17 de maig 2024

HOLA, ESPANYA
Resultat de les eleccions
Temps perdut. Moltes hores parlant del futur, del nou panorama, de guanyadors i perdedors. Després de les eleccions, segueix el batibull català i un seguir gastant saliva i tinta parlant d’aliances, pactes, renuncies i emergències. Serà un altre temps perdut perquè sigui quin sigui el resultat final de les converses, tot seguirà igual.

Pitjor encara, ni aconseguint majoria absoluta, cap partit canviaria la vida dels catalans ni dels espanyols. No poden. El marge de maniobra de les ideologies ha quedat frenada en una globalització massa pendent de les macro xifres econòmiques. No es tracte de preferir habitatges socials a casinos per turistes. El problema és qui paga i el que paga acaba fent un casino. Els pobres partits catalans no tenen ni per ells mateixos la independència que reclamen pel país.

Només la victòria total de Vox modificaria radicalment el panorama. Ens quedaríem sense democràcia.

Dit això, cal afegir també que a falta de canvis, sí que hi han hagut subtileses electorals. L’abstenció per exemple no és una xifra rodona que es reparteix per igual. Abans l’esquerra votava mentre la dreta, massa segura, anava a missa. Ara a Catalunya la compromesa és la dreta (ja saben el pa que s’hi juguen) metre la branca independentista pren bicarbonat a casa.

La pèrdua d’una majoria possiblement inflada, d’aquest independentisme porta alhora una lleugera inclinació del mapa cap el centre d’Espanya. La majoria socialista marca terreny. Totes les possibilitats de pacte porten cap a Espanya, com abans els camins duien a Roma. Fa temps que assistim a aquesta deriva. La relació Esquerra-Sánchez era el retorn a la disciplina centralista però a canvi de pactes. Sembla que ara no farà tanta falta.

La balança en la que es mou la història de Catalunya entre silenci i reivindicació, s’ha mogut novament.

Comencem un altre període de silenci?


SEGONA PÀGINA


K.MEO
SI EL MÓN ÉS TAN FORMÓS SENYOR...
Una setmana de pluges
Uhhhhhhhhhhhhhhh. Sóc en Jan, un mussol. No cal que parli de nissagues perquè els humans no en teniu ni idea, però sóc un mussol de bona família. Paraula.

He passat amb vosaltres dos anys d’epidèmia i tres de sequera. No cal que m’ho agraïu, tampoc tinc un lloc millor per anar. Els viatges llargs em cansen. Nomes volia dir-vos... volia dir-vos que sou uns ximples rematats. Porteu mesos parlant de la sequera, pendents de les informacions meteorològiques, reunint tècnics d’aquí i d’allà per trobar solucions. Embogits estàveu amb la manca de pluja. Bé, ja ha arribat i en una setmana terra, rius, pantans i galledes estan plenes.

La natura va sola, companys, només cal deixar-la fer. Ella es regenera i cura les ferides sofertes. Potser sí que a vegades es despista i s’abandona una mica però quan es veu apurada, reacciona. Sou vosaltres els que entre infraestructures i fuites i abusos la malbarateu.

Terra, aigua, foc i aire es reconeixen i compensen. Cap d’elles vol imposar-se a les altres. Sou vosaltres els que les manipuleu i exigiu. Ho dic perquè tinc la casa molt propera a un riu que fa el que pot. Tres fàbriques, set pous artificials i un fotimer de mànegues clandestines el deixen assedegat cada estiu. Mai no en teniu prou. Els dies, o més ben dit les nits, que em sento amb forces faig una volada fins el poble. Un Hostal, una dotzena llarga de cases per les vacances amb la seva imprescindible piscina, una font que raja sense aturador a la plaça... On aneu? Què us penseu? Per què necessiteu urbanitzar la terra que us acull? On anireu quan la tingueu ben destrossada?

En una setmana la natura ha retornat la humitat que necessitàveu per beure, per regar, per rentar i fins i tot esbargir-vos a les rieres. Però una vegada més heu ficat la pota. Primera decisió vostra, tornar a omplir piscines, regar els camps quedarà per una altra temporada. Esteu ben sonats, companys.


