuclear sota el braç però era innecessari usar-lo. Biden s’anava suïcidant tossudament en cada una de les seves intervencions. Trump, desconcertat va acabar entenent que no li calia cridar, ni amenaçar, ni insultar. Mentia, això sí, però per costum, perquè és incapaç d’articular un discurs sense falsedats.
L’espectacle va ser delirant, desastrós per Biden, ensopit per Trump. Les cares dels respectius equips no dissimulaven les sensacions viscudes. La vergonya dels uns, la sorpresa dels altres.
L’anàlisi del debat és coincident. També un punt de llàstima per l’home que ja no sap on para ni on davalla. Els resultats del debat però poden ser molt diferents. Probablement aquests debat sigui la primera pedra de la victòria demòcrata en les properes eleccions americanes. Biden no arribarà al proper debat com a futurible. Caurà ell sol o el faran caure, però el partit no tornarà a viure l’escarni de l’altre dia. Si cal, no presentaran ni candidat però finalment han vist clar que no es poden permetre el luxe de sentir-se representats per un ancià malalt.
Els ha costat molt als demòcrates renunciar a Biden i sincerament no se sap per què. Un geni mai no ho ha estat, una líder que arrossegui masses tampoc, Biden s’ha limitat a fer de President en un perfil gairebé tan baix com el de la seva vici presidenta. Per què doncs mantenir-lo com a candidat?
Després del debat no queda esperança ni fe ni paciència pels demòcrates. Han de buscar un nou candidat i ho faran si no volen desaparèixer del mapa. No importa qui sigui, ni la derrota que Trump li infligeixi. Qualsevol persona capaç d’adonar-se que està davant una tribuna parlant de política, serveix. En política es poden perdre eleccions i el que calgui però no es pot fer el ridícul com ja deia Tarradellas. Per això, només amb l’absència de Biden a la cursa presidencial, els demòcrates ja hauran guanyat.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
L’ESPIA QUE VA TORNAR DEL FRED
Josep Lluís Alay
Potser algú de vostès em recordin. Josep Lluís Alay, Director de l’Oficina del President Puigdemont, i encausat per la trama russa del procés (cas Volhov). Fa tres anys i mig que el excel·lentíssim jutge Joaquin Aguirre va ordenar la meva detenció però malauradament encara no ha tingut temps de citar-me a declarar. Aquestes coses passen.
Per anar guanyant temps, vaig dipositar davant notari una declaració signada on s’explicaven –crec que suficientment amb totes les signatures i segells que calen– els motius que em van dur a fer tres viatges a Rússia. El primer com a Director de l’Oficina del President va ser per temptejar la possibilitat d’una reunió entre Puigdemont i les autoritats russes. Els altres dos viatges els vaig fer com a historiador que sóc. Encara que l’excel·lentíssim jutges ho ignori, Rússia i Catalunya ja es coneixien abans de l’inici del procés. L’avi Macià i l’assassinat Companys i d’altres eren conegudes al Kremlin, Macià va ser-hi present buscant el suport dels revolucionaris a Catalunya. Com es pot veure, una missió fallida. Del viatge i altres circumstàncies se’n conserven manuscrits que van esperonar el meu desig d’investigació que vaig fer a l’arxiu estatal de la Federació Russa.
El resultat científic de la recerca ha estat important i positiu però no puc dir el mateix en el que fa referència a la meva persona acusada per l’excel·lentíssim Jutge Aguirre, d’espionatge. Viatjar a Rússia sempre ha despertat les sospites de les autoritats espanyoles. Encara que vagis de turista en un viatge organitzat per l’INSERSO queda un dubte al teu voltant si has visitat Rússia. Potser massa.
Tot i així, mantinc una confiança absoluta en les investigacions judicials i estic segur que quan l’excel·lentíssim fullegi els certificats que aporto, resoldrà el cas al meu favor. I fa de mal dir, però també em dóna certa esperança que s’hagin destapat unes declaracions del Jutge assumint personalment l’èxit de torpedinar el procés d’amnistia. Unes paraules que en qualsevol altre país, farien que l’encausat fos ell i no pas jo.
La única recança que em queda és que a Sitges, durant una Setmana Santa assolellada, vaig conèixer en un bar de tapes a un matrimoni de Sant Petersburg i vam xerrar una estona. De res, del clima, però d’aquest moment no en tinc ni certificats ni permisos.
LA GARSA PROSTÀTICA
LA MEVA GARSA
Una garsa porta de corcoll a la població de Badalona
Molt tenir l’arbre de Nadal més alt d’Espanya, molt pont del petroli i molta cançó del Serrat “que bonita es Badalona”, però a l’hora de la veritat, la població està acollonida per una garsa.
Es veu que la bestiola, cansada ja de tanta diada dedicada a la flora, la fauna i les males herbes sense resultats palpables, ha organitzat les seves jornades reivindicatives i es caga literalment sobre la població. I dic jo, més merda són els mítings dels polítics i la gent (poca) s’hi apropa per escoltar-los.
La cosa sembla que ve de lluny. Fa un parell d’anys, la garsa, la mateixa perquè la tenen identificada, ja protestava a la seva manera. Una senyora ha anat fins a la tele per explicar-ho. En la primera reivindicació la garsa va agredir al seu fill i ara, a la segona, se les té amb la filla. Casualitat o coherència? Què fa aquesta senyora entre part i part? A què dedica el temps lliure?
Més enllà d’aquesta senyora, hi ha altres veïns que li han agafat mania a la garsa, una preciositat d’animaló, i volen caçar-la. Uns amb trampes, altres amb fletxes i sagetes, la majoria amb armes de foc reglamentàries...
Per mala llet que tingui la garsa, costa d’entendre que tingui a tota una població atemorida, especialment quan els seus habitants voten lliurament al senyor Garcia Albiol com a Alcalde. S’hi esmerçarà el que vulgui, però una garsa no pot ser tan perjudicial per una societat com un alcalde.
