21 d'abril 2023

DE COM LA DRETA GUANYA VOTS
Andalusia aprova regadius furtius
Sequera de plaga. Un parc (el de Doñana) que acull una biodiversitat pràcticament única a Europa que s’està quedant en la crosta. P.P i Vox autoritzen els regadius dels camps al voltant del Parc deixant-lo més sec encara i amenaçant espècies de tota mena. Naturalment els pagesos de la zona queden encantats amb la decisió política. Ells poden votar, les aus no. Malauradament ells no pensen en el futur, les aus sí i comencen a emigrar.

I així el P.P. i Vox, afavoreixen la misèria de demà pels vots d’avui. Tot un exercici de violència democràtica.

Europa amenaça amb multar Espanya si permeten els pous il·legals de Doñana. És igual, P.P. i Vox, no pagaran cap multa. Ignoren Europa, ignoren el canvi climàtic, ignoren la decència. Ells guanyaran els vots d’una pagesia oprimida als que ara, els deixaran regar i salvar mitja collita. Perdran Doñana però què és Doñana?

Durant el franquisme entre els vençuts floria l’esperança europea. Quan entrem a Europa... es deia tot posant els ulls en blanc. Ja som a Europa i la dreta d’ara com la d’abans segueix orinant-se sobre la comunitat europea amb persistència prostàtica. I Europa, senzillament obra el paraigües. Cal reconèixer que és un mèrit espanyol. Passar per sobre les recomanacions i ordres de la resta del món, no ho fa ni Putin, només la “hidalga nobleza española”. Cutre, estafadora, nècia, defensant-se amb l’espasa i la creu, però espanyola a la fi.

Quan a la ignorància d’un poble s’hi afegeix el cinisme del poder, queda una cosa així com quedarà Doñana.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
¿ESTÁ EL ENEMIGO? QUE SE PONGA...
Poti-poti a la guerra d’Ucraïna
Estic fart de Rússia, de Putin, del seu exèrcit, del meu. De la meva camiseta de camuflatge, dels amics, enemics i neutrals. De reunions, conferències i besamans. Fins Ucraïna em treu de polleguera!

¡Quietos todos paraos! Oblidin-se d’Ucraïna. Sembla que el món funcioni només a través d’Ucraïna! Petroli, carbó, gas, l’aire, armament, blat, recanvis de cotxes, xiclets, tot està lligat amb Ucraïna.

No vull ser el melic del món. Que cadascú s’espavili com pugui. Nosaltres ja tenim prou feina.

Sí que demano armes, però no tantes. Les justes per tornar als russos a casa seva. No cal que la indústria universal es dediqui únicament a la fabricació d’armament. Que facin altres coses també, vacunes i cosmètica i el que calgui. No cal que els bancs de l’Europa i l’Amèrica civilitzada inverteixin només en estris nuclears. Què volen?, matar-nos a tots? Que es cuidin dels problemes que tenen als seus països, que ajudin als que no poden pagar la hipoteca i a fer pous per alleugerir la sequera i no ens utilitzin d’excusa per augmentar l’Euríbor.

I si tant importants som, que ens ajudin de veritat. Espanya ens està omplint el país de deixalles amb tancs que no roden i munició que s’escorre dins els canons per falta de calibre. Una mica de respecte collons, que això és una guerra... però només una guerra.

No comprenc l’interès del personal en aquesta guerra. Com s’aferren a la desgràcia, perquè els meus generals em proposen ara la invasió de Crimea... Però que cony fem els ucraïnesos a Crimea?

Si tingués un telèfon connectat directament al front enemic, faria com un col·lega anomenat Gila que proposava a l’enemic una guerra casolana. En la que entre els bàndols s’intercanviaven mitja dotzena de bales per un tros de formatge. Una guerra petiteta, no més enllà de les trinxeres. Una cosa modesta que no emprenyés a la resta del món.


LA GARSA PROSTÀTICA
TOP SECRET
Un noiet escampa els secrets dels serveis secrets
Estem en bones mans, no us preocupeu. Les xarxes són una notícia falsa, les promeses polítiques una quimera, les fuites d’aigua la raó de la sequera, la sexualitat un espasme i la religió la darrera mentida. Anem bé.

Quan de petits veiem en un pel·lícula un sobre amb el TOP SECRET escrit, ens agafava com una mena de suor freda, pensant que només veure el sobre ja seriem espies. Doncs mirin, no.

