Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
4 février 2022
FILMAX PRESENTA...
Tensió a la frontera de Ucraïna
Tot va començar per un guió rebutjat. La vida sempre comença per un guió rebutjat. Treus el cap, els pares et miren i no ets el que volen.
El guió anava d’una guerra entre dos móns, els de sempre. EEUU i Rússia. Però era temps de Covid i els productors el van deixar al calaix. Després un esquirol que anava a treballar malgrat el virus, el va treure del calaix i el va donar a un Director de sèrie B americà.
Per augmentar l’interès dels productors, l’esquirol i el Director van anar posant notícies falses a les xarxes. En quatre dies, Putin ja estava emprenyat i Biden encara més perquè les enquestes li anaven en contra.
On podien rodar? Un lloc baratet, amb molts figurants que es conformen amb una ceba per vint hores de feina. Ucraïna va suggerir el Productor. El Cap de fotografia va protestar. Falta llum, tot és gris. Millor, més bèl·lic li van contestar i ja tenim el conflicte polític en marxa. Els de la peli volien un repartiment internacional i van començar a fer un càsting que encara dura però els protagonistes ja s’han escollit. Un de cada país europeu. Volien que per Espanya surtis Aznar, però el guió no va de vampirs o sigui que s’han conformat amb l’Ayuso que fa de secretaria-espia d’un dels dos bàndols. És igual i a ella també. La qüestió es posar merder.
El rodatge ja ha començat. Planos generals, moviments de tropes, el poble amb ulls d’espantats sota la neu (grisa) i una sèrie d’infants que tenen a règim perquè al guió aparenta que passen gana.
No se sap el dia de l’estrena però tots estan molt il·lusionats.
SEGONA PÀGINA
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
RENÉ ROBERT EN BLANC I NEGRE
El fotògraf mor congelat als carrers de París
René Robert fotografiava en blanc i negre, sobre tot el món del flamenc, deia que reforçava la part dramàtica del ball.
Fa uns dies va sortir de casa, va caure, va desmaiar-se, no se sap. No caminava pel desert ni per la platja ni per cap zona aïllada, ho feia pels carrers de París, la ciutat de la llum com bé saben. Allà va estar nou hores, estirat al mig del carrer. Quan ja es feia de dia, un sense sostre el va veure i va avisar. Ja era mort. Una mort en blanc i negre, més tràgica que el flamenc, perquè en realitat la seva imatge estesa en un carrer de París, és un crit contra tots nosaltres.
A quanta gent deixem morir cada dia?
Els que el coneixien, diuen que era un home afable, simpàtic, bona gent. La gran majoria de fotògrafs ho són perquè estan acostumats a veure el que els altres no veiem i això, o ho portes amb bonhomia o acabes deixant la càmera.
Hauria estat bonic fer-li una entrevista. Preguntar-li –mentre el traslladaven a l’Hospital ja mort- què havia pensat durant aquelles hores ajagut a terra congelant-se poc a poc. Per què no es va fer una foto, en blanc i negre, en ple procés de hipotèrmia, per deixar-nos en herència la vergonya de tots nosaltres que cada dia deixem morir de fred o de gana o de disgust a tanta i tanta gent.
Un record.
LA GARSA PROSTÀTICA
DEVUÉLVEME EL ROSARIO DE MI MADRE
Un Jutge li torna la medalla a Martín Villa
Incorruptible historial polític. Feixista de tota la vida. Dels últims en posar-se camisa blava i saludar braç enlaire. Un bonic somriure que utilitzava abans d’enviar-te a galeres. Personatge sinistre.
Durant un post franquisme encara calent, l’Ajuntament de Barcelona el va distingir amb la medalla d’or de la ciutat. Barcelona té moltes medalles repartides en vitrines de personatges sinistres.
Fa poc, l‘hi van retirar perquè a Barcelona ja li cau la cara de vergonya. Una medalla més, un carrer més a nom “de los gloriosos caídos por España” i Barcelona desapareixerà en un gran clot de merda.
Martín Villa va fer una rebequeria i la justícia espanyola s’ha afanyat a tornar-li la medalla. Santa Rita, Rita, Rita... Martín Villa torna a ser un home digne entre els dignes (malgrat la justícia Argentina el tingui com acusat responsable de quatre assassinats).
