19 de març 2021
NI LA XOCOLATA, EN VOLEM
“Quan entrem a Europa...” era el lament esperançat dels catalans que vivíem en la foscor militar. Europa era la llibertat, la mesura, les coses ben fetes, la justícia, els aliments frescos. La xocolata, allí és xocolata i la mantega, mantega! Cada vegada que algú tornava de passar uns dies per Europa, es formava un grup al seu voltant per escoltar allò de: ni un paper a terra en tot Suïssa, es que la llibertat al Soho es palpa. Quina educació, fins i tot els policies són educats.
Ja estem a Europa.
Coincidint amb la consecució de la primera majoria de l’independentisme a Catalunya en les darreres eleccions, Europa nega la immunitat dels parlamentaris europeus catalans. Fa cas de la justícia espanyola i accepta revisar el dret dels exiliats catalans a ser deportats, jutjats i empresonats a Espanya perquè van promoure un referèndum.
Potser els carrers suïssos segueixen nets com una patena i al Soho es respira llibertat pels britànics i que l’educació de la policia sigui exquisida, però el poder d’Europa és, per molt que ens dolgui, tan egoista, covard i injust com ho era l’Espanya de la foscor militar.
El poder no canvia. Aquí i allà és un femer d’interessos inconfessables. Tothom sap i reconeix a Europa, la llardosa justícia espanyola però lluny de denunciar-ho, els fan el joc perquè passi el que passi i digui el que es digui, es reconeixen. Saben que Espanya és un país i Catalunya, no i a ells només els interessa un país, el poder, encara que sigui fastigós, d’un país.
Poc alliçonadora la gestió europea en el cas català. Molt poc de fiar els milers de personatges que omplen despatxos i edificis en nom de la democràcia europea. Molta tristor en recordar les esperances del poble català posades en una Europa que, arribada l’hora, es caga a les calces.
Adéu Espanya, fou el crit d’un poeta català. Comença a ser temps d’acomiadar-se també d’Europa.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
A LA CAÇA DEL PRESIDENT
Ja tenim dos Presidents, el del Parlament i el del Barça. Ara toca el de la Generalitat i fins que no el posin a la presó, tindrem ple presidencial. Dels tres dirigents, el més valorat i el que més pot fer per Catalunya és, indiscutiblement, el del Barça, el senyor Laporta. I per lògica, és el que fa més por a Madrid. Un Parlament pot dominar-se, un govern encara més, sobre tot si ni un ni l’altre son sentits com a propis per la gent. En canvi, dominar la força d’un gol de Messi a la porteria del Madrid, per exemple, no la para ni Déu.
Només a títol preventiu, algun peix gros de la Capital ja va advertir, el mateix dia de les eleccions, que el Barça ha de dedicar-se a jugar a futbol i que si es posa en política, Laporta en patirà les conseqüències. Laporta però no és Aragonès, Laporta és un dos dels xiquets de Catalunya. Fort, rabassut, d’esquena ampla acostumat a ficar el cap entre les aixelles dels companys i amarar-se amb la seva suor. Un bon jan, dirien els vells socis de poble.
A Laporta, es diria, li va la gresca i no només la del cava i el ball, també la provocació com a joc i l’insult com arma. És la seva manera de ser. Una mica xaró. Tipus legionari amb barretina. Per això agrada als socis barcelonistes que, després d’anar a l’Orfeó i, dinar a casa la sogra, va al futbol i comença a renegar després de quinze dies d’abstinència. Ens va la branca grollera com ens va parlar de cul i de merda i pel pessebre comprem un caganer abans que un àngel al que li falta l’ala.
Que em vinguin a buscar, sembla dir Laporta quan mira amb els braços a la cintura amb aquell somriure de trapella. A ell les amenaces no el fan recular.
No passarà ni una temporada abans que LLarena o qualsevol d’aquests, acusi a Laporta d’alguna cosa, la que sigui, això és el de menys. El Barça es quedarà sense president i posaran a un Tinent Coronel per substituir-lo. D’acord, però un dia, el Messi agafarà la pilota al mig del camp, la pararà amb el cap, l’adormirà amb el pit, travessarà el mig camp, driblarà al defensa, entrarà a l’àrea i farà el gol de la glòria.
