8 de setembre 2023

AMNISTIA, DERIVADA DEL GREC, SIGNIFICA OBLIT
Converses per una nova amnistia a Espanya
Espanya és una democràcia amnistiada. De fa segles, el país segueix igual, partit com un llenguado just per la meitat. El que li toca la part de l’espina és qui es queda amb el poder.

L’oblit (l’amnistia) no arregla cap problema, només l’anestèsia per decret llei, durant un temps. Com una eterna partida d’escacs abandonada de fa anys amb les peces arrelades a les seves caselles reclamant unes taules que cap jugador vol assumir. La partida només es reprèn quan un dels jugadors, fa trampa.

Espanya no sap jugar a escacs, massa complicat, però domina força bé el joc de les dames, més fàcil per fer trampa i menjar-se als contrincants a base de salts descontrolats. El contrari s’emprenya i es queixa i tira el tauler a terra. Quan la cosa es posa seriosa, el presumpte guanyador, castiga al perdedor i no el deixa jugar. L’ambient es tensa. És el moment de l’amnistia, de l’oblit. Guanyador i perdedor fan veure que ja no recorden la darrera partida i torna a comença el joc.

Espanya avança a cops d’amnistia. Els problemes són els mateixos, els de sempre, però la política ha trobat amb l’Amnistia la manera de variar les coses de tal manera que segueixin igual però amb aparença de canvi. El dia de la marmota en versió espanyola. Els governs actuals tenen dues feines importants al llarg de la legislatura, el pressupost i l’administració d’amnisties, parcials o totals segons “l’ambientillo”.

El poder es fa trampes al solitari, però guanya i l’amnistia és l’as que té amagat a la màniga.

D’aquí a uns segles, algun jove talent escriurà aquestes mateixes paraules, i el molt cretí es pensarà que és original.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
INTERCANVI DE REGALS
L’Ajuntament regala 27 solars a la Generalitat
Sóc el solar número 13, fins fa poc sota l’amenaça de l’Ajuntament i ara de la Generalitat. Les coses no han canviat massa. Suposo que no resulta especialment atractiu el relat històric d’un tros de terra, però els asseguro que el meu té gràcia.

Jo era aquí, des que el món és món però només els primers segles vaig poder gaudir de llibertat de la bona. O sigui, no feia res. Produïa alguna herba quan en tenia ganes i algun arbre de poca arrel perquè les arrels fan mal, m’assecava sense escarafalls i em queda xop quan tocava la pluja. Cap problema.

Després va arribar l’home i em va començar a exigir una collita a l’any. No és molt però emprenya. Més tard em van obrir en canal i sobre meu construïren muralles, que ja són ganes. I encara posteriorment destruïda la muralla vaig tornar a sol agrícola. Ara ja demanaven dues collites anuals. Després d’una de les vostres guerres, van deixar d’utilitzar-me però a la poca estona ja era refugi d’immigrants que sobrevivien en barraques mal parides. Una vegada expulsats els pobres, vaig entrar a forma part del món de les finances. El pitjor, em podeu creure. El meu amo era cada vegada més poca vergonya. Em venia, em recomprava, em subhastava i l’únic que canviava era el rètol on s’anunciaven alternativament pisos de luxe, habitatge social, serveis cívics etc, mentre per sobre meu s’apilonaven deixalles, rates, drogates i un grup de ioga.

Cap dels projectes va realitzar-se. Tot just arribava la grua i l’empresa feia fallida. I ara, quan ja pràcticament sóc crosta, arriba l’Ajuntament i em passa a la Generalitat (el meu amo treballa en una de les dues institucions, no diré quina). Finalment diuen que serviré de base a l’habitatge social. Ja ho veurem. I ara per justificar la meva humil història us desvetllaré el perquè d’aquesta generosa ofrena. L’Ajuntament és sociata, la Generalitat, republicana. D’aquí a poc han de fer president a Sánchez. Us sona la jugada i, sobre tot, compreneu la meva desesperança? Seguiré sent niu de rates.


