20 de novembre 2020

LA CULPA ÉS DELS AUTÒNOMS
La Generalitat ha declarat –per majoria absoluta- que els problemes informàtics que van provocar la desesperació del setanta vuit per cent dels autònoms de Catalunya i la mort per infart o cop de calor de la resta, en no poder sol·licitar l’ajut promès als primers dos mil sol·licitants, ha estat degut a la incompetència de l’encarregat de la pàgina Web. Curiosament, aquest encarregat era un autònom (al que la Generalitat volia ajudar donant-li una feineta).

Ara, l’únic dubte, és saber si l’autònom era de JxCat o d’Esquerra.

Seria bonic confiar en els autònoms, però l’objectivitat periodística ens obliga a ser clars i catalans. Quina merda d’autònoms tenim en aquest país?

Abans de protestar, cals saber treballar! No es poden demanar ajudes si no domines la feina. El poder, compromès fins el coll, s’esforça per ajudar a la gent, donar-los ànims, fer-los empàtics, competitius.. Els diu, si sou els primers, tindreu premi. I què fan els autònoms? Es queixen. Que si la pàgina no funciona (culpa d’un autònom) que si no puc perdre tot el dia (doncs què coi fots?) que si em posa dels nervis (pren-te un Valium) que si em sento menyspreat (i doncs que et pensaves?)...

Total, que hem decidit donar el nostre suport a les autoritats i molt a contracor, deixar que els autònoms es fotin. Igual que el Govern.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
BONA NIT
En Joan petit quan balla, balla-balla-balla, En Joan petit quan balla, balla amb el dit.

En Joan Bona Nit quan crida, crida crida crida, En Joan Bona Nit quan crida, entra en un partit.

En Joan Porras te mèrit. Ha passat dos anys desitjant bona nit als presos polítics catalans. També és veritat que jo, porto trenta tres anys desitjant el mateix a la meva companya, però reconec que no és el mateix. Ell havia de cridar més.

De moment, en Joan Bona Nit, estudiant i entrenador, ha estat l’impulsor de l’adaptació d’una cançó dels PETS (grup musical, no pas una marranada com sembla) i ha escrit un llibre. TOT UN LLIBRE! Explicant el seu crit. Un llibre monotemàtic probablement ja que el títol no s’aparta del contingut “Història d’un crit”, clar, què més podia dir?

Vivint a Catalunya, hem d’admetre que un crit te molt de mèrit. Al jove Porras se li podia donar qualsevol guardó, des del premi Tenor Viñas fins el Sant Jordi, i tots merescuts, però el que sobte una mica... i podria ser motiu de preocupació és que ara, en Porras entra ja en la política oficial de mà del grup de Junts de l’emigrant Puigdemont. Home... el currículum és bo, però per ser parlamentari no faltaria algun mèrit més? Què farà en Porras al Parlament, l’utilitzaran només per les sessions parlamentaries nocturnes? El faran tancar les sessions de tarda amb el seu crit emblemàtic? L’aprofitaran per fer dormir els nadons de les diputades acabades de parir? Pensen fer-lo Conseller de cultura per haver arranjat una cançó i escrit un llibre? Portarà la Conselleria de Vigilants i Serenos que volen posar en marxa ara que tenim toc de queda?

Jo crec que a Catalunya, si hi pensem bé, potser trobaríem altres candidats més preparats per ocupar plaça de diputat... O no.


