4 d'octubre 2024

LA PUTA MADRE PÁTRIA
Tensions entre governs Sud Americans i Espanya
Per una vegada Espanya no va enganyar ningú. Just desembarcar a Amèrica va esclavitzar, robar i tallar el cap dels nadius. Per alguna raó (potser el poder religiós), del genocidi se’n va dir descobriment i de les matances resurrecció i Espanya va esdevenir la mare pàtria dels sud americans.

D’aleshores ençà, la població autòctona ha anat qüestionant aquesta maternitat espanyola però el poder seguia mantenint el parentesc.

Alguna cosa està canviant. Fa anys que intermitentment, els governs americans rebutgen el paper d’Espanya. Queixes, demandes, alguna retirada d’ambaixadors. El Potosí ja no és el que era.

Darrerament s’han sobreposat dos contenciosos, el de Veneçuela i el de Mèxic. Maduro acusa Espanya de moviments desestabilitzadors i Mèxic ignora al rei Felip en la proclamació de la seva nova Presidenta.

Cap dels dos motius justifiquen la crisi i la raó és que la crisi no neix aquí. La colonització és quelcom més que matar indis i convertir-los al cristianisme. Els conqueridors no volen ànimes, busquen poder econòmic. Avui en dia el capitalisme espanyol fa més negoci a Sud Amèrica que en el territori espanyol. Els mariners de les caravel·les han deixat pas a la banca, el petroli i les grans empreses i és d’aquí d’on plora la criatura.

A Maduro ni li caurien els anells per canviar-se de camisa i posar-se’n una amb els color de la Madre Pàtria si pogués fotre mà d’una bona part del negoci que genera el seu país i que resta en mans hispanes. Mèxic passaria olímpicament de la memòria històrica i no insistiria en que la monarquia espanyola demanés perdó per la conquesta si l’Ibex hispà subvencionés els mariaxis.

Les crisis obertes doncs, són pura façana, una manera d’esbravar-se (molt sud-americana) i de fer feliç al P.P. que va construint la seva majoria a base de fingir espasmes internacionals per culpa del socialisme.

En tot cas sembla evident que, per una raó o altra, l’Imperi espanyol va perdent influència a la Amèrica hispànica. Una esperança pels descendents que varen ser batejats a cops de crucifix i espasa.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
L'ESCALA DE DÉU
Acord general per acabar l'escalinata de la Sagrada Família
I digué Déu: Toniu, quan la tindreu feta?, que tinc als meus pares tots preocupats per si al final no la poden veure acabada.

I en Gaudí, que estava a missa respongué: Senyor, a mi que m’expliqueu? Jo vaig fer el que podia, són les autoritats les que no avancen i a sobre s’hi han ficat els veïns...

Tres parenostres, replicà dur Déu.

Sóc el Toniu (abans Antoni però Déu no està per idiomes) i acabo de resar els tres parenostres. Una penitència del tot immerescuda. Començo a pensar que vaig tenir una mala idea amb la Sagrada Família. Tant bé com m’anava fer cases rares per la burgesia catalana. Els posaves un pomer al dormitori i ho acceptaven, en canvi aquí... Temple expiatori, temple expiatori, aquí l’únic que expia sóc jo.

Toniu que ho escolto tot (la veu de Déu).

Que sí, que sí, però... A veure, teniu raó, fer una església tampoc és crear el món. El que passa és que em vaig equivocar de lloc. Havia d’anar a París. Mireu, Déu, ja us ho he explicat mil vegades. Catalunya és lenta. Primer s’ho pensa, després planifica i al final la caga. Què voleu que hi faci si van fer cases on havia d’anar-hi una escala?

Que indemnitzin als veïns i llestos.

Ja ho dieu vos, però això són peles i la burgesia no està per rascar-se la butxaca. Mireu que n’han guanyat de diners amb l’obra, que si visites, que si mecenatges, que sí herències... però aquí no foten una pedra si no han fet abans una recol·lecta. I treure als veïns costa una pasta. No podria el Vaticà...

El Vaticà no es toca!

Si polítics, funcionaris i veïns es posessin d’acord... perquè ara han dit que sí, que accepten fer l’escala però d’aquí a quatre dies canvien al president dels veïns...

(Somriure diví) Potser sí que havies de continuar amb les cases rares.


LA GARSA PROSTÀTICA
L’EFECTE PAPALLONA
Mossèn conduint torrat carda una hòstia a un altre cotxe i fuig
I tota la culpa és de la falta de vocacions. Aquí teniu l’explicació. A l’Espanya de Franco hi havia set capellans per cada deu habitants, ara ha baixat la natalitat i hi ha menys capellans (interpretació lliure). Tampoc Déu és el que era i entre una cosa i una altra falten capellans. I aquí l’efecte papallona. De no res a un merder. De la falta de capellans als accidents de carretera. Tot es relaciona per culpa de la papallona.

