10 de març 2023

EL PARADÍS VIRTUAL
Èxit absolut del Mobile Congrés
Hi ha un món en guerra, afamat, esclavitzat, erm o inundat, sempre injust. A Barcelona però, hem viscut quatre dies al Paradís. El Paradís, existeix. Al·leluia.

No ha fallat res. Ni els taxis. Restaurants plens, Hotels plens, prostíbuls plens, els diners corrien empesos pel vent i els recollies fins omplir la butxaca.

Què bonica és la vida quan entres al Mobile. Llum, color, enginys meravellosos, cares somrients, olor a totes les colònies i perfums, encaixades de mans... Negoci! Entraves al Palau de la Exposició i et converties en un personatge important vivint una realitat de màgia. Només faltava la Blanca Neus (en realitat hi era però reservada pels VIP).

Ni rastre de la merda del tio que erets cinc minuts abans d’entrar, de la merda de vida que portes, de la merda de parella que tens, dels fills de puta que un dia, per descuit o per imbècil, vas engendrar.

I pensar que la Colau volia exiliar el Mobile!

Aquí tothom guanya. Tot és perfecte. Ni una oliva farcida ha sortit amb pinyol. La mateixa natura guanya. El Mobile també és ecològic. El Mobile, recull les orines que els grans tècnics i empresaris deixen anar en els excusats, l’emmagatzema i posteriorment, quan els VIP ja han marxat, els utilitzen per regar els cultius. La propera collita d’enciams serà gràcies al Mobile. I quins enciams! Amb els restes de totes les drogues contingudes en la orina, seran enciams al·lucinants (alts, de fulla verda i forta) i al·lucinògens alhora. Ens menjarem una amanida catalana i estarem tres dies fent fúting.

És veritat, el Mobile s’ha acabat. El món segueix en guerra, afamat... però nosaltres hem estat quatre dies al Paradís. I des del Paradís, el món es veu de conya. Ple de capacitats, d’enginy, de tècnica... la mateixa tècnica que només pitjant un botó ens farà seguir en la misèria i la injustícia i tot i tot.

Esperem amb ànsia, si no ens ha matat alguna cosa, el proper Mobile.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
JA TENIM CAS CATALUNYA!
Un Jutge de Madrid obre causa per l’Operació Catalunya
Semblava que no existís però sí. Hi ha Operació Catalunya. Ho ha dit un jutge de Madrid. El 13. Recordeu el Jutjat 13 de Barcelona? Curiós com uns números tan iguals donen una suma tan diferent.

Per què un senyor que es diu Hermenegildo Barrera ha donat aquest pas... mortal? Serà família llunyana del Barrera, de l’Heribert?

Ens ho explica:
Nada que ver con el Barrera republicano, por Dios. Yo he cogido el caso por complejo de perro pachón. Hace tiempo que de la vergüenza que llevo encima se me ha ido estirando la piel de la cara. Los ojos los tengo más caídos que las orejas y para comer he de sujetarme la nariz para arriba.

A ver, a mí los catalanes me la traen floja pero coño, lo del Villarejo y la Camacho clama al cielo. Una cosa será no construirles una autopista y la otra que quemen a todos los catalanes en una pira. Que nos hemos pasado con los catalanes, coño. Que se olvidan de pagar un café y les acusamos de banda terrorista y malversación y tampoco es eso. Así que cuando me llegó el caso dije: mío! Y me lo he quedado hasta que me echen, que me echaran. Bueno, que le vamos a hacer, al menos ya soy conocido. Les tenía mucha rabia a esos jueces que se pasan el día en la prensa.

Me sabe un poco mal por mis compañeros porque he sentado jurisprudencia y ahora cada catalán vendrá aquí a pedir algo y tendremos que trabajar a destajo, pero también les entiendo. No estamos en la edad media… vamos, digo yo aunque en este país nunca se sabe.

Yo, con que pueda meterles mano al Villarejo ese y a la Camacho, ya me retiro satisfecho. Yo es que no puedo con los chapuzas. Además mi mujer no puede ver a la Camacho, dice que tiene un morro que no es natural y que una mujer que se hincha de Botox, pues que no es legal.

Bueno, viva España, aunque esto no me sirve para nada porque seguro que me destinan a Melilla.


LA GARSA PROSTÀTICA
UNA MORAL UNA MICA CAPADORA
Retoquen les noves edicions de J Bond per masclistes
No és la primera vegada ni tampoc l’únic àmbit on s’imposen els nous bons costums. Opinar del tema resulta relliscós i nosaltres, com a bons supervivents, no caurem en la trampa de considerar que estem entrant en una nova etapa de censura. No, això no ho direm mai.