LA KINTA FORKA
LA FESTA DELS BISBETONS
Els Bisbes, fer com els altres? Ni pensar-ho. Els quinze pastors del ramat de sis-cents trenta catòlics reunits a la Sagrada Família ho proclamen a quatre veus.
Al començament es creia que havien gaudit del seu “botellón” i prou. Però després de l’espectacle d’aquell dissabte hem repassat els esdeveniments i establert la hipòtesi que no han actuat com una manada de llops solitaris. Sinó que és un pla perfectament orquestrat per instaurar un nou culte sense l’autorització vaticana.
Durant més d'un mes, segons els informes dels Mossos, hi havia senyals que no deixaven espai per al dubte: "El Temple seria profanat i convertit al culte fàl·lic. Malgrat els butlletins alarmants i una alerta general sobre aquest atac imminent, els serveis de la Generalitat i de l’Ajuntament no van actuar. En canvi alguns dels membres més influents d’ambdues institucions hi van participar emparats en la impunitat del càrrec.
De l'anàlisi de les comunicacions entre els Bisbes i l’Arquebisbe de Barcelona -sobrevivents de les derrotes a les conferencies episcopals espanyoles controlades pel Nunci Vaticà on Catalunya queda estigmatitzada i declarada atea- es dedueix clarament com neix l'onada d'odi contra l’emblemàtic Temple. Aquests propagandistes de la fal·locràcia intolerant ho van difondre a Internet i totes les pistes s'han materialitzat en aquesta orgia.
En els dies previs a l'atac, hi havia indicis clars dins de les xarxes catòliques més radicals que alguna cosa estava passant. Ara, els analistes del Mossos estan cada vegada més convençuts que aquest atac forma part d'una campanya organitzada per legalitzar les relacions amb infants i utilitzar el Temple per unir tots els cristians catalans contra el Vaticà. Un pla que, gràcies a les paraules de l’arquebisbe Joan Josep Omella, s'està convertint en global...
Un horror infinit va colpejar les veïnes del Temple quan van veure emergir un immens fal·lus inflable entre les torres de Gaudí.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
LA COSA ESTÀ QUE BUFA
La pobresa, el malestar i la indignació de la gent va en alça mentre augmenten les restriccions de tota mena i els polítics independentistes en el govern segueixen amb la seva retòrica i demagògia, barallant-se davant de les properes eleccions catalanes. Tot són manifestos i manifestacions dels diversos sectors socials en crisi, sense feina o prohibits de treballar. Com un amic d’un restaurant, l’Enric, que ara, tot just quan ha rebut en herència uns diners de la seva àvia, a fi de sobreviure, ha anat a Madrid per a muntar “La Moreneta”, un típic restaurant casolà català.

La gent comença a sortir al carrer i a les places per mostrar la seva protesta cada cop més airada. Mentre els impostos i lloguers s’han de seguir pagant malgrat que tot estigui tancat i barrat i sense poder treballar. Cada cop més, hi ha persones que no tenen res per menjar. A diversos barris de Barcelona s’han organitzat caseres diàries de senglars de Collserola per alleugerir la fam.

Les treballadores sexuals, tancats tots els llocs de feina i sense poder treballar, criden davant l’ajuntament : “Volem Follar per Poder Menjar!!”; autònoms, obrers acomiadats i d’altres sense cobrar els ERTES es manifesten a milers amb pancartes com: “Morir del Covid o Morir de Fàstic o de Gana?”

Diverses companyies teatrals desafiants representen obres per places i mercats amb pancartes com: “Per la Cultura i per la Vida, Contra el Pacte de la Fam”, alhora que diverses casernes policials han estat escridassades: ”Guàrdia Civil, Mossos, Policia, deixeu de ser la mateixa porqueria!!”

La coordinadora de bars i restaurants ha acordat obrir i servir a les terrasses dels carrers. Realment la desobediència, allò que els polítics mai han practicat, comença a manifestar-se en tots els sectors. La gent gran es mobilitza amb fermesa, sobretot perquè els iaios i iaies rebin la cura i tractament inexistents fins ara, amb pancartes com: “Prou Cementiris a les Residències!”. Sanitaris i mestres també protesten: “Sense més Recursos No ens en Sortirem”.

La coordinadora de barris, pobles i ciutats de Catalunya, es manifesten arreu essent insuficient la repressió dels cossos policials per aturar-ho. Porten pancartes com ara: “Pitjor que el covid és la Vostra Governatura que és la Nostra Tortura” o “El covid pot Matar però vosaltres no deixeu Viure”.

Com en altres ocasions, bombers i pagesos han estat solidaris amb el poble aportant queviures i suport.

Què passarà? Com acabarà tot plegat? Serà això l’inici d’una societat més justa i solidària? O acabarà amb nosaltres la covid, o morirem finalment de pena, de fàstic, de fam i de ràbia?