En honor a la veritat cal dir que la garsa és d’esquerres. Li ve de família. Els seus avantpassats ja es van cagar sobre els badalonins amb ganes. S’arraulien entre roques abruptes i quan menjaven un musclo en mal estat i els venien les cagarrines, aixecaven el vol i deixaven la plaça major feta un pena. A l’avi i al pare de l’actual garsa, els van afusellar, a la mare van tancar-la en un zoològic i l’avia va morir de pena. És com si diguéssim una nissaga de la rebel·lió a la granja d’Orwell en imatges. I a mi em diran el que vulguin però crec més en les rebel·lions d’animals que en la dels homes animals.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
FELIP VI VISITA ELS PAÏSOS BÀLTICS
El rei d’Espanya, a punt de ser segrestat a Tallinn
Lituània, Letònia i Estònia, que durant els segles XIX i XX han patit durament l’ocupació i russificació, primer de la Rússia tsarista i després dels soviètics; independents des del 1991, han rebut recentment els dies 23, 24 i 25 de juny una visita: la del rei Felip VI.
Els tres països, temorosos de l’expansionisme imperial de Putin, s’han aixoplugat sota la protecció de la UE i la OTAN, la qual està reforçant les seves defenses militars. En la seva estada a Estònia, Felip VI va passar revista al portaavions del seu papa, “Juan Carlos I”, que amb la fragata Blas de Lezo sumen 1.100 mariners, els quals cal afegir als 650 soldats a Letònia, els 190 a Lituània i els 100 que s’enviaran properament a Estònia, amb sis tancs Lleopard i divers material bèl·lic.
Al palau de Kadriorg es va entrevistar amb el president d’Estònia i li va oferir per defensar-se del perill rus una bateria antiaèria, que va quedar exposada al museu d’art del mateix palau.
Felip VI va fer un abrandat discurs en defensa de la independència dels països bàltics, brindant l’ajuda d’Espanya, al igual com mig segle abans havien enviat la División Azul per combatre les Hordas Rojas.
Després, el monarca va suar la cansalada practicant el bàsquet, per tornar-se a descansar a la nit al majestàtic hotel, prop del mar, Hotel Regent de Tallinn, del carrer Pikk 69, però una sorpresa l’esperava: Nadia, una bella espia russa havia eliminat a la cambrera de torn introduint-se a l’habitació reial.
Els seus encants i el seu enginy van ser irresistibles per un monarca de nissaga borbònica, sempre amb el gallet a punt. Acabada la feina, el rei tenia set, i poc després quedà dormit amb l’aigua endormiscadora que li serví dolçament la Nadia.
Tot estava preparat pel segrest. Dos agents russos havien d’emportar-se’l en un cotxe cap a Rússia. Però els russos no arribaven, se’ls havia avariat el motor. Els serveis secrets russos han perdut molt, ja no són com abans.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ELECCIONS VOL DIR NOMENAMENTS A BRUSSEL·LES
Una presidenta il·legítima ? No, un procediment democràtic complex
Els Vint-i-set han renovat el mandat d'Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea, així com de Kaja Kallas com a cap de la diplomàcia, que és l'actual primera ministra d'Estònia, succeint Josep Borrell mentre que l'ex primer ministre portuguès, António Costa, ha estat elegit president del Consell Europeu.
La reelecció però, haurà de ser validada per la majoria absoluta dels eurodiputats en una votació prevista per a mitjans de juliol; un resultat incert ja que la pinça entre conservadors, socialistes i liberals s'ha vist afeblida per l'important auge de l'extrema dreta a les eleccions del juny.
Ursula von der Leyen és la dolenta de la peli per als euroescèptics i els teòrics de la conspiració. Sobretot a rel de parlar de la construcció d'una defensa europea i afirmar que "Putin no s'aturarà. S’ha d’aturar! Té la intenció de desestabilitzar i destruir les democràcies... Un pas important de la integració d'Ucraïna a la UE és que hem entès que ja no hi pot haver zones grises, o estàs amb Putin o estàs amb les democràcies. "
Malu per sobiranistes i euroescèptics d’extrema dreta. Per a ells equival a "un discurs de guerra", i diuen que Von der Leyen es creu la generalíssima en cap de les forces armades europees i que està disposada a arrossegar-nos cap a la guerra total, una líder autoproclamada que mai ha estat elegida.
Per què la rebutgen amb tanta ràbia? Ella és membre del partit dretà CDU i del PPE a nivell europeu. Quan mani vol crear el càrrec de comissari europeu de Defensa. La invasió russa d'Ucraïna el febrer del 2022 ha revifat el debat de l’extrema dreta, que és pro-Putin, i no la suporten. Així, l’ hongarès Viktor Orbán, diu que és un acord vergonyós i que els votants europeus han estat enganyats i que la dreta ha format una coalició de traïdoria amb l'esquerra i els liberals. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, la líder del grup Conservadors i Reformistes Europeus, va acusar els polítics de comportar-se com oligarques i no va voler votar.
L’hora és complexa i en el context actual hi ha un possible retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units amb el risc d’una retirada del suport nord-americà a Kíiv, o fins i tot a altres països de l'OTAN. La dona (alemanya) també és odiada per una extrema dreta francesa russòfila hostil a l'ecologia.
I en aquest clima com és que una dona va poder ser nomenada el 2019?
Els caps d'Estat van proposar per primera vegada el nomenament de la primera dona a aquest càrrec però després calia el vot de confiança del Parlament Europeu. Vot obtingut per una majoria ajustada gràcies a una aliança dels conservadors majoritaris del PPE, els socialdemòcrates i els centristes.