LA GARSA PROSTÀTICA
RACISME A LES PLATGES
Ara, la moda marca tenir la pell blanca
Vés qui ho havia de dir. Quaranta anys que tota la societat alta es posava a la planxa, i ara lluiten per semblar geishes de marbre. El bronzejat queda per la classe baixa i els vells. Què ha passat? Càncer de pell? No senyor. Envelliment de la pell? No pas pels rics que tenen més clíniques de reparació que Caps la gent de poble. Canvi ideològic? Què és això de la ideologia, els que abans es rostien no tenen ideologia, no saben el que és. Aleshores... La moda, la puta moda.

Fa un parell d’anys, una senyorassa, tenia mal de panxa. No podia estar a la sorra més de mitja hora sense submergir-se d’urgència al mar per alliberar el seu estómac alcohòlic. Va decidir no tornar a la platja fins retenir l’esfínter i les senyores que l’envoltaven, incapaces de pensar que la seva amiga “pija” patia diarrea, varen pensar que s’amagava del sol. Insistim, era un senyorassa. Marcava tendència. I la platja va quedar buida.

La reina, la Leti, només apropar-se a Mallorca, sentia arcades. La raó era la possibilitat de veure a Sofia però en roda de premsa rosa va declarar que no volia contribuir a l’emergència climàtica i que deixava tot el sol per la terra, sense agafar-ne ella mateixa (reina com era) ni una engruna.

I ja tenim a l’alta societat, blanca afinada. Els rics sempre han estat blancs. Els negres de la societat alta són delinqüents com tothom sap però els blancs de tota la vida han decidit mantenir la puresa a la cara (en altres llocs segueixen com abans).

El conflicte, una vegada més és per la classe treballadora. Una dona normal, fa uns anys, pujava cada tarda al terrat. Suava com un porc i es tirava aigua de l’aixeta per no llagar-se, però al setembre lluïa un bronzejat que semblava de Palma. Què fan ara? Asseure’s al balcó per dissimular les varius? Dir que s’han quedat a casa? O fer-se la valenta i dir, que la mateixa reina ha renunciat al bronzejat tal com fa ella? Digui el que digui, és pobra i ni Déu li farà cas.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
TORNA MARX
La fi de la Françafrique
Els estats del Sahel, creats artificialment amb tiralínies com tota l’Àfrica pel colonialisme europeu, van sucumbint. Els seus governs pro francesos i occidentals per mitjà de cops d’estat militars amb el suport popular intenten una aproximació a la democràcia. El darrer ha estat Gabon que ha enderrocat al president de la dinastia Bongo que portava 55 anys governant el país.

Anteriorment altres països amb un sentiment cada cop més antifrancès s’han revoltat contra l’ordre establert (Guinea-2021, Mali-2021-2, Burkina Faso-2022 i Níger-2023...).

Al Sahel, en la darrera dècada, 2,5 milions de persones han hagut de fugir pels reiterats conflictes bèl·lics i el canvi climàtic la qual cosa contrasta amb la infinita riquesa de petroli, or, diamants, urani i d’altres minerals espoliats per França i altres multinacionals occidentals que mantenen governs titella.

Aquests estats enfrontats a occident, es troben ara amenaçats per part de la Comunitat d’Estats Africans Occidentals (CEDEO) així com per la cada vegada més influent presència Russa a través dels mercenaris de Wagner que van ocupant el lloc que abandona França amb el favor de la societat civil africana que enarborant banderes i pancartes multipliquen els seus crits a favor de Rússia i de Putin mentre alhora volen foragitar el domini francès.

Quin serà el següent país ha revelar-se contra la ex metròpoli? Podem donar per iniciada la guerra per l’hegemonia a L’Àfrica entre el bloc occidental i el que formen Rússia i Xina?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
KOHEI SAITO I UN BEST-SELLER MARXISTA?
El Japó primer i també Àsia sencera llegeixen a Marx
Autor d'un inesperat best-seller al Japó, un jove filòsof Kohei Saito analitza els últims escrits de Marx. En aquell moment el pensador del comunisme ja estava preocupat per la qüestió de l'esgotament dels recursos naturals, i reflexionava sobre com organitzar la producció d'una manera sostenible i equitativa. Qüestió que ara mateix està enverinant les nostres vides.

