1 d'abril 2022
PORTADA
AL SERVEI DE LA INUTILITAT
200 números de Karlitus
Va sortir el primer número de Karlitus com un acte de bona fe, de servei al poble, d’entrega a la veritat, la cultura i l’amor. El món no estava per conyes. Hi havien guerres, injustícies dins i fora de casa nostra, masclisme, esclavitud econòmica, governants corruptes...
Vàrem sortir per acabar amb tot això... i el món certament ha canviat. Ara és pitjor.
Podem deduir d’aquesta conclusió varies idees. Primera que Karlitus no fa punyetera falta. Segon, que els redactors de Karlitus són una merda com a capellans psicòlegs i revolucionaris. Tercera, el món només entén el diàleg de les armes. Quart que el poder no llegeix Karlitus.
Després d’una tancada d’una setmana a pa i aigua en un monestir cistercenc (que vol dir molt fred) la Redacció ha arribat a una conclusió definitivament taxativa. Seguirem igual.
Cert. Karlitus no fa punyetera falta, però què li falta a aquests món per ser millor? Seguir les recomanacions, crítiques i pensaments filosòfics de Karlitus. Si no ho fan, és culpa del món.
Els Redactors són una merda? Probablement, però molt menys que capellans psicòlegs i revolucionaris en actiu. I d’altra banda, no se’ns pot negar la constància.
El món només parla amb les armes, doncs nosaltres seguirem atacant amb la paraula.
I si el poder no ens llegeix és, exactament, perquè és poder. O sigui: Karlitus és una revista de puta mare i els seus redactors també. I totes les culpes són dels altres.
I qui no hi estigui d’acord que segueixi llegint la Vanguardia, el Periódico, el Mundo, ABC i Marca. I veuran com el món segueix igual, però amb menys gràcia.
Pàgina 2
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
UNA MENA DE SANT PATRÓ
Mor Luis Roldan. Lladre.
Una nit del vuitanta-dos, mentre el Felipe Gonzalez veia una sèrie americana, va entrar el Guerra i li va dir que havien guanyat. La quiniela?, va preguntar el Felipe. No, las elecciones. Vamos a governar Espanya. I ahora qué hacemos? I Guerra va espondre, yo tengo un amigo y unos hermanos...
Així va començar la legislatura socialista. Sense socialistes amb qui formar un govern (els socialistes de sempre estaven en altres partits) i sense saber què volia dir això de ser socialista (més o menys com ara).
Un dels primers amics del Guerra que va arribar a la Moncloa era un tal Luis Roldan, a qui avui no podrem fer-li l’entrevista perquè ha traspassat i perquè mai no ens ha interessat.
Roldán tenia el batxiller (més alguna carrera inventada) i amb aquest bagatge intel•lectual es va presentar al socialisme triomfant que, per causes desconegudes (potser la cara) li va anar donant càrrecs fins arribar a ser el Cap de la Guàrdia Civil.
En poc temps va robar dos-cents milions i va fugir del país. Aquesta és la seva història política (per no dir delinqüent). No te més mèrit que aquest. Una història com tantes d’altres en l’espectre polític-criminal del país.
Però Roldán, potser per ser dels primers malversadors oficials i sobre tot un dels més ràpids, ha quedat com una mena de símbol polític espanyol. Com un Sant Patró que ha il•luminat a nombrosos successors i de qui molt poca gent en guarda rancúnia. Era tant ruc que no feia ni ràbia. I en el fons això és el que tenen els Sant Patrons.
No ha tornat els diners, ni falta que li fan. Tampoc els han tornat els altres lladres congressistes que roben millor.
Un dia d’aquests l’incineraran. Serà bonic veure si entre els que acompanyin el dol hi ha els genis que van trobar en ell, l’home ideal per guiar a la Guàrdia Civil i la nova Espanya democràtica socialista.
LA GARSA PROSTÀTICA
EL PEIX QUE ES MOSSEGA LA CUA
Augment del pressupost militar mundial
Crisi humanitària i econòmica a Europa (molt aviat a la resta del món)
No parlarem de la humanitària. Sempre és la mateixa i sempre els toca als mateixos. Tant ells com nosaltres ja estem acostumats a que els toqui el rebre. Però ull, ara ens pot tocar a nosaltres, podria passar que els nostres fills, rossos i blanquets fills de la Verge Maria, els toqui el rebre perquè quedin sense iogurts.