La culpa en tot cas, no és del Mossèn de Camprodon. Si hi hagués un capellà per parròquia això no passaria. El Mossèn de Camprodon, els diumenges al matí ha d’aixecar-se a les sis, fer la neteja personal, preparar la maleteta amb el material sant, posar gasolina a l’utilitari de segona mà que li va vendre el bisbat i començar ruta. Gel a l’hivern, calor a l’estiu i sempre una corba darrera l’altra. Fins a les dues dirà missa a set pobles la qual cosa vol dir set evangelis, set sermons, set consagracions, set hòsties i set tragos de vi i no tots de la mateixa marca. Sumeu a tot això la confessió de les tres velles de cada poble una estona abans de començar l’ofici i la visita obligada al malalt de torn que després d’una vida de disbauxa veu venir el final i es fa creient convers. I tot això, en dejú perquè si entre missa i missa el Mossèn es menja un entrepà, ja no pot tornar a combregar. Després d’això, no és normal que es foti una hòstia?

Jornada acabada, vas de baixada, sense voler penses en els canelons de diumenge i amb el vinet que t’esperen. De postres les famoses galetes del poble i després la becaina. Un giravolt i la patacada. Normal.

Posats a ser puritans potser quelcom podria pensar que el Mossèn podia haver-se aturat per observar el resultat del xoc i –si fos el cas– donar l'extrema unció a les possibles víctimes del cotxe que va esbotzar, però si repassem la carregosa jornada del Mossèn tampoc podem exigir massa. Si la beixamel es refreda queda feta una merda.

Cal dir que el Mossèn està desolat i tot just al sortir de Comissaria ha demanat ajuda. L’Expert del Bisbat l’ha posat en contacte amb un sommelier de manera que al beneir el vi (el pa no cal) es limiti a ensumar i fer un tast que discretament pot tornar després al calze. El Mossèn ja ha iniciat les classes. Amén.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
CATALUNYA, CAPDAVANTERA DE LA PROSTITUCIÓ AL MÓN
Les prostitutes catalanes són premiades per les autoritats
Catalunya progressa com mai. No és només capdavantera mundial en la producció de la marihuana i de bolets i cargols, malgrat la sequera, sinó que segons un estudi pioner del ministeri d’igualtat espanyol, ha esdevingut primera en prostitutes per habitant, fet que incrementa notablement el PIB català.

No ens hem d’estranyar gens perquè això ve de lluny. Ja a principis del segle XX, a Barcelona es van crear dues grans esglésies per expiar els pecats dels barcelonins: el Temple Expiatori de la Sagrada Família, convertit en basílica darrerament, i el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo.

Tant és així, que també som els primers en cinema pornogràfic, dut a terme per la productora dels germans Baños barcelonins, els anys vint del segle passat pel consum personal del rei Alfons XIII, i autor dels guions.

Fins i tot, les autoritats del país, el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, amb entusiasme i fruïció, han premiat a la representant de les treballadores sexuals, amb una estatueta de la Moreneta sostenint en els seus braços a Santa Nefija, patrona de les prostitutes.

Aquestes, contentes per la distinció, han declarat el proper 12 d’octubre -que males llengües i la llegenda negra diuen que aquí va començar la violació de milions de dones índies i que encara no s’ha acabat- dia de l’amor pel qual aplicaran el 2x1, és a dir que faran dos serveis pel preu d’un, i de franc per les persones de la tercera edat.

Per altra banda, s’han congregat dins la catedral de Barcelona, milers de prostitutes, abans d’anar a la feina, per rebre la benedicció del bisbe, que emocionat i amb veu sensual les ha acomiadat amb un “aneu a treballar amb els vostres feligresos, amb molt d’amor perquè gaudeixin de la pau i la felicitat”.

Amb tot, sanitat ha advertit que caldrà emprar nous mètodes anticonceptius, ja que en el darrer mes són 7 les persones que a les platges catalanes s’han ennuegat per empassar-se tantes gomes anticonceptives.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
EUROPA ENS ESTIMA
Quan va malament pot anar a millor? Ca home, ca
Aquesta setmana les noticies cauen com les bombes israelianes al Líban. Exploten on menys t’ho esperes i provoquen moltes ganes de fugir.

