Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
15 septembre 2023
COMPTADORS A ZERO
L’onze de setembre
La diada s’ha tornat una mica com el dia de Sant Esteve. Dinar amb parents, alguns amics del poble que es desplacen a Barcelona. No és com abans que necessitaven taules supletòries i els nens havien de dinar apart, però no deixa de ser una festa. I a la tarda, amb la planxa plena i embolicats amb la senyera cap a la mani.
Aquests any, com tots els altres, s’esperava amb expectació el número de participants. Els uns per dir que l’independentisme seguia viu, altres per cantar-li les absoltes. Seguim esperant les dades. Entre les cent-vint mil persones comptades per la Policia Urbana i els vuit-cents mil de la ANC, els organitzadors, hi ha molta distància, però no importa. A mirada d’ocell hi havia molta més participació de la que molts catalans esperaven i molta més, massa, del que Espanya desitjava.
No cal fer sang i fetge de les dificultats dels independentistes. Governs que fallen, unitats que es trenquen, formació d’un nou govern espanyol... la muralla catalana és plena d’esquerdes, però sembla que -dins els murs- el desig de sentir-se lliure persisteix. Contra el que molts creien la manifestació de l’onze de setembre no envelleix. Joves, molt joves, substitueixen als que ja no hi són o, desenganyats, ja no volen ser-hi. En tot cas, aquest sentiment intangible difícil de definir pels propis catalans i profundament molest per la resta d’Espanya, segueix i pel que es veu, seguirà. Estem on estàvem. Ja és alguna cosa.
Probablement, a partir d’ara ja no viurem a la “via catalana”, diguin el que diguin els més hipoventilats. Ens han ficat altra vegada en la via espanyola i ens movem entre els seus distintius, però tan li fa, també vàrem passar els dels franquistes i potser encara ens tocaran els de la dreta rearmada. És igual. Amb més o menys gent a taula, Sant Esteve es continuarà celebrant i els que no vagin al tiberi s’emocionaran de quan encara hi anaven. I una generació dóna pas a una altra i els comptadors tornen, sempre, a zero.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
PARAULES DEL DÉU KIM
El líders coreà parlar des del cel en exclusiva per Karlitus
Sóc Kim Jon-Un, déu dels déus. Fill i pare i germà de Kim Jon II una mateixa persona en una nissaga que dura i dura, com els cristians encara que nosaltres per Esperit Sant tenim un coet atòmic.
Pels que no heu estat mai a Korea del Nord (la meva) us diré que és el paradís d’Adam, aquell maricó que anava despullat pels jardins menjant pomes. Korea del Sud, és l’infern capitalista. Precisament ara us parlo al peu de la famosa pomera, però no hi ha perill, jo també sóc la serp.
Korea del Nord ho té tot. Mar, (dos) muntanyes, rius, minerals de tota mena, peixos que naden per sota l’aigua i grà ecològic. També tenim submarins nuclears, bombes nuclears, fusells nuclears... i coreans. L’únic que ens falta és menjar però amb la força que els dóna lloar la meva santedat, el poble va fent.
Tinc una nena, filla, mare i germana de Jo mateix que ha de succeir-me però malgrat ser qui és, li falta pràctica. Per això, un dia d’aquests donaré audiència a Putin, un altre que vol ser déu però que no m’arriba ni a la papada. La idea és que la nena agafi pràctica de com tractar als que volen i no poden.
Jo no tinc res a dir a Putin. Com a molt, si m’agafa en un dia magnànim, puc fer-li algun regal. Munició per exemple. Els russos tenen moltes armes però se’ls ha acabat la munició després de la cacera a Ucraïna. A mi no em costa res obsequiar a Putin amb munició, els coreans no fan altra cosa, però com que jo sóc déu i ell un culturista vell, a canvi de la munició li demanaré una mica d’armament per la propera desfilada que farem un dia d’aquests.
Si algú de vostès, vol venir a Korea, no té més que dir-ho, tallar-se els collons i aprendre a estar-se quiet en les manifestacions. Alguns es senten molt orgullosos de manifestar-se sense llençar un paper a terra, nosaltres cada manifestant porta un drapet amb el que neteja les rajoles que ha trepitjat durant la desfilada. Toma ya!
LA GARSA PROSTÀTICA
FOTE-LI EL MÒBIL A LA BOCA!
Les escoles progres no volen mòbils a les aules, els pares progres sí
Inici de curs. Premsa, radio i teles parlen de les escoles mal equipades, dels sous dels mestres, de les vagues dels mestres, dels pares que es queixen pels horaris i els menjadors. També es parla una mica dels nens. Aproximadament és la mateixa proporció entre pares que volen tenir fills i pares que s’encarreguen d’educar-los.
Els nens tenen recursos que utilitzen amb insistència caníbal. Quan no ploren, demanen, quan no se’ls concedeix el que volen, ploren. Mama, vull un mòbil, una tablet, una tele.... Mama tots els nens tenen un mòbil, una tablet, una tele. A la primera festa o excusa tots tenen un mòbil, una tablet, una tele.
En línies generals, això és un nen.
Els pares treballen, tenen responsabilitats, una parella, un/a amant, aficions per realitzar-se, amics per socialitzar... i nens... que porten a l’escola tres mesos abans de parir-los.
Mama... no, però mama, que no, buuuaaaaa, calla, que callis! Buuuaaaa. Ok, però només el podràs veure els dissabtes i els diumenges a la tarda. Vale, però mamà els altres nens... Però què fan a l’escola?, es pregunta la mare quan a mitjanit el nen li ha demanat el mòbil al papa perquè al seu se li ha acabat la bateria... I amb el que ens costa, contesta el pare mirant el mòbil de la mare perquè el seu el té el nen. I s’adormen.