I aleshores, el Camp Nou s’aixecarà i anirà a votar una altra vegada. I en Laporta alliberat sortirà com els toreros. I la Justícia espanyola dirà; “el siguiente”.
LA KINTA FORKA
FÈRETRES
En la seva nova novel·la, “Cementiri de militants", Inés Arrimadas condueix dos dotzenes de polítics podrits a una persecució a mort contra el PP, a la frontera entre Múrcia i Madrid.
Els anomena "bosses de plàstic" perquè no dubten a asfixiar els que proven d’aconseguir fitxar pel PP. O "els morts" perquè malgrat tenir càrrecs condueixen un cotxe anomenat "El Taüt". Quan en qüestió d’hores els lloctinents de C’s cauen en mans del PP Inés Arrimadas els dispara al cap i els tatua post mortem amb la inscripció "La única que folla aquí sóc jo", en referència a la batalla de Catalunya del 2017 que va enfrontar les forces de C’s contra les de la República Catalana i va causar una carnisseria entre els independentistes. Però si C’s no va triomfar a Catalunya si que a mort a Múrcia. A Inés Arrimadas li han sortit uns ganglis limfàtics estranys. Els trànsfugues cap el PP han decidit dur a terme el seu enterrament, ells sabran per què.
Atenció, Inés és molt especial, res a veure amb una novel·la clàssica, és a dir, crua i poètica alhora. La seva està plena de cops baixos, de cites bíbliques i frases boniques dignes d’emmarcar. També hi ha amor, molt d'amor però sempre lligat a la mort de C’s.
No estem segurs de comprendre tota la història, però ens deixem portar per la música de les frases i la bogeria de C’s on les seves estrelles acaben al cementiri.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
KRONSTADT, 100 ANYS DE LA FI DE LA REVOLUCIÓ RUSSA
Al mes de març de 1921 queia l’últim baluard revolucionari de Rússia sota la bota dels nous amos del partit bolxevic. Quan fins aleshores, tant per Lenin com per Trostki, els mariners del Kronstadt eren “l’orgull i glòria de la revolució”.
Kronstadt era una població amb una fortalesa i base marítima amb unes 50.000 persones, la majoria mariners i soldats, a prop de Sant Petersburg, famosa per l’acció revolucionària dels seus mariners els quals, tanmateix, es van revoltar a primers de 1921 en defensa de la revolució amenaçada per l’actitud repressiva del partit bolxevic en contra de tota veu dissident proletària. Ells lluitaven en contra d’un creixent capitalisme d’estat encapçalat per uns nous amos: una nova elit burocràtica, autoritària i centralista bolxevic, hereva dels privilegis de l’antic règim. Des de l’autoorganització obrera demanaven veu i llibertat d’expressió pels anarquistes i socialistes d’esquerra, que serien esclafats i aniquilats.
Amb Kronstadt massacrada per les tropes assaltants, enganyades, manipulades i amenaçades de ser metrallades si no avançaven, esclafant els revoltats, pels comandaments bolxevics manats per Trostki, és la fi de la revolució iniciada el 1917 amb el crit de: “tot el poder als Soviets”, d’una democràcia obrera representativa de les diverses veus revolucionaries i, per contra, neix un nou estat totalitari falsament revolucionari que seguirà – en el transcurs dels anys – assassinant diversos crits i experiències de democràcia obrera com a Catalunya al 1937, al Berlín est al 1953, els treballadors hongaresos organitzats en consells obrers al 1956, Praga 1968 i Polònia 1956, 1970, 1971, 1976, 1980-81...
Al 2021, després de tantes revolucions sagnants traïdes, n’aprendrem per lluitar i aconseguir veritablement unes societats i pàtries més lliures i igualitàries?
QUARTA PÀGINA
HUMANOTECA
UNA MANERA DE PARLAR
Biològicament hi ha alguna cosa que ens fa semblants en quan a la virulència (del Covid), en l’organisme, que és una cosa que ens ha unit molt (en referència als ciutadans sud americans).
Ho tinc molt clar, s’anomena coronavirus19, perquè és coronavirus, desembre del 2019.