ÚLTIMA HORA: Martín Villa, una vegada coneguda la decisió judicial, renega de la Medalla. Ja no la vol. Ell va protestar només per mantenir la seva dignitat. A ell no hi ha qui li tregui una medalla. Ell és un fatxa com Déu mana. Per sobre de tot, la vergonya torera. Martín Villa és un tipus amb caràcter... A no ser que hagi fos la medalla i hagi venut l’or a pes perquè tornar-la no l’ha tornat.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL PARLAMENT DE CATALUNYA REIVINDICA LES BRUIXES
El Parlament català ha aprovat per majoria un reconeixement dels centenars de bruixes que patiren persecució i mort a Catalunya per part de la Inquisició i denúncies populars en els segles XV, XVI i XVII. Finalment, després de 4 segles, s’ha denunciat la cacera de bruixes com una pràctica criminal deguda a la superstició i enveja, i al sotmetiment de les dones dins la societat patriarcal. A més a més han decidit prendre les mesures següents:
- Substitució de la bruixa per un botxí inquisidor a l’atracció del tren de la bruixa de la
Fira.
- Substitució de la Pubilla de Catalunya per la bruixa d’Or, escollida no només per la seva bellesa, sinó per la seva lluita feminista.
- Equiparar com a bruixes i bruixots a tots els metges, naturòpates i herbolaris, fomentant l’ús de les medicines naturals i denunciant alhora el poder abusiu i repressor de les multinacionals farmacèutiques.
- A partir d’ara que tots els presidents de la Generalitat gaudeixin del títol honorífic de Gran Bruixa.
Altrament, han decidit d’exigir justícia per a totes les dones torturades, vexades i
assassinades en el franquisme. També s’ha decidit plantar cara, d’una vegada i per totes, a totes les noves i nous inquisidors que coarten i reprimeixen les nostres llibertats, com si es tractessin de bruixes i bruixots malèfics esdevenint, així, un exemplar Parlament sobirà, defensor de les llibertats del poble, i no com fins ara, un Parlament subaltern, simbòlic i titella en el qual ni tant sols es pot parlar de tot.
Aquest acord del Parlament català ha rebut les simpaties i benedicció del sant Pare de Roma que promourà la igualtat d’homes i dones en el si de l’Església catòlica i elevaran a santes a vàries bruixes cremades per la Inquisició. Els bisbes de l’episcopat espanyol secundaran entusiastes al Papa, alhora que investigaran els abusos sexuals comesos dins l’Església.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
MERIENDA DE NEGROS
Cop d'estat a Burkina Faso, la força de les armes s'imposa a la de les urnes
A la Plaça de la Nació a Ouagadougou, centenars de burkinesos van celebrar el vuitè cop d’estat de la seva història i la caiguda de l’electe president Marc Roch Christian Kaboré. Els militars victoriosos van anunciar a la televisió estatal que havien pres el poder com una nova era per al poble burkinès amb la caiguda d'un règim incapaç d’alliberar-los dels grups terroristes.
Fronteres terrestres i aèries tancades, govern i Assemblea Nacional dissoltes i la Constitució suspesa. I com sempre, els militars es comprometen a proposar en un termini raonable un calendari per al retorn a un ordre constitucional.
En el poder des del 2015, el president Kaboré, reelegit el 2020 amb la promesa de fer de la lluita contra els gigadistes la seva prioritat, va ser cada vegada més impopular per una població exasperada per la violència islamista i la seva impotència a fer-hi front.
La nova del motí a Burkina Faso no ha fet cap efecte sorpresa, la seva història està marcada pels cops militars. Pobra Àfrica, en els últims dos anys, s'han perpetrat cops d'estat a Guinea i el Txad, s'han produït diversos cops d'estat a Mali i un intent fallit l'any passat al veí Níger. És una epidèmia de cops d'estat en una atmosfera en què els militars gaudeixen de total impunitat i poden fer el que vulguin perquè no els passarà res.
L'Àfrica post-colonial ja ha viscut més de 200 intents de cop d'estat però en el passat, els règims instal·lats pels colpistes eren sancionats per la Unió Africana fins que els seus líders no abandonaven el poder. Actualment no hi ha sancions i fins i tot colpistes han estat escollits per presidir l'organització.
Per altra banda tampoc el comportament de les potències mundials ha estat un element dissuasiu. La Xina practica un enfocament de convinença per protegir els seus préstecs i assistència. Accepta els cops d’estat com el preu per fer negocis. Tot i que fins ara els Estats Units sempre han suspès l'ajuda econòmica als règims colpistes també s’han empressat de posar-hi fi des que aquests colpistes hagin organitzat un retorn a les urnes. Poc els importa si es tracta d’eleccions condicionades per les armes.
En altres paraules, la lliçó apresa dels cops d'estat és que els costos a pagar, siguin els que siguin, són efímers.
El pitjor però, a més del context internacional, és que també sembla que hi ha un canvi d'actitud entre les societats víctimes de cops d'estat. Els ciutadans, com a Burkina Faso, abans es mobilitzaven per frustrar-los. Ara, sembla que la gent estigui cada vegada més disposada a acceptar i aplaudir els cops d'estat com la solució als seus mals.