En un d’aquests qualsevol moment va caure que el 25% de castellà a l’escola incompleix un tractat internacional i contravé la carta Europea de les llengües regionals i minoritàries signada pel govern espanyol. En definitiva, el 25% indiscriminat de castellà als centres educatius és il·legal. I ara com s’ho menjarà l’espanyolisme militant-judicial que va tocar els pebrots a tot el sistema educatiu, als pares i com qui diu a tothom.

Una altra bomba va explotar quan el ministre d’Exteriors, Albares, envia una tercera carta a Metsola per reclamar l’oficialitat del català a l’Eurocambra i demana-exigeix abordar personalment la qüestió amb el president del Parlament europeu. I els PP’s europeus com s’ho faran amb el PP espanyol?

I encara una bomba quasi artesanal va fer explotar Jordi Hereu, ministre d’indústria i turisme, atrevint-se a parlar en català al Consell d’Europa quan feia 18 anys que ningú ho havia gosat fer. Ell hi treu ferro i ho explica dient que aquell dia no es recordava de com parlar en castellà i va tirar beta de la llengua materna. Sembla ser que algú es va fer pipi al damunt davant tanta insolència.

Potser però, que sentint-lo parlar en català va captivar a una bona part del Consell d’Europa i llavors una secretaria va gosar destapar una carpeta plena de pols i obrir-la. Es veu que ja fa temps que algú havia redactat un text implacable amb l’Aragó per no protegir el català i instant-lo a prendre mesures immediates per protegir la llengua i la cultura catalanes. Difícil de creure que això podia passar si reculéssim només un o dos anys enrere.

Poc després, un emissari vestit com els d’Amazon, va aterrar dient que venia de Madrid i que portava una missiva de vida o mort. Era com tastar la noticia-cirereta... es veu que Sánchez s’havia arremangat a la mitjanit anterior per escriure una carta a la presidenta del Parlament proclamant que l’ús del català al Parlament Europeu és un tema prioritari per a Espanya. Ves a saber si era un rampell de desig o un maldecap de cal Déu.

I clar, les dones i els homes del carrer –fins i tot les nenes i els nens– es malfien molt dels dirigents polítics espanyols –dels catalans també– i el cap els treu fum de tan pensar on està la trampa i per quin costat els vindran les garrotades.

Sort que Aznar ens ha tranquil·litzat a totes i tots. Amb una veu tremolosa de pena –ja sabeu que és algú que estima de valent als catalans– va i condemna el privilegi fiscal català que mai ha existit i bateja la Moncloa com la delegació del secessionisme català a Madrid i s’oposa a negociar un finançament econòmic bilateral.

Sort, sí, perquè jo mateix quasi em vaig creure que vivia en un paradís anomenat Espanya, però amb el seu descosit ens fa tocar de peus a terra a tots. I de tota manera no hi ha prou places per aprendre català als immigrants que el volen aprendre.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
TEMPS D’ARRÒ AMB CUNĺ
La marca esportiva Meyba deixa de retolar els seus productes en català
Inici dels cinquanta. Els espanyols deixen de prendre el sol amb samarreta al balcó i van a la platja. Un mes abans, les mestresses de casa van com boges pels grans magatzems el SEPU buscant un Meyba pel marit i els fills. Elles aprofitaran el vestit de bany de la temporada passada.

Durant molts anys, l’empresa s’infla de vendre banyadors. Les panxes es dissimulen amb aquella mena de calçotets llargs que arriben fins l’aixella. Tots contents. Després, a la pineda es menjaran un arrò amb cuní.

Passen els anys i el Barça (un club de futbol) guanya la seva primera copa d’Europa vestit amb uniforme Meyba. Als menjadors hi pengen el Sant Sopar i una camiseta Meyba.

Crisi, suspensió de pagaments. Molts catalans deixen d’anar a la platja perquè es neguen a portar una altra marca.

Fa no gaire, en Miret i en Reguant (noms força catalans per cert) recuperen la fàbrica. Dissenyen nous models i conceben noves estratègies comercials. La primera, suprimir el català dels seus catàlegs. Els nous emprenedors pensen que sense el català la seva roba es farà més internacional, en especial a Castella i Lleó.

Plataforma per la Llengua ha lamentat l’absència de retolació catalana. D’aquí a uns dies ho farà també en Llach (president de la ANC) i Omnium. Miret i Reguant callaran. Mesos més tard, la conselleria pertinent arribarà a un acord amb Meyba que tornarà a escriure en català (encara que només siguin les felicitacions de nadal) i a canvi rebran una subvenció i una medalla.