Sí es pot dir però, que molesta aquesta mena de puritanisme (fals com totes les regles imposades en la moral del poble) que ens fa dubtar a cada tres frases que diem. No és pot parlar d’un negre, ni d’una dona o un home, ni dir moro a un àrab ni mono a un ximpanzé.

Segur que si fem cas d’aquesta moral tan fina, deixarem de ser racistes o masclistes o pedòfils, o senzillament ho amagarem?

Voler restaurar ara la moral de l’agent 007, es com començar a tapar els nus de la pintura universal que apart d’ensenyar un cul i un pit són representatius d’una època i d’una cultura. J Bond era tan masclista com ho era aquella societat i com, m’atreviria a dir, ho és ara mateix. No fotem. Seguir el rastre d’alguna de l’actual gent pura, és renunciar a conèixer la pròpia història per si es vol després, jutjar-la. No podem ignorar el cinema espanyol del “destape” perquè forma part de la nostra realitat, d’un país cutre i sexualment afamat per reprimit. Censurar les pel·lícules on surten els protagonistes fumant és una mesura ruca, si no es vol fumar que no es fumi però no cal censurar les calades de Bogart. Anar en contra de les Havaneres perquè tenen un passat indià, és ridícul.

Un negre és negre i no un afro català. El problema és si consideres que aquell negre és un imbècil per culpa del seu color, però color en té i és negre.

Com hem dit en començar, no ens posarem a discutir modes tan refinades, ni de les excepcions que se’n podrien fer i sobre tot de les correccions que caldria fer.

Però potser serà bo agafar distància amb els puritans, s’assemblen massa als estalinistes.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
BARCELONA, ENTRE EL FUM I ELS ESPETECS DE LA INDIGNACIÓ POPULAR
Ja fa temps que malgrat que tornen a rutllar els negocis a la ciutat amb el Mobile World Congress i amb l’arribada de més i més turistes hi ha cada cop més gent que hi malviu en la pobresa, marginació i desesperació, víctima de la riquesa dels depredadors en una societat de merda.

Ha estat la bomba casolana que ha fet explotar Angela Dobrowolski en un bloc de pisos que ha inspirat una nova acció de protesta a molta gent indignada dels barris de la ciutat. Així, una delegació de diversos col·lectius ciutadans s’ha reunit aquesta vegada amb químics professionals.

Els veïns, ajudats pels tècnics, han fabricat múltiples artefactes pels barris barcelonins que han esclatat arreu amb una gran fumera -com una boira espessa- alhora que ressonen amb força per tot arreu els espetecs dels artefactes explosius inofensius. Sembla, talment, que ha arribat la guerra a la ciutat en un dijous de març. En aquest dia els mossos, sorpresos per la nova actuació activista, es veuen incapaços de fer cap desnonament.

Col·lectius de pensionistes i aturats fan tremolar als banquers i buròcrates de les oficines governamentals i dels bancs, i –igualment– els empresaris del Foment del Treball i del Círculo Ecuestre.

També tots el jutjats tanquen les portes, atemorits els jutges per l’espectacle eixordador. Les forces de l’ordre, policies, guàrdies civils i exèrcit surten de les seves casernes als carrers espaordits creient que s’està produint una insurrecció popular que ells ignoren que és pacífica i de denuncia malgrat l’enorme aldarull creat.

Els manifestants que donen suport a les actuacions celebren que milers i milers de turistes i especuladors fugin cap a l’aeroport del Prat presos per la por.

Ara sí que Barcelona torna a ser més internacional que mai per l’activisme de la seva gent que, per un dia, ha capgirat l’ordre establert.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
L’APARTHEID AL CASTELLÀ DE DOLORS MONTSERRAT
Els independentistes trempen de goig: El català, llengua única a Catalunya
No són els independentistes o els defensors de cultura qui ho diuen sinó una ex-ministra, una eurodiputada que ho sap del cert.

Cal reconèixer que la Dolors Montserrat és una dona moderna. Vesteix pijo, és de poble... ens representa a Europa i ha sabut conquerir món des del seu foradet original, Sant Sadurní d'Anoia.