Els marxistes de la època no en van fer ni cas a Marx, preocupats per la revolució, el leninisme-stalinisme ocupava tots el pensament ja fos per estar a favor o en contra. Ha calgut esperar el canvi climàtic, la implosió evident del planeta perquè algú tornés a interessar-se per Marx, filòsof també en definitiva.

Ara el Japó ha redescobert Karl Marx, i això gràcies al primer llibre d'aquest jove acadèmic que predica un comunisme minvant. El best-seller sorpresa, ha estat venut a més de 500.000 còpies en pocs mesos al sisè país emissor de CO2 més gran del món. L’autor, encara als núvols per l’èxit afirma que "és un autèntic disbarat".

Kohei Saito és professor associat de la Universitat de Tòquio però els medis de comunicació l’han transformat sobtadament en una estrella de l'ecologia a tot Àsia.

El llibre també ha guanyat un reguitzell de premis, nominat a la llista dels millors llibres asiàtics als Asia Book Awards el 2021, i ha occident està a punt de ser traduït a diversos idiomes. Esperem que algun editor català tingui la bona pensada de posar-lo a l’abast de tothom i no ens calgui esperar deu anys, com acostuma a passar, per poder llegir-lo.

Tornem al Japó ja que la NHK, la televisió nacional, va dedicar dues hores de documental a Kohei Saito, mentre un equip del canal rival, TBS, el filmava mostrant l'interès de la premsa internacional pel jove filòsof. Cal dir però que aquest jove autor passa per totes aquestes coses com si no anés amb ell la cosa.

La tesi del llibre és prou explícita per fer sufocar les elits que mouen els fils del poder mundial. L’autor però és limita senzillament a llegir i analitzar amb deteniment els escrits tardans de Karl Marx, Kohei Saito ens descobreix que el pare del comunisme es va enamorar, tard però, de les ciències naturals i que la seva visió del món es va capgirar.

El seu pensament va canviar radicalment. Des d’aquell moment hauria donat l'esquena a la idea que calia desenvolupar les forces productives i hauria madurat un pensament preocupat sobretot per la sostenibilitat de les societats, concebut com a condició essencial per al desenvolupament de les forces productives.

No és estrany doncs que els comunisme del segle XX fes tot el possible per esborrar i ignorar aquell vell axioma dels seus oposants més espavilats: MARX NO ERA MARXISTA.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
FILMAX: PRESENTA
Diada cristiana del jovent
Clarejar en un paisatge idíl·lic. Els sol va agafant protagonisme. Els assistents a la trobada es desvetllen lentament. Els nois a un costat, les noies a l’altra. Com ha de ser. Sona una música que sembla celestial però no és el Gloria. És música rave que mossèn Peixoto.

El jovent excitat (segons mana la castedat) surten de les tendes. Quina joia, quina alegria. El campament és una festa de germanor. El jovent, una vegada recuperats del miracle, es belluga una miqueta. Alguns s’atreveixen a alçar els braços com si estesin presenciant un gran show. El Peixoto també s’anima i belluga un braç com fent onades, la ma se li escapa i gesticula de manera confusa, com un aletejar de papallona. Bisbes, cardenals i personal inferior, surten de les carpes amb el mòbil a la ma. De sobte la plana sembla una gran església de consagracions, el reverents eclesiàstics amb les mans alçades, en acte de beneir el pa i la sang de crist. No, el que aixequen amb devoció són els mòbils. Volen immortalitzar aquell moment de joia pagana a l’aire lliure.

Com ha avançat l’Església.

Algunes nenes, nervioses, van a fer pis. Alguns noiets en estat d’excitació romàntica també (però a la part d’homes).

La Cúria més seriosa li explica al Papa el que passa. Ell hi està d’acord i demana un tango, però li diuen que no és el moment.

Peixoto s’ha deixat anar i la ma dreta ja sembla una cosa a estudiar. Està feliç. Què bonica la felicitat.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
ELS NOU ALMOGÀVERS
Una empresa lleidatana recluta soldats per Ucraïna
Arrasades per una plaga o una altra, les terres de Lleida es plantegen un dilema. Passar-se a l’Aragó per tenir subvencions? Fer-se parc natural per tenir més subvencions? O produir riquesa pròpia? Els ferms homes de la terra ferma, han decidit tirar endavant amb el que tenen. I què tenen? A hores d’ara només un parell de collons.