En línies generals, els nens estan així d’atontats.
No parlen, no juguen, no estudien, només violen. Alguna escola després de molta reunió de xarxa, d’anàlisis d’enquestes i altres activitats lúdiques, prenen la heroica decisió de no permetre el mòbil a les instal·lacions educatives.
La que ens faltava, diuen els pares mentre el nen mira la tele. I és que de veritat, va molt bé tenir a un fill amb la boca oberta davant alguna cosa que es mogui, encara que sigui una nina inflable.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
A REVEURE
Ens ha deixat Carme Junyent
Carme Junyent. Lingüista, compromesa amb la supervivència del català, dona sàvia, d’una gran senzillesa i humilitat. També persona incòmoda, sobre tot per les institucions, perquè era de pensament lliure. Del seu extens llegat, recollit en diversitat de llibres, entrevistes i articles destaquem:
Cal aconseguir el dret de viure i morir en català.
El català no té assegurat el seu futur, no podem dir salvem el català i ignorar la realitat dels territoris on es parla català.
No podem confiar en la política per reviscolar la llengua, sinó que cal pensar en models alternatius, que siguin participatius per tal que tothom es senti implicat.
Els catalanoparlants tendim a canviar de llengua a la primera oportunitat, parlar en castellà per educació és un prejudici induït. Primer, no és de mala educació parlar la teva llengua, és mala educació demanar als altres que no parlin la seva (...). Això és la moral de l’esclau, la subordinació, la supeditació.
S’hauria d’assolir que el català fos la llengua d’intercomunicació entre les altres llengües que es parlen a Catalunya.
El debat sobre la llengua inclusiva amaga un altre que és més important, l’anàlisi del discurs. El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina. Quan parlem de ciutadanes i ciutadans, les ciutadanes queden excloses del conjunt de ciutadans. És un canvi que em sembla perniciós, i per això el denuncio.
Encara hi ha molt camp per córrer per salvar la llengua. Si tenim un 15% de catalanoparlants militants i un 15% d’hostils, resta un 70% d’indiferents, un 70% és molta gent i amb aquest sí que es pot obtenir canvis.
Tanmateix, malgrat que el 2019 li fou concedida per la Generalitat la Creu de Sant Jordi, la seva última contribució, el treball “Cinquanta mesures per a reactivar el català a l’ensenyament” es troba a hores d’ara segrestat i tancat en un calaix.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
UN GEST HÀBIL DE VOLODIMIR ZELENSKY
Objectiu de guerra: La represa de Crimea
A Ucraïna, Rustem Umierov, és el nou ministre de Defensa en guerra contra la corrupció. Hàbil negociador, amb fama d'incorruptible i nadiu de Crimea, tindrà la tasca d'introduir el bon govern en un ministeri plagat d'escàndols, mentre les tropes combaten en una difícil contraofensiva.
Mai abans un tàtar de Crimea havia assolit una posició tan alta en la història de la Ucraïna independent. Com a missió té d’assegurar un flux continu d'armes occidentals cap a l'exèrcit ucraïnès davant d'un exèrcit rus sobredotat. Sense experiència militar, aquest jove empresari, alt funcionari, filantrop, activista per la causa dels tàtars de Crimea –annexionada per Moscou el 2014–, poliglota i reputat negociador hàbil ha de netejar un Ministeri de Defensa on les pràctiques corruptes i la malversació continuen sent habituals, un any i mig després de la invasió russa.
L'ascensió de Rustem Umirerov a un alt càrrec fa les delícies dels membres de la seva comunitat i fins ara era inimaginable, perquè la discriminació contra els tàtars de Crimea -0,5% de la població ucraïnesa- sempre ha estat molt forta. Fins ara, Umirov ha dirigir el Fons de Propietat Estatal d'Ucraïna [EPF] i mai ha estat esquitxat per escàndols en aquest organisme responsable de la privatització dels actius estatals i especialment un objectiu de corrupció per a les grans fortunes ucraïneses, pròdigues en retrocomissions.
El nou ministre és conegut com un hàbil diplomàtic i un "supernegociador" per haver estat l'artífex de l'acord amb Rússia per garantir la seguretat de les exportacions de gra. I també va ser un dels principals membres de la primera delegació ucraïnesa que va intentar trobar punts en comú amb els russos en els primers mesos de la guerra. En tot cas representa bé la jove guàrdia de polítics ucraïnesos amb grans ambicions de reforma i que poden ser acceptats pel vell món polític.
Per a Putin és un inconvenient nou, conscient que Rustem Umerov li té ràbia personal després que el març del 2022, mentre formava part de la primera delegació ucraïnesa que intentava negociar la pau amb Moscou, va denunciar símptomes d'enverinament.
Zelensky, amb el nomenament d'un tàtar de Crimea, indica clarament que l'objectiu final de Kiev és la seva recuperació. Pel jove ministre és un desafiament. Creient musulmà, assessor de Mustafà Dzhemilev, l'històric líder del Majlis -Parlament- del poble tàtar de Crimea, classificat com a organització extremista per Moscou des del 2014. Però també té avantatges. Té molt bona relació amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Una amistat encetada quan un gran nombre de tàtars de Crimea van trobar refugi a Turquia després del 2014 i l'home fort d'Ankara ha afirmat repetidament el seu suport a la causa d'aquesta minoria musulmana.
El ministre sortint, Oleksei Reznikov s'havia convertit en massa tòxic per mantenir-lo al seu lloc. Malgrat no estar implicat personalment, la seva tossuderia a l'hora de defensar subordinats en múltiples casos de corrupció va acabar minant el capital de simpatia de què gaudia quan va assumir el càrrec el novembre del 2021.