Com a bona PePera, neta i filla de PePeros, sap analitzar bé. Ella mateixa explica que de petita es sentia com els jueus quan li impedien de parlar en català. Llavors Jueu i Català eren sinònims de persecució. Ja d’adolescent va descobrir el parlar en castellà i per altra part adonar-se que els jueus, transformats en israelians, oprimien molt als palestins. I tate! Un dia va veure la llum i comprendre que els abans perseguits catalans, amb la puta democràcia, s’havien convertit en opressors dels espanyols castellanoparlants de Catalunya.

Irada va decidir de fer-se dona-política, del PP naturalment, i pregonar al món sencer aquesta ignomínia del català llengua única i la total desaparició del castellà als carrers de Catalunya. Clar que en algunes famílies encara es parla però amb molta cura i discreció.

I un dia va fer les maletes, a Brussel·les manca gent, disposada a ser la capo dels PePeros i Voxeros. Ha trigat temps, ha tingut paciència i s’ha sortit amb la seva: Convertir la Comissió de Peticions del Parlament Europeu en un circ anticatalà. Gràcies de tot cor Montserrat, només tu ho podies aconseguir.

La realitat és que Montserrat, degut als seus nervis traïdors, ha acabat convertint-se en la destral dels atacs de l'espanyolisme contra la immersió lingüística.

Gràcies a ella s'ha posat en marxa una missió europea que viatjarà a Catalunya durant la segona meitat d'aquest 2023 per analitzar el sistema educatiu català.

Quatre "experts", tres d'ells designats pel PP, i l'altre proposat per Vox. Però per si no fos suficient, els noms dels populars són Teresa Freixes, catedràtica de Dret Constitucional i ferma defensora del bilingüisme; Jorge Calero, catedràtic d'Economia Aplicada i que ha acusat el sistema educatiu català de "perjudicar" la classe treballadora; i Jesús Rul, llicenciat en Filosofia i Lletres, autor d'un llibre titulat Nacionalisme català i adoctrinament escolar. Per si això no fos prou, el nom designat per Vox és d'un dels seus diputats al Parlament de Catalunya, Manuel Acosta.

Llàstima que aquest triomf la Montserrat l’ha viscut en situació de masturbació solitària quan els eurodiputats han plantat la sessió. Una possibilitat que la Montserrat no havia analitzat prou bé. Abans de l'audiència pública, desenes i desenes de parlamentaris han abandonar la sala. Un boicot protagonitzat per representants del grup dels Socialdemòcrates, els Verds i l'Esquerra.

"Davant la instrumentalització que la dreta i l'extrema dreta espanyola fan del Comitè de Peticions per atacar el català, avui hem decidit no participar en el seu circ". A més, en un missatge directe a la popular Dolors Montserrat, li han exigit que dimiteixi si li queda "un mínim respecte per la institució".

I, com a prèvia, s’ha evidenciat la dèria de l'espanyolisme amb la llengua catalana.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
L’AJUNTAMENT FA OBRES
La Urbana de l’Hospitalet es queda sense radar
Hi ha coses pitjors. També molts pares obliden rentar el culet de l’infant i no passa res. El problema és el costum. Si mai no neteges el culet cagadet, al final la criatura agafa una irritació que et porta a cinc hores d’espera a urgències, li queda el cul com a una mona i agafa complexa de caguera amb la qual cosa té assegurat un estrenyiment de per vida.

Exactament és el que li passa a la nostra administració, va restreta de pensament.

Imagino la problemàtica de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet. Pocs efectius, sous escassos, hores extres que no es paguen, recerca de solucions dins el pressupost limitat. Dos o tres anys hauran passat des del dia que el Caporal va tenir audiència amb l’alcaldessa i li va demanar un radar pel trànsit. Si més no alliberaria aquella zona de la vigilància municipal que podria dedicar-se a altres temes. Primer any, es discuteix en comissió, segon any s’aconsegueix pressupost però el radar no arriba perquè ha agafat el Covid, tercer any arriba el radar. Festa. No el podran instal·lar fins passades dues setmanes perquè la brigada va carregada. Deixen el radar ben guardat a un armari.

Una comissió paral·lela al de la Guàrdia Urbana també fa sol·licituds a l’alcalde. Els falta espai per encabir un nou despatx de teologia i ciència. Cal desembarassar una habitació. La tramitació aquesta vegada és més lleugera. En un més es decideix el lloc i es diu a la brigada que faci hores extres i que deixi net el despatx. Ho fan. La cosa és urgent. Llencen tot el que hi ha. Taules, cadires, endolls i un parell d’armaris que, com que no tenen la clau posada al pany, es llencen sense mirar al seu interior... on hi ha el nou radar a l’espera de ser posat a la cantonada fatídica.