Resulta que un noiet amb acne encara jugava a mitja jornada laboral a enviar missatges als seus amics dels secrets més ben guardats del govern americà. No dels governs sud americans, no, del bo. Del de les barres i estels. Sembla que les notícies corrien per allí, entre despatxos i passadissos, en ordinadors oberts que només calia copiar i enviar per fer un forat a l’alta seguretat americana.

El van detenir, això sí, però quan tot el món coneixia l’horari de la propera ofensiva americana. Ho van fer bé, això sí, un centenar d’especialistes fent-lo caminar enrere amb calça curta davant l’ensurt dels pares que es pensaven que el nen anava per notari.

La gran Amèrica, el temible Pentàgon, la seguretat mundial encapsulada i va un nen i no petja el botó vermell per puta xamba. D’això senyores i senyors, se’n diu seguretat mundial.

Si les coses van així a la cova de l’Estat més poderós, dirigit per les més grans eminències, s’imaginen el grau de seguretat que tenim nosaltres que no entenem una factura, no recordem les contrasenyes i per treure diners del Caixer hem de demanar ajuda? S’imaginen anant segurs a dormir perquè tenim una alarma que es dispara quan som a casa i calla quan entra el lladre?

A què collons juguem? Si la seguretat és tan poc segura per què no deixem de tenir secrets i ens ho diem tot a la cara?
SOCORS!


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
S’ACCENTUA EL TERROR MILITAR SOBRE BIRMÀNIA
Birmània, també coneguda com a Myanmar, torna a ser noticia en l’assassinat de 168 persones amb moltes dones i nens per l’aviació del règim en un poblat controlat per la resistència.

Aquest país des de fa més dos anys pateix una sagnant dictadura militar que va enderrocar l’1 de febrer del 2021 un govern escollit democràticament, presidit per Aung San Suu Kyi, que els colpistes mantenen en arrest domiciliari. Darrerament s’han multiplicat els atacs aeris i terrestres contra la població civil en un país una mica més gran que la península ibèrica i poblat per uns 55 milions d’habitants dels quals 2/3 són birmans i la resta pertanyen a les nacions shan, karen, mongs, kachin, arakans, txin i katxin, que mantenen una llarga lluita per la seva supervivència com a pobles.

L’actual règim militar només controla un 25% del país i exerceix, cada cop més, una brutal repressió contra els pobles de Myanmar. Així en aquests darrers dos anys ha assassinat a més de 330 mil ciutadans i ha empresonat en situacions infrahumanes a més de 21 mil de persones, humiliant a 1,5 milions forçant-los a abandonar les seves llars.

L’oposició democràtica s’ha organitzat en un govern clandestí d’unitat nacional que compta amb una guerrilla anomenada Força de Defensa Popular que juntament amb les guerrilles de les altres ètnies controlen la major part del país i també a les ciutats com Rangun sota el terror militar, han aparegut guerrilles urbanes com els “Mussols Urbans”.

Els militars, que ja van realitzar el primer cop d’estat el 1962, s’han enriquit a través de la corrupció, els conreus i el tràfic de drogues i el control de l’economia, i malgrat la condemna de les organitzacions de drets humans com l’ONU i de nombrosos governs, mantenen el terror indiscriminat. Fins quan s’imposaran a la pau i la democràcia els crims de la junta militar? Quantes morts més i massacres hauran de passar encara?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
QUAN AL MARROC LI PICA MADRID S’IRRITA
Entre la sobirania i la dicotomia o civilització cristiana o barbàrie morisca
Tensió entre Espanya i el Marroc, degut a les declaracions del primer ministre marroquí sobre els enclavaments de Ceuta i Melilla, territori espanyol al nord del Marroc des dels segles XVI i XVII.

El tema de Ceuta i Melilla és un orgue de gats entre Espanya i el Marroc, aquests enclavaments situats al nord d'Àfrica, conquerits per les armes i transformats en lloc d'enfrontament entre el nacionalisme espanyol i el marroquí.

Dues ciutats frontereres que s'enfronten a la immigració il·legal. Dues societats plurals on conviuen jueus, musulmans, cristians i hindús que condensen tots els reptes de les societats multiculturals contemporànies. No obstant l'Estat espanyol continua sense saber què fer i l’Estat marroquí ho aprofita.

L'Estat espanyol ha forjat un discurs, dirigit a xafar les poblacions tamazighho-parlants de Melilla i les poblacions daryo-parlants de Ceuta: Si no s'adapten al "motlle" nacionalista espanyol omnipresent cauran hòsties. Sobre el terreny els habitants viuen sota la dominació política, social i lingüística de la comunitat catòlica majoritària i políticament de la hegemònica dreta conservadora del Partit Popular.