El jove i nou ministre, Rustem Umerov podria cremar les seves ales, igual que Oleksiy Reznikov, si no aconsegueix aturar aquesta immensa maquinaria d'escàndols de corrupció com va fer amb el seu predecessor.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
SERVEIS D’ALTA INSEGURETAT
Roben el cotxe oficial de l’Alcalde Collboni
Per llegir aquesta revista, cal tenir molt clar que majoritàriament parlem de Catalunya i Espanya, d’altra manera els lectors podrien pensar que Karlitus es dedica a la ciència ficció. Doncs no, som notaris de la més rabiosa actualitat d’aquestes terres hispanes. El que escrivim són retalls de la realitat de cada dia a casa nostra.
Com si no fa la cosa, un alcalde novell en el càrrec però no en el desig d’ostentar-lo, deixa el cotxe a casa i va on vulgui anar (per això és alcalde) desentenent-se del cotxe oficial. Fins aquí, crònica europea. Però... l’escorta de l’Alcalde (un grup de tres o quatre, no es pensin) van a celebrar el final de la jornada, abandonen el cotxe i entren a una pizzeria.
Tips, tornen on han deixat el cotxe de Collboni. Està ben aparcat, però quan entren descobreixen que els han pispat les seves motxilles personals i, vagi vostè a saber, si alguna carpeta amb documents secrets de l’alcalde. La Guàrdia Civil, hauria posat el cas en mans de la Fiscalia adduint que el robatori era cosa de l’independentisme, però el cos de seguretat català patriota com és, es limita a exclamar: la Mare de Déu de Montserrat! Després, tots (conscients de la seva errada) es donen de baixa per depressió.
I aquí la magnificència de Collboni, que és de la que volíem parlar. Veient l’estat psicòtic dels Mossos, Collboni, lluny d’escridassar-los, els abraça, els dóna una setmana de vacances i els puja el sou vint euros al mes. Al cap i a la fi, a Collboni ja li va bé. Ell necessita apropar-se a la gent, demostrar que forma part del poble i quina millor mostra que també li robin la camisa?
El cos està content amb la reacció de l’Alcalde, però donada la benevolència municipal, tem per si totes les escortes es deixaran robar un cotxe a canvi d’una setmana de festa i vint euros mensuals.
En tot cas, fora micròfons, se sap que a partir d’ara l’alcalde portarà la seva agenda a la butxaca i els documents secrets se’ls imprimirà per duplicat.
LLUFA, ALS CRACS DE SEGURETAT.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
OBRES QUE DEIXEN PETJA
Un jutge mana que es reverteixin les illes ciutadanes
Va coincidir l’inici de les obres amb el naixement del meu setè fill. Circulacions tallades, tones de terra, brigades de treballadors mirant com treballava el negre de la colla, aparició i desaparició de monuments en llocs diferents, metros aturats, autobusos despistats, taxistes en vaga i com és habitual, els botiguers plorant, i posant una instància als jutjats. S’han acabat les obres, dos dies abans d’unes eleccions. Ja tinc nou fills.
Els que havien criticat les obres hi passen les tardes aprofitant la fresqueta arbrada, els bars ocupen els carrers sense el brogit dels cotxes, les botigues s’omplen, els “pajaritos cantan y las nubes se levantan”. Per una vegada sembla que el resultat final s’ha imposat als temors previs.
I ara, un jutge ha sentenciat que les illes ciutadanes han d’anular-se i que cal deixar els carrers com estaven abans del somni de la Colau. Ara. Dos fills més tard.
Comprenem el neguit del magistrat per tornar al passat. No és nou. La justícia espanyola porta la marxa enrere posada i de deixar-los escollir data, probablement coincidirien en tornar el 1939. Una festassa!, però si els botiguers –tot mirant el calaix de la caixa registradora- ara diuen que no cal tornar a obrir la ciutat en canal, potser convindria que el jutge aturés la sentència i deixés que els ciutadans tornin a la normalitat urbanística.
Ja no tenim brigades d’obres, s’han jubilat tots. Només ens queden els turistes voluntaris. Enlloc de fer-los pagar la taxa turística, podrien agafar pic i pala i ajudar a desenrunar. Però els que fan cua a Bulgari, no els agrada la idea.
Molta gent ha deixat bona part de la seva integritat física durant les obres de les illes ecològiques. Jo no he parat d’anar als hospitals a visitar amics, veïns i algun gos també, amb cames trencades, costellam trinxat, traumes cerebrals i algun cas de vertigen també.
Ens sap greu pel jutge, tants anys pensant com fer la punyeta, però prometen anar-lo a visitar al psiquiàtric tan bon punt acceptin visites.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
LA RECONQUESTA
Aràbia vol comprar el 9’9% de Telefònica
Abans les conquestes començaven amb un desembarcament de tropes a les costes enemigues, ara es compren accions. En aparença més civilitzat, a la pràctica, molt més perillós.
Telefònica no té res a veure amb la clàssica imatge d’operadores en blanc i negre connectant i desconnectant clavilles. Telefònica ara és secret d’Estat. La guardiola on es guarden les dades de govern, exèrcit, banca, informàtica i l’Opus Dei.
Tu, ara, o els àrabs per exemple, entres a Telefònica i deixes a Espanya en bragues. Sense un sol secret que posar-se a la boca. I no és que a Espanya hi hagin molts secrets, l’ex policia Villarejo ja es va encarregar de posar-los tots al descobert però alguna cosa quedarà. Sobre tot, l’honor.