I ja ens hem quedat sense radar.

No és un problema concret, no és un fet aïllat. És una puta costum de l’administració que es capaç de deixar morir un cactus per falta d’aigua i que després es deixa les aixetes obertes durant les vacances.
LLUFA ADMINISTRATIVA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
CANDIDATA A ENFERMERA DE ESPAÑA
Una nena de Cadis ai las, no vol estudiar català
És tonta, covarda i “chula”. La dreta ja fa cua per ingressar-la a les seves llistes. Correspon perfectament al seu perfil.

La nena és una infiltrada a la sanitat catalana en forma d’infermera. Es diu Begoña però podria tenir qualsevol altre nom. Sempre hi ha hagut Begoñas tontes covardes i “chules” que han servit com a llumí per encendre la metxa que sempre té preparada l’anticatalanisme. La tècnica, els discurs i els personatges es repeteixen. Fer petar una piula per engegar un castell de focs.

L’important de l’estratègia, no consisteix en parlar del “puto catalán”, la gràcia està en immediatament demanar perdó i explicar que té por de ser perseguida. Als tres minuts, associacions pro castellà fan públiques unes queixes que tenint escrites de fa temps, denunciant la persecució que pateixen els castellanoparlants a Catalunya. Un parell de demandes i ja tenim inaugurada la festa.

Als catalans els hi passa molt això. Llegeixen qualsevol poca-soltada en contra i dediquen els següents vint minuts a reenviar la notícia. Després els hi agafa son i se n’obliden amb el sentiment curull de pàtria. Ens han insultat, som collonuts.

La Begoña no ha insultat, la pobra ha parlat com deu parlar sempre, amb molts renecs i poques “esses”. És una senzilla missatgera de l’estupidesa espanyola que repeteix el que ha sentit dir a casa seva. La Begoña és com una abella que va deixant picades per on passa, (Galicia primer, ara Catalunya i probablement al País Basc després) però la seva picada es cura fàcil. T’hi pixes a sobre i sents una ràpida millora. El problema són els que ens sentim insultats per nenes tontes i les associacions que les recolzen tot esperant que es facin grans i guardonar-les amb la medalla al valor nacional.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
LA KERMESSE HEROICA
Ferrovial, se’n va a Bèlgica
Aprofitant que Espanya és un carnaval els tres-cents seixanta cinc dies de l’any, Ferrovial han entrat a Bèlgica i aquesta vegada els han deixat passar sense problemes. La Kermesse podia ser una trampa pels belgues, Ferrovial representa augmentar el seu PIB.

Fetes les diferències històriques, seria convenient saber per quins set sous, Rafael Pino Calvo Sotelo (els sona el cognom?) ha decidit endur-se l’empresa d’Espanya, el seu bressol, el seu país, la seva mina d’or, el seu amagatall tributari.

Des de fa un temps (set o vuit segles aproximadament) on hi ha una empresa, hi ha una sospita amagada. El negoci no rau en fer millor o pitjor la feina, utilitzar millor o pitjor material, el triomf empresarial, depèn de les amistats que mantens amb el poder polític i el capaç que ets de vendre la teva ànima al diable. Ferrovial, sempre ha estat decidit a vendre el que fos. Per això ha tingut tant d’èxit, ha rebut tantes ajudes estatals ha defraudat tan a Hisenda i ara, quan ja no li caben els diners a la butxaca, fot el camp a Bèlgica a fi i efecte de fer-se un vestit nou amb unes butxaques més grosses. Com si diguéssim una manera com una altra de ser un patriota de renom.

No ens hauria d’estranyar, digui el que digui Vox, el patriotisme actualment és mesura segons compte corrent. Però fa mal d’ulls que en plena crisi un Calvo Sotelo abandoni la terra que l’ha convertit en la tercera fortuna espanyola.

No fa pas massa temps, un reguitzell d’empreses pretesament catalanes i que havien fet caixa proclamant el seu origen, també van marxar de Catalunya a la veu dels seus amos espanyols. Està clar allò de que el negoci no té cor, el negoci no te ànima.