Com hem arribat a aquí?
A cada tret que es dispara, les economies nacionals posen en marxa els seus logaritmes. Riscos, avantatges d’un o altre vencedor, comerç intern, balanç econòmic, dèficit comercial... Mentre, van morint persones i la gasolina puja i el gas puja i la gent es pela de fred i es va arrossegant per Europa amb un nen en braços i un gos a la maleta, però no importa. Importa la macroeconomia.
Sabeu què es la macroeconomia? Dues dotzenes de grans empreses repartides pel món que decideixen qui guanyarà la guerra. I el més bonic de tot és que aquestes empreses dominen des del mercat de la guerra fins el de l’alimentació infantil. I per això quan diuen que cal armar-se aturen les fàbriques de iogurt. I encara més fantàstic, quan diuen que cal armar-se, tothom ho creu i tots paguen el doble per una escopeta de perdigons (encara que no la necessitin) i aleshores deixen de fer iogurts o els cobren al triple per les despeses que el ha costat manipular la llet.
Companys, vivim en un gran món.
Pàgina 3
REALITAT OCULTA
PEDRO SÁNCHEZ VEN EL SÀHARA AL MARROC
Cedint a les pressions i el xantatge del rei alauita Mohamed VI, el president Pedro Sánchez ha acceptat que el Sàhara Occidental sigui a partir d’ara una província marroquina. Abans, ja al 2020, Donald Trump, contradient les resolucions de l’ONU en què els sahrauís tenien dret a la independència per mitjà d’un referèndum d’autodeterminació, li va reconèixer al Marroc la sobirania sobre el Sàhara Occidental.
Sàhara, poblat per més de mig milió de persones, és una ex-colònia espanyola que passà a ser província el 1958. Serà el 1975, al Pacte de Madrid, i després a la Marxa Verda, que l’estat espanyol abandonarà la seva responsabilitat com a potència colonitzadora, deixant de facto el territori sota l’ocupació del Marroc. Van contradir els acords internacionals i va tenir en contra l’ONU i l’Organització per la Unitat Africana.
En aquests 47 darrers anys el Sàhara Occidental ha estat envaït i colonitzat pel Marroc malgrat la resolució de les Nacions Unides per la qual els sahrauís havien d’accedir a la independència a través d’un referèndum d’autodeterminació. En 1976 els sahrauís van declarar la República Àrab Sahrauí Democràtica, refugiats al desert de Tindouf, on viuen 160 mil sahrauís, alhora que va començar una lluita per l’alliberament del seu país que no ha cessat fins ara. Així, milers de sahrauís viuen sota la repressió i l’assetjament continuo de les forces d’ocupació marroquines que mantenen 150 mil soldats en els 2.720 km. de mur que empresona el poble sahrauí.
El govern espanyol ha conclòs ara la venda i cessió del 1975 amb el reconeixement de la sobirania del regne del Marroc, un règim autòcrata i dictador, repressor de les llibertats i dels drets humans, transgredint la legalitat internacional.
Quin futur i patiments esperen ara al poble sahrauí? I quina credibilitat per Espanya? Vergonya, hipocresia i fàstic.
Pàgina 5
QUINTA FORCA
UCRAÏNA ENVAÏDA I LES TRES CIMERES DE BRUSSEL•LES
Després de l’astorament i l'horror, quina reacció?
Què pesen les nostres paraules, els nostres gestos i les nostres accions davant la mort? En primer lloc, hi ha l'estupefacció i l'horror per la destrucció i la mort violenta que recau sobre nens, dones, homes, joves o vells, indistintament, només per ser-hi. Sempre s’ha sabut que les bombes no fan distinció entre les persones, i que els tancs són cecs a aquells que aixafen. També sabem que el pitjor ja ha passat tantes vegades, allà, i en molts altres països martiritzats. I no obstant això, estem espantats, perquè l'ésser humà en nosaltres no pot consentir això si no ens enfonsem en un nihilisme tan fosc com la violència que assassina.
Només faltava la retòrica cínica dels "corredors humanitaris" on el poder rus confisca les àrees d'immunitat per als civils ucraïnesos. Des de quan la delimitació de zones de combat permet buidar un país dels seus habitants per apoderar-se'n?