El Covid ha arribat de manera molt controlada demostrant que tenim la millor sanitat d’Espanya.
No es va acabar amb el diàleg amb el nazisme (sobre Catalunya).
Els embotellaments són un senyal d’identitat de Madrid.
Que un concebido NO NACIDO, sea considerado como un miembro más de la unidad familiar de manera que se le tenga en cuenta para expedir el título de familia numerosa o solicitar plaza escolar. IMPOSSIBLE TRADUCCIÓ I COMPRENSIÓ.
No ens plantegem arruïnar els comerços ni segrestar als seus propietaris mentre uns xaves (niñatos) van cremant els carrers.
Espanya me’n deu una, hem tret a Pablo Iglesias de la Moncloa.
Que nos llamen fascistas es que vamos por el buen camino.
No lo he pensado, no lo tengo claro.
Paraules expulsades per la boca de la Presidenta de la Comunitat de Madrid, doña Isabel Díaz Ayuso. Olé pels que la van votar.
ÚLTIMA HORA
LAURA POTEMKIN
Ja veus com avança, vent de popa, a tota faldilla, la Laura arriba al faristol. Acaba de ser nomenada Presidenta del Parlament català. Tota ella és força, impuls, determinació. Ha d’arribar a port i vol arribar-hi aviat. S’han acabat les mariconades. La Laura ens farà independents, republicans i del partit que ella vulgui. La Laura és molta Laura.
La tribuna queda petita, l’hemicicle –que aquesta vegada és com una gran plaça tancada- queda petita, els diputats queden petits, als de VOX ni se’ls veu allà al galliner. I diu la Laura: compliré els mandat del poble. Ja l’hem cagat.
A Madrid, les forces estatals que, apart d’uns pobres polítics inclou banca, empresa, jurisprudència, exercit i església fan un bot de la cadira. A qui se l’hi acut prometre el que vol el poble? I a més, al poble català? Les clavegueres que estaven en període de sanejament perquè ja no hi cabia ni una merda més, tornen a posar-se en marxa. Estratègies, descrèdits, falses notícies, accelerament de judicis pendents, tot serveix. Amb la finor que els caracteritza en diuen “Operación Tia”. Ja està en marxa.
La Laura ho veu venir. Sap que l’enemic, alguns del propi partit, preparen l’atac, però de moment (han passat pocs dies) es manté ferma i fa bonic d’escoltar: Independència i república.
D’aquí a no gaire, mentre Catalunya segueix monàrquica i espanyola, la Laura haurà desaparegut. Potser podrem trobar-la a la presó, o a l’exili, o simplement a casa, desenganyada.
Serà el moment en que, aprofitant el parèntesi, l’estat tornarà a tancar la claveguera per fer una neteja ràpida. No fos el cas que algun fill de la Laura torni a prometre fer cas al poble.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
ANIVERSARI DE LA PERFECCIÓ
El Japó és com la crema catalana. O t’encanta o et provoca arcades. A mi, les dues coses em provoquen arcades. Vaig passar anys sense saber el perquè d’aquesta anomalia. M’agraden tots els ingredients de la crema, i el cremat de sobre i la presentació en un platet de fang, però hi ha alguna cosa que fallava. Del Japó tot em meravella. El civisme, les reverències, els arbres florits, els pisos de dotze metres... però alguna cosa fallava. La maduresa em va desvetllar els secrets. La crema te canyella (abominable) i els japonesos son com tothom però en baixet.
I qui esperava llegir una recepta de cuina pot deixar-ho aquí perquè ara oblido la crema i parlaré només dels japonesos. Com a símil ja està prou clar.
La descoberta va iniciar-se quan després de tres reverències i quedar-se oferint el coll com si li anessin a tallar, un industrial, modèlic en tots els aspectes exteriors, va confessar haver robat a mig país. Conya! A Espanya els que roben duen patilles, es posen un mocador al cap i porten trabuc, o van a la llotja del Bernabeu.
La segona troballa fou quan una central nuclear a Fukushima, va fer un pet com un gla provocant un tsunami mortal. Mala sort? No. Els perfectes japonesos, els líders de la tècnica mundial van situar la tal central a primera línia de mar, com si es tractés d’un apartament de vuit plantes per la Sra Presley. A qui se li acut? Als infal·libles japonesos. Per reverències que facis, es pot ser més ruc... o més interessat?