Fitxa: Burkina Faso és un dels països més pobres del món. L'agricultura representa un 32% de la economia però té les traves d'un sòl molt àrid i de sequeres contínues. Els productes principals són el blat de moro, el cotó i l'arròs. Té abundants recursos miners, sobretot d’or, ferro i de coure.
Gran part de les economies familiars depenen de les divises que aporten els emigrants però per a evitar la fam, el burkinesos depenen de l'ajuda internacional.
Fa part de la Comunitat d'estats del Sahel i de la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental, grups regionals de la Comunitat Econòmica Africana que pretén la desaparició de duanes entre els països de la zona.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
AL SEU SERVEI
Amenaces a morosos d’Endesa
Emociona veure la de coses que fan per nosaltres les grans industries. Veus, per exemple un anunci d’Endesa fent energia verda només per nosaltres i et cauen les llàgrimes... de ràbia.
Endesa no hi té res a veure, naturalment, però resulta que algun amant dels seus anuncis, ha decidit ajudar-los i perseguir als morosos. No hi ha dret, que a una gent que treballa tant per nosaltres, els ciutadans els vulgui estafar quan hauríem d’estar oferint-los misses.
El mètode per cobrar els pendents és senzill, bastant groll, però molt eficaç. Agafes un mòbil, i després de confirmar que parles amb el deutor, l’insultes una mica, l’espantes dues miques, l’amenaces tres miques i penges. Funciona. Es com un teletreball des del despatx del Capo Corleone. Només cal energia, contundència i molt mala llet.
Només cal ser curós amb l’elecció de la víctima, t’equivoques de número i truques a un tio del barri de Salamanca i et foten dues hosties que no et recuperes, però l’amic d’Endesa ho té clar i amenaça als que viuen en pobresa energètica, o estan pendents de desnonament, gent, com si diguéssim poc afavorida per la vida.
La llei del Talió, ni és llei ni és res, però vist com està la justícia espanyola, tampoc seria una desgràcia aplicar-la, o sigui que, a l’amic d’Endesa (o amiga segons una gravació) primer se la podria portar a escola, després a un convent de clausura i quan comencés a tenir els peus freds, a treballar en una industria de peix congelat per poder pagar les factures dels morosos que ara persegueix. Un cor molt fred tenen aquests amics d’Endesa. LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
CÒCTELS ORIGINALS
Un 25% de castellà a les escoles
S’agafa un objecte, en aquests cas un nen o nena. Se li tapa el nas perquè obri la boca i pugui empassar-se el que calgui. El poses cap per avall per assecar be el cul i treure les restes normals que pugui tenir, li poses un vint-i-cinc per cent de diccionari castellà, si en cau una mica més no importa. Poses un tres per cent d’anglès perquè el pugui seguir estudiant tota la vida i un cinquanta de català. La recepta deia un setanta cinc però tant pot tenir contraindicacions. Barreges una mica, obres el pot (nen/nena) com que el català és pastós pots treure amb els dits mateix el primer gruix de crema (catalana). Queda encara una part de criatura per omplir, deu per cent de religió (si treus la cosa aquesta sexual que els ensenyen, cabrà més religió). Set per cent de patriotisme en forma d’himnes (així és més fàcil de passar). Val qualsevol himne castellà, inclosos els legionaris però molt d’ull amb la música catalana perquè el fill no s’ennuegui. Tornes a barrejar. Si el nen/nena sobreviu, ja tindràs un ciutadà exemplar que pot anar per tot Espanya lluint pit.
També serveix per beure-te’l.
(NOTES MANUSCRITES AL MARGE DRET EN EL NOU PROJECTE EDUCATIU CATALÀ QUE ES TREBALLA A MADRID)
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
TODO EL MONTE NO ES ORÉGANO
Es manipula la orenga dels espaguetis
Cal reconèixer que el terme “context” és una miqueta pretensiós, sobre tot en una revista feta per ignorants que no saben ni el sentit de la paraula “context”, que no tenen estudis ni experiència ni vergonya. I ara anem a contextualitzar l’ORENGA.
L’orenga és una puta herba que creix a tocar de les carreteres. Com totes les herbes, fa una pudor particular. Algun espavilat va dir que la pudor de l’orenga era un sabor bo, exquisit... i el va tirar sobre el menjar que també feia pudor per dissimular el gust. Una mica com la llimona amb el peix podrit.
En temps vegetarians, l’orenga com el comí, la menta o qualsevol merda de planta s’han fet necessàries per tots els plats vegetarians. L’orenga, té moltes propietats.
I ara, quan esperàvem el dimecres per menjar macarrons amb orenga o espaguetis amb orenga o un pit de pollastre amb orenga, resulta que l’orenga està adulterada. Ni ma ni meno. Igual que la heroïna.