Al govern se li ha girat feina. No cal dir que vendre gairebé un 10% de Telefònica, a la curta, és com manà de déus, però alhora cal estudiar-se el dossier on apart de la mossegada a Telefònica hi ha, potser, altres plans amagats, com el reton de Al-Àndalus a territori africà. Es perdria molt? Doncs què voleu que us digui, però l’honor (a Espanya sempre cal parlar d’honor) se’n ressentiria.
En tot cas no deixa de ser significatiu que un país vagi venen les seves grans empreses a capital estranger. Sobre tot si es tracta de les considerades estratègiques.
Poc a poc, el país es va desertitzant dels punts econòmics que es consideren bàsics per enfrontar el futur. Potser no sigui especialment greu veure Andalusia vestida amb abaia però sí que ho és tenir-la encara com a terra de secà esperant que les pluges donin una collita. Una fabriqueta de tant en tant (totalment ecològica és clar) no fa mal i si els empresaris de la empresa son “señoritos”, com a mínim mantindrem la tradició que de la manera que van les coses, és l’únic que quedarà de la nostra “querida España”.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA FORÇA DE LA DIARREA
Un vol d’Atlanta a Barna, dóna mitja volta per un atac de diarrea
Un pobre viatger, va pujar a l’avió. Sentia un cert rebombori a la panxa però mai no va pensar en el paquet què portava a dintre. Total que l’home va monopolitzar el lavabo de la aeronau i no parava d’omplir-lo. El pilot, no ho va pensar dues vegades i va tornar cap a Atlanta on el viatger va poder desfogar-se al mig de la pista. Molta gent ha elogiat la sensibilitat de la companyia aèria amb les cagarrines. Estudis posteriors han demostrat que el retorn a Atlanta va ser per sobrepès de ventre del viatger, que una vegada alliberats els intestins, va pagar la taxa corresponent.
LES RODALIES NO RODEN
Nova aturada de trens per culpa d’un suïcida indecís
Quan no és un all, és una ceba. La línia ferroviària catalana està maleïda depengui de Madrid o de la Sagrada Família. El penúltim retard, ha provocat l’aturada de la circulació en doble sentit perquè un previsible suïcida estava d’alt d’un pont amenaçant amb llençar-se a la via. Però ni els bombers ni la policia sabien cap a quina de les dues direccions i els trens havien d’esperar a que es decidís. Amb tots els respectes, si un vol suïcidar-se que ho faci, però com a mínim ha de saber en quina direcció. Inadmissible que la ciutadania assenyada hagi de patir retards per culpa d’un que no sap si morir de cara o de cul.
L’ÚLTIM ACTE DE SERVEI
Ciutadans fa que es retiri una foto amb una urna a l’Eurocambra
Van començar cagant-se amb els catalans i han acabat igual, fent prohibir una fotografia d’una urna de quan a Catalunya es votava per la independència. El seu premi, mitja dotzena d’anys parlamentaris. Avís per a navegants. Catalunya és covarda, però tossuda. Els de C’s van començar fent el ridícul i han acabat exactament igual. Van començar emparant-se en la tebiesa europea i han acabat igual. Van començar gesticulant i continuen igual, van començar sense discurs i encara no el tenen. Ciutadans ha mort. Visca la llibertat dels altres ciutadans i un record pels líders del cinisme, Ribera, Arrimades, Cañas, Girauta, Carrizosa i l’ínclit cofundador, Albert Boadella.
L’OLI D’OLIVA NOMÉS PER A RICS
Conseqüències de la sequera mediterrània
El preu de l’oli ha pujat un 40% de mitjana amb l’excusa que la sequera ha malmès la producció d’olives.
Però no ens ho creiem. Des de fa 5 any els que manipulen els preus dels queviures malden per apujar el preu de l’oli amb el designi que la gent mediterrània consumeixi altres productes més convencionals. El que volen és convertir l’oli d’oliva en un producte de luxe per a rics.
Miserables i ignorants com són encara no veuen que els rics no mengen amb oli per evitar grasses i quilos superflus que els fan engreixar la seva mala pinta.
MERITXELL BATET, ADÉU A LA GUERRA CONTRA EL CATALÀ
La política, l’estat, el govern i la cort
Pobra Batet! Abans de dedicar-se a la política vivia la mar de bé. Als baguls guardava el record del general Batet, aquell que el 19 de juliol del 1936 va ser derrotat per enardits milicians cenetistes.
El seu segon matrimoni amb un jutge sociata i ministrable també la mantenia en zona de confort fins que va tenir la mala pensada de voler salvar la pàtria espanyola, la socialista, i fer alta política a recer de vents favorables.
Ara els vents, per a ella si més no, s’han tornat tramuntanals i torna a casa pobra, sense agraïments, apallissada moralment, en estat terminal políticament. Només sabrem d’ella a Vikipèdia.
TERRATRÈMOL AL MARROC, HURACÀ A LÍBIA
Fenòmens naturals mortífers per manca de prevenció
Des de l’antiguitat, els habitants d’aquest planeta coneixen les tècniques per evitar mortaldats innecessàries però els que manen se’n foten.
La pobresa generalitzada al Marroc, ha produït milers de cases esfondrades i drames familiars. I les construccions antisísmiques? Ha, ho, és que no s’apliquen...
Huracà i pluges torrencials a Líbia. Dos embassament rebenten i l’aigua mata milers de persones. Se sabia que podien rebentar però mutis fins ara.
Ara toca reconstruir, clar, però potser caldria exigir una mica de sentit comú per no repetir les mateixes cagades.