Ursula von der Leyen és més política que líder. La seva presidència ha estat marcada en donar sentit a Europa, posicionant-se en temes com la pandèmia de la Covid-19, la guerra a Ucraïna o el Pacte Verd o Green Deal Europe que posa en marxa la llei de restauració de la natura. Pacte aconseguit a última hora gràcies a la ministra austríaca de Medi Ambient, que va votar en contra de les ordres rebudes de la cancelleria del seu país. L'anunciat auge de l'extrema dreta s'ha materialitzat a la majoria de països europeus, tot i això, s'espera que els seus representants s'asseguin dividits a Estrasburg sinó serà un autèntic infern.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
SENSE TRENES
Els jueus ultraortodoxes obligats a servir a l’exèrcit
Una vegada més es fa palesa la influència de Karlitus en la política internacional. Vàrem denunciar el privilegi dels ultraortodoxos salvant-se d’anar a l’exèrcit i ja hi són. Som tan infal·libles com l’Observatore Romano però en català.
Dèiem nosaltres que per molts rinxols i doblegaments d’esquena que facin la colla ortodoxa no era just que es salvessin de servir a l’exèrcit que a Israel ve a ser com la mare protectora de tot el poble. I així mateix ho ha sentenciat la Cort Suprema. Ja era hora.
La resolució no agafa en bon moment a Netanyahu que depèn per seguir en el poder dels conservadors als qui per la part que els hi toca, la nova llei no els fa cap gràcia, però la Cort és la Cort. A veure si Netanyahu te nassos de bombardejar-los també.
Cal ser molt cínic per esperonar a tot un país reclamant guerra mentre tu et quedes a casa repassant la Torà. Diuen els estudiosos que la Torà és més fort que les armes i que el llibre salvarà a Israel. L’experiència passada no els dona massa la raó. Els jues han rebut per tots cantons malgrat la tradicional nissaga d’estudiosos del llibre o sigui que per una vegada poden abandonar la biblioteca i anar a la trinxera. Els hi costarà, la gent de fe acostuma a utilitzar aquest camuflatge. És com a la guerra Civil espanyola on el clergat una vegada resat pel triomf de la creuada, vestia de civil i portava una hòstia a la butxaca.
En tot cas, celebrem la decisió de la Cort Suprema i posats a fer, els encoratjaríem perquè facin extensible l'obligació d’agafar una arma i jugar-se la vida al fotimer de civils (molts d’ells reservistes) que manifesten sense pudor els seus sentiments criminals. Veure a gent teòricament normal escopint consignes de mort i venjança, escoltar com consideren als nadons palestins tan culpables com als seus pares, demanar que no quedi pedra sobre pedra de Gaza mentre prenen una llimonada, fa fàstic. Com a mínim, ja que tenen aquest esperit bèl·lic, que se la juguin, que siguin ells els que maten a innocents abans de presentar-se davant el pare etern que segur els té reservada una bona sorpresa. LLUFA PELS ORTODOXES
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
EL PREU DE LA VICTÒRIA
Assange en llibertat
Han passat molts anys. Set refugiat en una ambaixada. Cinc en una presó d’alta seguretat anglesa. Finalment Assange és lliure.
Hem parlat molt del seu delicte. Difondre a través de WikiLeaks material classificat per l’exèrcit americà. S’ha parlar poc però dels polítics que han volgut amagar els seus delictes ofegant la veu d’un periodista. Els estaments oficials americans i occidentals en general, que no tenen escrúpols a l’hora de mantenir a un ciutadà enclaustrat durant més d’una dècada amb la única finalitat de que les seves misèries no es facin públiques. Cap d’ells ha esmerçat tanta dedicació per apartar de la política activa a un esquizofrènic com Trump. Curiós.
L’alliberament d’Assange però deixa un mal regust de boca. A la satisfacció de veure’l lliure (una llibertat que li costarà d’assaborir després de l’experiència viscuda) queda com a rèmora la derrota de la llibertat de premsa. Assange ha tingut que signar un document acceptant que va cometre delicte. És realment delicte informar de les males arts amb les que treballa el poder, o és senzillament llibertat de denunciar les seves indignes maquinacions?
Els purs de diumenge a la tarda, com els poetes, de pell fina i escàs compromís han endegat tot acabant-se el tortell i el cafè, una campanya contra Assange. Diuen que en signar el document ha deixat en bragues la llibertat de premsa. Seria bonic saber què estarien disposats a firmar ells després de més de deu anys de persecució.
Diu un vell amic que la primera obligació d’un revolucionari és no deixar-se atrapar i la segona, fugir d’on t’han tancat... si pots. Assange no va poder fer ni una cosa ni l’altra. I sí, a canvi de la llibertat ha reconegut el que el govern americà li exigia per sentir-se guanyador (els americans sempre han de guanyar).
Després del via crucis recorregut, sembla que l’únic honest parlant d’Assange és desitjar que pugui treure’s de sobre la pesada motxilla de la indignitat política i aprofitar al màxim el que li queda de vida en llibertat. Ho té difícil.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
... I L’ACTE FOU CONSUMAT
Victòria en primera volta de l'extrema dreta francesa
Doncs no hi ha hagut miracle. Mai no hi ha miracles. Sembla mentida com el personal segueix encomanant-se a la ciència ficció. Le Pen ha guanyat per golejada i Macron ha baixat als inferns. Tothom ho sabia, com sap tothom que encara no hi ha res decidit. Ho advertíem la setmana passada. El Front i Macron poden ajuntar-se i per antinatural que sigui el pacte, de moment pot frenar a l'extrema dreta francesa.