Poques notícies durant l’any ens han deixat tan tocats. La manipulació d’una planta lletja i pudenta que trepitges cada vegada que surts a fer un riu a peu de carretera, és com l’epitafi de tota una societat. Quina falta fa adulterar la puta orenga? Realment surt a compte barrejar-la amb fulles d’olivera? O es que ja no podem vendre una cosa sense enganyar al comprador?
Què podem esperar d’un món on l’orenga ja no és orenga?
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MATAR AL MISSATGER
Julian Assange
No era el mateix tipus de la Marató però hi han punts de coincidència. Un romà o grec o en tot cas un tio antic, va anar corrent fins els peus del seu emperador i va comunicar-li que l’exercit havia fet figa i que havien perdut la batalla. L’Emperador va fer matar al missatger -que no havia participat a la batalla perquè era periodista- i va anar a dinar. Julian Assange tampoc va anar a la guerra, ell era informàtic però va dir el que passava i volen matar-lo. Els temps no avancen tant com diuen.
FORMULA 1
Els bombers mantenen els seus camions
Ara ja sabem per què corren tant, no és la sirena ni que vagin tots abalançats cap endavant, és que tenen els camions tan revisats que volen per l’asfalt com un formula 1. El ciutadà pot estar tranquil, si no es passen de frenada els bombers apagaran el seu pis però potser el seu comte corrent traurà flames per l’impost contra incendis. No tenen material, els sous són precaris, però els camions els conserven com si fossin peces de museu i s’enduen tot el pressupost. En passa alguna?
URDANGARĺN ES FA REPUBLICÀ
Separació d’Urdangarín i la Infanta Cristina
La casa reial segueix donant exemple. La inestabilitat emocional borbònica continua la seva tradició. El problema però cal buscar-lo en les escoles religioses que ja no saben com inculcar a nens i nenes que el matrimoni és sagrat. Els seus dos grans exemples, la mateixa església i la reialesa han descarrilat. Recorden com tractaven fa uns anys als nens/nes de pares separats?
La família d’Urdangarín estan encantats i han anat en grup a treure’s el carnet republicà.
MÉXICO LINDO Y JODIDO
Quan matar un periodista és com no matar a ningú
I ja van quatre periodistes mexicans que han estat assassinats des de principis d'any a Mèxic. No es mata la veritat matant periodistes però potser allà si que ho estan aconseguint. Des de l’any 2000 han assassinat 141 periodistes. La impunitat és la normalitat. És impressionant tants de confrares assassinats, pels narcos o per les autoritats, no ho sabem... Els maten perquè son periodistes i això que el Govern Federal proporciona escortes i vigilància electrònica als amenaçats, però és insuficient.
El Mecanisme de Protecció no està donant resultats, i la Fiscalia especialitzada en delictes contra la llibertat d'expressió, tampoc i més del 90% dels delictes comesos en contra de la llibertat d'expressió romanen impunes.
REPSOL I ELS TONGA, QUIN TONGO
Una erupció com mil Hiroshima’s culpable
Hi ha mentides i mentides. La costa peruana al nord de Lima ha patit una marea negra de petroli vessat al mar durant una descàrrega de cru d'un petroler a la refineria de La Pampilla, propietat de l'empresa espanyola Repsol. El petroler, el "Mare Doricum" de bandera italiana, estava carregat amb 965.000 barrils de cru. 6.000 van caure al mar.
Segons REPSOL l'accident va ser causat per un violent onatge i creu que no ha d'assumir la responsabilitat d'aquest desastre, acusa a les autoritats marítimes peruanes de no haver emès cap avís sobre les possibles conseqüències de l'erupció del Tonga.
Es pot ser més prepotent encara?
L’ESGLÉSIA FRANCESA PAGA
Han follat durant mil anys, per fi paguen
Els capos dels catòlics de França han hagut de vendre’s algunes propietats per començar a fer front i indemnitzar a les víctimes d’abusos sexuals. El que ens sembla estrany es que amb 20 milions d’euros creuen que en tindran prou. Ho sigui toquen a 66,6 euros per cas.
A nosaltres, ens sembla que per indemnitzar els 300.000 casos és molt poc. Si els capellans follen més que el gall de la passió han de pagar moltíssim més. Ho sigui que ànims i a vendre’s més patrimoni que de tota manera son milionaris.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
LA PUBLICITAT ESTÀ IMPOSADA A TOTHOM, INDEPENDENTMENT DE L’EDAT, EL GÈNERE O LA SENSIBILITAT.
Cotxe i dona és el reclam per fer creure al somiatruites que tindrà la clau d'ignició sobre el cos de la dona.