QUARTA PÀGINA


ELS GOMES
CAPÍTOL ONZE
CAÇADORS CAÇATS
Les nostres accions semblen inútils i nosaltres impotents per endegar-les. Diu el Miró mentre amb un cop de peu aparta el reixat que impedeix l’accés a una obra abandonada; amb un gest els convida a anar ràpid i després col·loca la tanca al seu lloc. Ningú no fa cas del cartell amb prohibit passar. Són les sis de la tarda però ja és mig fosc i fa basarda endinsar-se a l’obra.

Els GOMES es dirigeixen cap el fons de l’obra on fa cinc dies van amagar una llarga escala i dos carrets de supermercat plens de càmeres de vigilància de carrers, robades amb tota impunitat per fotre a l’ajuntament.

Què faran per Nadal? Ens desconfinaran? El Soutine ho pregunta tot traient la borrassa sintètica que camufla els carrets.

La fotografia: "És com l’instin de caça sense la necessitat de matar”. Sentència el Tàpies mentre agafa una càmera.
I què més!, diu el Picasso mentre encén una cigarreta però tothom entén que avui està de mala lluna. El Tàpies s’omple de paciència i prossegueix, vejam, es la caça dels àngels... Cacen, passem, disparen i ens tenen! Però en lloc d'un home mort, ens han convertit en dossier administratiu etern.

Hòstia, l’escala a desaparegut! Vaig a veure que hi ha per allà darrere, afegeix la Kahlo mentre s’allunya. Ho ha dit amb la cara dels dies en que qualsevol contrarietat li fa pujar la bilis. El Kandinski tampoc va bé, s’ha llevat amb mal de cap i mala llet. Em ric dels seus múltiples ulls però sense l’escala no podrem fer d’aranyes per despenjar més càmeres! Sentència que amb aquesta visió òptima de la situació el grup s'enfronta al dilema del què fer.

Per adobar-ho tenen fred i la pluja amenaça. El Miró es treu de la butxaca un paper rebregat i un llapis i es posa a dibuixar. És el seu tic i ningú piula.

El Soutine que és d’idees fixes, li agafa la càmera al Tàpies i la llença dins del carret. Davant l'actual crisi ecològica... que fem amb tot això altament pol·luent? Potser som uns fracassats i no sabem fer bé el que entenem malament però des d’ara mateix us dic que el meu Nadal serà de zero residus.

Així què proposes, li pregunta el Picasso amb violència retinguda. Com que estarem confinats per les celebracions de Nadal i cap d'any, que anem a admirar els llops ara que tornen als seus antics territoris del Pirineu? Més igual el que puguem fer, des de ioga, fins a un pessebre! Vivim cooperant, en definitiva, vivim! El Soutine també s’ha encomanant del mal humor general i s’ha disparat i la sang li ha posat la cara ben roja.

El Soutine té raó, cal trobar una solució per reciclar aquests materials. No podem deixar-los aquí, ni fotre’ls a mar. Serien una font de contaminació. Diu el Tàpies que també està molt tens però procura dissimular.
A mesura que s'acostin les vacances ens desconfiran, intervé la Kahlo ja de tornada, i estic gelada. Anem a fer un cafè abans no plogui, mana més que proposar-los-hi.

Una estona més tard, mentre el cambrer s’afanya a fer dos cafès sols, dos tallats, un suc de taronja i un tallat descafeïnat al ritme lent que desgrana RAC1, el GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS palplantat al mig del carrer està al límit del col·lapse. La veu ridícula de la publicitat ràdio diu: Descobreix més de 50 idees per a la màgia del Nadal i que operi sense sobreconsum ni residus. Prepara decoracions, arbres de Nadal, regals... I per al menjar, imagina un menú festiu amb productes de temporada, locals, sense excessos però gormands. Aquí els tenen, diu el cambrer mentre els passa els vasos de paper amb les comandes. El Kandinski s’estira i diu, quan us devem? Avui pago jo.

Quants anys té el ioga? Pregunta el Tàpies al Picasso que n’ha practicat durant molts anys i com una manera de rebaixar la tensió ambiental. Aquest canvia de cara i s’encén una cigarreta. Alguns diuen que es remunta a l'alba del temps, altres que va ser inventat per un cert Patañjali al començament de la nostra era, i encara altres que va néixer, al segle passat, de la trobada entre tradicions índies i occidentals.