En tot cas, a hores d’ara, el triomf de l'extrema dreta a Europa s’ha convertit en costum. De tant habituats a la notícia gairebé ja ni espanta (és un dir). L’Europa de fa quatre dies amb els seus governs socialdemòcrates, lliberals, fins i tot una mica preocupats pel bé dels pobles, ha passat a la història. L’avui és dretà, aparentment proteccionista, de discurs rudimentari però efectiu entre els molt rudimentaris habitants més preocupats pels seus camps de cols que per l’agricultura planetària. Hem tornat al primitivisme del JO en majúscules. I en això la dreta és experta.
A corre cuita l’esquerra s’organitzarà per afrontar la segona ronda. Renunciarà com ja està fent als seus candidats que quedin en tercera posició i donaran suport a qui hagi quedat segon. Gran mostra de solidaritat que s’esvairà l’endemà com s’esvaeixen totes les aliances d’esquerres, Macron també serà generós aquests dies fins que l’orgull no torni a embogir-lo. A l'extrema dreta no li cal tanta maniobra. Fa anys que té plaça de pàrquing i agafa sempre la mateixa direcció. Modifica a vegades el discurs però només per agafar vent favorable. Amaga eslògans i els recupera quan li cal. Gran constància, poca imaginació, la de l'extrema dreta de Le Pen.
En joc la partida. França, la segona potència econòmica d’Europa està amenaçada per l'extrema dreta que juga amb peces negres. Amenaça amb un gran terrabastall però les blanques (siguin quines siguin) resisteixen i a darrera hora amb una jugada inversemblant aconsegueixen taules fins que un dia, la reina negra mata el que queda d’esperança. A partir d’aquí, caldrà esperar que els corcs facin la seva feina derrueixin el tauler i comenci una nova tanda de partides. En tot cas, massa temps per jugar a les dames.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
ESPANYA ES TRENCA
La província castellana de Lleó (León) vol la independència
Qui ho havia de dir! Lleó una província castellana fins a la mèdul·la, demana la independència. No d’Espanya, només de Castella i si molt els apures fins i tot acceptarien formar-la amb Zamora i Salamanca. De moment la Guàrdia Civil no ha intervingut la qual cosa fa pensar que la proposta està a les beceroles, però no deixa de ser sorprenen i preocupant per les falanges espanyoles. “Ande vamos a parar”? Es pregunten. De moment la jurisprudència espanyola treballa en un esborrany per declarar inconstitucional el pas per terres lleoneses cas de prosperar la proposta.
ESPANYA S’AJUNTA
Puerto Rico vol ser país espanyol
Una senyora, política i per motius de seguretat anònima, va demanar formar part de la mare Espanya. No se'n saben les raons ni l’estat físic i psíquic de la senyora a l’hora de fer la proposta, però preocupa. Puerto Rico és una illeta molt bufona mig atlàntica mig caribenya que no fa nosa a ningú i que gaudeix d’una natura espectacular. Té una mica de tot. Potser per això la senyora anònima va pensar en introduir l’espècie espanyola, una manera com una altra d’esdevenir properament el primer desert atlàntic.
EL PETÓ ROBAT
El Tribunal Suprem declara delicte fer un petó escadusser
“Oju” que no tenen feina ni res els del Tribunal Suprem, però estan per tot i amb una independència que fa goig. Ara mateix, tot i l'ofensiva de VOX que proposa premiar als violador amb la “Cruz del Macho Español”, el Suprem no només s’hi posa de cul sinó que declara inconstitucional el petó robat del mascle en un descuit de la femella (a la inversa encra no ho tenen valorat). Gran avenç per a la igualtat. Els col·lectius LGTBI no se’n saben ni avenir i alguns ja han demanat ingressar a la carrera de dret per fer més feina. Hi ha pel·lícules de riure que no fan riure tant.
BOLÍVIA I UN EL 88 COP D’ESTAT
Els militars s’estaven avorrint?
És difícil parlar d’un cop d’estat fallit sinó fos que ni hi ha hagut de dotzenes triomfals amb el seu corol·lari de violències i tortures, dictadures i més pobresa.
Allò no té solució mentre el germà gran, els EUA, només els calgui despenjar el telèfon i donar l’ordre de sortir els tancs i els soldats als carrers.
En tot cas aquesta vegada s’ha salvat pels pèls el govern. Però, tranquils ja que quan un cap de la CIA tingui un mal dia o una ressaca ho tronarà a manar.
LA REVETLLA CONTINUA ESTIMANT ELS FOCS
Més de 300 incendis per festejar el solstici
Ja hi pot haver restricció de petards. Consignes sobre com i de quina manera fer fogueres. Els bombers mobilitzats i sense revetlla. Els imprudents, els ingovernables, prefereixen jugar amb foc. Ai, ai ens fan enyorar aquelles revetlles d’abans en que l’important era ballar, lligar i passar la nit sense dormir.
Per a moltes i molts era la seva primera nit boja, de descoberta del sexe, de tastar l’alcohol... Però, hi havia en l’ambient un aire festiu, gens agressiu, de pacte entre veïns. De veritat, això és el que m’han explicat però costa de creure.
LA FONT DE LA PÓLVORA A GIRONA
Els AK7 estant més barats que mai
A primera vista sembla complicat poder comprar un Kalachnikov però segurament és per ignorància dels neòfits. En tot cas a Girona ni hi ha. I quan dues famílies gitanes s’enfaden ja no treuen les navalles com ens ensenyen les pel·lícules antigues. Ara prefereixen anar corrents a llurs cases i tornar amb l’AK7 sota el braç i bales de veritat a punt de ser disparades.
Poques paraules es creuen abans que els gallets fessin que els AK7 vomitessin un reguitzell de bales mortals. La escena durà pocs segons. Els suficients per deixar dos cadàvers estesos al terra i un odi que durarà dues o tres generacions. En tot cas la font de la Pólvora té un nom molt adequat a la situació.