Ben estudiada la situació, una empresa de seguretat (no podia ser d’altra manera) ha pres la iniciativa i ha creat una oficina de reclutament, autoritzada per Ucraïna, per enviar joves lleidatans a la guerra santa contra Rússia. Ofereixen als reclutes un sou mensual, segons risc, de mil vuit-cents euros per tasques administratives, dos mil vuit-cents per estar a primera línia de foc o tres mil quatre-cents als que vulguin pertànyer a les unitats d’elit. Sembla que un fotimer de nous almogàvers ja s’ha allistat a distància.

La idea és bona. Lleida és terra de caçadors. Qui no caça, pesca que al cap i a la fi ve a ser el mateix. Tenen punteria i paciència per esperar a la víctima. D’altra banda, amb un sou de al voltant de dos mil euros a Lleida viu tota una contrada. Els girs postals amb els sous dels combatents poden inundar mitja província catalana i en el cas de mort accidental, la Paeria (Ajuntament lleidatà) podrà descomptar població en atur.

L’entendridor del cas, és com a una empresa se li pot acudir fer una proposta com aquesta. No sembla que sigui amor a la terra ni als esforçats treballadors del camp. La iniciativa s’apropa més aviat a una necessitat tan imperiosa com nefasta de guanyar diners (no dubteu de la comissió que cobraran a costa dels voluntaris lleidatans) de facturar a costa del que sigui, fins i tot de la dignitat.

Proposaríem sense escrúpols que els primers lluitadors lleidatans per la llibertat d’Ucraïna, fossin els directius de l’Empresa GOA.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
AL VOLTANT DE LA FONT
Reunió africana a Nairobi sobre el clima
Àfrica és una paella deixada al foc que es va consumint. Només l’ansa (el nord més proper a Europa) podrà salvar-se. Fa segles que Àfrica crema i no precisament per incendis estiuencs. Allà, especialment de cintura cap avall, tenen socarrimada la economia, la salut, l’ensenyament, la convivència... la gran herència blanca que, d’alguna manera encara sembla interessada en acabar amb el continent.

Ningú no vol socórrer Àfrica apart de dues mongetes ben intencionades i tres metges aventurers. Els països que continuen endur-se’n la riquesa africana són els qui menys desitgen la seva salvació. Els poders es conformen amb alimentar als seus homònims africans sabedors que ni un euro amb els que mantenen dictadures i governs podrits aniran a parar a la població afamada. Els padrins forts mantenen governs militarment forts, els que no tenen padrins, es van matant entre ells. Tribu contra tribu, colla contra colla, home contra home.

El món fa pagar a Àfrica el 0’4% de les despeses per consum energètic mentre rep el 0’2 per ajudes ambientals. Dada significativa de l’interès mundial per Àfrica.

El continent, en un gest inusual, ha decidit reunir als seus líders a Nairobi per parlar del tomb climàtic. Ho tenen difícil, si l’Àrtic es desglaça, Àfrica te poques possibilitats per donar de beure als seus habitants, però volen intentar-ho. Ara bé, com s’entendran? Quin interès real tenen en compartir problemes i solucions? Fins on arribarà un país alletat per Rússia en donar suport a qualsevol racó de misèria?

En tot cas, és un intent. Benvingut. Els africans han de saber que només ells mateixos podran salvar les seves terres.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
JA SABEM LA DATA
Mort accidental d’un terrorista (Prigozhin)
Tothom sabia el final de Prigozhin. Faltava per concretar el tipus de mort i la data. Ja ho tenim. Amén. Testament apart, què devia fer Prigozhin els darrers dies de la seva vida? Des que va servir per primera vegada una llagosta a Putin coneixia el seu final. Ningú que hagi estat a deu metres de Putin mor al llit. Per què ho va fer?, Per què, apart la llagosta, es va prestar a servir-li enemics morts? Quina venjança va tramar? Quan li explotarà el petard al cul de Putin? O potser Prigozhin es va deixar matar com anyell de Déu?