Si un tal Miret i un tal Reguant, regidors d’una empresa catalana reneguen de la seva llengua, cal esmerçar-se massa buscant culpables a la davallada de la nostra llengua? Cal fer-ho quan la Caixa busca seu fora del Principat? Cal buscar enemics a Madrid? Hom diria que les coses estan força clares. La culpa és dels catalans que davant una pela són capaços de renunciar a la mare que els va parir.
LLUFA barrada.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
SOM POQUETA COSA
La política exterior catalana s’encongeix una miqueta
Catalunya triomfant fou terra rica i plena però vingueren els castellans i ens deixaren fets una pena. O sigui, allò de que els peixos parlarien català era una enganyifa i que tots ells portarien les quatre barres gravades al seu llom, una estafa nacionalista. Això sí, per imaginar que no quedi.

Durant la febre catalana, quan qui més qui menys tenia una senyera a casa i creiem que tot el món estava pendent de nosaltres, els parlamentaris independentistes van pensar que necessitaven ambaixades. Van llogar quatre pisos escampats pel món, van comprar quatre banderes, llogar a unes secretàries i enviar a polítics terminals a fer de diplomàtics. El món semblava una altra cosa. Política a les ambaixades catalanes, no se’n feia gaire ja que ens faltaven competències i només celebrar una conferència sobre poesia, el diplomàtic espanyol de guàrdia venia i baixava la persiana de la delegació catalana. De negocis tampoc en florien masses i les secretàries –sovint antigues represaliades– eren grans i escurçaven la jornada per culpa d’una galipàndria. Per ser clars, les Delegacions catalanes a l’exterior eren una “xominada”.

Els socialistes catalans han entrat a la Generalitat. Han demanat perdó a Espanya per haver estat una terra de bandarres i han promès sotmetre’s a les lleis d’Hispània. Conseqüències? Moltes. Entre d’altres, desmantellar ideològicament les Delegacions catalanes. No pas del tot, només una mica. Només fins deixar-les en el que en realitat eren, sucursals d’alguna agència de viatges regional. El nou conseller Duch ha declarat que redefinirà la funció de les Delegacions i els seus objectius perquè de debò siguin útils. El conseller Duch, ha remarcat que han de funcionar al marge de ideologies evitant envair espais que no els pertoca. Com dèiem, farà de les Delegacions, Oficines de Turisme.

I què no és bonic això? Aviat els catalans podran passejar pels carrers d’Europa i en qualsevol cantonada es trobaran amb un aparador ple de fulletons promocionant Montserrat i l’oli de les Garrigues i que no faltin els castellers i Catalunya tornarà a ser rica i plena de folkloristes d’allò més sentimental i el pit dels turistes catalans s’eixamplarà d’orgull patri i després podran anar a cagar a la via.

P.D. Catalunya pensa obrir Delegació a Tokio. En lloc de geishes, al públic japonès l’atendran fadrines.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
LA GUERRA PROMESA
Israel envaeix terra libanesa
La infal·libilitat de Déu està en qüestió. Si la terra promesa és l’infern, alguna cosa falla. El que de moment no falla és el déu modern dels israelians, Netanyahu que ja ha ordenat la lenta però determinant invasió terrestre del Líban camí d’Iran. Perquè si alguna cosa està quedant més clara en aquests darrers dies és que l’enfrontament de veritat que s’està produint a l’Orient, és entre Israel i Iran. Per Israel, Gaza, el Líban o Cisjordània són excuses, víctimes necessàries per arribar a la destrucció del gran enemic, l’Iran. I això, alhora explica la impunitat jueva i la tebiesa iraniana.

Mig món desitja la destrucció d’Iran. Quan era Persia els feia més gràcia però ara i per raons varies (la majoria econòmiques i alguna vegada també religioses), països de latituds i ideologies ben diferents coincideixen en el seu temor a l’Iran (l’eix del mal). Aràbia, els Emirats, Kuwait, gairebé tots els seus veïns temen i odien a l’Iran. La iniciativa de Netanyahu doncs mai no serà censurada per aquests països com encara menys ho serà per part dels Estats Units lligat a l’imperi jueu pels segles dels segles. És la carta blanca que Israel té a la butxaca.

Com sempre Rússia i Xina, els “indepes” que van sempre a la seva donen suport a Iran, però ni russos ni xinesos són fiables com a socis polítics. Un dia et regalen una bomba i l’endemà et foten tota la collita de petroli i d’altra banda el contrapès que poden oferir també està condicionat per les regles del joc que els obliga a aparentar certa neutralitat. Iran sap que tota la seva força armada i el seu potencial econòmic és inútil contra un occident que dóna coartada a Israel. Per això aguanta... fins ara.