En aquest context intento pensar en el que ha dit el president Joe Biden arribant a Brussel•les per participar en tres cimeres -de l'OTAN, del G-7 i després amb els caps d'Estat i de Govern dels països de la Unió Europea. Cimeres que tenen com a objectiu espantar a Putin a manca de poder aturar la seva guerra.
Biden estava "indignat" a nivell personal i alhora exercia en "política” quan va dir sobre Vladímir Putin: "Per l'amor de Déu, aquest home no pot romandre en el poder!". I quan se li va preguntar què podria pensar el president rus, va respondre: "No m'importa el que pensi".
Òbviament aquest vegada el president és sincer ja que també es nega a presentar disculpes. Però què pesen les seves paraules, gestos i accions? Quin consol porten a aquest immens sofriment? Es veritat que ell és l’únic que arriba amb milers de milions de dòlars d’ajuda però per indispensable que sigui la compensació material, aquest generositat valenta i desinteressada, sembla ridícula. Mirat així fins i tot sembla ridícula l'acollida d'aquells que ho han deixat tot enrere, que sovint ho han perdut tot; dels que van deixar els seus éssers estimats, incapaços de viatjar, i de tots els que es van quedar per lluitar. Gestes però que són un raig d'esperança pel qual val la pena viure.
Els voltants de l'ambaixada estaven tancats al trànsit. La policia present i en massa per mantenir els espectadors a ratlla. El president americà va continuar parlant: "Simplement estava expressant la meva indignació per la forma en què Putin està actuant. Les accions d'aquest home són només brutalitat", Aquesta petita frase que no apareixia en el text escrit del discurs va obligar la Casa Blanca a intentar immediatament minimitzar el seu abast assegurant que no suggeria l’enderrocament de l'amo del Kremlin. I si, la seva actitud és portadora d’un raig d'esperança pel qual val la pena viure. Com també ho és quan la nit dels Òscars, Sean Penn va amenaçar de fer fondre els seus Òscars si l'Acadèmia no donava la paraula a Volodímir Zelenski durant la cerimònia.
En acabar la cimera europea a Brussel•les, el president Emmanuel Macron anuncia que intentarà, conjuntament amb Turquia i Grècia, "una operació humanitària excepcional" per evacuar els civils atrapats a la ciutat assetjada de Marioupol. Explica que trucarà a Putin sobre el tema "en les pròximes hores". Una urgència gens compartida per Moscou.
La tragèdia de Mariupol i les "condicions favorables" a una operació humanitària destinada tant a proporcionar ajuda com a evacuar els residents que ho desitgin seran l’objectiu d'aquesta conversa però Macron sap prou bé que "tot depèn del consentiment dels russos". Són ells qui tenen la capacitat de decretar "un alto el foc immediat" i respectar-lo, pas previ a qualsevol operació.
Però davant d’aquestes iniciatives hi ha un Putin que sempre ha estat un gàngster al capdavant d'una banda de gàngsters i que a Ucraïna ha trobat una missió, que també és típica dels mafiosos. Al final de les seves vides, tenen idees estranyes per justificar la vida que han viscut.
Mentrestant, un migrat resultat de les cimeres a estat que la Comissió Europea ha rebut el mandat dels països membres de la UE de fer compres conjuntes de gas com a millor instrument per abaixar-ne el preu basant-se sobre el model de compres agrupades de vacunes contra la Covid.
Pàgina 6
LA LLUFA
LA POLONESA
Polònia, centre d’emigració ucraïnesa
I una vegada més, Polònia. Aquests país que ha format part de gairebé tots els països d’Europa, te el trist honor de ser l’inici de totes les guerres, revolucions, contrarevolucions, magnicidis, holocausts i vagues de tramvies del món occidental. No hi ha una baralla de bar, que no hagi començat a Polònia.
Polònia és com la misteriosa tieta soltera que a tots fa angunia però que tractem amb aparent consideració perquè cal estar-hi bé. El que no se sap és perquè cal estar-hi bé.
Fa quatre dies la Unió Europea es plantejava apartar Polònia de la comunitat a causa de una perillosa deriva a la dreta autoritària. Ara, Polònia és la salvadora d’Europa en acollir a la multitud ucraïnesa que fuig de la guerra. Ells que han passat deixant al ras les onades migratòries negres, ara s’escarrassen per qualsevol ucraïnès que passi la seva frontera.