LA GARSA PROSTÀTICA
IMPUNITAT AMB ESQUERDA
Manifestació balear en defensa del català
Les relacions íntimes que mantenen P.P. i VOX, estan donant els seus fruits. Són parts naturals que no necessiten de fòrceps ni justificacions. El pecat ja s’ha purgat. La parella, de mutu acord ha decidit tenir nens de totes mides. A vegades petitons, de poca volada com rebatejar la Plaça dedicada a Paco Rabal per un nom més singular, la “Plaza de España”, a vegades estan més excitats i pareixen a la gatzoneta, al mateix pati criatures mitològiques, com la nova llei de “la concòrdia” rebutjada fins i tot per Europa.

La parella va fent forat com les termites fins que farà caure l’edifici.

Hi ha poca oposició al rossec constant de la parella. La gent està cansada, com les famílies que porten anys enfrontant-se a un aparellament que al final es consuma. Tothom veu l’il·lícit de la relació i la critica però a hores d’ara es conforma esperant una mort digna abans de no veure’ls desfilar. Els pocs focus de resistència que resten són els de sempre i estan envellits, amb un discurs que de massa sabut, cansa. No hi ha lluita, només resistència. Falten piles i sobren anys. D’aquí la sorpresa que ha provocat la manifestació a Mallorca en defensa del català. Estem acostumats a unes Balears entregades al comerç i al turista, molt lluny de preocupacions lingüístiques, utilitzant el mar com a barrera ideològica amb Catalunya. Ens ha semblat fins ara que només tres poetes dos cantautors i un ermità recordaven i lluitaven per la llengua. Error, greu error. N’hi ha més. Quaranta mil més. Quaranta mil illencs que han sentit com els volien robar les paraules i han tocat alarma.

Potser sigui flor d’un dia, probablement la constància folladora de la parella viciosa, guanyi la partida, però en hores baixes com les que vivim, una flor fa molta falta i no tindrà força però és molt més atractiva que una desfilada.

És possible trobar encara esperança?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
PER LA CONCÒRDIA
La concòrdia torna a l'actualitat política
La concòrdia, quina paraula tan bonica i entranyable, que ens parla amb amor i empatia. Aquesta paraula no és nova. Ja en el seu llibre "Per la concòrdia" del 1928, Francesc Cambó en parlava abastament, i posteriorment durant la República se'n servia en els seus mítings.

Els feixismes l'han fet servir també per negar la lluita de classes i els conflictes socials, a través de sindicats com la CNS. En l'actualitat molts polítics continuen donant-li corda a la concòrdia. Així, en el Govern progressista del PSOE, tant Pedro Sánchez, com Maria Jesús Montero, com Salvador Illa no han parat de parlar en els seus discursos de "la concordia, la convivencia y el reencuentro".

I també, en resposta a la llei de memòria democràtica del govern espanyol, autonomies governades pel PP-VOX, com les de Castella i Lleó, València i Aragó, han creat les Lleis de Concòrdia que igualen els repressors i els reprimits.
Alhora negant la dictadura franquista i obstaculitzant l'obertura de les fosses comunes, tot retirant subvencions per la memòria democràtica i mantenint els símbols franquistes.

Lleis que han estat durament criticades per l’ONU per atemptar greument contra els drets humans. La concòrdia és una vella paraula, emprada des de molt antic, ja en temps de les revoltes dels esclaus perquè aquests tornessin a l'obediència i el sotmetiment.

Són termes utilitzats sempre pels poderosos, pels poders establerts contra els pobles sotmesos i les classes oprimides en lluita pel seu alliberament social. De vegades deixen anar alguna pastanaga, però sempre ensenyant el bastó i l’amenaça per a liquidar i neutralitzar tota insubmissió i dissidència perillosa.

Quan s'acabin les guerres actuals amb la destrucció de pobles i ciutats, genocidis i poblacions massacrades també els guanyadors apel·laran a la concòrdia, és a dir, a l'acceptació de la submissió i la misèria dels vençuts.
Concòrdia, maleïda paraula que encobreix i denigra les llibertats.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
PER QUÈ EL GEGANT XINÈS TRIA FRANÇA?
Xi Jinping a París: no ens enganyem, la Xina no salva les aparences
Charles de Gaulle va ser el primer a reconèixer diplomàticament a la Xina comunista el 1964, abans que ningú i sobretot abans que Kissinger i Nixon. Seixanta anys després, Emmanuel Macron obre les portes a Xi Jinping, però la porra és molt diferent.