Tota la nostra solidaritat amb els damnificats!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
11 DE SETEMBRE
EL TEMPS DELS POLÍTICS DIFEREIX DEL TEMPS DELS CIUTADANS
LA DIADA ÉS UN PUNTET PELS POLÍTICS
PER NOSALTRES ÉS UN ARA I AQUÍ
DENS I CONCRET
La traduction en français sera bientôt disponible
COMPTADORS A ZERO
L’onze de setembre
La diada s’ha tornat una mica com el dia de Sant Esteve. Dinar amb parents, alguns amics del poble que es desplacen a Barcelona. No és com abans que necessitaven taules supletòries i els nens havien de dinar apart, però no deixa de ser una festa. I a la tarda, amb la planxa plena i embolicats amb la senyera cap a la mani.
Aquests any, com tots els altres, s’esperava amb expectació el número de participants. Els uns per dir que l’independentisme seguia viu, altres per cantar-li les absoltes. Seguim esperant les dades. Entre les cent-vint mil persones comptades per la Policia Urbana i els vuit-cents mil de la ANC, els organitzadors, hi ha molta distància, però no importa. A mirada d’ocell hi havia molta més participació de la que molts catalans esperaven i molta més, massa, del que Espanya desitjava.
No cal fer sang i fetge de les dificultats dels independentistes. Governs que fallen, unitats que es trenquen, formació d’un nou govern espanyol... la muralla catalana és plena d’esquerdes, però sembla que -dins els murs- el desig de sentir-se lliure persisteix. Contra el que molts creien la manifestació de l’onze de setembre no envelleix. Joves, molt joves, substitueixen als que ja no hi són o, desenganyats, ja no volen ser-hi. En tot cas, aquest sentiment intangible difícil de definir pels propis catalans i profundament molest per la resta d’Espanya, segueix i pel que es veu, seguirà. Estem on estàvem. Ja és alguna cosa.
Probablement, a partir d’ara ja no viurem a la “via catalana”, diguin el que diguin els més hipoventilats. Ens han ficat altra vegada en la via espanyola i ens movem entre els seus distintius, però tan li fa, també vàrem passar els dels franquistes i potser encara ens tocaran els de la dreta rearmada. És igual. Amb més o menys gent a taula, Sant Esteve es continuarà celebrant i els que no vagin al tiberi s’emocionaran de quan encara hi anaven. I una generació dóna pas a una altra i els comptadors tornen, sempre, a zero.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
PARAULES DEL DÉU KIM
El líders coreà parlar des del cel en exclusiva per Karlitus
Sóc Kim Jon-Un, déu dels déus. Fill i pare i germà de Kim Jon II una mateixa persona en una nissaga que dura i dura, com els cristians encara que nosaltres per Esperit Sant tenim un coet atòmic.
Pels que no heu estat mai a Korea del Nord (la meva) us diré que és el paradís d’Adam, aquell maricó que anava despullat pels jardins menjant pomes. Korea del Sud, és l’infern capitalista. Precisament ara us parlo al peu de la famosa pomera, però no hi ha perill, jo també sóc la serp.
Korea del Nord ho té tot. Mar, (dos) muntanyes, rius, minerals de tota mena, peixos que naden per sota l’aigua i grà ecològic. També tenim submarins nuclears, bombes nuclears, fusells nuclears... i coreans. L’únic que ens falta és menjar però amb la força que els dóna lloar la meva santedat, el poble va fent.
Tinc una nena, filla, mare i germana de Jo mateix que ha de succeir-me però malgrat ser qui és, li falta pràctica. Per això, un dia d’aquests donaré audiència a Putin, un altre que vol ser déu però que no m’arriba ni a la papada. La idea és que la nena agafi pràctica de com tractar als que volen i no poden.
Jo no tinc res a dir a Putin. Com a molt, si m’agafa en un dia magnànim, puc fer-li algun regal. Munició per exemple. Els russos tenen moltes armes però se’ls ha acabat la munició després de la cacera a Ucraïna. A mi no em costa res obsequiar a Putin amb munició, els coreans no fan altra cosa, però com que jo sóc déu i ell un culturista vell, a canvi de la munició li demanaré una mica d’armament per la propera desfilada que farem un dia d’aquests.
Si algú de vostès, vol venir a Korea, no té més que dir-ho, tallar-se els collons i aprendre a estar-se quiet en les manifestacions. Alguns es senten molt orgullosos de manifestar-se sense llençar un paper a terra, nosaltres cada manifestant porta un drapet amb el que neteja les rajoles que ha trepitjat durant la desfilada. Toma ya!
LA GARSA PROSTÀTICA
FOTE-LI EL MÒBIL A LA BOCA!
Les escoles progres no volen mòbils a les aules, els pares progres sí
Inici de curs. Premsa, radio i teles parlen de les escoles mal equipades, dels sous dels mestres, de les vagues dels mestres, dels pares que es queixen pels horaris i els menjadors. També es parla una mica dels nens. Aproximadament és la mateixa proporció entre pares que volen tenir fills i pares que s’encarreguen d’educar-los.
Els nens tenen recursos que utilitzen amb insistència caníbal. Quan no ploren, demanen, quan no se’ls concedeix el que volen, ploren. Mama, vull un mòbil, una tablet, una tele.... Mama tots els nens tenen un mòbil, una tablet, una tele. A la primera festa o excusa tots tenen un mòbil, una tablet, una tele.
En línies generals, això és un nen.
Els pares treballen, tenen responsabilitats, una parella, un/a amant, aficions per realitzar-se, amics per socialitzar... i nens... que porten a l’escola tres mesos abans de parir-los.
Mama... no, però mama, que no, buuuaaaaa, calla, que callis! Buuuaaaa. Ok, però només el podràs veure els dissabtes i els diumenges a la tarda. Vale, però mamà els altres nens... Però què fan a l’escola?, es pregunta la mare quan a mitjanit el nen li ha demanat el mòbil al papa perquè al seu se li ha acabat la bateria... I amb el que ens costa, contesta el pare mirant el mòbil de la mare perquè el seu el té el nen. I s’adormen.