Què ha passat? Com s’ho fan el polonesos per treure tanta renda d’un pis (o país) ple d’humitat i bigues que amenacen ruïna? Els russos van deixar una església oberta i en quatre dies Polònia treia un sant pare. Els van deixar fer una reunió entre treballadors i es va convertir en Sindicat i el seu líder en President de la República. Aquesta gent de les pedres en fan pans de pagès.
Cert que com a contrapunt, Polònia te un bon llistat d’eminències literàries, musicals, tècniques, però tots ells treballaven fora, igual que fan els cervells d’ Espanya.
No és qüestió d’espantar al personal que prou atemorits anem, però seria bo fer un seguiment d’aquesta Polònia indeterminada, mig fantasma que apareix i s’amaga entre les muntanyes. Saber el preu que pensen cobrar per aquesta acollida humanitària i assegurar-nos que obrint les seves fronteres no pensen aixecar-ne d’altres.
LLUFA per les tietes misterioses.
Pàgina 7
ÚLTIMA PEDRADA
LLIÇÓ DE FÍSICA
El català divideix als independentistes.
Nova lliçó política catalana. Els diputats han de defensar el català, es reuneixen, signen una pacte i minuts després algú es despenja de l’acord. El que ve a ser com que en una reunió de celíacs, on després d’aconseguir grans avenços, van a un celebrar-ho amb un menú a base de farina. Un harakiri conjunt.
El problema a hores d’ara, sembla que la te el Pompeu Fabra. Masses paraules. Immersió, submersió, gasificació, liquació, explosió, evaporació... Molta física per explicar un estat d’ànim. Quina d’aquestes paraules explica amb precisió el moment del català? Doncs és el que esta dilucidant la nostra classe política. Són lents, ho avisem, però polits d’allò més. Això sí, una vegada escollit el mot que millor representa la situació actual del català, dos partits ja han anunciat que votaran en contra.
El resultat pot desil•lusionar a més d’un. Al cap i a la fi el darrer acord ha durat menys que la proclamació de la república independent catalana, però aquests dubtes de darrera hora, no deixen de tenir un simbolisme estrictament nacional. Ja el bon comte Pilós, va tardar dos dies en morir-se perquè no sabia si fer quatre o cinc barres de sang a l’escut (és una pena no aprofitar tots els dits, murmurava) i no es va decidir fins que un manacorí, li va tallar el dit gros i aleshores va anar directe al gra.
Apart conèixer que els manacorins ens deuen un dit, és bo recordar la història perquè així continuarem caient ens els mateixos errors que ja vàrem cometre quan els fenicis van aparcar a la Costa Brava i Catalunya esdevingué estrangera i babaua.
Desenganyem-nos, al català només el salvarà els refugiats ucraïnesos.
Pàgina 8
CONTEXT
JEROGLÍFIC
Europa pateix el preu de la guerra
Situeu-vos; Dow Jones. El gran mercat del món. Compren, venen, prenen tranquil•litzants.
Situeu-vos; Super situat a dos quilòmetres de Alcantarilla la Vieja. Les prestatgeries buides, només queda detergent per unes olles que no s’embruten perquè no hi ha que posar-hi.
Alguna relació entre ambdues imatges? Putin.
Alguna relació entre Putin i Alcantarilla la Vieja? Dow Jones.
Alguna idea mínimament racional entre aquestes estranyes relacions? Els amos que van contra Putin però no gaire perquè mentre dura la guerra, fan l’agost a Alcantarilla la Vieja.
Quins amos? Tots. Tots menys vosaltres, nosaltres, els de sempre.
Putin passa gana? No senyor. Dow Jones passa gana? No senyor. Vostè passa gana? Encara no, és qüestió de dies.
Pot donar-hi tantes voltes com vulgui però acabarà sense entendre res.
Solució: Demani la baixa, estiris al llit i, mentre pugui pagar el lloguer de Netflix i miri les pel•lícules que hi fan. Veurà que el món és una meravella. Si ha superat el primer de primària i no es conforma amb caramels, ho te fotut perquè pot agafar una depressió de cavall. Però si ja ha fet tot el batxiller pot optar per fer-se amo. Amo de què?. Del que sigui, de la seva parella, dels sogres, d’una pedra, d’un fusell... sempre li podran servir.
El que importa en aquest mon és tenir poder per fer la punyeta a algú, qui sigui. Al gat si convé.