ABAYA O PIJADA?
França prohibeix l’abaya a les escoles
Macron ha dit que no. Que si volen embolicar-se ho facin amb la bandera francesa però que a l’escola cal ensenyar cuixa, perquè els alumnes mascles no surtin tarats. Ok. Un alleugeriment per aquells que en veure a una dona amb abaya confonen els pits amb dues bombes i marxen corrent.
Ara però ha sorgit una polèmica. La abaya no s’assembla sospitosament a un vestit llarg de noia progre occidental? La farem anar en calces també?
Compromesos com som, no anirem ni a favor ni en contra de la llei, però sí ens atrevirem a fer una pregunta. I això per què serveix?

HAN DESCOBERT LA MECA
Futbolistes vells democratitzen a l’Aràbia Saudí
Ho tenen claríssim, allò és la hòstia. El luxe creix a cada cantonada. Hotels, restaurants, parcs, prostitució, tot de primera. Cap jugador, fins ara ha vist més enllà. Explotació laboral, drets limitats, diferències socials, dones a casa “con la pata quebrada”. Els jugadors no ho veuen això. Ells entrenen.
Per cert, els jugadors de futbol espanyol han fet un manifest contra el petó que un pobre masclet president d’alguna cosa va fer a una jugadora.

EL TELETREBALL, LA PEDRA A LA SABATA DELS EMPRESARIS
Un final no feliç de la herència de la COVID-19
Ho hauríem hagut d’endevinar! Mentre els empresaris van guanyar diners perquè els teletreballadors produïen entre el 5 i 6% més que anant cada dia a la missa empresarial tot van ser lloances i lleis noves.
Però els treballadors no són uns imbècil rematats. A poc a poc van descobrir que els matins són molt bons per anar al bar, o a córrer o encara al gimnàs. Dinar a migdia amb amics o amigues i millor encara amb amants és molt millor que menjar una trista carmanyola en un racó de l’empresa.
Es veia a venir! Ara la producció ha baixat més del 20% i els empresaris reclamen la presència dels putos treballadors a les empreses. Què s’han cregut aquests ganduls... és l’eslògan dels despatxos de comandament.

UN NOU GENOCIDI EN TOTAL IMPUNITAT
A l’Alt-Karabakh, la fam com a arma de l’Azerbaidjan
La crisi humanitària que afecta els armenis d’aquest enclavament en disputa ha empitjorat brutalment des de l’estiu des quan Bakú va bloquejar completament l'accés.
Des de fa més de dos mesos, els residents de l'Alt Karabakh han estat fent cua des de les 4 de la matinada per obtenir una mica de pa. Cada nou dia per a molts representa un pas més cap a la mort per inanició. Moltes famílies passen dies i dies sense rebre queviures i amb et temor que la guerra torni a començar.
A Stepanakert, la capital de l'enclavament independentista, al cor d'un conflicte de més de tres anys entre l'Azerbaidjan i Armènia, la població comença a morir de fam.

A LA RDC, KOLWEZI LA REBEL DEVORADA PELS XINESOS
La capital mundial del cobalt desapareix menjada per les mines
Les cases de la ciutat són devorades per l'avanç de les mines des que el 2008 es va signar el "contracte del segle", valorat en 6 mil milions de dòlars, signat entre l'estat congolès i un consorci d'empreses xineses. L'acord els donava mines de cobalt i coure a canvi d'inversions en infraestructures. Però on són els trenta hospitals, els dos aeroports, els 3.000 km de línies ferroviàries i els 7.000 km de carreteres que havien de construir per tot el país?
Els mitjans industrials evolucionen però allà l'activitat continua sent la mateixa des de l'alba dels temps: raspar, excavar, classificar la terra per extreure'n coure i cobalt. I a prendre pel sac les famílies que viuen d’això. La ciutat i els seus habitants pertanyen a la mina, no a l'inrevés. El cobalt, indispensable per a la fabricació de bateries elèctriques, hauria d’haver permès de viure com cal als miners, en canvi són els més desnodrits de la RDC.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
LES MIL VIDES DE LEE MILLER
UN ACCIDENT, UNA TROBADA, UNA CASUALITAT, UN COP DEL DESTÍ...
UN MODEL D’EMANCIPACIÓ PER A LA DONA, FOTOREPORTERA
DES DE NORMANDIA FINS ELS CARRES DEL PARÍS ALLIBERAT
FINS L’HORROR DELS CAMPS DE LA MORT