La traduction en français sera bientôt disponible
FILMAX PRESENTA...
Tensió a la frontera de Ucraïna
Tot va començar per un guió rebutjat. La vida sempre comença per un guió rebutjat. Treus el cap, els pares et miren i no ets el que volen.
El guió anava d’una guerra entre dos móns, els de sempre. EEUU i Rússia. Però era temps de Covid i els productors el van deixar al calaix. Després un esquirol que anava a treballar malgrat el virus, el va treure del calaix i el va donar a un Director de sèrie B americà.
Per augmentar l’interès dels productors, l’esquirol i el Director van anar posant notícies falses a les xarxes. En quatre dies, Putin ja estava emprenyat i Biden encara més perquè les enquestes li anaven en contra.
On podien rodar? Un lloc baratet, amb molts figurants que es conformen amb una ceba per vint hores de feina. Ucraïna va suggerir el Productor. El Cap de fotografia va protestar. Falta llum, tot és gris. Millor, més bèl·lic li van contestar i ja tenim el conflicte polític en marxa. Els de la peli volien un repartiment internacional i van començar a fer un càsting que encara dura però els protagonistes ja s’han escollit. Un de cada país europeu. Volien que per Espanya surtis Aznar, però el guió no va de vampirs o sigui que s’han conformat amb l’Ayuso que fa de secretaria-espia d’un dels dos bàndols. És igual i a ella també. La qüestió es posar merder.
El rodatge ja ha començat. Planos generals, moviments de tropes, el poble amb ulls d’espantats sota la neu (grisa) i una sèrie d’infants que tenen a règim perquè al guió aparenta que passen gana.
No se sap el dia de l’estrena però tots estan molt il·lusionats.
SEGONA PÀGINA
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
RENÉ ROBERT EN BLANC I NEGRE
El fotògraf mor congelat als carrers de París
René Robert fotografiava en blanc i negre, sobre tot el món del flamenc, deia que reforçava la part dramàtica del ball.
Fa uns dies va sortir de casa, va caure, va desmaiar-se, no se sap. No caminava pel desert ni per la platja ni per cap zona aïllada, ho feia pels carrers de París, la ciutat de la llum com bé saben. Allà va estar nou hores, estirat al mig del carrer. Quan ja es feia de dia, un sense sostre el va veure i va avisar. Ja era mort. Una mort en blanc i negre, més tràgica que el flamenc, perquè en realitat la seva imatge estesa en un carrer de París, és un crit contra tots nosaltres.
A quanta gent deixem morir cada dia?
Els que el coneixien, diuen que era un home afable, simpàtic, bona gent. La gran majoria de fotògrafs ho són perquè estan acostumats a veure el que els altres no veiem i això, o ho portes amb bonhomia o acabes deixant la càmera.
Hauria estat bonic fer-li una entrevista. Preguntar-li –mentre el traslladaven a l’Hospital ja mort- què havia pensat durant aquelles hores ajagut a terra congelant-se poc a poc. Per què no es va fer una foto, en blanc i negre, en ple procés de hipotèrmia, per deixar-nos en herència la vergonya de tots nosaltres que cada dia deixem morir de fred o de gana o de disgust a tanta i tanta gent.
Un record.
LA GARSA PROSTÀTICA
DEVUÉLVEME EL ROSARIO DE MI MADRE
Un Jutge li torna la medalla a Martín Villa
Incorruptible historial polític. Feixista de tota la vida. Dels últims en posar-se camisa blava i saludar braç enlaire. Un bonic somriure que utilitzava abans d’enviar-te a galeres. Personatge sinistre.
Durant un post franquisme encara calent, l’Ajuntament de Barcelona el va distingir amb la medalla d’or de la ciutat. Barcelona té moltes medalles repartides en vitrines de personatges sinistres.
Fa poc, l‘hi van retirar perquè a Barcelona ja li cau la cara de vergonya. Una medalla més, un carrer més a nom “de los gloriosos caídos por España” i Barcelona desapareixerà en un gran clot de merda.
Martín Villa va fer una rebequeria i la justícia espanyola s’ha afanyat a tornar-li la medalla. Santa Rita, Rita, Rita... Martín Villa torna a ser un home digne entre els dignes (malgrat la justícia Argentina el tingui com acusat responsable de quatre assassinats).