Reconèixer la Xina comunista va ser sobretot la manera com de Gaulle demostrava la independència de França, tant de Washington com de Moscou, i de seduir el que llavors s'anomenaven els no-alineats. En aquell moment, la Xina estava governada per Mao Zedong, que encara no havia iniciat la delirant Revolució Cultural –el 1966– que s’acabaria amb la mort del "Timoner" deu anys després. La situació interna xinesa no preocupava el general... Segons els historiadors del comunisme, el maoisme es va cobrar entre 40 i 80 milions de víctimes, més que la Rússia bolxevic.

Actualment, Xi Jinping té un gran poder militar, uns objectius imperialistes i un control absolut d'una població amarada de propaganda. Un dels pitjors efectes perversos de la dictadura xinesa és que bona part de la població, bressolada per la retòrica de la "humiliació" passada, afalagada en el seu "somni xinès" de recuperar el poder, sembla temptada d'adherir-se a la narrativa d'un nou ordre mundial remodelat per la pàtria.

Aquest és el president que visita París mentre que les potències polítiques europees subestimen la gravetat de les amenaces plantejades per la dictadura de Pequín que a hores d’ara és el principal factor de desintegració dels valors democràtics i del respecte a les llibertats a escala mundial.

Davant l'amistosa benvinguda d'Emmanuel Macron al líder xinès, hauríem de desconfiar dels discursos que s'afanyen a invocar la "realpolitik" per dissimular la merda que colporten. El pitjor és que cada vegada que França rep el potentat d'una potència que vulnera els drets humans, l'afer es justifica amb allò de ser "realistes" i branda el general De Gaulle. De fet, Macron i Xi volen convergir sobre acords comercials i de cooperació adornats amb una convocatòria conjunta de treva olímpica durant els Jocs Olímpics de París. Els intercanvis entre els líders xinès, francès i europeu, amb Úrsula Von der Leyen, oscil·len entre acords aparents i desacords silenciats.
Una bogeria! Una de més d’aquests pipiolis de la política.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
FESTA RUSSA
Segons Putin hi ha moltes coses a celebrar a Rússia
Qui no està de festa és perquè no vol. Ara mateix, a Rússia amb una guerra a les portes de casa, la misèria de sempre als seus menjadors i un dictador fill de Rasputín que s’ha quedat sense pastilles, estan que no paren de celebrar coses.

Sense anar més lluny, Putin és celebra a sí mateix perquè ha tornat a ser escollit (?) com a President. Un dia d’aquests festegen el final de la segona guerra mundial. Els serveis d’intel·ligència (?) russos acaben de dictar ordre de recerca i captura de Zelenski que, segons sembla, ha infringit una llei russa(?). Per omplir programa, Putin ha desplegat armament nuclear prop d’Ucraïna i si els déus són favorables, a Eurovisió Ucraïna serà un fracàs d’allò més. Que corri el vodka!

Ja ho deien els clàssics, les orgies són per a la gent rica. De dictador i pobre se n'ha de venir de mena. No es pot engrescar al poble amb tanta festa malvada. No tenen aturador i qualsevol dia d’aquests que torni a ser laborable, sense una trista desfilada que doni calor a les seves ànimes, el poble pot iniciar una revolució a sang i fetge, només per alegrar-se la jornada.

Rússia té Sants per donar i vendre i una religiositat que fa feredat quan no està prohibida. Doncs que aprofitin els Sants, que els treguin a passejar pels carrers com si fossin míssils nuclears o que obrin les portes de l’Ermitage i organitzin un berenar popular. A la gent li és igual. El que necessiten és espectacle, sobre tot quan tenen gana.

Putin està cremant el calendari. S’ha posat a ser reina per un dia, quan –si es cuidés– tindria molt temps per fer de tsar que és el que li agrada. Si gasta tota la pólvora en una sola salva, pot quedar-se sense camisa i a Rússia fa molt de fred per anar a pèl.

És perillós celebrar les matances gratuïtes, perquè qualsevol dia el poble pot celebrar la teva. Totes les festes no poden ser bèl·liques, a vegades, fins i tot a Rússia, cal donar pas al sentiment, a l’esperit, a una becaina tranquil·la. Com si diguéssim, que no es pot ser tan animal.
LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
LA JUTGESSA SUSANA POLO MALBARATA EL DIVENDRES
La Interpol no troba a Puigdemont
Els divendres a la tarda, dictades sis o set sentències, els jutges tenen festa. Fan un dinar lleuger, una migdiada de pijama i la resta de les hores fins arribar al sopar, la passen com poden. La Llei Romana segueix sobre la taula però els fa mandra començar el segon capítol. Juguen al solitari però sempre els falla una carta i al final acaben buscant culpables.