La traduction en français sera bientôt disponible
GUANYEN DEMÒCRATES
Debat Biden Trump
A cada paraula, Biden anava contra Biden. La seva veu i la seva mirada també el traïen. Trump s’ho mirava una mica sorprès. Trump venia amb l’armament nuclear sota el braç però era innecessari usar-lo. Biden s’anava suïcidant tossudament en cada una de les seves intervencions. Trump, desconcertat va acabar entenent que no li calia cridar, ni amenaçar, ni insultar. Mentia, això sí, però per costum, perquè és incapaç d’articular un discurs sense falsedats.
L’espectacle va ser delirant, desastrós per Biden, ensopit per Trump. Les cares dels respectius equips no dissimulaven les sensacions viscudes. La vergonya dels uns, la sorpresa dels altres.
L’anàlisi del debat és coincident. També un punt de llàstima per l’home que ja no sap on para ni on davalla. Els resultats del debat però poden ser molt diferents. Probablement aquests debat sigui la primera pedra de la victòria demòcrata en les properes eleccions americanes. Biden no arribarà al proper debat com a futurible. Caurà ell sol o el faran caure, però el partit no tornarà a viure l’escarni de l’altre dia. Si cal, no presentaran ni candidat però finalment han vist clar que no es poden permetre el luxe de sentir-se representats per un ancià malalt.
Els ha costat molt als demòcrates renunciar a Biden i sincerament no se sap per què. Un geni mai no ho ha estat, una líder que arrossegui masses tampoc, Biden s’ha limitat a fer de President en un perfil gairebé tan baix com el de la seva vici presidenta. Per què doncs mantenir-lo com a candidat?
Després del debat no queda esperança ni fe ni paciència pels demòcrates. Han de buscar un nou candidat i ho faran si no volen desaparèixer del mapa. No importa qui sigui, ni la derrota que Trump li infligeixi. Qualsevol persona capaç d’adonar-se que està davant una tribuna parlant de política, serveix. En política es poden perdre eleccions i el que calgui però no es pot fer el ridícul com ja deia Tarradellas. Per això, només amb l’absència de Biden a la cursa presidencial, els demòcrates ja hauran guanyat.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
L’ESPIA QUE VA TORNAR DEL FRED
Josep Lluís Alay
Potser algú de vostès em recordin. Josep Lluís Alay, Director de l’Oficina del President Puigdemont, i encausat per la trama russa del procés (cas Volhov). Fa tres anys i mig que el excel·lentíssim jutge Joaquin Aguirre va ordenar la meva detenció però malauradament encara no ha tingut temps de citar-me a declarar. Aquestes coses passen.
Per anar guanyant temps, vaig dipositar davant notari una declaració signada on s’explicaven –crec que suficientment amb totes les signatures i segells que calen– els motius que em van dur a fer tres viatges a Rússia. El primer com a Director de l’Oficina del President va ser per temptejar la possibilitat d’una reunió entre Puigdemont i les autoritats russes. Els altres dos viatges els vaig fer com a historiador que sóc. Encara que l’excel·lentíssim jutges ho ignori, Rússia i Catalunya ja es coneixien abans de l’inici del procés. L’avi Macià i l’assassinat Companys i d’altres eren conegudes al Kremlin, Macià va ser-hi present buscant el suport dels revolucionaris a Catalunya. Com es pot veure, una missió fallida. Del viatge i altres circumstàncies se’n conserven manuscrits que van esperonar el meu desig d’investigació que vaig fer a l’arxiu estatal de la Federació Russa.
El resultat científic de la recerca ha estat important i positiu però no puc dir el mateix en el que fa referència a la meva persona acusada per l’excel·lentíssim Jutge Aguirre, d’espionatge. Viatjar a Rússia sempre ha despertat les sospites de les autoritats espanyoles. Encara que vagis de turista en un viatge organitzat per l’INSERSO queda un dubte al teu voltant si has visitat Rússia. Potser massa.
Tot i així, mantinc una confiança absoluta en les investigacions judicials i estic segur que quan l’excel·lentíssim fullegi els certificats que aporto, resoldrà el cas al meu favor. I fa de mal dir, però també em dóna certa esperança que s’hagin destapat unes declaracions del Jutge assumint personalment l’èxit de torpedinar el procés d’amnistia. Unes paraules que en qualsevol altre país, farien que l’encausat fos ell i no pas jo.
La única recança que em queda és que a Sitges, durant una Setmana Santa assolellada, vaig conèixer en un bar de tapes a un matrimoni de Sant Petersburg i vam xerrar una estona. De res, del clima, però d’aquest moment no en tinc ni certificats ni permisos.
LA GARSA PROSTÀTICA
LA MEVA GARSA
Una garsa porta de corcoll a la població de Badalona
Molt tenir l’arbre de Nadal més alt d’Espanya, molt pont del petroli i molta cançó del Serrat “que bonita es Badalona”, però a l’hora de la veritat, la població està acollonida per una garsa.
Es veu que la bestiola, cansada ja de tanta diada dedicada a la flora, la fauna i les males herbes sense resultats palpables, ha organitzat les seves jornades reivindicatives i es caga literalment sobre la població. I dic jo, més merda són els mítings dels polítics i la gent (poca) s’hi apropa per escoltar-los.
La cosa sembla que ve de lluny. Fa un parell d’anys, la garsa, la mateixa perquè la tenen identificada, ja protestava a la seva manera. Una senyora ha anat fins a la tele per explicar-ho. En la primera reivindicació la garsa va agredir al seu fill i ara, a la segona, se les té amb la filla. Casualitat o coherència? Què fa aquesta senyora entre part i part? A què dedica el temps lliure?
Més enllà d’aquesta senyora, hi ha altres veïns que li han agafat mania a la garsa, una preciositat d’animaló, i volen caçar-la. Uns amb trampes, altres amb fletxes i sagetes, la majoria amb armes de foc reglamentàries...