Pàgina 9
TELEGRAM
IGUALTAT MAL ENTESA
La Comissaria en cap de Pontevedra despòtica contra les dones
És una dona avançada. La consideren progre en la defensa dels drets de les dones. La Estíbaliz ha aconseguit un grau d’igualtat respecte als mascles de la seva comissaria que, de ben segur, li ha rigut la gràcia. La Estíbaliz “sí que tiene cojones”. Una pena que a hores d’ara encara es pensi que una dona per tenir la mateixa autoritat dels homes, li cal tenir collons i la sensibilitat al nivell de l’entrecuix. Si la igualtat és afirmar que a moltes dones els agradaria ser violades per un Poli... Apaga.
DE L’ATENEU A LA TAVERNA
Les tavernes com a solució política
Vi, cervesa, tabac moltes veus i homes de bona fe que poden parlar d’herbes curatives, futbol o política amb fluïdesa. Com els ateneus d’abans però ara amb molt esperit de vi. Gent, que s’enfada poc. La majoria són grans i han aguantat molt i quan s’emprenyen, foten tres crit i estan dos dies sense passar per la taverna per no trobar-se amb aquell calçasses de tio. El dilluns següent tornen a la casa de cultura amb olor a ranci i inviten al calçasses a un quinto. Si els deixéssim fer, el país funcionaria molt millor. Paraula de taverner. La vida és molt més senzilla del que ens ha volgut fer creure.
UN MES DE GUERRA
Rússia - Ucraïna
Ningú no s’ho podia creure. La invasió russa a Ucraïna era un tema dels americans i la ciència ficció. Però un dia, va succeir. Els tele diaris duraven dues hores, els diaris augmentaven pàgines. Pràcticament no es parlava d’altra cosa. Fins el Covid va perdre empenta i els sanitàries ja diuen que no és tan greu com sembla. D’això en fa un més. Ja em vist cases destrossades, morts, cues d’emigrants, dones plorant. Què més toca ara? La societat ja comença a estar farta de la mateixa notícia. No falta gaire perquè ja ningú no parli de Rússia ni Ucraïna, encara que la guerra segueix derruint cases matant gent i fent plorar a moltes dones.
LA PAU DELS CEMENTIRIS
El soroll també mata
Segons fonts autoritzades a comptabilitzar morts, a Europa cada any moren 3.600 persones a causa de la pol•lució sonora.
És poca cosa, ho sabem molt bé. Però l’excés de soroll afegit a totes les altres formes de pol•lució universals, alimentaries, farmacèutiques, politiques, industrials són un producte indispensable de la nostra civilització que té garantida una autopista cap a la extinció.
Apa, anem fent que ja falta menys.
EL REI EMÈRIT PASSA PEL TUBO
A Anglaterra és acusat d’assetjament i amenaces
Hòstia tu, quins desgraciats aquets jutges anglesos que rebutgen la inviolabilitat del nostre gran rei Juan Carlos I.
Sabíem que la “rubia alción” mai ens tornarà Gibraltar. Sabíem, que des de l’època dels pirates del Carib apoderant-se del fruit del treball dels indígenes americans produït pel seu gran amor al rei de les espanyes, sempre s’ha burlat dels espanyols tractant-los de bens. Però ara ja és massa, ara s’han atrevit a atacar al més sagrat dels sagrats d’Espanya. D’aquí a que Espanya es trenqui en dos, tres o quatre trossos ja falta poc.
Proposem que el govern més progressista de la història deixi d’emprenyar als sahrauís que només són quatre gats i envaeixi Anglaterra. Putin els ha marcat el camí.
NOU ESCLAVATGE DE MAR
P&o acomiada 800 mariners
El pitjor per a un mariner és quedar-se a terra segons els literats. Si és veritat, com se senten els 800 mariners acomiadats via telemàtica amb un preavís de només mitja hora? Una maniobra preparada per l’empresa dels ferrys que uneix França amb Gran Bretanya, Irlanda i els Països-Baixos. Malgrat les subvencions públiques la companyia ha registrat els seus vaixells a les Bahames aplaicant als nous mariners estrangers la legislació sobre condicions laborals d’aquest país.
Els nous mariners cobraran deu vegades menys que els anglesos, treballaran cinc vegades més amb horaris matadors. D’això se’n diu estimar al pròxim a la manera capitalista.
CONTRAPORTADA
L’Artista ucraïnesa Dariya Marchenko ha realitzat aquest treball compost de més de cinc mil baines de bala recollides a la seva ciutat.