En línies generals, els nens estan així d’atontats.
No parlen, no juguen, no estudien, només violen. Alguna escola després de molta reunió de xarxa, d’anàlisis d’enquestes i altres activitats lúdiques, prenen la heroica decisió de no permetre el mòbil a les instal·lacions educatives.
La que ens faltava, diuen els pares mentre el nen mira la tele. I és que de veritat, va molt bé tenir a un fill amb la boca oberta davant alguna cosa que es mogui, encara que sigui una nina inflable.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
A REVEURE
Ens ha deixat Carme Junyent
Carme Junyent. Lingüista, compromesa amb la supervivència del català, dona sàvia, d’una gran senzillesa i humilitat. També persona incòmoda, sobre tot per les institucions, perquè era de pensament lliure. Del seu extens llegat, recollit en diversitat de llibres, entrevistes i articles destaquem:
Cal aconseguir el dret de viure i morir en català.
El català no té assegurat el seu futur, no podem dir salvem el català i ignorar la realitat dels territoris on es parla català.
No podem confiar en la política per reviscolar la llengua, sinó que cal pensar en models alternatius, que siguin participatius per tal que tothom es senti implicat.
Els catalanoparlants tendim a canviar de llengua a la primera oportunitat, parlar en castellà per educació és un prejudici induït. Primer, no és de mala educació parlar la teva llengua, és mala educació demanar als altres que no parlin la seva (...). Això és la moral de l’esclau, la subordinació, la supeditació.
S’hauria d’assolir que el català fos la llengua d’intercomunicació entre les altres llengües que es parlen a Catalunya.
El debat sobre la llengua inclusiva amaga un altre que és més important, l’anàlisi del discurs. El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina. Quan parlem de ciutadanes i ciutadans, les ciutadanes queden excloses del conjunt de ciutadans. És un canvi que em sembla perniciós, i per això el denuncio.
Encara hi ha molt camp per córrer per salvar la llengua. Si tenim un 15% de catalanoparlants militants i un 15% d’hostils, resta un 70% d’indiferents, un 70% és molta gent i amb aquest sí que es pot obtenir canvis.
Tanmateix, malgrat que el 2019 li fou concedida per la Generalitat la Creu de Sant Jordi, la seva última contribució, el treball “Cinquanta mesures per a reactivar el català a l’ensenyament” es troba a hores d’ara segrestat i tancat en un calaix.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
UN GEST HÀBIL DE VOLODIMIR ZELENSKY
Objectiu de guerra: La represa de Crimea
A Ucraïna, Rustem Umierov, és el nou ministre de Defensa en guerra contra la corrupció. Hàbil negociador, amb fama d'incorruptible i nadiu de Crimea, tindrà la tasca d'introduir el bon govern en un ministeri plagat d'escàndols, mentre les tropes combaten en una difícil contraofensiva.
Mai abans un tàtar de Crimea havia assolit una posició tan alta en la història de la Ucraïna independent. Com a missió té d’assegurar un flux continu d'armes occidentals cap a l'exèrcit ucraïnès davant d'un exèrcit rus sobredotat. Sense experiència militar, aquest jove empresari, alt funcionari, filantrop, activista per la causa dels tàtars de Crimea –annexionada per Moscou el 2014–, poliglota i reputat negociador hàbil ha de netejar un Ministeri de Defensa on les pràctiques corruptes i la malversació continuen sent habituals, un any i mig després de la invasió russa.
L'ascensió de Rustem Umirerov a un alt càrrec fa les delícies dels membres de la seva comunitat i fins ara era inimaginable, perquè la discriminació contra els tàtars de Crimea -0,5% de la població ucraïnesa- sempre ha estat molt forta. Fins ara, Umirov ha dirigir el Fons de Propietat Estatal d'Ucraïna [EPF] i mai ha estat esquitxat per escàndols en aquest organisme responsable de la privatització dels actius estatals i especialment un objectiu de corrupció per a les grans fortunes ucraïneses, pròdigues en retrocomissions.
El nou ministre és conegut com un hàbil diplomàtic i un "supernegociador" per haver estat l'artífex de l'acord amb Rússia per garantir la seguretat de les exportacions de gra. I també va ser un dels principals membres de la primera delegació ucraïnesa que va intentar trobar punts en comú amb els russos en els primers mesos de la guerra. En tot cas representa bé la jove guàrdia de polítics ucraïnesos amb grans ambicions de reforma i que poden ser acceptats pel vell món polític.
Per a Putin és un inconvenient nou, conscient que Rustem Umerov li té ràbia personal després que el març del 2022, mentre formava part de la primera delegació ucraïnesa que intentava negociar la pau amb Moscou, va denunciar símptomes d'enverinament.
Zelensky, amb el nomenament d'un tàtar de Crimea, indica clarament que l'objectiu final de Kiev és la seva recuperació. Pel jove ministre és un desafiament. Creient musulmà, assessor de Mustafà Dzhemilev, l'històric líder del Majlis -Parlament- del poble tàtar de Crimea, classificat com a organització extremista per Moscou des del 2014. Però també té avantatges. Té molt bona relació amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Una amistat encetada quan un gran nombre de tàtars de Crimea van trobar refugi a Turquia després del 2014 i l'home fort d'Ankara ha afirmat repetidament el seu suport a la causa d'aquesta minoria musulmana.
El ministre sortint, Oleksei Reznikov s'havia convertit en massa tòxic per mantenir-lo al seu lloc. Malgrat no estar implicat personalment, la seva tossuderia a l'hora de defensar subordinats en múltiples casos de corrupció va acabar minant el capital de simpatia de què gaudia quan va assumir el càrrec el novembre del 2021.