Per mala llet que tingui la garsa, costa d’entendre que tingui a tota una població atemorida, especialment quan els seus habitants voten lliurament al senyor Garcia Albiol com a Alcalde. S’hi esmerçarà el que vulgui, però una garsa no pot ser tan perjudicial per una societat com un alcalde.
En honor a la veritat cal dir que la garsa és d’esquerres. Li ve de família. Els seus avantpassats ja es van cagar sobre els badalonins amb ganes. S’arraulien entre roques abruptes i quan menjaven un musclo en mal estat i els venien les cagarrines, aixecaven el vol i deixaven la plaça major feta un pena. A l’avi i al pare de l’actual garsa, els van afusellar, a la mare van tancar-la en un zoològic i l’avia va morir de pena. És com si diguéssim una nissaga de la rebel·lió a la granja d’Orwell en imatges. I a mi em diran el que vulguin però crec més en les rebel·lions d’animals que en la dels homes animals.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
FELIP VI VISITA ELS PAÏSOS BÀLTICS
El rei d’Espanya, a punt de ser segrestat a Tallinn
Lituània, Letònia i Estònia, que durant els segles XIX i XX han patit durament l’ocupació i russificació, primer de la Rússia tsarista i després dels soviètics; independents des del 1991, han rebut recentment els dies 23, 24 i 25 de juny una visita: la del rei Felip VI.
Els tres països, temorosos de l’expansionisme imperial de Putin, s’han aixoplugat sota la protecció de la UE i la OTAN, la qual està reforçant les seves defenses militars. En la seva estada a Estònia, Felip VI va passar revista al portaavions del seu papa, “Juan Carlos I”, que amb la fragata Blas de Lezo sumen 1.100 mariners, els quals cal afegir als 650 soldats a Letònia, els 190 a Lituània i els 100 que s’enviaran properament a Estònia, amb sis tancs Lleopard i divers material bèl·lic.
Al palau de Kadriorg es va entrevistar amb el president d’Estònia i li va oferir per defensar-se del perill rus una bateria antiaèria, que va quedar exposada al museu d’art del mateix palau.
Felip VI va fer un abrandat discurs en defensa de la independència dels països bàltics, brindant l’ajuda d’Espanya, al igual com mig segle abans havien enviat la División Azul per combatre les Hordas Rojas.
Després, el monarca va suar la cansalada practicant el bàsquet, per tornar-se a descansar a la nit al majestàtic hotel, prop del mar, Hotel Regent de Tallinn, del carrer Pikk 69, però una sorpresa l’esperava: Nadia, una bella espia russa havia eliminat a la cambrera de torn introduint-se a l’habitació reial.
Els seus encants i el seu enginy van ser irresistibles per un monarca de nissaga borbònica, sempre amb el gallet a punt. Acabada la feina, el rei tenia set, i poc després quedà dormit amb l’aigua endormiscadora que li serví dolçament la Nadia.
Tot estava preparat pel segrest. Dos agents russos havien d’emportar-se’l en un cotxe cap a Rússia. Però els russos no arribaven, se’ls havia avariat el motor. Els serveis secrets russos han perdut molt, ja no són com abans.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ELECCIONS VOL DIR NOMENAMENTS A BRUSSEL·LES
Una presidenta il·legítima ? No, un procediment democràtic complex
Els Vint-i-set han renovat el mandat d'Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea, així com de Kaja Kallas com a cap de la diplomàcia, que és l'actual primera ministra d'Estònia, succeint Josep Borrell mentre que l'ex primer ministre portuguès, António Costa, ha estat elegit president del Consell Europeu.
La reelecció però, haurà de ser validada per la majoria absoluta dels eurodiputats en una votació prevista per a mitjans de juliol; un resultat incert ja que la pinça entre conservadors, socialistes i liberals s'ha vist afeblida per l'important auge de l'extrema dreta a les eleccions del juny.
Ursula von der Leyen és la dolenta de la peli per als euroescèptics i els teòrics de la conspiració. Sobretot a rel de parlar de la construcció d'una defensa europea i afirmar que "Putin no s'aturarà. S’ha d’aturar! Té la intenció de desestabilitzar i destruir les democràcies... Un pas important de la integració d'Ucraïna a la UE és que hem entès que ja no hi pot haver zones grises, o estàs amb Putin o estàs amb les democràcies. "
Malu per sobiranistes i euroescèptics d’extrema dreta. Per a ells equival a "un discurs de guerra", i diuen que Von der Leyen es creu la generalíssima en cap de les forces armades europees i que està disposada a arrossegar-nos cap a la guerra total, una líder autoproclamada que mai ha estat elegida.
Per què la rebutgen amb tanta ràbia? Ella és membre del partit dretà CDU i del PPE a nivell europeu. Quan mani vol crear el càrrec de comissari europeu de Defensa. La invasió russa d'Ucraïna el febrer del 2022 ha revifat el debat de l’extrema dreta, que és pro-Putin, i no la suporten. Així, l’ hongarès Viktor Orbán, diu que és un acord vergonyós i que els votants europeus han estat enganyats i que la dreta ha format una coalició de traïdoria amb l'esquerra i els liberals. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, la líder del grup Conservadors i Reformistes Europeus, va acusar els polítics de comportar-se com oligarques i no va voler votar.
L’hora és complexa i en el context actual hi ha un possible retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units amb el risc d’una retirada del suport nord-americà a Kíiv, o fins i tot a altres països de l'OTAN. La dona (alemanya) també és odiada per una extrema dreta francesa russòfila hostil a l'ecologia.
I en aquest clima com és que una dona va poder ser nomenada el 2019?
Els caps d'Estat van proposar per primera vegada el nomenament de la primera dona a aquest càrrec però després calia el vot de confiança del Parlament Europeu. Vot obtingut per una majoria ajustada gràcies a una aliança dels conservadors majoritaris del PPE, els socialdemòcrates i els centristes.