El Miró, que sempre sorprèn a tothom pels seus amplis coneixements, els diu. Tinc un llibre que explica la història de la disciplina ioga que avarca des de l'antiguitat fins al món contemporani. Si voleu us el puc passar.

El cambrer talla la conversa apujant el volum de la ràdio. La Guàrdia Urbana de Barcelona ha disparat contra un home aquest vespre al passeig de Sant Joan. Segons l’ajuntament, l’home havia intentat d’agredir la patrulla. De moment, la Guàrdia Urbana no ha donat més informació sobre els fets ni l’estat de l’home. L’Ajuntament ha anunciat una compareixença del cap de la policia local i del tinent d’alcalde de seguretat, Albert Batlle, per a donar més detalls del succés. De moment els avancem que no i ha imatges de les càmeres de seguretat. Els veïns afirmen que un equip les va desmuntar la setmana passada.

Sense comentaris, diu el Miró. El grup se’n torna cap a l’obra encara amb els vasos de paper a la mà que acaben llençant a una paperera a mida que estan buits. De camí veuen passar dos immigrats negres arrossegant cadascú els seu etern carret de supermercat plens de la ferralla que els barcelonins abandonen a tort i dret a les cantonades.

Guaita! Aquests fan com nosaltres, s’exclama la Kahlo. Però ells reciclen la merda que nosaltres generem. Clar! Diu el Soutine, abans la gent ho portava als drapaires. L’administració els va fer la vida impossible amb les normes i ara sort en tenim d’aquests...

Ja davant de l’obra abandonada el Picasso s’adona que la tanca està oberta. L’has deixat així? Pregunta al Miró. No! L’he deixat ben tancada!

El grup es precipita cap a dins intuint que els carrets o han desaparegut o que algú a avisat a la policia.

La mare que va parir a algú, crida el Kandinski. Al terra hi ha les roderes ben dibuixades. Diu el Tàpies.

Segur que han estat aquells dos negrates que hem vist, afirma el Picasso. Durant un llarg minut tothom resta descol·locat i en silenci fins que el Soutine es posa a riure sense poder parar. A poc a poc tots es van contagiant fins que les sonores rialles els fan saltar les llàgrimes.

Dios aprieta però no ofega! Sentència el Picasso. Apa, anem a fer una altra ronda de cafès, ara la pago jo. Els diu encarant la sortida.

CONTINUARÀ


CINQUENA PÀGINA


ÈXIT PREDICTIU DE KARLITUS
Els futuròlegs de Karlitus varen anunciar el passat any (2019) que les tropes soviètiques, estaven aquarterades a les afores d’Espanya, en espera de rebre l’ordre de lliurar a Catalunya del jou espanyol.

Ha tingut de passar un any perquè els serveis secrets nacionals hagin descobert l’estratègia. No és per dir, però aconsellem a l’administració hispana que si volen saber com va el món, ens truquin directament.

I aquí no s’acaba la cosa. Avui anunciem una nova primícia: A les properes eleccions a la Presidència de la Generalitat del 14 de febrer, no votarà ni Déu, (votarà la dreta però seria heretgia comparar a Déu amb l’extrema dreta –socialistes inclosos-). L’independentisme polític ha aconseguit cansar al poble independentista.

J. Saramago, ho va escriure en una novel·la de ficció (Ensayo sobre la lucidez). Ara, el 14 de febrer, es farà realitat a Catalunya. Per burros i egocèntrics. Aneu avisats.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


HUMANOTECA
SR. PRESIDENT
Algú que no sàpiga governar-se a ell mateix, com pot governar als altres? CONFUCIO dedicat a TRUMP.

Governar és l’art de crear problemes per mantenir a la població amb l’ànima en suspens. E. POUND dedicat al procés electoral americà.

En matèria de governs, tot canvi és sospitós, encara que sigui per millorar. F. BACON dedicat a J. BIDEN.

La política és l’art d’impedir que la gent s’ocupi d’allò que veritablement l’interessa. M AURELI dedicat a les post eleccions americanes.