En tot cas, el millor de tot, la cara de tontos que els ha quedat als ministres del govern.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
FELIP, TANCA L’AIXETA
Restriccions d’aigua
La unitat d’Espanya porta a aquestes coses. Catalunya i els Monegros s’han agermanat gràcies a la “pertinaz sequía”, excusa utilitzada pel franquisme cada vegada que a la Seat per exemple, feien vaga. El pitjor de la sequera no és la falta d’aigua, sinó les petges que deixen en els habitants del país. Cares resseques, arrugues profundes, pits eixuts i cors que en prou feines bateguen per falta de sang. A les Hurdes, fan més goig.
La manca d’aigua preocupa al poder ho ha notat. “Cony, aquí falta aigua”, va dir un conseller l’altre dia. Immediatament s’han pres les primeres mesures. Els ciutadans no es poden banyar, ni dutxar, una tovalloleta humida fa la mateixa funció higiènica. Els ciutadans no poden prendre refrescos amb glaçons, ni gelats, ni fer-se una sopeta calentona. Si les mesures no són suficients, es multarà als ciutadans.

UN RECOMPTE COMPLICAT
Eleccions a Nigèria
Més de dos-cents vint milions de població. Varis dies per poder votar. Veda oberta a la corrupció. Alguns nigerians han fet un tour turístic per poder votar en varies ciutats diferents, d’altres ja s’han quedat a la vora de les urnes i quan es despertaven posaven una nova papereta dintre. A que ningú no sap qui ha guanyat? El que ja manava. Ah que és sorprenent?

UNA BONA CATALANA
Torna l’Ayuso a Barcelona
És d’agrair, l’Ayuso ha tornat a Barcelona per explicar-nos als catalans el que hauríem de fer per anar bé. Ens té veritable afecte aquesta senyora i nosaltres, enlloc de criticar-la, n’hauríem d’estar contents. No és fàcil governar una “villa y corte” i encara tenir temps per aconsellar a les províncies. L’Ayuso no té res a guanyar a Catalunya. No es pot presentar aquí. És pura generositat però ve i ens educa, poc a poc, amb sentiment, de bona fe. Esperem que pel pont de la Puríssima, torni.

BORRELL REBUTJAT
El seu poble vota per canviar el nom del "seu carrer"
L’1 d’octubre de 2017 dos milions de catalans van votar malgrat els cops i la violència desfermada de la policia i la Guàrdia Civil. Això ja és història.
 El 2018, Borrell va escriure: "Tu [Iceta]ets molt bona persona i els voldries perdonar de seguida, però l'han fotut molt grossa [...]. Abans de tancar les ferides cal desinfectar-les. Les coses, sense desinfectar-les, es podreixen [...]. Una societat no pot viure si el 40 i pico per cent pensa que li aniria millor fora. No pot ser”. També és història.
Ara té la culminació d'un procés que va arrencar aleshores dient que volia "desinfectar Catalunya"al qual cal sumar la multa de 30.000 euros pel cas Abengoa i pel qual hauria de dimitir, cosa que mai no farà.
Avui és la gent, els seus conciutadans qui potser el fotran fora.

ELS VICIS DE LA VIRTUT TALIBANA
La revolta dels pares i professors a Iran
La intoxicació per gas ja no només afecta les escoles de nenes. També afecten internats i clubs esportius femenins. Plens de ira, els pares s’enfronten amb la policia.
Des que van començar els atacs al desembre passat, 5.000 estudiantes de 230 escoles han estat objectiu. La població està rabiosa perquè els atacants busquen privar les noies joves de l'accés a l'educació. "Mort al pensament dels extremistes", criden les dones rebels. "Mort als talibans d’Iran o l'Afganistan", criden els professors.
En plena psicosi d’un atac els pares corren a portar-les a urgències. Als periodistes no se'ls permet filmar als hospitals però circulen vídeos clandestins de denuncia de l'estat de les víctimes.

BREXIT Sĺ PERÒ UNA MICA MENYS
Tres Primers ministres van fracassar, Rishi Sunak no
Es tractava de reconciliar Europa i el Reialme Unit sobre el post-Brexit a Irlanda del Nord.
Durant mesos els diplomàtics murmuren però no hi creuen. Es multipliquen els viatges oficials. Un acord sobre Irlanda del Nord és possible?
Ara, Von der Leyen, a l’ajuntament de Windsor, anuncia que la burra a parit. El to és de victòria, els discursos cordials, el Premier somriu satisfet.
Finals del 2019, el Brexit. Irlanda del Nord hereta una frontera terrestre amb la Unió Europea de més de 500 km. Impossible de controlar. El problema comercial era que Londres rebutjava les normes europees, i aquests, emprenyats, van tallar el flux de mercaderies. Uf! Ara per ara els súpers anglesos encara estan buits.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
ECOFEMINISME
PER LA DEFENSA I PROTECCIÓ
DE LA NATURA I LA SOCIETAT