Després del desastre colonial de 1898, Espanya va intentar recuperar el seu prestigi imperial a l'Àfrica. La supervivència de Ceuta i Melilla ha estat, des d'aleshores, íntimament lligada a la internacionalització de la qüestió marroquina i a l'evolució del moviment africanista espanyol.

El 1995, Ceuta i Melilla van ser reconegudes com a "ciutats autònomes". Un tímid reconeixement constitucional, però que perpetua les seves diferències respecte a altres ciutats peninsulars, així com la seva situació sempre fora del marc institucional general.

De fet, el retard en el reconeixement de l'autonomia ha posat de manifest la manca d'un projecte polític definit pel que fa a aquestes ciutats i el seu paper dins d'Espanya. Una indiferència que també amaga la necessitat de perpetuar un cert statu quo per no provocar noves tensions amb el Marroc.

En el context de l'aprovació de la "Ley de Extranjería" (1985), la situació dels nascuts en aquestes ciutats va crear una controvèrsia social i política sense precedents. Considerats com a "estrangers", el col·lectiu musulmà de Ceuta i Melilla va iniciar una lluita per sortir de la invisibilitat política i social i obtenir el ple reconeixement com a "ciutadans espanyols", perquè aquests habitants d'origen marroquí no tenien documents legalment vàlids.

Aquests fets reflecteixen el pes d'un nacionalisme espanyol combatiu que continua imbuït del llegat franquista. És la iconografia memorial dels vencedors, i que es basa en una forma de negacionisme històric pel que fa a l'aportació del veí marroquí en les societats d'aquestes ciutats.

A Ceuta i Melilla hi ha una mena de convivència social en "trompe-l'oeil": viuen junts però al costat de l'altre. Si l'afecció a Espanya sembla un tret identitari compartit, en l'imaginari col·lectiu s'han convertit en espanyols de segona classe.

El nacionalisme lingüístic espanyol ha fet del castellà la representació de pertànyer al grup majoritari. El bilingüisme dels natius es percep com a disruptiu, en la mesura que manifesta la inferioritat lingüística dels parlants de dariya i amazic davant l'àrab, la llengua del sagrat, i també davant el castellà, la llengua d'èxit dels que pertanyent al grup social majoritari i a la "nació" espanyola.

Margarita Robles pot dir sense obstacles: Esto es Espanya, encara que ningú s’ho cregui. Pel Marroc és més simple: un full de ruta per reclamar aquests territoris i a canvi obtenir concessions continuades.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
LA NENA RABIOSA
Borràs es segueix declarant innocent
La nena té el vestit ple de trocets de vidre i a la mà encara conserva el peu de la copa trencada. Però diu que no, que ella no ha trencat la copa i com més s’embolica negant el fet, més vermella es posa i més fort plora fins que al final acusa al seu germà petit que encara dorm al bressol, de ser el causant de la destrossa.

La Borràs, malgrat el conjunt global, té cara de nena, d’aquestes que petegen el terra, i gesticulen i s’estiren els cabells amb ràbia, i ploren llàgrimes espesses i grosses però potser que pari ja, no?

S’està fent pesada i això que en una nena ja costa d’aguantar en una ex presidenta parlamentària fa lleig. Sobre tot, fa lleig l’egocentrisme que surt darrera de cada llàgrima i que importa més que tots els altres. De moment Borràs ja ha separat un partit (una part de partit que era d’un altre partit) amb la seva negativa a deixar qualsevol càrrec o portada. Potser la seva presència no sigui absolutament necessària, encara que li costi de creure.

I fa una mica de vergonya també quan la nena acusa al germà que, per entremaliat que sigui, no ha tocat la copa perquè dorm i no arriba a la taula. Intentar vendre el cas com una mostra més de la persecució catalana queda fora de mesura. Espavilats potser no ho som gaire però tocats de les bombes tampoc.

Dins el mostrari de polítics tramposos, el cas de Borràs és ínfim. Què ha fet? Ajudar a un amic (que li ha sortit granota) i dissimular unes quantes factures. Això dins la fauna política és de parvulari.

Juraria que la Borràs ha fet masses coses en poc temps. Política, cultura, parlament, alguna cisada al pressupost, declaracions molt independentistes quan la història potser no era tan clara, ara vicis de pura dreta culpabilitzant als altres...