Després d’això, em passo el dia explicant la meva aversió al Japó a qui vulgui escoltar-me, satisfet de poder justificar-la amb bases sòlides.
I ara, l’ensenyança que podem extreure de totes les faules ben contades. Amics, amigues, deixeu-vos de punyetes. Quan una cosa no us agradi, us en malfieu o us provoqui arcades, aparteu-la de vosaltres. Diguin el que diguin. Pensin el que pensin. Manteniu-vos fidels a l’instint perquè si parleu d’humans, per cerimoniosos que semblin, l’encertareu. El Japó s’assembla més del que podem imaginar a Espanya. Només canvia el color.
LLUFA GROGA AMB FONS DE SOL PONENT.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MEMÒRIA DE PEIX
El líder del PP Pablo Casado ha responsabilitzat al President Sánchez dels morts de la Covid i ha aprofitat el moment per recordar-li que per mantenir-se al poder, no tot val. Segurament el Sr Casado ja ha oblidat que pocs dies abans el PP havia pagat en metàl·lic a tres militants d’un altre partit perquè recolzessin al PP. Pornografia política.
ESPERANT A GODOT
A la obra teatral de S Beckett, dos personatges es passen la vida esperant a un tal Godot. Al final ni apareix Godot ni ningú sap de qui es tracte. Els catalans esperem el proper Govern de la Generalitat, però ni arriba ni sabem (o no volem saber) quin serà. Una nova i fantàstica mostra del teatre del absurd humà.
QUATRE TREBALLATS I TRES DE FESTA
Des de l’inici de la pandèmia molts polítics europeus han proposat de passar a la setmana de quatre dies com una de les solucions per sortir de la crisi econòmica. El govern del PSOE ha fet el salt i es compromet a experimentar-ho a escala estatal.
Ai, ai, sí ja produíem poc que passarà ara?
UN MAL ANIVERSARI
La revolta popular convertida en guerra devastadora, el conflicte a Síria entra en el seu onzè any. En una dècada de violència ininterrompuda, almenys 387.000 persones, un terç d'elles civils, han mort oficialment. Se sap què el nombre de morts és molt subestimat, amb centenars de milers de ferits i 13 milions de desplaçats, o sigui més del 60% de la població del país. És el tiro al pato per a totes les potències regionals i mundials.
CONTRA ELS MOLINS
Pablo Iglesias observa la “ancha Castilla” dominada per núvols en forma d’Arroyos. Pablo, un creient amb cua, recorda el catecisme, deixa el que està fent, (vicepresidència del govern) i segueix al déu que reclama una mica de seny a la comunitat madrilenya. I com el Quixot, es llença contra els molins de vent que llueixen anuncis de l’Arroyo. Sortirà tan mal parat com l’enginyós cavaller?
TIRO AL PATO LACAT
El tiroteig d'Atlanta que ha produït vuit morts és un recordatori de la magnitud de les agressions i assetjaments patits pels asiàtics americans, especialment des de l'inici de la pandèmia de Covid i les declaracions de Trump, amb unes 500 agressions greus a la via pública i 3.750 denúncies per discriminació contra asiàtics. No cal ni dir que el xerif nega el caràcter racista de la massacre.
EL SATÈL·LIT I LA DONZELLA
Es deia INGENIO, va costar molts milions d’euros i moltes hores de feina. Havia de donar moltes prestacions durant molt de temps, però als vuit minuts d’enlairar-se va petar. Si es mira bé, és el mateix cas que la Sra Arrimades. Des del nom fins la durada en funcionament, han estat una farsa.
MANUEL VALLS MAI NO JUGA NET
A les eleccions municipals del 2019 de Barcelona, Manuel Valls es va passar pel forro els límits de les seves despeses electorals. El Tribunal de Comptes assenyala una sobrecàrrega de més del 70% i gairebé 190.000 € sense justificar. El partit de Manuel Valls, Barcelona pel Canvi, i el seu aliat Ciudadanos van gastar gairebé 189.500 euros sense declarar-los. Diners procedents de l'associació Barcelona Capital Europea.