Ursula von der Leyen és més política que líder. La seva presidència ha estat marcada en donar sentit a Europa, posicionant-se en temes com la pandèmia de la Covid-19, la guerra a Ucraïna o el Pacte Verd o Green Deal Europe que posa en marxa la llei de restauració de la natura. Pacte aconseguit a última hora gràcies a la ministra austríaca de Medi Ambient, que va votar en contra de les ordres rebudes de la cancelleria del seu país. L'anunciat auge de l'extrema dreta s'ha materialitzat a la majoria de països europeus, tot i això, s'espera que els seus representants s'asseguin dividits a Estrasburg sinó serà un autèntic infern.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
SENSE TRENES
Els jueus ultraortodoxes obligats a servir a l’exèrcit
Una vegada més es fa palesa la influència de Karlitus en la política internacional. Vàrem denunciar el privilegi dels ultraortodoxos salvant-se d’anar a l’exèrcit i ja hi són. Som tan infal·libles com l’Observatore Romano però en català.
Dèiem nosaltres que per molts rinxols i doblegaments d’esquena que facin la colla ortodoxa no era just que es salvessin de servir a l’exèrcit que a Israel ve a ser com la mare protectora de tot el poble. I així mateix ho ha sentenciat la Cort Suprema. Ja era hora.
La resolució no agafa en bon moment a Netanyahu que depèn per seguir en el poder dels conservadors als qui per la part que els hi toca, la nova llei no els fa cap gràcia, però la Cort és la Cort. A veure si Netanyahu te nassos de bombardejar-los també.
Cal ser molt cínic per esperonar a tot un país reclamant guerra mentre tu et quedes a casa repassant la Torà. Diuen els estudiosos que la Torà és més fort que les armes i que el llibre salvarà a Israel. L’experiència passada no els dona massa la raó. Els jues han rebut per tots cantons malgrat la tradicional nissaga d’estudiosos del llibre o sigui que per una vegada poden abandonar la biblioteca i anar a la trinxera. Els hi costarà, la gent de fe acostuma a utilitzar aquest camuflatge. És com a la guerra Civil espanyola on el clergat una vegada resat pel triomf de la creuada, vestia de civil i portava una hòstia a la butxaca.
En tot cas, celebrem la decisió de la Cort Suprema i posats a fer, els encoratjaríem perquè facin extensible l'obligació d’agafar una arma i jugar-se la vida al fotimer de civils (molts d’ells reservistes) que manifesten sense pudor els seus sentiments criminals. Veure a gent teòricament normal escopint consignes de mort i venjança, escoltar com consideren als nadons palestins tan culpables com als seus pares, demanar que no quedi pedra sobre pedra de Gaza mentre prenen una llimonada, fa fàstic. Com a mínim, ja que tenen aquest esperit bèl·lic, que se la juguin, que siguin ells els que maten a innocents abans de presentar-se davant el pare etern que segur els té reservada una bona sorpresa. LLUFA PELS ORTODOXES
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
EL PREU DE LA VICTÒRIA
Assange en llibertat
Han passat molts anys. Set refugiat en una ambaixada. Cinc en una presó d’alta seguretat anglesa. Finalment Assange és lliure.
Hem parlat molt del seu delicte. Difondre a través de WikiLeaks material classificat per l’exèrcit americà. S’ha parlar poc però dels polítics que han volgut amagar els seus delictes ofegant la veu d’un periodista. Els estaments oficials americans i occidentals en general, que no tenen escrúpols a l’hora de mantenir a un ciutadà enclaustrat durant més d’una dècada amb la única finalitat de que les seves misèries no es facin públiques. Cap d’ells ha esmerçat tanta dedicació per apartar de la política activa a un esquizofrènic com Trump. Curiós.
L’alliberament d’Assange però deixa un mal regust de boca. A la satisfacció de veure’l lliure (una llibertat que li costarà d’assaborir després de l’experiència viscuda) queda com a rèmora la derrota de la llibertat de premsa. Assange ha tingut que signar un document acceptant que va cometre delicte. És realment delicte informar de les males arts amb les que treballa el poder, o és senzillament llibertat de denunciar les seves indignes maquinacions?
Els purs de diumenge a la tarda, com els poetes, de pell fina i escàs compromís han endegat tot acabant-se el tortell i el cafè, una campanya contra Assange. Diuen que en signar el document ha deixat en bragues la llibertat de premsa. Seria bonic saber què estarien disposats a firmar ells després de més de deu anys de persecució.
Diu un vell amic que la primera obligació d’un revolucionari és no deixar-se atrapar i la segona, fugir d’on t’han tancat... si pots. Assange no va poder fer ni una cosa ni l’altra. I sí, a canvi de la llibertat ha reconegut el que el govern americà li exigia per sentir-se guanyador (els americans sempre han de guanyar).
Després del via crucis recorregut, sembla que l’únic honest parlant d’Assange és desitjar que pugui treure’s de sobre la pesada motxilla de la indignitat política i aprofitar al màxim el que li queda de vida en llibertat. Ho té difícil.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
... I L’ACTE FOU CONSUMAT
Victòria en primera volta de l'extrema dreta francesa
Doncs no hi ha hagut miracle. Mai no hi ha miracles. Sembla mentida com el personal segueix encomanant-se a la ciència ficció. Le Pen ha guanyat per golejada i Macron ha baixat als inferns. Tothom ho sabia, com sap tothom que encara no hi ha res decidit. Ho advertíem la setmana passada. El Front i Macron poden ajuntar-se i per antinatural que sigui el pacte, de moment pot frenar a l'extrema dreta francesa.