La política és l’art de buscar problemes on no n’hi ha, trobar-los, fer-ne un fals diagnòstic i, després, aplicar-hi els remeis equivocats. K MARX dedicat a la humanitat.

Ser President, sigui d’un bloc de pisos, d’un club de futbol o d’un estat, revela, sense error possible, els teus veritables sentiments. Pots anar a missa diària, tenir setze fills, cotitzar vint ONG, donar sang i comprar el tortell cada diumenge: ets un bandarra. ANÒNIM VENECIÀ.


ÚLTIMA HORA
LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE TRAPERO
Ara que ve Nadal, el Major Trapero, torna a casa com els torrons. En temps de dol informatiu, és una bona i justa notícia. Políticament però el seu retorn podia haver estat una bomba d’espoleta retardada. El Govern ja tenia un Major i un Major, fins i tot a Catalunya, és un Major que no es deixa baixar del carro així com així.

I va néixer la paraula i la paraula va salvar al Conseller d’Interior (fet dels sants, versicle 4).

No DESTITUÏM ningú, digué el Conseller, RESTITUÏM a Trapero. I la llum brillà i la pau tornà.

El poder de la paraula, encara que no ho sembli, és infinit. Com Déu. Al cap i a la fi, Déu és la paraula. És a dir, el poder.

Hi ha molta diferència entre destituir al Sr Sallent (fins ara el Major) que tornar al seu càrrec al injustament acusat Sr Trapero. De fet és el mateix. Un es queda sense feina i l’altre torna a la que ja tenia. Però quina diferència, quina finor, quin gran servei tenir una mica de cultureta.

La paraula, és com una flor, com una rosa. Té espines, et pots punxar, pots sagnar, es pot marcir, però ai las! també pot enamorar.

Feta la part poètica, dir només, que la Generalitat té un departament de lingüistes dedicats exclusivament a buscar paraules que: primer, no s’entenguin gaire i segon que puguin emmascarar tots els merders que els envolten. Aquests lingüistes cobren a tan el quilo.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
EL PILAR DE LA TERRA... CATALANA
Poca gent ha tingut una vida més atrafegada que Pilar Rahola. Miguel Strogoff, potser, Osama bin Laden o el “pato Donald” a molt estirar.

Pilar Rahola és periodista, Diputada, Consellera municipal, assessora, conferenciant, tertuliana (o monologuista perquè la seva veu i la seva impertinència tapa als altres) i altres títols menors.

La Pilar, una noia moguda i inconformista- ha avançat des del món de l’anarquisme fins a convertir-se en una mena de tieta convergent. I és difícil que en un trajecte tan llarg no hi hagin petits ensurts. Desllorigar-se un peu, errar el camí, mullar-se el cul caient en un rierol... La Pilar però ha superat tots els paranys. Alguna esgarrinxada sí que ha patit, però ella és una antiga daina forta i amb caràcter, de cames com a pilons i ànima com a trinxeres, de manera que la seva velocitat de creuer, l’hi ha permès dedicar-se també a la literatura. Fins ara, la Pilar porta escrits més de vint-i-cinc llibres! A punt de batre el rècord de G. Simenon.

En general, escriure un llibre, especialment si vol ser històric, requereix de molta feina. Documentar-se, comprovar dades, entrevistar protagonistes, confrontar idees, avaluar respostes... El geni de la Pilar l’hi ha fet possible entre tertúlia i article, editar un llibre per any (un per cada Sant Jordi).

Enorme potencial de treball el de la Pilar, energia catalana a base de carn d’olla... a no ser que parleu amb en Loperena. Aquest senyor, mig advocat, mig home de la faràndula, s’ha atrevit a acusar a la Pilar Rahola per plagi!. Santa Lucia i Sant Armengol! Com s’atreveix un home de teatre –que tots coneixem com són els homes i les dones de teatre- acusar a la nostre Pilar? Com pot un advocat i actor –bona barreja!- presumir, que amb la feinada que té, la Pilar ha llegit un llibre seu i l’ha plagiat?

La Pilar Rahola és el pilar de la cultura catalana!

LLUFA, segons interpreteu la nota.