L’embolic és doncs considerable i pels polítics absolutament irresoluble per això esperen que les armes parlin per ells. De camí deixaran mitja terra morta, mitja joventut mutilada, misèria i gana pels de sempre. És el que la política coneix com a victòria de la llibertat o, segons quina sigui la banda guanyadora, l’extermini dels infidels.

I la barbàrie continua per felicitat d’individus com el tal Netanyahu o del traspassat Jomeiní que segur gaudeix d’un paradís amb vistes al mar.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ESTAFA AL QUADRAT
S’envien missatges per estafar als vells que cobren la pensió
Tots els espanyols que no som rics, teníem assumit que la Seguretat Social, és una estafa. Passes quaranta anys treballant, pagant una pasta i quan et jubiles, com un servidor, cobrava fa un any, quatre-cents vint euros. Sort n’he tingut sempre dels tres fills i la Parròquia. Uns desalmats han cregut que els vellets encara vivim massa bé i envien cartes en nom de la Seguretat Social per estafar-nos una mica més. El futur vital que ens espera (la parca) és la tercera estafa i per quadrar el cercle, estem en mans dels polítics. Eutanàsia!

NO NOMÉS DE PA VIU L’HOME
Testimonis de Jehovà acusats d’abusos sexuals
Bon dia, vostè és feliç? Preguntaven els somrients Testimonis de Jehovà quan obries la porta. I ells? Són feliços vestint robes heretades, passant vuit hores fent de missatgers celestials, somrient a ombres, repartint fulletons i bíblies, dient bajanades segurs que l’esperit sant els il·luminava, sacrificant la vida dels seus apel·lant a la voluntat de Déu...? Són feliços? Aleshores per què necessiten desfogar-se sexualment amb criatures innocents i, sobre tot, per què una vegada coneguts els fets intenten amagar-los i negar-los? Per fer com l’església catòlica, no cal tanta mandinga.

MEMÒRIA NO TANT HISTÒRICA
Troben a un cadàver amb deutes
La Banca té un problema. Han trobat un mort enterrat de mala manera que devia una petita fortuneta. Si els deutors enlloc de pagar prefereixen matar-se, el negoci bancari va a la merda. Però hi ha una altra possibilitat, que els deutors no vulguin morir però que la banca o alguna altra màfia els mati. En aquest cas, cap problema, tot segueix com sempre. De moment el cadàver trobat a les Planes, que segons s’ha sabut tenia un deute –en vida– de setanta mil euros, no ha fet cap declaració.

L’EX-JUTGE CASTELLON NO VOL SER POBRE
Jubilat però guerrer
Manuel García-Castellón y García-Lomas, de Valladolid, és el jutge espanyol que va formar part de l’Audiència Nacional. És conegut per la seva dilatada carrera com titular del Juzgado Central de Instrucción número 6 (1995-2000 i 2017-2024). Ha estat responsable de les investigacions de casos rellevants i mediàtics, com Banesto, Púnica, Lezo, Tándem (sobre Villarejo), Kitchen, BBVA, Dina i sobretot es va posar les botes amb el famós Tsunami Democràtic.
Ja sabeu, aquell cas que encara cueja, on sembla ser que hi van participar milers i milers de terroristes. Ara, avorrit, demana una indemnització de 120.000 € a la ministra que el va titllar de corrupte. Bé, aquest home és defectuós de fàbrica. Pobret però sort que l’han jubilat.

EL REI EMÈRIT CONTINUA POSANT-SE LES BOTES
Algú li ha escrit la seva autobiografia
Ja se sap que sovint les autobiografies son la manera que els poderosos tenen per blanquejar la seva persona. Clar que, ara per ara, encara recordem les fulanes del rei, les regates, els delictes fiscals, i el blanqueig de capitals.
Però ell és el rei del mambo si més no. Segur que dintre de vint o trenta anys els estudiants hauran de llegir el seu llibre i pensaran que com a rei no va ser tan malparit. Amen!

OJU-PELIGRU AL BARRI DE GRÀCIA
Minúscula crònica del nostre enviat especial
Bé, de primer cal dir que el nostre enviat té nomes 16 anys i que pateix –encara– molt per la gent del carrer. Resulta que els voltors del capital estan comprant moltes cases al barri i hi ha el perill de deixar en breu a molts veïns sense llar. Carrers en perill com Torrijos, Providència, Argentera, Martí, Rovira i Trias...
El capital de risc és un tipus d'inversió procedent de bancs, institucions financeres o societats d'inversió, destinat a empreses de creació recent que per fer créixer la seva xifra de beneficis han de maxacar als ciutadans més vulnerables en nom del Déu dels diners. Qui perd sempre?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
DE BEIRUT AL SUD DEL LÍBAN
VIDES DE CIVILS TRENCADES PER LA GUERRA