ÚLTIMA HORA: Martín Villa, una vegada coneguda la decisió judicial, renega de la Medalla. Ja no la vol. Ell va protestar només per mantenir la seva dignitat. A ell no hi ha qui li tregui una medalla. Ell és un fatxa com Déu mana. Per sobre de tot, la vergonya torera. Martín Villa és un tipus amb caràcter... A no ser que hagi fos la medalla i hagi venut l’or a pes perquè tornar-la no l’ha tornat.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL PARLAMENT DE CATALUNYA REIVINDICA LES BRUIXES
El Parlament català ha aprovat per majoria un reconeixement dels centenars de bruixes que patiren persecució i mort a Catalunya per part de la Inquisició i denúncies populars en els segles XV, XVI i XVII. Finalment, després de 4 segles, s’ha denunciat la cacera de bruixes com una pràctica criminal deguda a la superstició i enveja, i al sotmetiment de les dones dins la societat patriarcal. A més a més han decidit prendre les mesures següents:
- Substitució de la bruixa per un botxí inquisidor a l’atracció del tren de la bruixa de la
Fira.
- Substitució de la Pubilla de Catalunya per la bruixa d’Or, escollida no només per la seva bellesa, sinó per la seva lluita feminista.
- Equiparar com a bruixes i bruixots a tots els metges, naturòpates i herbolaris, fomentant l’ús de les medicines naturals i denunciant alhora el poder abusiu i repressor de les multinacionals farmacèutiques.
- A partir d’ara que tots els presidents de la Generalitat gaudeixin del títol honorífic de Gran Bruixa.
Altrament, han decidit d’exigir justícia per a totes les dones torturades, vexades i
assassinades en el franquisme. També s’ha decidit plantar cara, d’una vegada i per totes, a totes les noves i nous inquisidors que coarten i reprimeixen les nostres llibertats, com si es tractessin de bruixes i bruixots malèfics esdevenint, així, un exemplar Parlament sobirà, defensor de les llibertats del poble, i no com fins ara, un Parlament subaltern, simbòlic i titella en el qual ni tant sols es pot parlar de tot.
Aquest acord del Parlament català ha rebut les simpaties i benedicció del sant Pare de Roma que promourà la igualtat d’homes i dones en el si de l’Església catòlica i elevaran a santes a vàries bruixes cremades per la Inquisició. Els bisbes de l’episcopat espanyol secundaran entusiastes al Papa, alhora que investigaran els abusos sexuals comesos dins l’Església.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
MERIENDA DE NEGROS
Cop d'estat a Burkina Faso, la força de les armes s'imposa a la de les urnes
A la Plaça de la Nació a Ouagadougou, centenars de burkinesos van celebrar el vuitè cop d’estat de la seva història i la caiguda de l’electe president Marc Roch Christian Kaboré. Els militars victoriosos van anunciar a la televisió estatal que havien pres el poder com una nova era per al poble burkinès amb la caiguda d'un règim incapaç d’alliberar-los dels grups terroristes.
Fronteres terrestres i aèries tancades, govern i Assemblea Nacional dissoltes i la Constitució suspesa. I com sempre, els militars es comprometen a proposar en un termini raonable un calendari per al retorn a un ordre constitucional.
En el poder des del 2015, el president Kaboré, reelegit el 2020 amb la promesa de fer de la lluita contra els gigadistes la seva prioritat, va ser cada vegada més impopular per una població exasperada per la violència islamista i la seva impotència a fer-hi front.
La nova del motí a Burkina Faso no ha fet cap efecte sorpresa, la seva història està marcada pels cops militars. Pobra Àfrica, en els últims dos anys, s'han perpetrat cops d'estat a Guinea i el Txad, s'han produït diversos cops d'estat a Mali i un intent fallit l'any passat al veí Níger. És una epidèmia de cops d'estat en una atmosfera en què els militars gaudeixen de total impunitat i poden fer el que vulguin perquè no els passarà res.
L'Àfrica post-colonial ja ha viscut més de 200 intents de cop d'estat però en el passat, els règims instal·lats pels colpistes eren sancionats per la Unió Africana fins que els seus líders no abandonaven el poder. Actualment no hi ha sancions i fins i tot colpistes han estat escollits per presidir l'organització.
Per altra banda tampoc el comportament de les potències mundials ha estat un element dissuasiu. La Xina practica un enfocament de convinença per protegir els seus préstecs i assistència. Accepta els cops d’estat com el preu per fer negocis. Tot i que fins ara els Estats Units sempre han suspès l'ajuda econòmica als règims colpistes també s’han empressat de posar-hi fi des que aquests colpistes hagin organitzat un retorn a les urnes. Poc els importa si es tracta d’eleccions condicionades per les armes.
En altres paraules, la lliçó apresa dels cops d'estat és que els costos a pagar, siguin els que siguin, són efímers.
El pitjor però, a més del context internacional, és que també sembla que hi ha un canvi d'actitud entre les societats víctimes de cops d'estat. Els ciutadans, com a Burkina Faso, abans es mobilitzaven per frustrar-los. Ara, sembla que la gent estigui cada vegada més disposada a acceptar i aplaudir els cops d'estat com la solució als seus mals.