El jove i nou ministre, Rustem Umerov podria cremar les seves ales, igual que Oleksiy Reznikov, si no aconsegueix aturar aquesta immensa maquinaria d'escàndols de corrupció com va fer amb el seu predecessor.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
SERVEIS D’ALTA INSEGURETAT
Roben el cotxe oficial de l’Alcalde Collboni
Per llegir aquesta revista, cal tenir molt clar que majoritàriament parlem de Catalunya i Espanya, d’altra manera els lectors podrien pensar que Karlitus es dedica a la ciència ficció. Doncs no, som notaris de la més rabiosa actualitat d’aquestes terres hispanes. El que escrivim són retalls de la realitat de cada dia a casa nostra.
Com si no fa la cosa, un alcalde novell en el càrrec però no en el desig d’ostentar-lo, deixa el cotxe a casa i va on vulgui anar (per això és alcalde) desentenent-se del cotxe oficial. Fins aquí, crònica europea. Però... l’escorta de l’Alcalde (un grup de tres o quatre, no es pensin) van a celebrar el final de la jornada, abandonen el cotxe i entren a una pizzeria.
Tips, tornen on han deixat el cotxe de Collboni. Està ben aparcat, però quan entren descobreixen que els han pispat les seves motxilles personals i, vagi vostè a saber, si alguna carpeta amb documents secrets de l’alcalde. La Guàrdia Civil, hauria posat el cas en mans de la Fiscalia adduint que el robatori era cosa de l’independentisme, però el cos de seguretat català patriota com és, es limita a exclamar: la Mare de Déu de Montserrat! Després, tots (conscients de la seva errada) es donen de baixa per depressió.
I aquí la magnificència de Collboni, que és de la que volíem parlar. Veient l’estat psicòtic dels Mossos, Collboni, lluny d’escridassar-los, els abraça, els dóna una setmana de vacances i els puja el sou vint euros al mes. Al cap i a la fi, a Collboni ja li va bé. Ell necessita apropar-se a la gent, demostrar que forma part del poble i quina millor mostra que també li robin la camisa?
El cos està content amb la reacció de l’Alcalde, però donada la benevolència municipal, tem per si totes les escortes es deixaran robar un cotxe a canvi d’una setmana de festa i vint euros mensuals.
En tot cas, fora micròfons, se sap que a partir d’ara l’alcalde portarà la seva agenda a la butxaca i els documents secrets se’ls imprimirà per duplicat.
LLUFA, ALS CRACS DE SEGURETAT.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
OBRES QUE DEIXEN PETJA
Un jutge mana que es reverteixin les illes ciutadanes
Va coincidir l’inici de les obres amb el naixement del meu setè fill. Circulacions tallades, tones de terra, brigades de treballadors mirant com treballava el negre de la colla, aparició i desaparició de monuments en llocs diferents, metros aturats, autobusos despistats, taxistes en vaga i com és habitual, els botiguers plorant, i posant una instància als jutjats. S’han acabat les obres, dos dies abans d’unes eleccions. Ja tinc nou fills.
Els que havien criticat les obres hi passen les tardes aprofitant la fresqueta arbrada, els bars ocupen els carrers sense el brogit dels cotxes, les botigues s’omplen, els “pajaritos cantan y las nubes se levantan”. Per una vegada sembla que el resultat final s’ha imposat als temors previs.
I ara, un jutge ha sentenciat que les illes ciutadanes han d’anular-se i que cal deixar els carrers com estaven abans del somni de la Colau. Ara. Dos fills més tard.
Comprenem el neguit del magistrat per tornar al passat. No és nou. La justícia espanyola porta la marxa enrere posada i de deixar-los escollir data, probablement coincidirien en tornar el 1939. Una festassa!, però si els botiguers –tot mirant el calaix de la caixa registradora- ara diuen que no cal tornar a obrir la ciutat en canal, potser convindria que el jutge aturés la sentència i deixés que els ciutadans tornin a la normalitat urbanística.
Ja no tenim brigades d’obres, s’han jubilat tots. Només ens queden els turistes voluntaris. Enlloc de fer-los pagar la taxa turística, podrien agafar pic i pala i ajudar a desenrunar. Però els que fan cua a Bulgari, no els agrada la idea.
Molta gent ha deixat bona part de la seva integritat física durant les obres de les illes ecològiques. Jo no he parat d’anar als hospitals a visitar amics, veïns i algun gos també, amb cames trencades, costellam trinxat, traumes cerebrals i algun cas de vertigen també.
Ens sap greu pel jutge, tants anys pensant com fer la punyeta, però prometen anar-lo a visitar al psiquiàtric tan bon punt acceptin visites.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
LA RECONQUESTA
Aràbia vol comprar el 9’9% de Telefònica
Abans les conquestes començaven amb un desembarcament de tropes a les costes enemigues, ara es compren accions. En aparença més civilitzat, a la pràctica, molt més perillós.
Telefònica no té res a veure amb la clàssica imatge d’operadores en blanc i negre connectant i desconnectant clavilles. Telefònica ara és secret d’Estat. La guardiola on es guarden les dades de govern, exèrcit, banca, informàtica i l’Opus Dei.
Tu, ara, o els àrabs per exemple, entres a Telefònica i deixes a Espanya en bragues. Sense un sol secret que posar-se a la boca. I no és que a Espanya hi hagin molts secrets, l’ex policia Villarejo ja es va encarregar de posar-los tots al descobert però alguna cosa quedarà. Sobre tot, l’honor.