La Jutgessa Susana tot remenant el te de roca, recorda que té un fugitiu en cartera. Això l’espavila. Es treu la bata es posa la toga i repassa el dossier d’un tal Puigdemont, el fugitiu. Amb una mica de sort, si aconsegueix la seva detenció, potser la faran presidenta d’algun tribunal. S’engresca.

A les dues hores ha aconseguit redactar una sol·licitud a la Interpol perquè persegueixin al pròfug. Aquella nit dorm tranquil·la.

Han passat dues setmanes i de la Interpol ni rastre. El problema de la Interpol és que no són espanyols i els falta empenta. La jutgessa esperarà tres dies. Al final, seguint els consells de companys de magistratura, truca a cobrament revertir a la Interpol. Què passa amb el fugitiu? Va preguntar en espanyol.

Resulta, segons informes de la Interpol, que Puigdemont està desaparegut, amagat en algun lloc remot. Qui sap... Susana Polo penja el telèfon. “Eso es verdad, pensa, el mundo es muy grande. Lo que costó dar con Bin Laden...”. Més conformadeta, va cap el seu jutjat a fer justícia. Una de les vistes s’ha ajornat perquè el presoner era de dretes i s’ha escapat. Mentre espera l’altre judici, la Polo (res a veure amb la dels collars) fulleja un diari que s’ha deixat el darrer encausat i llegeix que el fugitiu Puigdemont fa campanya al sud de França. D’una sola tacada la Polo s’assabenta que hi ha eleccions a Catalunya i que el Puigdemont s’hi presenta. Enfurismada torna a trucar a Interpol, ara a càrrec de Justícia. Li diuen que esperi. En lloc de música escolta unes rialles que no acaba d’entendre. Seran d’esquerres aquests bandarres? Aquí la deixem. Desconcertada.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
NO PASSA RES
Revelacions del comissari Villarejo
Apunteu aquests noms: Rajoy, Soraya de Santamaria, Cospedal, Jorge Fernández Diaz, Sánchez Camacho, Carmen Lamela... Apunteu també aquestes institucions: Hisenda, CNI, Tribunals de Justícia i Policia Nacional. Tots, tots, tots, estan involucrats en els casos de l’independentisme català. Per tirar endavant la creuada van haver de mentir, inventar, prevaricar, xivar-se i anar a confessar el diumenge abans de la comunió.

Ara repasseu la llista: si us hi fixeu, aquí hi ha representat tot l’estat, l’espanyol. Aquí entren els tres poders i els tres estan podrits i si aquesta perversió no és notícia diària ni omple les sales dels tribunals és perquè el país també està podrit. Espanya és un gran formatge de Roquefort caducat.

En general, els països tenen instruments per garantir una certa legalitat. El mateix Trump passa més dies als jutjats que a casa perquè hi ha lleis i gents disposats a complir-les. Quan no és un tribunal, és la premsa i quan no una prostituta els que s’encarreguen de denunciar i demanar una pena. A Europa estem tips de veure dimissions de polítics per qüestions aparentment mínies com ho pot ser anar a una festa i prendre dues copes.

Aquí, a l'Espanya de plena democràcia, tot aquest llistat viu en la impunitat més absoluta. El poder, sigui quin sigui, ha aconseguit cuirassar qualsevol tipus d’irregularitats econòmiques, socials, les que siguin. Entre tots han muntat el gran búnquer del deshonor i tots els malfactors es protegeixen darrera els murs. La impunitat és la divisa d’Espanya.

Una malaltia passa a epidèmia quan afecta a molts ciutadans. Quan es contagiosa i salta d’un a l’altre. Dilluns pots estar ple de salut i dimecres morir. La indecència del poder és una epidèmia que s’encomana i està contaminant a la població. Quan les senyores fines del barri de Salamanca reneguen com a carreters, el carreter perd la seva personalitat. És molt difícil mantenir-te moralment sa, quan el teu entorn està plegat d’insectes nocius. L’exemple del poder fa temps que està afectant a tota la població, sigui per desig d’emulació, de revenja o de por.