Fitxa: Burkina Faso és un dels països més pobres del món. L'agricultura representa un 32% de la economia però té les traves d'un sòl molt àrid i de sequeres contínues. Els productes principals són el blat de moro, el cotó i l'arròs. Té abundants recursos miners, sobretot d’or, ferro i de coure.
Gran part de les economies familiars depenen de les divises que aporten els emigrants però per a evitar la fam, el burkinesos depenen de l'ajuda internacional.
Fa part de la Comunitat d'estats del Sahel i de la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental, grups regionals de la Comunitat Econòmica Africana que pretén la desaparició de duanes entre els països de la zona.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
AL SEU SERVEI
Amenaces a morosos d’Endesa
Emociona veure la de coses que fan per nosaltres les grans industries. Veus, per exemple un anunci d’Endesa fent energia verda només per nosaltres i et cauen les llàgrimes... de ràbia.
Endesa no hi té res a veure, naturalment, però resulta que algun amant dels seus anuncis, ha decidit ajudar-los i perseguir als morosos. No hi ha dret, que a una gent que treballa tant per nosaltres, els ciutadans els vulgui estafar quan hauríem d’estar oferint-los misses.
El mètode per cobrar els pendents és senzill, bastant groll, però molt eficaç. Agafes un mòbil, i després de confirmar que parles amb el deutor, l’insultes una mica, l’espantes dues miques, l’amenaces tres miques i penges. Funciona. Es com un teletreball des del despatx del Capo Corleone. Només cal energia, contundència i molt mala llet.
Només cal ser curós amb l’elecció de la víctima, t’equivoques de número i truques a un tio del barri de Salamanca i et foten dues hosties que no et recuperes, però l’amic d’Endesa ho té clar i amenaça als que viuen en pobresa energètica, o estan pendents de desnonament, gent, com si diguéssim poc afavorida per la vida.
La llei del Talió, ni és llei ni és res, però vist com està la justícia espanyola, tampoc seria una desgràcia aplicar-la, o sigui que, a l’amic d’Endesa (o amiga segons una gravació) primer se la podria portar a escola, després a un convent de clausura i quan comencés a tenir els peus freds, a treballar en una industria de peix congelat per poder pagar les factures dels morosos que ara persegueix. Un cor molt fred tenen aquests amics d’Endesa. LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
CÒCTELS ORIGINALS
Un 25% de castellà a les escoles
S’agafa un objecte, en aquests cas un nen o nena. Se li tapa el nas perquè obri la boca i pugui empassar-se el que calgui. El poses cap per avall per assecar be el cul i treure les restes normals que pugui tenir, li poses un vint-i-cinc per cent de diccionari castellà, si en cau una mica més no importa. Poses un tres per cent d’anglès perquè el pugui seguir estudiant tota la vida i un cinquanta de català. La recepta deia un setanta cinc però tant pot tenir contraindicacions. Barreges una mica, obres el pot (nen/nena) com que el català és pastós pots treure amb els dits mateix el primer gruix de crema (catalana). Queda encara una part de criatura per omplir, deu per cent de religió (si treus la cosa aquesta sexual que els ensenyen, cabrà més religió). Set per cent de patriotisme en forma d’himnes (així és més fàcil de passar). Val qualsevol himne castellà, inclosos els legionaris però molt d’ull amb la música catalana perquè el fill no s’ennuegui. Tornes a barrejar. Si el nen/nena sobreviu, ja tindràs un ciutadà exemplar que pot anar per tot Espanya lluint pit.
També serveix per beure-te’l.
(NOTES MANUSCRITES AL MARGE DRET EN EL NOU PROJECTE EDUCATIU CATALÀ QUE ES TREBALLA A MADRID)
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
TODO EL MONTE NO ES ORÉGANO
Es manipula la orenga dels espaguetis
Cal reconèixer que el terme “context” és una miqueta pretensiós, sobre tot en una revista feta per ignorants que no saben ni el sentit de la paraula “context”, que no tenen estudis ni experiència ni vergonya. I ara anem a contextualitzar l’ORENGA.
L’orenga és una puta herba que creix a tocar de les carreteres. Com totes les herbes, fa una pudor particular. Algun espavilat va dir que la pudor de l’orenga era un sabor bo, exquisit... i el va tirar sobre el menjar que també feia pudor per dissimular el gust. Una mica com la llimona amb el peix podrit.
En temps vegetarians, l’orenga com el comí, la menta o qualsevol merda de planta s’han fet necessàries per tots els plats vegetarians. L’orenga, té moltes propietats.
I ara, quan esperàvem el dimecres per menjar macarrons amb orenga o espaguetis amb orenga o un pit de pollastre amb orenga, resulta que l’orenga està adulterada. Ni ma ni meno. Igual que la heroïna.