Al govern se li ha girat feina. No cal dir que vendre gairebé un 10% de Telefònica, a la curta, és com manà de déus, però alhora cal estudiar-se el dossier on apart de la mossegada a Telefònica hi ha, potser, altres plans amagats, com el reton de Al-Àndalus a territori africà. Es perdria molt? Doncs què voleu que us digui, però l’honor (a Espanya sempre cal parlar d’honor) se’n ressentiria.
En tot cas no deixa de ser significatiu que un país vagi venen les seves grans empreses a capital estranger. Sobre tot si es tracta de les considerades estratègiques.
Poc a poc, el país es va desertitzant dels punts econòmics que es consideren bàsics per enfrontar el futur. Potser no sigui especialment greu veure Andalusia vestida amb abaia però sí que ho és tenir-la encara com a terra de secà esperant que les pluges donin una collita. Una fabriqueta de tant en tant (totalment ecològica és clar) no fa mal i si els empresaris de la empresa son “señoritos”, com a mínim mantindrem la tradició que de la manera que van les coses, és l’únic que quedarà de la nostra “querida España”.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA FORÇA DE LA DIARREA
Un vol d’Atlanta a Barna, dóna mitja volta per un atac de diarrea
Un pobre viatger, va pujar a l’avió. Sentia un cert rebombori a la panxa però mai no va pensar en el paquet què portava a dintre. Total que l’home va monopolitzar el lavabo de la aeronau i no parava d’omplir-lo. El pilot, no ho va pensar dues vegades i va tornar cap a Atlanta on el viatger va poder desfogar-se al mig de la pista. Molta gent ha elogiat la sensibilitat de la companyia aèria amb les cagarrines. Estudis posteriors han demostrat que el retorn a Atlanta va ser per sobrepès de ventre del viatger, que una vegada alliberats els intestins, va pagar la taxa corresponent.
LES RODALIES NO RODEN
Nova aturada de trens per culpa d’un suïcida indecís
Quan no és un all, és una ceba. La línia ferroviària catalana està maleïda depengui de Madrid o de la Sagrada Família. El penúltim retard, ha provocat l’aturada de la circulació en doble sentit perquè un previsible suïcida estava d’alt d’un pont amenaçant amb llençar-se a la via. Però ni els bombers ni la policia sabien cap a quina de les dues direccions i els trens havien d’esperar a que es decidís. Amb tots els respectes, si un vol suïcidar-se que ho faci, però com a mínim ha de saber en quina direcció. Inadmissible que la ciutadania assenyada hagi de patir retards per culpa d’un que no sap si morir de cara o de cul.
L’ÚLTIM ACTE DE SERVEI
Ciutadans fa que es retiri una foto amb una urna a l’Eurocambra
Van començar cagant-se amb els catalans i han acabat igual, fent prohibir una fotografia d’una urna de quan a Catalunya es votava per la independència. El seu premi, mitja dotzena d’anys parlamentaris. Avís per a navegants. Catalunya és covarda, però tossuda. Els de C’s van començar fent el ridícul i han acabat exactament igual. Van començar emparant-se en la tebiesa europea i han acabat igual. Van començar gesticulant i continuen igual, van començar sense discurs i encara no el tenen. Ciutadans ha mort. Visca la llibertat dels altres ciutadans i un record pels líders del cinisme, Ribera, Arrimades, Cañas, Girauta, Carrizosa i l’ínclit cofundador, Albert Boadella.
L’OLI D’OLIVA NOMÉS PER A RICS
Conseqüències de la sequera mediterrània
El preu de l’oli ha pujat un 40% de mitjana amb l’excusa que la sequera ha malmès la producció d’olives.
Però no ens ho creiem. Des de fa 5 any els que manipulen els preus dels queviures malden per apujar el preu de l’oli amb el designi que la gent mediterrània consumeixi altres productes més convencionals. El que volen és convertir l’oli d’oliva en un producte de luxe per a rics.
Miserables i ignorants com són encara no veuen que els rics no mengen amb oli per evitar grasses i quilos superflus que els fan engreixar la seva mala pinta.
MERITXELL BATET, ADÉU A LA GUERRA CONTRA EL CATALÀ
La política, l’estat, el govern i la cort
Pobra Batet! Abans de dedicar-se a la política vivia la mar de bé. Als baguls guardava el record del general Batet, aquell que el 19 de juliol del 1936 va ser derrotat per enardits milicians cenetistes.
El seu segon matrimoni amb un jutge sociata i ministrable també la mantenia en zona de confort fins que va tenir la mala pensada de voler salvar la pàtria espanyola, la socialista, i fer alta política a recer de vents favorables.
Ara els vents, per a ella si més no, s’han tornat tramuntanals i torna a casa pobra, sense agraïments, apallissada moralment, en estat terminal políticament. Només sabrem d’ella a Vikipèdia.
TERRATRÈMOL AL MARROC, HURACÀ A LÍBIA
Fenòmens naturals mortífers per manca de prevenció
Des de l’antiguitat, els habitants d’aquest planeta coneixen les tècniques per evitar mortaldats innecessàries però els que manen se’n foten.
La pobresa generalitzada al Marroc, ha produït milers de cases esfondrades i drames familiars. I les construccions antisísmiques? Ha, ho, és que no s’apliquen...
Huracà i pluges torrencials a Líbia. Dos embassament rebenten i l’aigua mata milers de persones. Se sabia que podien rebentar però mutis fins ara.
Ara toca reconstruir, clar, però potser caldria exigir una mica de sentit comú per no repetir les mateixes cagades.
Tota la nostra solidaritat amb els damnificats!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
11 DE SETEMBRE
EL TEMPS DELS POLÍTICS DIFEREIX DEL TEMPS DELS CIUTADANS
LA DIADA ÉS UN PUNTET PELS POLÍTICS
PER NOSALTRES ÉS UN ARA I AQUÍ
DENS I CONCRET