En tot cas, a hores d’ara, el triomf de l'extrema dreta a Europa s’ha convertit en costum. De tant habituats a la notícia gairebé ja ni espanta (és un dir). L’Europa de fa quatre dies amb els seus governs socialdemòcrates, lliberals, fins i tot una mica preocupats pel bé dels pobles, ha passat a la història. L’avui és dretà, aparentment proteccionista, de discurs rudimentari però efectiu entre els molt rudimentaris habitants més preocupats pels seus camps de cols que per l’agricultura planetària. Hem tornat al primitivisme del JO en majúscules. I en això la dreta és experta.
A corre cuita l’esquerra s’organitzarà per afrontar la segona ronda. Renunciarà com ja està fent als seus candidats que quedin en tercera posició i donaran suport a qui hagi quedat segon. Gran mostra de solidaritat que s’esvairà l’endemà com s’esvaeixen totes les aliances d’esquerres, Macron també serà generós aquests dies fins que l’orgull no torni a embogir-lo. A l'extrema dreta no li cal tanta maniobra. Fa anys que té plaça de pàrquing i agafa sempre la mateixa direcció. Modifica a vegades el discurs però només per agafar vent favorable. Amaga eslògans i els recupera quan li cal. Gran constància, poca imaginació, la de l'extrema dreta de Le Pen.
En joc la partida. França, la segona potència econòmica d’Europa està amenaçada per l'extrema dreta que juga amb peces negres. Amenaça amb un gran terrabastall però les blanques (siguin quines siguin) resisteixen i a darrera hora amb una jugada inversemblant aconsegueixen taules fins que un dia, la reina negra mata el que queda d’esperança. A partir d’aquí, caldrà esperar que els corcs facin la seva feina derrueixin el tauler i comenci una nova tanda de partides. En tot cas, massa temps per jugar a les dames.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
ESPANYA ES TRENCA
La província castellana de Lleó (León) vol la independència
Qui ho havia de dir! Lleó una província castellana fins a la mèdul·la, demana la independència. No d’Espanya, només de Castella i si molt els apures fins i tot acceptarien formar-la amb Zamora i Salamanca. De moment la Guàrdia Civil no ha intervingut la qual cosa fa pensar que la proposta està a les beceroles, però no deixa de ser sorprenen i preocupant per les falanges espanyoles. “Ande vamos a parar”? Es pregunten. De moment la jurisprudència espanyola treballa en un esborrany per declarar inconstitucional el pas per terres lleoneses cas de prosperar la proposta.
ESPANYA S’AJUNTA
Puerto Rico vol ser país espanyol
Una senyora, política i per motius de seguretat anònima, va demanar formar part de la mare Espanya. No se'n saben les raons ni l’estat físic i psíquic de la senyora a l’hora de fer la proposta, però preocupa. Puerto Rico és una illeta molt bufona mig atlàntica mig caribenya que no fa nosa a ningú i que gaudeix d’una natura espectacular. Té una mica de tot. Potser per això la senyora anònima va pensar en introduir l’espècie espanyola, una manera com una altra d’esdevenir properament el primer desert atlàntic.
EL PETÓ ROBAT
El Tribunal Suprem declara delicte fer un petó escadusser
“Oju” que no tenen feina ni res els del Tribunal Suprem, però estan per tot i amb una independència que fa goig. Ara mateix, tot i l'ofensiva de VOX que proposa premiar als violador amb la “Cruz del Macho Español”, el Suprem no només s’hi posa de cul sinó que declara inconstitucional el petó robat del mascle en un descuit de la femella (a la inversa encra no ho tenen valorat). Gran avenç per a la igualtat. Els col·lectius LGTBI no se’n saben ni avenir i alguns ja han demanat ingressar a la carrera de dret per fer més feina. Hi ha pel·lícules de riure que no fan riure tant.
BOLÍVIA I UN EL 88 COP D’ESTAT
Els militars s’estaven avorrint?
És difícil parlar d’un cop d’estat fallit sinó fos que ni hi ha hagut de dotzenes triomfals amb el seu corol·lari de violències i tortures, dictadures i més pobresa.
Allò no té solució mentre el germà gran, els EUA, només els calgui despenjar el telèfon i donar l’ordre de sortir els tancs i els soldats als carrers.
En tot cas aquesta vegada s’ha salvat pels pèls el govern. Però, tranquils ja que quan un cap de la CIA tingui un mal dia o una ressaca ho tronarà a manar.
LA REVETLLA CONTINUA ESTIMANT ELS FOCS
Més de 300 incendis per festejar el solstici
Ja hi pot haver restricció de petards. Consignes sobre com i de quina manera fer fogueres. Els bombers mobilitzats i sense revetlla. Els imprudents, els ingovernables, prefereixen jugar amb foc. Ai, ai ens fan enyorar aquelles revetlles d’abans en que l’important era ballar, lligar i passar la nit sense dormir.
Per a moltes i molts era la seva primera nit boja, de descoberta del sexe, de tastar l’alcohol... Però, hi havia en l’ambient un aire festiu, gens agressiu, de pacte entre veïns. De veritat, això és el que m’han explicat però costa de creure.
LA FONT DE LA PÓLVORA A GIRONA
Els AK7 estant més barats que mai
A primera vista sembla complicat poder comprar un Kalachnikov però segurament és per ignorància dels neòfits. En tot cas a Girona ni hi ha. I quan dues famílies gitanes s’enfaden ja no treuen les navalles com ens ensenyen les pel·lícules antigues. Ara prefereixen anar corrents a llurs cases i tornar amb l’AK7 sota el braç i bales de veritat a punt de ser disparades.
Poques paraules es creuen abans que els gallets fessin que els AK7 vomitessin un reguitzell de bales mortals. La escena durà pocs segons. Els suficients per deixar dos cadàvers estesos al terra i un odi que durarà dues o tres generacions. En tot cas la font de la Pólvora té un nom molt adequat a la situació.