Poques notícies durant l’any ens han deixat tan tocats. La manipulació d’una planta lletja i pudenta que trepitges cada vegada que surts a fer un riu a peu de carretera, és com l’epitafi de tota una societat. Quina falta fa adulterar la puta orenga? Realment surt a compte barrejar-la amb fulles d’olivera? O es que ja no podem vendre una cosa sense enganyar al comprador?
Què podem esperar d’un món on l’orenga ja no és orenga?
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MATAR AL MISSATGER
Julian Assange
No era el mateix tipus de la Marató però hi han punts de coincidència. Un romà o grec o en tot cas un tio antic, va anar corrent fins els peus del seu emperador i va comunicar-li que l’exercit havia fet figa i que havien perdut la batalla. L’Emperador va fer matar al missatger -que no havia participat a la batalla perquè era periodista- i va anar a dinar. Julian Assange tampoc va anar a la guerra, ell era informàtic però va dir el que passava i volen matar-lo. Els temps no avancen tant com diuen.
FORMULA 1
Els bombers mantenen els seus camions
Ara ja sabem per què corren tant, no és la sirena ni que vagin tots abalançats cap endavant, és que tenen els camions tan revisats que volen per l’asfalt com un formula 1. El ciutadà pot estar tranquil, si no es passen de frenada els bombers apagaran el seu pis però potser el seu comte corrent traurà flames per l’impost contra incendis. No tenen material, els sous són precaris, però els camions els conserven com si fossin peces de museu i s’enduen tot el pressupost. En passa alguna?
URDANGARĺN ES FA REPUBLICÀ
Separació d’Urdangarín i la Infanta Cristina
La casa reial segueix donant exemple. La inestabilitat emocional borbònica continua la seva tradició. El problema però cal buscar-lo en les escoles religioses que ja no saben com inculcar a nens i nenes que el matrimoni és sagrat. Els seus dos grans exemples, la mateixa església i la reialesa han descarrilat. Recorden com tractaven fa uns anys als nens/nes de pares separats?
La família d’Urdangarín estan encantats i han anat en grup a treure’s el carnet republicà.
MÉXICO LINDO Y JODIDO
Quan matar un periodista és com no matar a ningú
I ja van quatre periodistes mexicans que han estat assassinats des de principis d'any a Mèxic. No es mata la veritat matant periodistes però potser allà si que ho estan aconseguint. Des de l’any 2000 han assassinat 141 periodistes. La impunitat és la normalitat. És impressionant tants de confrares assassinats, pels narcos o per les autoritats, no ho sabem... Els maten perquè son periodistes i això que el Govern Federal proporciona escortes i vigilància electrònica als amenaçats, però és insuficient.
El Mecanisme de Protecció no està donant resultats, i la Fiscalia especialitzada en delictes contra la llibertat d'expressió, tampoc i més del 90% dels delictes comesos en contra de la llibertat d'expressió romanen impunes.
REPSOL I ELS TONGA, QUIN TONGO
Una erupció com mil Hiroshima’s culpable
Hi ha mentides i mentides. La costa peruana al nord de Lima ha patit una marea negra de petroli vessat al mar durant una descàrrega de cru d'un petroler a la refineria de La Pampilla, propietat de l'empresa espanyola Repsol. El petroler, el "Mare Doricum" de bandera italiana, estava carregat amb 965.000 barrils de cru. 6.000 van caure al mar.
Segons REPSOL l'accident va ser causat per un violent onatge i creu que no ha d'assumir la responsabilitat d'aquest desastre, acusa a les autoritats marítimes peruanes de no haver emès cap avís sobre les possibles conseqüències de l'erupció del Tonga.
Es pot ser més prepotent encara?
L’ESGLÉSIA FRANCESA PAGA
Han follat durant mil anys, per fi paguen
Els capos dels catòlics de França han hagut de vendre’s algunes propietats per començar a fer front i indemnitzar a les víctimes d’abusos sexuals. El que ens sembla estrany es que amb 20 milions d’euros creuen que en tindran prou. Ho sigui toquen a 66,6 euros per cas.
A nosaltres, ens sembla que per indemnitzar els 300.000 casos és molt poc. Si els capellans follen més que el gall de la passió han de pagar moltíssim més. Ho sigui que ànims i a vendre’s més patrimoni que de tota manera son milionaris.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
LA PUBLICITAT ESTÀ IMPOSADA A TOTHOM, INDEPENDENTMENT DE L’EDAT, EL GÈNERE O LA SENSIBILITAT.
Cotxe i dona és el reclam per fer creure al somiatruites que tindrà la clau d'ignició sobre el cos de la dona.