Estic preocupat per com ens sortirà la nena quan es faci gran. De moment, LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
HAMELÍN
Dos-cents afiliats de C’s a Madrid, es passen al P.P.
Ho diu la cultura popular. Les rates són les primeres en abandonar el vaixell que s’enfonsa. Del C’s no se’n veu ni els pals de les veles. Segons alguns científics està a més profunditat que el Titànic. Dins la carcassa hi queden tres o quatre resistents i la “Presi”. Els altres, les rates han fugit buscant l’empara del P.P.

Des de l’inici del naufragi, que ha estat tant lent com previsible, la direcció del partit ha canviat de rumb una i mil vegades. Volien esquivar la darrera roca que els amenaçava però navegaven en un mar de roques i per maniobres que fessin l’aigua anava pujant de nivell dins la barca. Només l’anticatalanisme els ha servit de guia permanent, però no n’han tingut prou. Hi ha molts partits anticatalanistes per escollir.

En veure la deriva, la majoria de partidaris de C’s van saltar de l’embarcació només sentir-se els peus humits, altres més compromesos van estar un temps traient aigua amb qualsevol estri que trobaven a mà però en veure que era el melic el que se’ls mullava van saltar amb els darrers salvavides que tenien. Els altres s’han enfonsat com l’orquestra del Titànic. RIP.

El P.P. ha estat el flautista d’Hamelín. Amb la seva seducció natural, s’ha endut de la barca a centenars de fidels ciutadans molls que un dia es van veure governant el país per caure després de la depressió de la minoria més absoluta. Personatges de fiar aquests que abandonen als seus companys quan la nau fa aigua. Personal de tota confiança. Per això, el P.P. els acull. A tots menys a una, la vice alcaldessa de Madrid, una senyora de bon veure a qui el P.P. ha vetat. Gelosia de la Ayuso?

La política està tan contaminada que es fa difícil entendre les raons que mouen la caverna política, però no deixa de ser curiosa l’acceptació en massa de rates mullades i el rebuig cap a una dona que com a mínim se l’ha jugat en l’enrarit Ajuntament de Madrid.

Quanta merda hi ha amagada dins els partits patriòtics del país! Quines raons més fosques! Quanta misèria i insolidaritat entre els que diuen tenir una ideologia!


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
SEXE SOCIAL
Trump, Dalái Lama, Depardieu, manades... i jugo altra vegada
El sexe, agermana. El sexe reial, conventual, militar o de l’Ibex, s’emparenta amb el del poble ras sense complexos ni retrets. Tots som iguals, uns passats de voltes.

No hi ha ni una punyetera setmana que el sexe no sigui portada. És que no fotem res més? Els líders, amb la quantitat de problemes que tenen, les mateixes balenes que en prou feines els queda aigua, els actors d’edat avançada i els cantants que encara no tenen ni edat, tots follen. I ningú amb la seva parella ni a les bones. La moda és forçar com si no en tinguéssim prou en estar forçats a la feina. I ara els joves, que no saben com sortir-se’n d’una parella però que reivindiquen tenir-ne mitja dotzena. Però on aneu xiquets.

Diguem que la moral, no és el fort d’aquesta servidora i menys la de missa diària. Podria afegir encara que a una de les meves filles la tinc escandalitzada. Em duren poc, o els hi duro poc. Penseu si voleu que soc una mica inestable emocionalment, però també faig altres coses.

No puc anar tot el dia amb el sexe al cap, quan veig un nen el veig en conjunt, no la llengua ni la minina. És un nen hòstia! Deixeu-lo estar i foteu-vos una bona palla. No es pot anar a una desfilada militar i acabar amb tota la banda musical. Un president, encara que estigui sonat, no s’entrevista amb el seu col·lega coreà mentre té una secretaria sota la taula.

Els mal parits que surten en manada són el resultat d’aquesta ànsia sexual agressiva, que no té en compte a l’altra, que troba en la força el plaer que podria donar-li una altra cosa.

Ho entenc, el sexe anònim d’una parella no és notícia, necessitem el setge, la violència, la infidelitat per donar-hi salsa. Tan malament estem?


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
PURA INTEL·LIGÈNCIA HUMANA
Veïns pengen informació errònia per despistar als turistes
Prop del Parc Güell alguns veïns han decidit penjar pels carrers rètols erronis per despistar als turistes. Troben que hi ha massa turisme al voltant de casa seva. Veïns llestos, valguem Déu. Perquè resulta que els turistes no deixaran d’anar al Parc Güell, només tardaran més a trobar-lo, la qual cosa significa que donaran més tombs pel barri, provocaran més embussos i emprenyaran més. A vegades no hi ha res com la iniciativa popular per emmerdar encara més les coses.