Espanya està afectada per la pesta del poder. Estem en quarantena.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
TECNOLOGIA PUNTA
Negocis d’un ex policia
En saben un ou aquests narcos. A vegades però, cauen. És el cas d’un tal Angel Devesa, ex policia gallec que s’havia convertit en un expert geògraf i narcotraficant. Tres continents treballava. A Llatinoamèrica comprava, passava per Àfrica (no se sap per què) i venia la droga a Europa. Jo m’hagués fet un embolic. Fa un any ja van detenir al Devesa. A l’habitació d’un hotel on va agredir a una prostituta hi van trobar 150 quilos de cocaïna i a casa seva, dues tones. Al cap de quatre dies es va escapar. Un geni. Incomprensible que la Policia el deixés marxar.

REBEL·LIÓ AL CONVENT
Les germanes Clarisses es munten un cisma
Són setze, el doble i una mica que “Los siete magníficos” però són igual de guerreres. En teoria estan de clausura però al convent tenen moltes finestres i han vist de què va la vida. Total, que han deixat de fer pastissos i es dediquen a la compra-venda del patrimoni de l’església. L’església les ha cridat a l’ordre (mai millor dit) però les monges han fet botifarra. Estan decidides ha passar de l'obediència i altres vots per acollir-se a la tutela d’un fals bisbe connectat amb el Palmar i per anar-se entrenant han declarat que tots els Papes a partir de Pius XII, són heretges. A la foto, se les veu maques.

NOVETAT INTERNACIONAL
La ONU contra la llei de concòrdia de la dreta espanyola
Aquesta vegada se’ls hi ha vist el plomall. La descarada que ha de ser la llei de la concòrdia de Vox i P.P. perquè la ONU hagi trobat el gat amagat. En nom de la convivència la dreta sempre s’esforça molt, massa a vegades. Per excusar al franquisme són capaços fins i tot d’ignorar el franquisme. Lloable esforç però groller. Tan groller com la resposta que han donat a la ONU. Mal educats ho són. Aquests nois, haurien de repassar els llibrets que Franco donava a les escoles per millorar la “urbanitat” dels infants... o Madame Bovary, qualsevol cosa però una mica haurien de llegir.

UN SANTUARI D’ELEFANTS A CABÁRCENO
Des de 1992 hi ha nascut un total de 24 elefants
Ostres tu! Mira això dels elefants! A qui se li devia acudir? En tot cas sembla que funciona i és un referent mundial en la reproducció d’elefants excaptius africans.
Tants anys lluitant contra la seva extinció i resulta que Astúries és la solució, però cal no oblidar que es tracta d’animals captivats a Àfrica que vivien en males condicions en zoològics o altres llocs similars.
Llarga vida als elefants asturians.

AMB GOVERNS D’ESQUERRES, ENCARA MÉS DESNONAMENTS
A Barcelona 17 ordres de desnonaments en un sol dia
Els defensors del dret a l’habitatge denuncien una repressió creixent per part de policies, jutges i propietat coordinats en un clar atac contra els drets i llibertats.
Doncs sí, fins a una trentena d’entitats, sindicats i grups d’habitatge d’arreu de Catalunya han publicat un manifest en què denuncien un augment de la repressió policial i judicial contra el moviment de l’habitatge. En el text critiquen la “brutalitat policial” durant els desnonaments i la persecució dels activistes amb multes que superen els 300.000 euros des del 2019.
Una deriva autoritària que empitjora les condicions de vida.

PER QUÈ ELS EMPRENYA TANT?
Repressió als estudiants dels EUA per denunciar la guerra a Gaza
En el decurs del mes, més de 2.100 estudiants han estat detinguts per protestar contra el suport militar i financer dels Estats Units a la campanya militar d’Israel a la Franja de Gaza.
Molts altres han estat expulsats de les seves residències, malgrat això les manifestacions continuen i a poc a poc a tota Europa ha passat el mateix.
A Barcelona, un centenar d’estudiants, entitats propalestines i de defensa de l'habitatge han ocupat la seu d'Acció, l'agència per la competitivitat de l’empresa de la Generalitat, denunciant el "genocidi".
L'edifici, situat al passeig de Gràcia, és la clau per acabar amb la complicitat política entre els governs català i espanyol amb l'estat d'Israel. No cal dir que els Mossos d'Esquadra han carregat contra ells.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
STOP - MADRID – STOP – REUNIÓ LÍDERS D’EXTREMA DRETA –STOP- AGENDA TÒXICA – STOP- COMPARTEIX AMPLAMENT