N’HI HA QUE NO SÓN CATALANS PERÒ TAMPOC ESTIMEN ESPANYA
Els accionistes de Ferrovial, foten el camp
Això del patriotisme va segons la butxaca. Ja sabem que els catalans som una pena de patriotes però resulta que els senyors de Segovia o Valladolid tampoc són de la Legió precisament. Fa uns anys, a la Plaça Major d’Àvila et deien antipatriota i et lapidaven. El govern ara acusa d’antipatriotes a Ferrovial perquè marxa d’Espanya i els accionistes diuen que ”vale”, que ja aniran a confessar però que la seu de l’empresa la volen a Bèlgica, que paguen menys impostos. Viure per veure i per creure i per morir-te de patriotisme... els que en tenim.

BOTIFARRA GATE
Alcalde celebra festes populars i compra les botifarres a la seva botiga
Això sí que és un frau! Resulta que l’Alcalde de Vilobí del Penedès, localitat d’un miler aproximat d’habitants amb una Festa Major i quatre esbarjos més, compra a la seva pròpia cansaladeria, els embotits que serveixen d’aperitiu als llogarencs. Quina barra tio! De Jutjat de Guàrdia aquesta malversació. El poble està que trina i algun veí ha arribat ha denunciat a l’alcalde.
També caldria saber si hi ha més botifarreries al poble, si fa descompte a la Casa Gran o els fa bon pes o regala les olives. O senzillament que aquest és un país de riure, capaç de gastar el temps amb coses com aquestes. Segur que és això. Algú del gremi?

HO FOLLAR O FOLLAR. L’IMAGINARI DEL FOLLAR
Enquesta del CIS: 42% de la gent a favor de les relacions de parella obertes
A l’hora que la crisi social és fa més punyent la gent reacciona pensant que cada part de la parella pugui tenir altres relacions sexo-afectives. Clar que aquí no és parla de passions amoroses, ni de relacions d’igualtat entre els sexes, ni es discuteix de les diferents opcions de gènere.
S’assembla més a un allò de follem i follem que el món s’acaba que a un alliberament social de la sexualitat.
Però ja arribat a una certa edat he de confessar que no entenc res de res. Al meu voltant hi ha més essers que mai vivint en una total solitud atenuada amb alcohol d’alt grau i drogues més o menys legals.

LA PREMSA DE MADRID ELS IGNORA
Cap portada per a les investigadores catalanes que van desert d’Utah
En canvi els diaris de Barcelona ho porten en primera pàgina. És la noticia sobre les nou investigadores catalanes que del 16 al 29 d'abril viuran i treballaran en un espai que simula les condicions extremes i adverses de Mart al desert de Utah, als EUA. 
S’hi faran una trentena d’experiments en preparació del viatge real que es preveu per al 2025. El projecte també vol visibilitzar la presència femenina en iniciatives científiques i estimular les joves a decantar-se per carreres tècniques i de ciències.
Com que ha estat finançat per la Generalitat, la Fundació Catalunya La Pedrera i la Fundació Banc Sabadell potser hi ha la sospita d’una nova DUI proclamada des de l’espai. I per adobar la cosa, el nou nano-satèl·lit català, el Minauró també està en orbita. Disposat a fer què?

ELS IMMORTALS DE LA LLEGUA
Cent intel·lectuals demanen la cooficialitat del català a la UE
Un any sí i l’altre també els immortals de la llengua es desperten i baixen de l’Olimp per impressionar als catalans. Clar, Sant Jordi s’acosta, i els immortals han de vendre els llibres que han escrit en la comoditat dels cels.
Tenen por que un dia la gent deixi de comprar llibrers i només compri roses?
De veritat, no podrien fer com tothom? Estar al cel de vacances i escriure a base d’IA. Els altres mesos els podrien aprofitar per perfeccionar la llengua, militar per la llengua, escriure de puta mare i llavors potser que el català tindria millors camins que els actuals.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
PANORAMA DESOLADOR A LA UNIÓ EUROPEA
DONES, TREBALLADORS, IMMIGRANTS
ÍNDEX DE POBRESA +50%, PRECARIETAT LABORAL
DIFÍCIL ACCÉS A L’EDUCACIÓ SUPERIOR